dimecres, 25 de juliol de 2012

RONDA DELS CIMS

Divendres, 6 de juliol 2012
170 kms. - 58h. 57' 11
Ordino (Andorra)



És l'objectiu de la temporada i ens hi presentem bastant desanimat, amb poc bagatge a la maleta i després d'una temporada prou dolenta com per posar molt en qüestió el fet d'enfrontar-me a aquesta duríssima carrera. Provo de donar-me de baixa, però al no tenir assegurança d'anul.lació, ho perdo tot, l'hotel està reservat i al final penso que tot i els abandonaments a Les Fonts, Tramuntana i Emmona, alguna cosa encara hi haurà al dipòsit. El plantejament és molt clar i únic, poder acabar, és l'última de la temporada, el petardo gros i que carai, amb mi l'alta muntanya sempre s'ha portat bé.

Hauré de tirar de coco, tampoc és el meu fort, ja sabeu que pateixo uns mínims i aquesta carrera segurament m'exigirà el màxim, per tant les perspectives no són massa possitives encara que en el pitjor dels casos, doncs arribarem fins on podem i acabarem de disfrutar d'un bon cap de setmana. El plantejament és fàcil després del TOR de l'any passat, és intentar gestionar la carrera de la mateixa manera, de fet, de seguida m'adonaré, que la Ronda és el TOR d'Andorra, més petit, tot reduït a la meitat, de sis a tres dies, dues nits, dues bases de vida, 170kms., 60h., colls per a donar i per vendre...hi confio, encara que la meteorologia i l'estòmac (vaig amb els anàlisi sota el braç que diuen estic com un roure) diran l'última paraula.

Arribem a l'hora per a poder recollir el dorsal i les bosses i poder assistir a la xerrada del Gerard i la Valerie les "almas maters" de tot plegat. Molts coneguts anem coincidint, el Fali i la Rocío que des de Càdis també hi seran presents, els germans Terés, el Salvador Calvo, els inseperables Armen, JM.Cabanas i el Salvador Vilalta, l'Enric Sabaté, el gran Cots, el Clave-Tor, etcetcetc... Al sopar, al Tropik, s'ens afegeix l'infatigable Massa que farà de voluntari al ref. de Sorteny i el Manolito dels Koala's, que durant el cap de setmana també voltaran per aquestes muntanyes. El sopar no s'allarga, encara que som dels últims a marxar, ens esperen tres dies de batalla i no convé gastar energies, així que una vegada ben sopats fem cap a l'hotel, la sortida és a una hora coherent, les vuit del matí, per tant hi haurà temps per a tot.

Passo bona nit, això vol dir dormir unes quatre horetes seguides, tot un èxit, les altres doncs com sempre, donant tombs al llit i al que m'espera. Bon esmorzar i cap a la línia de sortida, fresqueta, i pinta que el dia ens serà benèvol, no massa calor, no hi compten pluja, etcetcetc... a mida que s'acosta l'hora de sortida l'espectació aumenta i majoritàriament els familiars, ja agafen posicions per a veure als seus estimats. Nosaltres, amb aparent calma i tranquilitat esperem per entrar al calaix, mentre, fotos ara amb un, ara amb l'altra i reguitzell de salutacions amb els qui encara no havíem coincidit.




Ja dins al calaix, tothom reparteix sort, de ben segur que ens farà falta, encara riem amb tota la tropa de coneguts, amb alguns hi coincidirem força, amb d'altres, ja no els veuria més, la carrera, al fi i al cap ens donarà o treurà el que li haguem donat. Una mica de pirotècnia dóna una mica de color, i soroll, a la sortida, l'olor de pòlvora sempre m'ha agradat de la meva època Serrallonguera i festamajorenca, ves per on, comencem bé.




La Valerie i el Gerard ens han ofert una bonica sortida, a partir d'ara tenim 60h. per a trescar per el principat d'Andorra, hi donarem tota la volta, 170kms. i ens esperen 26.000m de desnivell acumulat, una bestiesa de les grosses, una prova 10, el TOR d'ANDORRA.

Aviat deixem l'asfalt que ha servit per estirar el grup i passar per davant de l'hotel on estem. Comencem per uns trams prou suaus, corriol, altre vegada una mica d'asfalt per a sortir del poble per una altra banda, més corriol. Mica en mica ja anem guanyant metres deixant el poble d'Ordino als nostres peus, fa xafogor i començo a suar tot coincidint amb el Clave i l'Alex, dels altres no en sé res i compto que ja deuen estar per davant. Jo busco un ritmet còmode i així vaig fent, si puc coincidir amb algú molt millor, si nó, ja anirem fent segurament saltant de grupet en grupet durant tota la cursa.


