Sortida social tallaferrenca al Puigmal

Diumenge, 10 de juny 2012
Fontalba (Ripollès)
8'5 kms. - 3h.15'

Ja feia temps que es buscava una data idònea per a fer una sortida distesa amb tota la familia Tallaferro, els que correm i les nostres més fidels seguidores, les nostres dones. L'arribada de la 1a. comanda de samarretes ja no podia endarrerir més l'ocasió i el lloc escollit no podia ser un altre que el de pujar al Puigmal, tot un repte per algunes de les nostres participants, i així, honorar d'alguna manera al Trèvol de Núria que properament farem a finals de juliol, i que tan fidelment lluïm a les nostres samarretes dels Tallaferros.

La quedada tampoc no podia ser enlloc més que al Bar Gusi. Una mica d'esmorzar i fa enfilem cap a Fontalba, punt, el més accessible possible, en el que començarem la pujada al Puigmal. Ambient super distès i ple de rialles en el moment de començar, tothom anant al seu pas i els respectius, o els "portejadors", vetllant les pubilles.

A mida que anem pujant el temps es va complicant, el cel es va tapant, fa molt de vent i la sensació de fred aumenta per moments. El grup ja s'ha anat trencant i les parelles van cada una al seu ritme. Continuem guanyant alçada alhora que sembla que anem de pet on la situació estar pitjor, de cara al famós barretet que es posa moltíssimes vegades sobre el cim del Puigmal quan s'ensuma mal temps.

Anem tirant amunt després d'abrigar-nos de valent, jo porto de tot, gorro, guants, impermeable ... l'Assumpta i jo estem ok, però d'altres passen fred i el Marc petit ja comença a estar fins els seus petits "cataplins". Hi ha una parada per a fer reagrupament abans de començar la part més dura, al recer d'unes pedres. Encara guanya el bon ambient, tirem fotos, gairebé i som tots mentre el rosari d'excursionistes no para, diria que més que a Montserrat, així com també d'altres que aprofiten per acabar d'afinar els entrenaments de cara a futures curses, avui no és el nostre cas.

Abans de reemprendre el cami, n'Albert Torrent ens informa que la Mireia ja tira avall, algun moment de dubte, però el grup continua la pujada. El temps no millora, la boira s'espesseig, el vent i la sensació tèrmica cada vegada és més freda i per acabar-ho d'adobar, el Marc petit perd el seu globus que duia des de baix els cotxes. En un moment, els de darrera, veiem baixar tot esperitat al Ramontxu, el Pitt i la Cristina ... toquen retirada.

El grup es mira i dubte, la situació no és extrema, el reguitzell de gent continua pujant i estem a uns 20' del cim, però n'hi ha que pateixen fred i el Markitus ja està insuportable, només les escopinyes del Gusi el revifaran. L'Alpenser, la Deli i l'Albert, continuen amunt, la resta girem cua, ha estat un bon intent. La baixada és una mica complicada pels menys trassuts, sobretot en els primers metres, tècnica, pedregosa, envoltats de la boira i sense haver-nos tret el fred de les mans. Els més "experts" han de tenir cura de la tropa encara que per moments sembla la fugida d'Egipte.

Mica en mica podem anar desfent cami, jo em quedo a la part de darrera del grup amb l'Assumpta, els Ballesta, el Massa i la Dolo. El terreny va perdent pendent i la confiança torna als perucs baixadors. Però com sol passar al baixar una mica l'atenció, el Massa pateix una ensopegada, el bidó d'aigua se li obre i queda tot xop. Vinga, a little festival, l'ajudem a mig despullar-se amb la rasca que corria fins que pot tornar a estar en condicions.

Veig que el percal està controlat, els de davant ja deuen ser als cotxes o gairebé, els altres apunt d'arribar-hi, el Massa ja ha tirat avall, els Ballesta, també, tan sols la Dolo i l'Assumpta es prenen tot el temps del món. Jo aprofito per estirar una mica les cames i m'adelanto per suar una mica i tirar quatre fotos. Sembla que la munió de gent que pujava ja s'acabat, encara que no fa massa encara hem trobat a gent que tirava amunt, alguns, sabem de cert que, amb el temps que s'hi trobaran, també hi faran una intentona, sobretot perquè no van prou protegits pel fred que els espera.

