dilluns, 8 d’octubre de 2012

La Teresa en el record.

8 d'octubre 2012
Vilafranca del Penedès


Ens hem de remuntar al 2005, en una marató d'Empúries, on vam conèixer per primera vegada la Teresa i el Pau. Jo, tímidament i neòfit en el foro de 10de1000, vaig començar a treure el nas més enllà de les meves fronteres i es va a començar a obrir una finestra on la coneixença vers una bona munió de corredors es va fer palesa. Es començarien a establir autèntics llaços d'amistat amb molta gent que des d'aquell dia, encara perduren, més els que hem anat afegin al llarg dels anys.

Aquells sopars multitudinaris a Empúries, Donosti... amb tota la familia, ara correcat, servien de llavor que a base de curses i de noves trobades, anava creixent vers una amistat sincera i profunda, encara que la coincidència només fos de tres o quatre vegades l'any. El Pau i la Teresa de seguida es fan estimar, gent trempada, optimista i engrescadora disposats en tot moment  a fer per un, dels que no s'amagen i tiren del carro quan convé iniciar un projecte.



La Teresa feia servir de nick 3a i molta gent ho confonia amb tercera, suposo que molts coneixeu el motiu, prou enginyós, de que era l'única manera de que els castellans pronunciessin bé el seu nom, tres-a, jajaja... Aquest anys hem compartit multitud d'aventures, d'anècdotes, de projectes, d'entrenaments i de curses, on sempre hi era present el bon taranná, sempre pendent del Pau, i el Pau, sempre pendent de la Teresa, una parella perfecte.

Podia haver posat moltes més fotos, potser d'altres, però crec que aquestes en són prou significatives i representen la bona relació, respecte i amistat que despreníem. A Vacarisses crec que va ser la primera cursa a estrenar la samarreta correcat, ja que sempre corria amb la de Fondistes Penedès, i el primer que em va dir va ser que el conjunt pantalons verds i samarreta taronja no hi lligava massa. Jo sempre he pensat que no quedava tan malament, jajaja...

El meu únic Cavalls del vent va ser pirata, en la famosa i mítica trobada que van organitzar els koala's, el dia del txuleton etílic. Érem una bona colla i com sempre no hi va faltar el bon humor i la companyonia. Curiosament aquell dia no vam poder compartir massa, però si recordo, que de nit, el Pau volia cercar un corriol alternatiu abans d'arribar al Rebost, la Teresa naturalment el va acompanyar, jo vaig dubtar, però finalment, desconeixedor del terreny, vaig quedar al recer del grup.

A Empúries també havíem format una barqueta de sub 3h.30' on s'hi va afegir ràpidament. Encara no havia baixat mai d'aquest crono i juntament amb el Crit, JBru i l'Artur Peguera vam formar un bon equip. El Pau anava fent trams per afegir-se finalment als últims kms. on jo ja havia fet figa, però ell la va estirar, sortint d'entre unes vinyes, fins a meta. No sé si va aconseguir l'objectiu, però va ser la primera pedra a anar restant minuts a cada marató que anés fent.

O en una de les maratons de la Vall del Congost, on em va venir a estirar els últims metres fins a Can Bellver encara que fos caminant i rient dels meus improperis degut a un altre dels meus ocellots en cursa. O a l'Ardenya, on em va tocar un sorteig d'una samarreta, ella va ser la primera en alegrar-se'n. O l'any que vam coincidir a Zegama, ella corria i nosaltres estàvem  de supporters a Sto. Spiritu. O les hores compartides juntament amb el Tamayo a l'UTBCN on jo m'hi vaig afegir en el tram Begues-Torrelles-Begues-Olesa. N'hi hauria tantes a explicar...




A la Pirata de Montserrat sempre venia en el nostre grupet, un grupet indestructible i ple de bona pota. L'any passat hi vam sopar la nit del divendres, tota la colla a el Bruc, un sopar sensacional on va riure pels descosits quan em va sentir a cantar més d'un cant de missa. Segur, que el diluns passat, sota la mirada de Sant Fèlix, patró de Vilafranca, també va somriure al sentir al mossèn quan entonava. Les poques hores per dormir no les vam poder aprofitar massa i després de la sortida del primer grup, la jaranna va continuar a aquella mena de campament gitano.

S'acosta el dia de tornar-hi, ara sense la seva presència, serà tot diferent encara que estic segur que la sentirem al nostre costat, del primer a l'últim minut. No sé si tornaré a cantar, penso que d'aquella nit ja en va quedar prou tipa ;-)))




Aquest any, a primers de juny, m'apuntava amb el Pau i la Teresa per a fer el segon tram de l'Emmona, un tram nou i que calia estudiar in situ. Després de berenar-sopar al Gusi i agafar l'últim cremallera cap a Núria començàvem a pujar el Puigmal de nit, amb el cel estrellat i els frontals apagats, tots dos a ritme Pau. A l'arribar a dalt va ser un d'aquells moments 10 que la Teresa va voler inmortalitzar amb el seu mòbil, tots tres agafats per a sortir a la foto. Vam continuar amb els frontals apagats i gaudint de la nit cap a Corral Blanc i Planoles on ens hi vam fer un autèntic garbuix per agafar el corriol correcte de sortida del poble.