Ens ajuntem un bon grup, a mi em va bé, però al Clave sembla que l'aburreixen i quan pot, tira endavant seguit de l'Alex, jo quiet, ja m'està bé que em portin. Mica en mica ens apropem als 2.000m., fins a la Margineda, km.70, hi estarem per sobre, la xafogor comença a minvar i s'hi està més bé, deixem el bosc al darrera i ja sortim a cel obert amb l'helicòpter captant els primers kms. de la cursa. Una mica de puja-baixa per enfilar la pujada definitiva a la collada de Ferreroles.

Vaig seguint al Clave i l'Alex amb la vista, la pujada és dura i mirant a l'esquerra es veuen les siluetes dels corredors carena enllà indicant-nos el camí a seguir. Com vaig?, ni fu, ni fa, no hi tiro coets però tampoc vaig collat, més o menys anem fent la goma uns quants que hi coincidim, això sí, procuro beure sovint, mentre l'ambient d'alta muntanya, s'em comença a impregnar.




A Ferreroles m'hi toquen quarts de dotze = tres hores i mitja des de la sortida, no sé si és bon o mal temps però penso que de moment anem bé, el primer tall no és fins a Margineda l'endemà a les 9 del matí, així que per ara poques referències puc tenir, a més, tampoc en porto cap d'altres companys d'edicions anteriors, per tant vaig ben bé a les palpentes.

Tram tècnic, molt tècnic abans no baixem directes al refugi de Sorteny, molta pedra, baixada ràpida al principi per a suavitzar-se a mida que vas baixant abans d'arribar al bosc. Prats verds, muntanyes inmenses, rierols plens d'aigua, em sento bé i baixo còmode parant de tan en tan a buidar el dipòsit.


Ja veiem el refugi, aquí ja hi haurà claca i ens posarem al dia de com va la cursa, de qui va per davant, de qui encara no ha passat, de si podem tenir alguna referència de si anem bé, de què ens encoratgin a seguir camí... de carregar bateries després dels primers minsos 21kms., una mitja marató de muntanya.




A l'arribar-hi ja hi trobo la primera mala nova, en Xesc Terés ja plega després d'una caiguda que augmenta la sensació de dolor en una antiga lesió, a més de partir per la meitat el pal que hi duia. Xerrem un moment, mentre el Massa ja va de bòlid servint als corredors. L'Assumpta em posa al corrent i m'alleugera saber que per darrera hi porto prou coneguts, sé que ja m'agafaran i caldrà veure si m'hi podré encabir i aguantar la seva marxa una vegada arribin a la meva alçada.

No m'hi vull entretenir massa, si en un avituallament no fas res, perds el temps, així que enfilo muntanya amunt sense tenir cap conegut a la vista, ni per davant ni per darrera. Petit tram de lleugera pujada, es fa bé, per donar pas a una baixada que ens farà entrar de ple a la vall de Rialp.




La calor ja comença a picar a la que perds desnivell i quedes enclotat a la vall, tanmateix al guanyar ràpidament alçada torna la sensació de fresca amb les boires que van i vénen en el seu afany de fer-se partíceps de la teva aventura. Pugem de nou, pujades de mitja hora, tres quarts, més dretes i complicades a la part final, aquesta ens acosta a la portella de Rialp amb unes vistes descomunals quan la boira ens  permet gaudir de l'entorn. Una ràpida baixada ens fa entrar en una carpa per a fitxar-hi abans de girar bruscament a la dreta, al final apunten el dorsal en un llistat ja que el lector no funciona. Fa molt vent i aquella carpa els hi és un oasi enmig de la muntanya.





Continuem baixant, baixada tècnica, corredora, però sempre procurant no gastar ni un gram més d'esforç, només jo sé lo justet que vaig de forces per afrontar aquest repte, encara que sense voler-ho, avanço algun corredor més peruc i menys traçut, a les baixades, és quan sento que faig via.