En un moment de calma absoluta, assegut en una pedra, quan la Dolo i l'Assumpta ja havien tirat avall, em deixo envoltar per tota la magnitud de les muntanyes, pels núvols que van i vénen, per la fresca, per la dotzena d'isards que es deixen fotografiar, moments súblims que ja compensen el desplaçament a l'indret, de la mateixa manera que compensa l'estar envoltat d'amics en una taula, fent el vermout, fent-la petar, rient per a qualsevol comentari ... petits plaers que no sempre sabem apreciar.

I és així com acabem, compartint al Bar Gusi la primera sortida social dels Tallaferros, hi haurem de tornar-hi per a conquerir el cim, però això avui ha estat el de menys, malgrat tot, el Capi obre una ampolla de cava per a remullar la trobada, ens ho hem passat de conya. El Marc petit dóna fe de la fama de deixar-nos sense escupinyes, les volls tampoc hi poden faltar i per acabar-ho d'adobar, a una hora raonable, entrem a dinar tot continuant la festa.

Contents d'haver-hi estat i de veure com cada dia que passa la família Tallaferro es fa més gran. I que per molts anys.

Salut.

Pausidentejant

Divendres, 1 de juny 2012
Ribes de Freser (Ripollès)

44kms. - 14h.

Després de la marató de Berga i abans d'afrontar l'Emmona la setmana que vé, aprofito per sortir amb el  Pau i la 3a. que tenen la intenció de fer la segona part de l'Emmona per conèixer el tram nou i per a fer-hi un bon entrenament. Els plans són bons, quedem al Gusi per a fer una mica de berenar-sopar i poder agafar l'últim cremallera que ens portarà a Núria, talment com uns "senyoritus", i sortir de la cabana dels pastors on l'any passat hi havia l'avituallament de la cursa. Sí, estarem trescant tota la nit, l'únic que no els hi compro és acabar a Sant Joan de les Abadeses, és la seva intenció, fer el segon tram de la cursa, complert. Jo, si anem bé de temps, m'agradaria pujar al Taga per després tornar a Ribes, però a fe de Déu que hi haurà hores per a decidir-ho.

Sortim de Núria a les 9 tocades, encara si veu, però ja portem tota l'equipamenta a sobre i els frontals a punt. Estar emboirat i la cosa no acaba de pintar fina, però sense pensar-hi massa, tirem amunt. La 3a. i jo estem disposats, encara que el Pau no s'ho cregui, d'anar al seu ritme, ell mana i així serà durant tot el recorregut. La pujada al Puigmal es fa entretinguda, ens hem de posar al dia de les xafarderies ja que sempre hi ha alguna cosa que se t'escapa. El temps sembla millorar i anem deixant la boira a sota els nostres peus, a dalt sembla que hi trobarem una nit excel.lent i la lluna, pràcticament lluna plena, fa que encara no haguem d'encendre els frontals, una passada.

Durant la pujada anem seguint, encara que coneixem el cami sobradament, les marques de Bastions, cursa que es celebra l'endemà, tanmateix, el Pau i la 3a. porten els seus gps, així que no cal patir. A mitja pujada, a la llunyania hi veiem un frontal, la llum no es mou de lloc pel que pensem que segurament és algú que hi ha plantat la tendeta o fa vivac. L'ha encertada de ple, perquè fa una nit magnífica, amb una claretat espatarrant, ajudada per la gran qüantitat de neu que encara hi trobem, potser d'aquí a nou mesos ...

Fem cim en 1h.40' aproximadament i la 3a. intenta fer una foto amb el mòbil que em sembla que no hi surt res. La nit és magnífica, continuem sense frontals, i només per estar ara i aquí, ja valen la pena moltes coses. Hi estem tots tres d'acord. Tirem avall seguint el traçat de l'Emmona, tram tècnic de baixada, trepitjant neu i deixant-nos anar avall on el Pau va marcant el pas i a nosaltres ens costa seguir-lo.