Pujant Coma Ermada també vam estar força estona fent marrades on entre el gps, la intuició, els mapes i demés no hi havia manera de trobar el cami correcte. Vaig saber desconectar i deixar-los fer, ells s'ho passaven pipa estant perduts i buscant el cami correcte que finalment vam trobar tot clarejant el dia. Vam parar a fer un mos i vaig fer una foto a la Teresa tot sortint els primers raigs de Sol. Ja portàvem una bona qüantitat de kms. i encara que la intenció era de fer el Taga, jo ja l'havia descartat per complert i a Ribes plegava.

El feixuc tram fins a Campelles els va fer decidir a "comprar" la meva proposta, bon esmorzar i xino-xano cap a Ribes, el Taga, pel dia de la cursa. Així ho vam fer i puc donar fe de que l'esmorzar va ser de categoria, jajaja... i això tot cantant, amb entonació de vailets d'escola gastant broma vers les nenes del poble, "les nenes de Campe-lles, no té-nen ma-me-lles..."




Una sortida inoblidable que encara va enfortir més, si calia, la nostra amistat, fins el punt que a principis d'agost ens convidàven a Guils per a passar-hi el cap de setmana. Ja ens tens cap allà, on ens van rebre amb un bon txuletón a l'hora de dinar, diuen, que no podia ser d'una altra manera. Tot dinant es va produir un fet inesperat que donaria la volta a tot el País durant aquests dos dies i que trastocava els plans inicials d'esbarjo. L'incendi de la Cerdanya el teniem davant nostre, televisions, bombers, helicòpters agafant aigua de la piscina... no hi havia perill encara que els mitjans posaven més pa que formatge i nosaltres ens ho vam pendre amb relatiu humor tot agraint la performance que ens havien preparat, jajaja...

La nit es va fer llarga, no pel foc, ja mitjanament controlat i allunyat de l'indret on ens trobàvem, si nó per la xerrameca d'això i d'allò altre que entre copa i copa de cava ens van tocar les tantes. L'endemà, la Teresa ens va fer una fideuà de campionat, un cap de setmana per a guanyar kgs., un cap de setmana genial.



Per la Marató de Berga, en Marc Solé tot comentant la jugada, va venir a tomb la necessitat que tenien de voluntaris per a la cursa de Cavalls del Vent, una cursa que m'he anat mirant però que encara no he fet ni tenia previst de fer-la enguany, després d'Andorra, volia descansar una bona temporada. Vam acceptar l'oferiment.

El divendres al vespre truco en Pau per si pugen a sopar a Bagà, nosaltres a última hora decidim passar nit allà per estalviar-nos la matinada del dissabte. Ells vindran el mateix dissabte amb un Teresa a tope i el Pau que anirà fent el seguiment de la carrera, al final amb el Manels, tots, bon coneixedors de la zona.

Els nervis i aglomeracions de la sortida no permet veure als corredors fins al tret d'inici i amb el Pau, nerviós, tampoc tenim massa temps per entretenir-nos. Veiem la sortida i el Massa ens condueix al carrer de dalt on els tornarem a veure una mica més estirats. Animem als corredors i en especial als que coneixem i en especial a la Teresa. Tot seguit i sense encantar-nos anem cap a Cortals d'Ingla per a preparar l'avituallament.




Allà veiem a passar els corredors, m'intereso pel seu estat ja que la meteo no els acompanya, intentem ajudar en el que calgui i donar escalfor moral i física. Ja s'ha parlat molt de tot plegat i no serà aquí on continui atabalant a la gent.

Arriba la Teresa prou sencera, no em sorpren, forta, dura, experimentada, riallera quan li dic que hem d'avançar la data del Tor, li dic que no puc estar un altre any davant de l'ordinador, "Teresa, l'any que vé, Tor", i ella riu... però va per feina i no l'entretenim, l'acompanyo cap a la sortida de la carpa i compartim uns metres tot esperonant-la. Ho aconseguirà, ella i el seu spray miraculós, ella i la seva empenta. He corregut al seu costat i m'ha deixat parat la seva força de voluntat, apretant les dents, una força de voluntad i sacrifici en les curses que jo no he tingut mai, em treia el barret quan la veia passar a l'Emmona, va fer una carrerassa que li va suposar ser campiona de Catalunya d'ultra en la seva categoria, ella no s'ho creia, jajaja... li vaig haver de dir jo!