Encara quedarà un tram trencacames abans no enfilem el nostre proper objectiu, Arcalís, on ens espera un bon avituallament i novament el recolzament dels nostres. Ara coincideixo amb el Fali, penso que ni un ni l'altre estem per a tirar massa coets, però a la llunyania ja divisem l'objectiu. Ara em passa ell, ara ell es para, el passo jo ... a les baixades prenc l'iniciativa, a les pujades relenteixo, el puja i baixa continua i el temps no s'acaba de definir encara que a mi ja m'està bé, no fa massa calor, però la xafogor sembla que li costi desaparèixer, procuro ser constant en el beure encara que no tingui sed, el fet de com reaccionarà el cos a mida que passin les hores és tota una incògnita i més amb els precedents d'enguany.

Em costa arribar a l'avituallament, després d'una altra baixada tècnica i creuar el riu, hem de salvar una última pujada per a guanyar tan preuat descans. No faig bona cara, ho sé, i la Mireia, la parella del Guido, que anima als corredors ho corrabora, Bodi, com vas? vaig. Ara m'adono de què potser ratllo la mala educació, ostres, Mireia, excusemuá, jajaja... Si, arribo ratlladet i només portem... 32kms.!!!!




Fitxo, un quart de quatre i 7h.15' de carrera, l'Assumpta de seguida està per mi, si ara vols això, ara vols allò altre, però hi ha una imatge que no quadre, veig al Clave assegut al banc... plego, ja en tinc prou! Un altre cop dur, només em faltava això, encara que no havia valorat retirar-me, amb el tou que anava sempre és més fàcil. Lamento no insistir perquè canviï d'opinió, de que vingui amb mi per exemple, encara que jo no resulti cap garantia. El veig capficat, amb la seva aigua amb gas que tan havia reclamat a l'organització, ja ha fet números i diu que a la nit ja és a casa, uff, Clave-Tooooor!!!!


Intento concentrar-me i anar per feina, al costat del Fali que ja endrapa. Jo també ho procuro encara que ja comença a entrar poca cosa. No passen gaires minuts, quan arriba el trenet del Jaume Terés, Escute i l'Enric Sabaté, compartim taula, xerrada i menjar i de passada fem un repàs al recorregut que ens espera. L'amic de l'Escute, que li fa el seguiment, li treu una cassola de pasta que comparteix amb nosaltres, fa bona pinta i sembla que entri una mica millor, bé, potser cauen quatre o cinc cullarades, no us penséssiu. Escolto amb atenció el que diuen els entesos, el Jaume fins i tot em dona un parell d'infusions de mate, per quan em facin falta.




Ja ho tinc tot fet, l'Assumpta m'acaba de posar al dia de la situació de carrera, la mala cara del Sergi, l'abandonament del Clave que ja hem vist, l'Alex que segueix endavant... ella també sap que no faig bona cara, i suposo que no s'acaba d'acostumar a aquesta muntanya russa de sensacions, d'estats d'ànim, de cares, d'expressions, en principi no ens hem de veure més fins a Coma Bella, km.90, per tant, el seu patiment està garantit per unes quantes hores. Tanmateix, encara que tou, tampoc estic per estripar-ho tot a les primeres de canvi, encara que el meu estat de forma estigui molt lluny del desitjat, i és que només portem... 32kms.!!!!

Toco el dos, la tropa s'ho pren amb calma i de ben segur que ja m'atraparan, el Fali també fa el ronsa i aprofito que la Valerie, la francesa cama llarga del Tor, inicia el camí per apuntar-me al carro amb un parell més de corredors. La pujada és suau creuant la pista tot sovint i anant guanyant alçada ràpidament, el puntet d'on hem sortit cada vegada és més petit, el dia es va tapant i això ha fet que tothom sortís amb l'impermeable.



Tornem a gaudir d'un bon espectacle, llacs arreu, la boira que torna a jugar amb nosaltres, prou clapes de neu al voltant, la natura en tota la seva força. Per darrera observo en Fali i més enllà el trenet d'en Terés, jo sense pressa però sense pausa continuo camí, sempre ja per sobre dels 2.000m. tot acostant-nos al sostre de la carrera i del Principat, el Comapedrosa de 2942m. abans, però, superem el Cataperdis i el Clot del Cavall, a tocar un de l'altre, separats per un puja-baixa que finalment ens portarà al refugi del Pla de l'Estany, últim avituallament abans de començar la dura pujada del Comapedrosa.




Hi coincidim pràcticament tots els d'Arcalís, en pocs minuts tornem a estar tots reagrupats avituallant-nos novament. Continua el cel tapadot, emboirat a estones i la fresca ja s'ha establert d'una manera definitiva. Sembla que m'he recuperat una mica, res extraordinari, però he salvat aquesta desena de kms. aguantant la posició i continuant estant envoltat de gent coneguda, ni els de darrera m'han passat ni els de davant han marxat.