Sempre comentant la jugada, amb un caire més d'excursionistes que d'atletes però que mica en mica anem fent feina. Arribem als remuntadors i girem a l'esquerra per agafar l'ample pista i el cami oficial que vé de Corral Blanc, el nostre proper destí. El traç el recordo perfectament i em vé al cap la cursa que hi vam compartir l'any passat amb el Jordi Ballesta, ens va sortir una bona cursa i fins pujant Coma Ermada no se'ns va fer de nit.

A Corral Blanc hi passem d'esquitllada, encara que el Pau hi té previst fer-hi l'avituallament fort per anar païnt durant la baixada a Planòles. Una baixada senzilla creuant la carretera que va de Planòles al refugi diverses vegades, alternant més corriol que cami, seguint les marques de Bastions, encara que cap dels tres en sàpigue el recorregut i el sentit de la marxa en que van.

A Planoles tampoc hi volen parar, però jo ja pico alguna cosa que ara vé Coma Ermada. Per sortir del poble ens fem un bon embolic, que si el gps, que si les marques de Bastions, que si el Bodi diu per aquí, que si el Pau per allà, això em sona, a mi no... total ruta turística per la universitat d'estiu de Planoles, encara ens sortirà el Pujolet, jajaja...

Tornant a la carretera i seguint alguna marca de Bastions, sembla tornem a trobar la bona ruta, però deixem les marques per iniciar la pujada a Coma Ermada i seguir-ne unes altres de grogues, tots dos i el gps coincidim que estem en el cami correcte, ens és ben familiar de l'any passat. Tot va bé fins arribar a l'alçada de dues cases, ara si que no sabem on som, el gps es torna boig i a nosaltres les cases no ens sonen de res. la direcció és bona, tenim Planoles a l'esquena i ja estem a una certa alçada, però tornem a estar encigalats.

Després de vàries marrades, sembla que tornem a estar, si més no, en la direcció correcte i seguint pel costat d'un enfilat anem sempre de cara amunt fins a coll Roig? Al Pau se li acaben meteòricament dos jocs de piles, comprades als xinos, és clar, a més de voler fotre al foc, més d'una vegada el putu gps, jajaja...

Continuem coll Roig amunt, diriem que ja hem passat Coma Ermada i anem a buscar el cim de La Covil seguint alguns rètols que ens indiquen la serra de Montgrony. Passem per una mena de búnker de la guerra, sempre de cara amunt i sense estar segurs al 100% de si estem al cami correcte, com diríem, la direcció és bona. Arribem a un punt on tornem a trobar la senyalització de Bastions, estem salvats, sembla ser La Covil, però ara hem de decidir en quina direcció seguim les banderetes.

La tornem a cagar i hem de tornar enrera, afortunadament no massa metres, però aquesta vegada has de desfer el cami tot pujant el fort pendent que havíem devallat, tornàvem a Planoles!!!! Novament al punt de partida el Pau decideix deixar les marques de Bastions i tornar a seguir el gps per a dins d'uns boscos, teòricament, seguint el track.

Abans de seguir el cami, ara si que decidim fer una petita parada i menjar algun ganyip, de fet no hem parat gens, suposo pel temps que hem arribat a perdre amb tantes errades per a trobar el cami correcte. Coincideix amb la sortida del Sol, novament un espectacle únic, encara que en el lloc que ens hi trobem no el podem gaudir en tota la seva plenitut.

Ara veig a la web de la cursa que indica "... a la collada de Grats ens desviarem a l'esquerra i agafarem un cami pedregós que ens durà fins El Baell i Campelles". Pel que recordo és el cami que vam deixar estar i que estava marcat per Bastions. De cami pedregós, res de res, ens endinsem dins d'un bosc on la feinada hi ha per a trobar-hi un corriol una mica decent, encara que el gps i el track indicàven que estàvem sobre la línea, quina línea?, la línea Maginot?... casunseuna!!!! em ratllo una mica, però veient el tarannà del Pau i la 3a., que s'ho estan passant la mar de bé, la mala llet em passa de seguida, si més nó, per força.