Cap al tard i després de passar els darrers corredors vam plegar veles i tornar a Bagà on després de veure arribar les tres primeres dones, marxàrem en principi cap a la Festa Major d'Alpens, però després, pel cansament acumulat i pitus i flautes decidim tornar a Vilafranca i tenir unes bones hores de descans.

La resta de la història, malauradament, ja la coneixeu, al mati el Ppong em donava una de les notícies més doloroses de la meva vida, no m'ho podia creure, no podia ser. Tocava fer costat al Pau i així ho vam fer sense dubtar-ho un segon, encara que jo, d'aquestes coses no en sé massa. Un Pau terriblement afectat, però serè, veia com queia el castell que ell i la Teresa havien aixecat, es sentia dels Castellers de Sant Llorenç Savall, quan feia dos dies,  ell era dels de Vilafranca, "que farem, Bodi?, Pau, abans de ser els castellers de Vilafranca, també vam ser castellers de Sant Llorenç Savall". El dilluns a l'esgléssia de Sant Fèlix (el nom ja és molt bona premonició), ja va veure com es tancava la pinya, una pinya inmensa, Pau, una pinya de tres de deu, una pinya per tornar a ser dels de Vilafranca.


Teresa, no t'oblidaré mai, fins i tot en vull deixar constància en l'Esboddir que tan seguies. Seguiré rebent els teus missatges encoratjadors, com els que m'enviaves quan estava al Tor. Correràs al meu costat sempre que torni a la muntanya i això em donarà força en els moments complicats, sempre hi haurà un moment en el que et piqui l'ullet, fins i tot, coneixent-me, crec que podrem tenir llargues xerrades mentre correm i si vols, tornarem a cantar.

Pau i Teresa, Teresa i Pau, us estimo, us estimem.

19 comentaris:

Pau ha dit...

Bodi,

K-bronàs. M'has fet plorar. Jo també us estimo molt. Un se sent molt recolzat si a la pinya hi té grans persones com vosaltres... i de Vilafranca, grans campions.

txus ha dit...

Una abraçada Bodi...

Malfieten ha dit...

Gran, bodi. Bones paraules.

JJ_SBD (correcat) ha dit...

Bodi, m'han agradat molt aquestes paraules, molt emotives i descriuen la vostra sincera amistat i amor a la muntanya.

pedro ha dit...

Gracies Bodi, com m'agrada quan escrius i en aquest cas més. Molt emotiu i gran record per compartir i recordar en el futur

Luigi ha dit...

Paraules molt boniques.
Serà difícil omplir aquest buit.
Et recordarem Teresa

Marc ha dit...

Boniques paraules que sé que surten del fons del cor.

Quin fil més prim hi ha entre l'alegria i la tragèdia...

Ànims!

joan ha dit...

Bodi, poder estar a prop de gent com tu, com el Pau i com la Teresa és el millor que m’ha donat el camí i la muntanya. Mai n’estaré prou agraït! Gràcies per compartir els teus sentiments! Una abraçada molt gran!

Neus ha dit...

Bodi,

que bonic el que has escrit, gràcies per compartir-ho. Un petó ben gros i molts ànims!

Lluispatins ha dit...

Un escrit perfecte per homenatjar a la Teresa. Boniques experiencies, que sempre va be tornar a recordar o llegir.

bodi ha dit...

Sincerament no esperava aquest rebombori, però de totes maneres gràcies. Això dona fe de l'estimació que tothom li tenia a la Teresa.

Salut.

Jordi Garcia ha dit...

Bodi, m'han emocionat molt les teves paraules. La Teresa sempre estarà al cor de tots. Una forta abraçada

Jordi S. ha dit...

Gràcies Bodi per voler-ho compartir amb tots nosaltres.

Crit ha dit...

Hòstia Bodi, detall execel·lent per la Teresa, també pel Pau. Emocionalment genial i necessari escriure-ho i també llegir-ho. Ànims a tots que compartim pensaments fa dies.

Isma ha dit...

Molts ànims a tots i endavant... Ens continuem veient trescant per les muntanyes, com la Teresa hauria fet i com ella voldria que fèssim...

Albertllebre ha dit...

Gràcies Bodi per aquestes paraules. Crec que és una mica el resum del que sentim tots ara mateix.
Una abraçada

Albert

Sergi Alexandri ha dit...

Bodi i Assumpte, una abraçada ben forta en aquests moments tant complicats que ens porta aquest camí anomenat vida.

Fins aviat,

Sergi Alexandri ha dit...

Sóc en Sergi42195, que encara guarda un record inesborrable teu.

Una estelada de la marató de Barcelona que duies com a mocador al cap.

Fins aviat,

bodi ha dit...

oks, Sergi, recordo perfectament el moment, penso que va ser a Colon, ja fart de tot, jajaja... un mocador casteller prou significatiu ;-))

Us torno a donar les gràcies a tots, serà un plaer retrobar-nos de nou.

Salut.