Torno a sortir abans, sé que em tornaran a agafar i qui sap si podrem fer un tros junts. Un mexicà, n'hi ha alguns, la Valerie i jo enfilem les primeres rampes, pujada molt tècnica que a mida que es va guanyant alçada, els blocs de pedra van sent més grossos. M'hi trobo bé, hi tinc traça i el ritme és molt lent. No tarden a arribar a la nostra alçada el trenet del Jaume Terés, Escute i Enric. El Jaume marca el ritme i els altres a darrera, puc seguir, tancant el grupet, però els puc seguir, fins que davant meu, l'Enric rellisca i una pedra li produeix un tall a la part lateral del bessó molt considerable.

S'encenen les alarmes, de seguida la pedra queda empapada de sang, en un moment i sembla que la ferida no s'estronca, el tall és brutal, he de mirar a una altre banda abans no caigui a terra. Som força gent, cadascú treu el que pot de la motxilla, uns toquen el xiulet d'alarma, d'altres truquen a l'organització, hi ha nervis, l'Enric es maleeix cent, mil vegades mentre, entre el que té la gent, podem parar l'hemorragia, encara que la cura és molt precaria. El Jaume i el Juanca han actuat ràpid i la seva experiència de ben segur que han ajudat, així com la predisposició de tota la gent que ha anat arribant al lloc dels fets, entre d'altres el Ramon, la Valerie i la Montse Sisteré i el Joan.

Hem de procurar arribar al coll, hi estem aprop, allà el podran treure, dos bombers ja baixen a buscar-lo i l'helicòpter ja està avisat. Són pocs metres, potser dos cents on les gotes de sang van deixant petjada sense que ell s'adoni de la situació... si Enric, vas bé, a poc a poc que ja hi som. Arribem al collet del forat de Malhiverns quan els dos bombers arriben a la nostra alçada... salvats!!!!!


El gruix del grup encara l'últim tram, uns 10 minutets fins el cim, el Jaume, l'Escute i jo ens acomiadem de l'Enric, són moments durs on l'emoció pels esdeveniments brolla en tots nosaltres, abraçades i consignes, quan veus que aquest esport et proporciona uns sentiments que no crec que n'hi hagi d'altre que te'ls proporcioni. Una nova experiència, un nou aprenentatge per una altre ocasió, mai deixem d'aprendre. Les ultres són més que una carrera, és omplir el sac cada vegada amb nous coneixements, experiències i sensacions, és conèixers una mica més un mateix, i avui, de ben segur, que tots hem omplert la saca una mica més.

El terceto acabem de fer els últims metres per a fer-hi cim, molt tècnics, gairebé grimpant, arribem al sostre d'Andorra, a 2.942m., el Comapedrosa, on ens reben de 1a., amb gralles, un sac de gemecs i timbal i això que el temps es va embolicant per moments, però l'ambient dalt el cim et fa posar la pell de gallina. Comento breument la jugada amb els voluntaris mentre el Jaume i Escute ja tiren avall, no m'hi encanto, fa fred i jo també tiro avall amb el Ramon que s'ha parat a tirar quatre fotos.





De seguida tornem a estar al collet on encara hi ha l'Enric i els bombers, ens tornem a acomiadar aquesta vegada ràpidament ja que volem arribar al refugi encara de dia, tallarem just, el vespre ja ens està caient a sobre, encara que els tres kilometrets que ens hi separen són prou agraïts. Passem per un estany prou gelat on cal extremar-hi les precaucions, alhora que ens sobrevola l'helicòpter que va a buscar l'Enric. Comentem la jugada amb l'Escute, el Jaume ha anat per feina, i ens congratulem de que tot hagi sortit bé, haguera pogut estar pitjor, li haguera pogut passar estant sol, de nit, la situació s'haguera complicat molt més, afortunadament l'accident ha passat rodejat de companys i amb la possibilitat d'una ràpida evacuació aprofitant encara la claror de dia. La resposta de l'organització, ràpida i eficaç.