Al final hi trobem un corriol decent, ben fresat, amb marques grogues i aparentment en la direcció correcte. Ja fa estona que no hi ha massa ganes de xerrameca i jo començo a patir una mini crisi, posant-me darrera el terceto i procurant que els ulls no es tanquin. El corriol, és maco i afortunadament ombrívol, però en teoria hi ha molta distància entre Planoles i Campelles, per tant haurem d'estar a l'aguaït i sortir ben carregats de Planòles.

Tot i que sabem que anem en la direcció correcte, el gps fa molta estona que indica l'ok. no veiem per on farà cap aquest corriol que anem seguint, no veiem cap punt familiar, cap casa, cap cami més evident fins que en un revolt ja hi veiem quatre cases penjades sobre una cinglera i més enllà un nucli més poblat que imaginem, és Campelles. Sí, ara el nostre instint no ha fallat, deixem enrere El Baell i enfilem Campelles per una pujada que no esperàvem. La calor ja comença a apretar, anem un pel castigats i jo ja he decidit que em planto a Cal Gusi descartant pujar al Taga, l'entrenament ja està fet i la pujada final al Taga no té massa dificultat tret, de que ens la trobarem a final de cursa. No els hi he d'insistir i no vull que deixin de fer res per a mi, de fet, jo paro a Ribes i ells poden continuar cami, però no, em compren la idea i decidim parar a Campelles i fer-hi si trobem el lloc adient, un mos com Déu mana.

No hi ha res com escoltar a la gent de la terra i papa Gusi ens havia parlat de Cal Ras, dit i fet, amb un ambient impressionant, semblava un autocar de l'Inserso, ens entaulem i fem uns entrepans de truita que entren d'allò més bé. Al costat, uns forestals s'estan posant les botes i li dic al Pau que no es talli, les safates d'embotit són espectaculars. Estem de primera asseguts a l'ombra i amb unes vistes excel.lents, no ens vé de cinc minuts i si tenien algun dubte de parar a Ribes, se'ls esvaeix a l'instant.

El Pau es pot dir que ja guarda taula pel dia de la cursa, si va sobrat de temps, ja ho podeu tenir per segur. Enfilem cap a Ribes, xino-xano, tornant-la a fer petar i per a rematar la sortida, fent-hi l'última marrada. Camp a través tornem a trobar el cami correcte i ja cansats, optem pel cami més curt i fàcil que ens portarà a Ribes, passant per unes antenes i una ermita que enllaça un corriol tècnic que ens porta de pet al nostre destí final.

Ha estat una bona jornada on hi hem posat unes quantes hores i kms. més a la saca, a més de passar-nos-ho bé tot i les marrades que n'hi ha hagut per a donar i per vendre. Acabem novament al Gusi, com no podia ser d'una altra manera, per a fer-hi el vermoutet, millor això que no està pujant el Taga amb la calorada que està caient, aquí l'hem clavada. Una trucada del Massa que volta per Núria ens informa dels "bastionerus" que tot i haver-hi un reguitzell de gent coneguda escampada per a tota la zona, no hem coincidit amb ningú. En definitiva, una trescada més que quedarà en el record compartida amb el Pausident i la primera dama, dos persones, per si algú encara no ho sap ... de primera.

Salut.

Marató de muntanya de Berga

Diumenge, 27 de maig 2012 - 7h.26' 53
Berga (Berguedà)

Aquest any, com l'any passat hi tornava a haver-hi Zegama i Berga consecutivament. Ja sabeu el resultat de l'any passat, no massa bé a Zegama, molta calor, i prou bé a Berga, acabava de ploure i feia fresqueta. Enguany no ha estat possible córrer a Zegama per tant l'artilleria estava intacta per poder retrobar-nos novament amb La Gallina Pelada, en teoria més descansat que l'any passat, encara que, com també m'he cansat de dir, és un any poc engrescador.