L'Escute va a pel Jaume i jo em quedo amb la Montse Sisteré i el Joan, també testimonis de l'experiència viscuda. Junts arribarem al refugi del Comapedrosa, estarem a cobert, podrem reposar, alimentar-nos i preparar el frontal, a partir d'ara ens esperen un bon grapat d'hores amb llum artificial, són les 10 menys cinc de la nit i portem gairebé 14h. de cursa i només hem fet 49kms.!!!!


El refugi és ple a vessar, el Fali també hi volta per allà i som prou els coneguts que fem petar la xerrada mentre procurem menjar quelcom i ens anem preparant per sortir. Ho faig acompanyat de la Montse, ella tira a les pujades i el Joan, a les baixades tot marcant camí, jo tanco el grupet on sempre em costa afegir-m'hi al moment de reemprendre la marxa. Veiem llums arreu, la gent que baixa del Comapedrosa, per darrera i els que ens van indicant el camí a seguir amb els seus eficaços llums vermells, per davant i moooolt més enllà les muntanyes que haurem de superar d'aquí unes quantes hores.

El ritmet és còmode i arribem sense dificultat a la Portella de Sanfons i les pistes d'Arinsal, un puja i baixa que acabarà en una carretera, agraïda després de 14h. trepitjant pedres, en baixada, relaxant, apago el frontal i m'empapo de la nit, dels seus sorolls, de la seva olor, de la visó del cel estrellat i amb una lluna prou lluminosa com per a poder avançar sense cap més necessitat, que la de les teves cames. Unes llums ens adverteixen del proper punt de control, estem al Coll de la Botella dues hores després de sortir del refugi del Comapedrosa. Hi ha l'Assumpta que està al corrent de tot i que ha volgut venir a comprovar el meu estat, es veu que a la Coma d'Arcalís no feia massa bona cara i ara sembla que queda una més alleugida.



A dins el mateix ritual, aigua amb gas, una sopeta... cada vegada costa més que entri el menjar, però ens obliguem a intentar-ho. Són les 12 de la nit, 16 hores de cursa, últimament la frontera, a Tramuntana i l'Emmona, en aquest temps en vaig tenir prou perquè l'estòmac em deixés fora de combat, ara sembla que ho vagi controlant, el ritme és més lent i la meteorologia també m'hi ajuda, la calor gairebé no l'he patit en tot el dia.

Tornem a la batalla per un corriol prou fàcil per a tornar a agafar el ritme, però a mi sempre em costa tornar a arrencar i sembla que la parella Montse-Joan, es tornen a escapar. Mig m'abandono a la meva sort, però la Montse tampoc està per a tirar coets i mica en mica torno a arribar a la seva alçada i ja no els tornaria a perdre de vista. Ara, sortint del bosc ens espera una mena de tallafocs, amb la foscor no es pot apreciar bé, que s'enfila d'allò més després de passar un altre control. La Montse esbufega i ho passa malament i això em permet anar molt còmode al darrera procurant anar bevent tot sovint.

De sobte ens trobem crestejant per un terreny pedregós, fa fresca i l'aire torna a bufar, hi trobem una tendeta amb llum a dins, de l'organització? ens diuen que endavant i així ho fem fins que arribem a l'alçada d'unes voluntàries amb prou marxa, d'aquells moments que l'optimisme revifa. Estem dalt del Bony de la Pica. A partir d'ara començarà un infern sense saber-ho. Primer hem de desfer una baixada molt tècnica per arribar en un collet on ens esperen més voluntaris per indicar-nos uns trams de cables i cordes. La nit i la falta de visibilitat ho fa tot una mica més difícil, però jo m'ho passo bé i supero els trams amb facilitat, la Montse continua estant atemorida amb tant de tram tècnic encara que el Joan i els voluntaris sempre n'estan pendents.

Deixem el tram més complicat per endinsar-nos al bosc, és una trampa, la baixada és prou pronunciada i el terreny prou inestable com perquè aguantar l'equilibri sigui tot un èxit, nosaltres i la gent que ens va passant, semblem participants d'un concurs a veure qui va més vegades al terra. És agobiant, em recorda el tram de Lizarrusti-Etxegarate del 2010, ple de fang on vam estar 5h. per a fer 15km. prou bons com per a poder fer-los en un parell d'hores si el terreny hagués estat sec. Aquí no hi ha fang però mantenir l'equilibri és impossible encara no sé perquè.

El calvari s'acaba arribant a la barriada d'Aixàs, on uns metres més enllà ens espera un nou control en un cotxe i el terra ple de cervesa. Sembla que haguem de continuar per la carretera i fer cap a Margineda on fa estona que veiem els llums... però no. Ens tornem a maleïr quan ens adonem de que hem de tornar a remuntar uns metres, pocs, però la tropa ja està molt castigada, sobretot psicològicament, el desgast en la baixada ha estat brutal. La Montse, blanca i afeblida tira la tovallola arribant a coll Jovell, ara ja baixem directes a Margineda, però ella ja en té prou, s'asseu en una pedra i em diuen que tiri, ells pleguen a Margineda.

Quedo parat, no m'ho esperava, encara que ells ja feia estona que ho tenien decidit... tiro avall, el corriol  es prou corrible i noto que faig via, potser una mica l'emprenyamenta també hi influeix, si ho haguera sabut abans podria haver aprofitat a algun corredor que ens hagués passat per a fer via amb ell. Finalment arribo a les llums de Margineda, gir a l'esquerra, 100m. d'asfalt i ja estem a l'edifici de les escoles de la Margineda, encara no són les cinc de la matinada i porto més de 20h. de cursa amb un coixí d'unes quatre hores, la primera part de la cursa esta ben superada, estic prou satisfet.


No sé ben bé per on començar, però faig servir la tàctica del TOR i aprofito mentre em fan un petit massatge per a tancar-hi els ulls, és matar dos ocells d'un tret i aprofitar el màxim el temps. Seran un quart d'hora, vint minuts de cert relaxament, de descans per afrontar amb un mínim de garanties el segon dia de cursa. De sobte m'adono de la presència de l'Alex, també abandona després d'una tarascada baixant el Bony de la Pica deixant-li la mà prou adolorida com per no poder fer força amb els pals. Mentre, també ha arribat la Montse, estirada k.o., en un matalàs i el Joan que està menjant una mica.

Menjo una mica, continua entrant molt poca cosa i tiro del sobret màgic que el Jaume Terés m'havia donat a Arcalís. Em canvio de roba mínimament i passo pel lavabo per quedar una mica més polit encara que la pudor del ditxós peto, s'anirà incrementant, no és massa bon invent i el mateix Gerard, a l'arribada em diu que de cara l'any vinent l'eliminaran. Començo a enllestir, m'acomiado de l'Alex i el Joan i començant a clarejar el dia, surto de la Margineda.

Baixem a la carretera i aprofito per guardar el frontal, poc llest ja que he pensat que encara em faria falta. Un guardia m'indica la direcció a seguir, rotonda enllà, uns metres de vorera i corriol a la dreta tot bordejant una espècie de polígon. Tornem a pujar dalt d'un turonet per tornar a baixar a la carretera, bufff!!! una tocada de pebrots, ja haguerem pogut seguir per la carretera!!!! Estem a Aixovall hi agafem una carretereta amunt fins passat unes naus, gir a l'esquerra per agafar l'antic cami de Canòlich, una pujada dura i llarga per dins el bosc que ens portarà, no sense esbufegar al collet Martí amb el seu refugi i el control corresponent. Hi ha una bona font i aprofito per a remullar-m'hi tot coincidint amb dos corredors més, un txec i un altre català encara que no ho sabria fins més tard. La calor comença a apretar de bon matí.


Seguim per una pista forestal, de bon fer, encara que es continua pujant, el pendent es suavitza i es pot fer via, per davant hi tinc al txec i per darrera ha quedat el Josep tot fent-la petar amb el voluntari del refugi. És un plaer tornar a sentir que vas depressa després de quedar mig clavat a la pujada. Sortim a una carretera, és la pujada al coll de la Gallina on més d'una cursa ciclista hi ha fet cap. Uns metres més enllà, de nou per un corriol a l'esquerra per a fer-hi els últims metres hi arribar a dalt de tot. El txec el trobo assegut a terra la cuneta i s'aixeca quan em veu arribar, l'última pujada és dura però curta, encara que ja no l'enxampo, a dalt, en una autocaravana ens espera el control.



La faig petar i pregunto pel següent tram, una pista llarga i corriol, tot de cara avall, seran moments de relax que aprofito per trucar a l'Assumpta que ja ha anat a buscar la bossa a Margineda i s'en va direcció a Coma Bella on ens hi trobarem de nou. L'Alex s'hi ha afegit tot recollint-lo de l'avituallament, tots dos fan cap amunt. A la pista em deixo anar força bé, els 3-4kms. passen ràpid tot adelantant al txec que va prou tocat i després d'haver d'afluixar al trobar-me uns gossos al mig del camí. Vaig prou animat, la crisi de primera hora del matí sembla que ha passat i sense adonar-me'n em trobo de pet amb el poble de Fontaneda, control i una font d'aigua fresca que revifa els morts, sí, la calor comença  a fer-se notar amb insistència i al cel no s'hi veu cap núvol, patirem.