Procurem no faltar a la capital del Berguedà, sempre ben acollits, bona marató, retrobament amb amics... lluny queda el meu debut en aquesta prova al 2005, una cursa que va arribar a ser campionat del món de muntanya amb els millors especialistes, però que també va patir molts problemes fins el punt de no poder-se cel.lebrar per motius econòmics durant un parell o tres d'anys. Afortunadament i amb les ferides guarides, la cursa s'ha tornat a reemprendra degut a la gent entusiasta de la comarca com l'infatigable Lluís Soler (Sting), el Marc i la Silvia, els Serarols Team, als Mountain Runners del Berguedà, etcetcetc... tots bona gent i amb molta empenta.

Força coneguts a la línea de sortida, una mica de poti-poti, cap samarreta iguala després de la meva ja sabuda sortida del Club. La primera cursa com a Tallaferro i envoltat, això sí, com sempre, de gent on l'apreci és mutu. També hi saludo la Berta Moreno que vam compartir la Tramuntana i no havíem tornat a coincidir. La meva felicitació per la segona posició aconseguida i pel triomf, recent, dels 7cims, tota una campiona encara que ja començava a notar la fatiga de tanta tralla.

Últimes consignes de l'speaker després d'haver anat a fer el cafetó de rigor i una vegada entrats al calaix. Estar una mica emboirat, fa fresca, però ens diuen que una vegda superada la Figuerassa, la boira escampa i el dia és magnífic. Al cap em vé la cursa de l'any passat compartida amb la seva totalitat amb el Capi Artigas, jo estava pletòric i fins i tot el vaig haver d'estirar, jajaja... vam trobar al JLlopart destrossat a dalt la Gallina Pelada, vam seguir la roda de la campiona Marta Prat en tota 1a. pujada... una cursa rodona.

El tret de sortida em torna a la realitat i rambla amunt s'inicia la cursa. La cursa es va estirant a mida que arribem al primer rampot de ciment encara dins el poble i abans de creuar la carretera per 1a. vegada. No porto ni cinc minuts i ja estic suant, la xafogor és terrible i caldrà anar bevent continuament.

No em trobo còmode pujant, trobo a faltar i molt, la companyia de l'any passat, se'ns va fer la mar de curt, xerrant tota l'estona amb la Marta sobre els nous projectes i el Capi i jo passant-nos-ho d'allò més bé. Avui tocarà patir, però sé on vaig i el que m'espera, això sempre és un aventatge. Vaig tenint la Berta a tiro, però no arribaré mai a la seva alçada. Tot inmers en els pensaments faig cap a La Figuerassa, 58', efectivament, les sensacions coincideixen amb el rellotge, per tant el temps mica en mica se'ns anirà disparant, tement en algun tram, el fet d'arribar ben just al tall.

Toca un descens agraït encara que no dura massa, fins al Santuari de Corbera, la Berta acaba de sortir, per endinsant-nos en un corriol per tornar a guanyar alçada. Caldrà paciència i intento recordar cada tram de la cursa, ara bé això, ara em trobaré amb allò altre... El tram és costarut, però a la Font de Tagast, un racó idíl.lic,  tenim temps per a recuperar forces alhora que arriba a la meva alçada el Jordi García. El retrobament és breu i ell tira endavant, sempre de menys a més, tanmateix, vé de l'IronCat i està fort com un toro.

Acabem l'últim tram, el més empinat i dur, encara que prou curt per a no treure-hi el fetge. Una vegada dalt planejarem un parell de kms. abans de tornar a pujar per una canalota prou bruta que ens portarà per primera vegada als Rasos. Jo vaig fent al "tran-tran", sense l'alegria de l'any passat, sense saber si estic content d'estar allà o no, no assaborint la cursa com a mi m'agradaria. Definitivament, aquest 2012 no passarà a la història.

El servei meteorològic l'ha clavada i ha estat deixar la Figuerassa i començar a sortir el Sol, encara que a aquestes hores del mati encara no suposa cap problema, però la xafogor continua sent important i arribo al control de Rasos amb el bidó ben buit. Metres abans, em trobo a l'Albert Torrent fent pràctiques d'àrbitre federat, ufff!!! ja tenim un àrbitre als Tallaferros, espero no em desqüalifiqui ni m'ensenyi tarjeta, jajaja...