Estic a punt de marxar quan m'atura una noia que surt d'un cotxe i em pregunta per l'Alex, ostres, és la seva dona!, no han pogut contactar i l'únic que sap és que ho ha deixat a Margineda, no m'encaixa massa cosa però el que sé, és que el trobarà a Coma Bella ja que hi està pujant amb l'Assumpta. Em dona les gràcies i ens acomiadem tot pensant que l'escabetxina comença a ser important, la baixada del Bony de la Pica ha fet mal i molta gent a Margineda a plegat veles.

Torno a contactar amb el txec, quatre kilometrets més fins a SJulià de Lòria, el punt més baix de cursa, per un terreny pedregós que ens torna a fer afluixar la marxa. Poca ombra i la calor que comença a fer estralls, i això que encara no estem al migdia! Arribem a baix el poble on abans de creuar la carretera general hi torna a haver un nou control on dos nois ens fan seure a la cadira en una bona ombra. Ens ofereixen un mini avituallament mentre aprofito per a prendrem un gel, aviat haurem de tornar a pujar i potser farà falta. La fem petar una mica tot comentant la jugada idiomàtica de què els andorrans les dues llengues que dominen més, són el català i el francès, com aquí el català i castellà, quedo parat i em sobta, del castellà? no en parlem encara que evidentment també el conèixen.

Una vegada creuada la carretera, seguim per la vorera uns metres passant per davant d'un súper i una gasolinera, una habitual combinació andorrana. S'em fa la boca aigua pensant en una beguda fresca, però el txec veig que no està per la labor i esborro l'hipotètica bacanal. Camí empedrat a l'esquerra amb un fort pendent per endinsar-nos al bosc. Tornem a creuar una carretereta i seguim pujant pel GRP. Les cames pesen, hem deixat al txec i comparteixo amb el Josep, el que havia trobat a collet Martí, xerrem en castellà quan ens adonem de què tots dos som ben catalans. La fem petar tot caminant, corriol, pista, més corriol... el temps passa ràpid anant acompanyat i tenint una mínima conversa, així arribem al proper destí on ens espera un bon avituallament i l'Assumpta disposada a passar-me el parte de carrera.



Coma Bella, tres quarts de dotze del migdia, km.88 i gairebé 28h. de carrera. Els voluntaris de seguida estan per mi, jo assegut en una cadira, no em deixen fer res. L'Assumpta em posa al corrent de la cursa, així com de la gran qüantitat de missatges de suport que ja em donen per finisher abans d'hora. L'Alex i la seva dona ja s'han trobat, el Sergi ha plegat, el Jesús també, l'Enric ja l'han cosit, el Jaume Terés va tirant endavant mentre l'Escute està dormint en l'autocaravana. Uff!!! torno a intentar menjar, ja no recordo el què, però sempre intento fer una mica de sopa i l'aigua en gas per l'estòmac que de moment es comporta. Fa calor, però l'avituallament està en un lloc idíl.lic, ja em quedaria allà agegut una bona estona, n'hi ha més d'un, però de moment, no toca.


L'Escute, arrenca en busca del Jaume mentre jo encara en tinc per una bona estona. L'Assumpta em diu que de Sant Sadurní han vingut a animar-me i que ja m'els trobaré més endavant, de fet quan em vegin, veuran de tot menys un corredor de fons, ells acostumats a Zegama on allà córrer tot kiski, aquí, qui més qui menys intenta avançar com pot, però gairebé sempre i a aquestes alçades de carrera, feixugament. Tornem a aplicar la màxima dels avituallaments, si ja no s'hi fa res, doncs adéu. Així ho faig aprofitant que en Josep sembla que també arranca. Tornarem a compartir una bona estona de camí, encara que aviat veuria, que no la que jo hagués desitjat, a l'arribada m'acabaria treïent dues hores!