A l'avituallament ja m'hi trobo a l'Assumpta i a l'Isabel que ha sortit a estirar les cames i fer una mica d'entrenament aprofitant alguns sectors de la cursa. L'Assumpta em pregunta, i li dic que avui no peto, 1h.15' de cursa i no em sobre massa. Saludo al pare del Marc Solé, un altre incondicional, video en mà, inmortalitzant la cursa, els anys sembla que no passin per a ell. Malauradament no m'hi puc estar massa temps i surto avall amb ganes de recuperar el temps perdut, la baixada i el llarg tram de pista hi pot ajudar.

Aquest any també hi falta el Lluís Planagumà que l'any passat, en aquest tram de baixada, ens encoratjava amb la companyia de la seva dona. El tram de pista s'enganxa, s'enganxa tot, però a la llunyania ja sento la xerinola de l'avituallament de Ferrús, abans haurem de salvar un dur pendent per un cami costarut, ple d'aigua, coincidint amb un glop de boira que aumenta la sensació de xafogor. Ens anem apropant al control, ara per un corriol fantàstic i joguisser, dels que firmaries trobar-te'ls durant tota la cursa.

Si, l'ambient torna a ser de bandera, sense desmerèixer als altres, és l'avituallament amb més ambient dels que he vist mai en una cursa de muntanya, situat estratègicament just abans de començar la pujada a la Gallina, per l'espectacular paret de Ferrús, regalimant d'aigua, un altre pas, encara que novament feixuc, espectacular.

Amb la vista encara segueixo al Jordi Garcia i m'imagino la Berta davant seu. M'anima no haver-los perdut definitivament de vista, suposo que no estic tan malament, encara que les sensacions no continuen sent bones. Feixugament, arribo al collet per girar a la dreta i enfilar la part més dura de la pujada, trams en els que has de posar els cinc sentits i haver de fer alguna petita grimpada en algun punt.

La boira va i vé, però cada vegada menys i el cel blau i ras, comença a imposar-se a mida que anem guanyant alçada. No noto excesiva calor encara que algun corredor s'en queixa tot quedant-se al costat del cami per a fer-hi estiraments perquè les rampes ja comencen a fer estralls. No acabes mai d'arribar a dalt, sobretot si no vas bé, i a més, el terreny enganya alhora d'arribar a la carena. Després d'uns quants renecs, aconsegueixo arribar-hi, gir a la dreta i el magnific tram de cresta em revifa notablement.

Em retrobo amb el Marc i la Silvia que es dediquen a tirar fotos, uns anys al cim de la Gallina Pelada, d'altres, aquí a la cresta de Roques Blanques, sempre amb els seus somriures i la seva empenta. Una cresta magnífica, espectacular, un petit tram, que et porta directe al cim de la Gallina Pelada, a 2.300m.

No hi ha massa ganes de córrer i ja tinc al cap el proper punt d'avituallament al refugi d'Ensija, allà, intentarem recuperar-nos per a la resta de la cursa. Al cim hi ha el Lluís Soler amb alguns excursionistes que volten per allà. Novament crits d'ànim, hem passat un bon tram de cursa, potser el més complicat encara que, al capbaix, queda mitja cursa i amb la pujada a Peguera a l'horitzó.

3h.41' després de la sortida, toco la creu de la Gallina Pelada, segurament fins l'any que vé no hi tornarem a coincidir, i enfilo ràpidament la baixada que em durà de pet al refugi. Hi arribo amb mitja hora per sota del tall, per tant, m'ho prenc amb calma, un ibu i un gel, més quatre ganyips de l'avituallament que prenc per a menjar-los cami amunt, sense pressa, pensant ja en la dura baixada per la canal d'Ensija, prou coneguda en d'altres edicions i en algun entrenament per la zona.

Al començar la canal ja hi ha un corredor a terra queixant-se de rampes, no es pot aixecar, però diu que ja farà la seva. Baixo amb precaució i guardant pota per la temuda pujada de Peguera, li tinc pànic, ja que sempre se m'atrevessat, menys l'any passat tot anant a roda del Capi.

Font de Cal Coix, 4h.31', he perdut força temps i estic a 20' minuts del tall, aquest any he après a estar pendent dels talls, no m'havia passat mai i entenc que pot resultar angoixant. A Xerta, Mallorca... espero no haver-m'hi d'acostumar. A la font em refresco de dalt a baix i em preparo per la pujada, el Sol s'en va i torna, potser fa calor, però avui no la noto gaire, em prenc un altre gel per assegurar, l'anterior no l'he notat, i l'ibu ... tampoc.

Al començament no vaig malament, però a mida que la pendent s'accentua, torno a fer figa parant-me tot sovint per agafar aire. Incapaç de seguir qualsevol roda que em passa, que m'ofereixen. Em tiro aigua pel cap, bec i només torno a desitjar girar definitivament a la dreta perquè el cami sigui més suportable i m'indiqui el final de la pujada. L'obaga de Peguera, m'ha tornat a vèncer i m'ha tornat a deixar estabornit. Continuo sense notar l'efecte dels gels, a vegades també fallen, i de l'ibu, ni rastre.

Una llarga cinta a terra ens fa girar a la dreta, reconec el cami, un repetxó i el corriol ens ofereix una pausa, fins i tot planeja al final abans d'encarar el cami que ens tornarà a portar als Rasos on hores abans ja hi havíem passat. No tinc massa esma per a trotar pel cami, ja picant de cara avall i amb un altre corredor anem fent el ronso fins arribar a l'avituallament-control de Rasos.

Sorprenentment sembla que l'Assumpta i l'Isabel m'han fet el salt, l'any passat les recordo sota un paraigua amb bastanta gent a l'avituallament, enguany, gairebé no hi queda ningú i només hi ha quatre coses per picar amb la trista sensació de que ja van desplegant la parada. 5h.27' i a 45, tanquen, si, no torna a sobrar massa encara que ben aviat el terreny ja serà favorable fins al final.

Amb més pena que glòria abandono el control i enfilo a mà esquerra per pujar pel remuntador de les Soques, de sobte, i aixecant el cap hi veig assegudes a l'Assumpta i a l'Isabel al bellmig del rampot, com si estiguessin al mig de la rambla, jajaja...

M'hi entretinc ben poc, tan sols hi deixo el cinturó amb el bidó ja que crec no necessitar-lo més i que amb els avituallaments que resten ja puc fer, a més tot ja em fa nosa, encara que per si de cas no vull deixar-hi els "manguitus", el temps no s'acaba de decidir, torna la boira, torna la fresca, torna el Sol, torna la xafogor.

Una vegada dalt ens tornem a endinsar per un cami, de cara avall, un puja i baixa constant de cursa. El proper objectiu és el coll d'Estela on ja hi espero en Pemi, com l'any passat. Abans, però, ens hem de desfer d'un parell de trams prou tècnics però curtets i fer front a alguna que d'altra pujadeta, també curta, amb no massa pendent, però que a aquestes alçades de curses ja fa mal.

Efectivament, metres abants d'arribar a l'avituallament, m'hi trobo en Pemi, càmera en mà, tirant fotos a tort i a dret. Estar amb el fill, és clavat, el del bàsquet, m'el presenta, riem i la fem petar. Estar al corrent de tot el que ha passat amb el Club, ha tingut la paciència de llegir-ho tot i l'únic que sap avui, és que no aniré de color verd, però no sap amb quin color ens tornarem a retrobar. Potser ens veiem una vegada a l'any, però hi ha molt feeling, de fa temps, de fa anys i em va fer especial gràcia que l'any passat vingués a veure els Castells a Berga on hi vam actuar "en olor de multitudes". Un gran patumaire, vaja, un berguedà de socarrel.

Anem xerrant a l'avituallament fins que em pasa pel cap preguntar a quina hora el tanquen, cordons!!! d'aquí 10'!!!! Correm-hi tots, afortunadament ara hi vé una bona baixada, prou tècnica per a fer-hi via i mirar de disfrutar una mica. Però avui no és el dia i tan sols m'hi deixo anar. Em passa una parella on ell  l'estira, sense pitrall, estic a punt de dir-li alguna cosa ja que fa més nosa que servei, però dic Bodi, calla. També comenten el fet, a l'avituallament de Corbera, ara, a la part final, els avituallaments, estan prou junts per a no patir.

Els torno a enxampar novament al tècnic corriol abans d'arribar a la carretera, que si ara m'aparto, que si ara et deixo passar, ja s'em comencen a inflar i em fan gastar un atxassu innecessari per a treure-me'ls de sobre abans d'arribar a la carretera.

A l'avituallament torno a tenir-hi les meves suporters. Hi arriba en Txuss, un altre que sempre va de menys a més, tot i que jo el feia a davant. Em comenta que buscarà baixar de les 7h. i m'el miro amb cara d'extranyat, només queden 5kms., però això no és asfalt que és tot planer, encara es trobarà amb un parell de trampes que el faran perdre força temps, a ell i a tots.

El deixo marxar ja que vull anar a la meva, el neguit dels temps de tall ja ha passat i si no hi ha un daltabaix, no cal patir. Em torna a passar la parelleta sortint de l'avituallament, els deixo passar, no estic per a més guerres i ells porten un puntet més, que hi farem.

Uns trams trencacames durant els 3kms. aproximadament que hi ha fins arribar al Santuari de Queralt, m'acaben de deixar ben tocat, sense trobar en cap moment un instant que digués ... ara. Avui no han aparegut ni els gels ni ibus... suposo que potser l'individu ha de posar alguna cosa de la seva part i avui no ha estat el cas.

Per fi a l'alçada del Santuari, ja hi som, baixem el tram d'escales i fem cap al control-avituallament amb uns personatges, a l'igual que l'any passat, que sembla que encara hagin d'anar a dormir. Jovenalla cridanera i amb ganes de gresca, però un altre tipus de gent totalment diferent dels de la casa de Ferrús. Hi arriba en Berni, dels Correcats, em penso que no em reconeix, el deixo fer i que em passi escales avall ja deixant l'avituallament al darrera i enfilant cap a Berga que, majestuosa, s'ens mostra sota els nostres peus.

Novament em vé el cap l'any passat, amb el Capi marcant un ritme estratosfèric en aquests 2kms. finals, drets, tècnics, pedregosos, deixant enrera als Koala's que han aparegut qui sap d'on retrobant-los en l'avituallament de la carretera. Hi havia gas, xalavem, ensumavem l'arribada i no hi havia qui ens parés. Ara també l'ensumo, però té un altre aroma, la collita del 12 no farà bon vi si no plou aviat o el temps gira com un mitjó, i el cap continua barrinant, ple de dubtes, amb l'esperança de poder salvar la temporada en els dos reptes que queden.

Sí, enfilo el Passeig de la Industria, s'acaba el sofriment, avui no he disfrutat pas massa, però em quedo amb una nova marató, amb 42kms. més a la saca, amb el meu debut com a Tallaferro, encara que m'hagués agradat acabar d'una altra manera, i sí, he tingut algun petit dubte en carrera de deixar-ho estar però he tirat endavant, sense queixar-me de la calor, de la duresa del recorregut, ja coneixia la cursa,  ni dels entrebancs que hi anava trobant. De l'única queixa, tans sols hi ha un responsable, el mateix responsable del meu estat de forma.

Assegut a la cadira continuo amb les meves cabòries, els meus dubtes. Dues carreres més, hi acabo temporada, només dues més, però, sobretot Andorra m'ofereix molts dubtes, encara, que dificil, pot canviar tot de la nit al dia. L'Emmona en serà una bona prova.

Aprofito l'apartament del Joan i l'Isabel par anar a dutxar-m'hi i tornar a l'arribada per compartir amb la resta de corredors i organitzadors el dinar com a cloenda de la jornada. El menjar, és el de menys, l'important és el compartir amb la resta, opinions i sensacions de cursa, a veure com li ha anat a aquell i aquell altre, sobretot a la gent a qui coneixes més. Compartir amb els organitzadors els seus punts de vista, possibles millores, etcetcetc... fins que arriba l'hora del comiat tot emplaçant-nos per l'any vinent, on si es pot, hi tornarem a ser.

Salut.