Una nova excursió per a dins uns boscos on hi córre poc l'aire i la calor comença a fer-se notar de valent. Vaig fent la goma procurant que marqui el camí ja que jo ja vinc d'una marrada a l'haver-me avançat una mica. Corriol, pista, carretera, de nou un control en una furgoneta, més camí rural, corriol, ara si ombrívol i fresquet tot creuant el riu i trobant novament al txec i un company seu intentant refrescar-se. El soroll de l'aigua és gratificant i la cascada que ens regala el recorregut, magnífica. A l'altre banda del camí, ja hi reconec al Vadó que ha vingut a rebrem uns metres enllà d'on ténen el cotxe  tota la claca de Sant Sadurní. Fa amb mi uns metres tot comentant la jugada, evidentment diu que estem sonats i de seguida s'adonen de què això no té res a veure amb una marató de muntanya.



Ell m'ha anat seguint per internet, tal com ho va fer pel TOR, s'ho passa bé i no va a dormir tranquil fins que no veu que passo per un punt determinat. És d'agrair un seguiment així i nosaltres de tan en tan també hi pensem i ajuda a tirar endavant. També hi ha la Paula, la Nuri i el Xavi, han fet una expedició de quatre i s'han escapat a Andorra. Són els "zegamerus" per excel.lència, amants de la gastronomia i uns bons amics. No hi puc estar el temps que voldria, són quarts de tres i també han d'anar a dinar, encara que aprofito l'ombra on hi ténen els cotxes a peu de carretera, abans d'entrar al poble de Certés, per a recuperar-me una mica de la calor.

Ens acomiadem i continuo camí per dins el poble per unes escales que fan mal abans de creuar un carrer i agafar definitivament el corriol on en una furgoneta hi ha un voluntari a ple Sol, que encara ens ofereix "refrescar-nos". El corriol torna a emparrar-se i feixugament, pas a pas, vaig avançant. Torno a anar tocadot fins arribar als Cortals de Manyat on suavitza el pendent i compartim amb l'Ultra Mític. Coincideixo amb un terceto d'aquesta prova, però per poca estona ja que aviat s'ageuen en un prat a descansar. Inconscientment dec captar l'idea perquè al cap d'uns minuts ja estic buscant un bon lloc per a recuperar-me. Uns 10'-15' de repòs em poden anar bé ja que començo a fer esses, els ulls comencen a fer el burro, la concentració va minvant i avanço molt poc. Tinc temps, no busco cap crono i "només"pretenc acabar, per tant, a partir d'ara gestionarem la cursa amb el coixí de marge que encara tinc.

Trobo un bon lloc, arran de camí, em trec les bambes i airejo el peto, aquest quart d'hora em vé bé, ho noto, em refaig, prenc un gel, em poso música i continuo corriol enllà. He tancat els ulls, tot sentint algun comentari de la gent que passava, no puc evitar un somriure, dissimulat, sota la gorra. En un moment em trobo en un refugi, petit, només és control i encara em queda una forta pujada per arribar al coll. És el refugi de Prat Primer, tornem a estar per sobre dels 2.000m. i al menys hi córre l'aire.


Hi surto espitós, amb la música a tota castanya que només he desconectat per a fitxar-hi. Em sento pletòric, ara em menjaria el món i la pujada s'em fa curta. Passo a un parell de corredors, un de mexicà, no sé que em diu abans d'arribar a dalt del coll del Bou Mort. Ja només veig la tècnica baixada que ens espera per a posar-hi més distància entre els dos, encara que intento contenir-me i no malgastar forces. Creuem un riuet i ens trobem de nou en un refugi, aquest tancat, refugi de Claror, però que serveix per a refrescar la gorra en un toll d'aigua.


Continuem baixant, tornem a creuar el rierol mentre ens espera un puja-baixa que no fa de mal fer fins arribar a l'estany de la Nou, un lloc preciós, tant que m'encanto i perdo les marques sense esbrinar per on bordejar l'estany. Espero un francès que vé darrera i tampoc les veiem, penso que truca a l'organització mentre jo continuo buscant. Ja la tinc, el crido i ell em corrabora el camí. Fallo nostre, les banderoles estaven correctament col.locades, però hem tingut tendència a tirar endavant quan havíem de girar lleugerament a l'esquerra.


Estem aprop del refugi de Perafita, un nou punt d'avituallament, continuo i arribo amb el francès, hi cau molta calda i de sobte em comencen a venir les ja famoses arcades. Prou que hem durat, però ara m'ha agafat de sorpresa, ja no hi comptava i com per art de màgia, el "puntillo", després de la parada al costat del camí, ha desaparegut totalment.


Valoro la situació, estem al km.110, deurien ser quarts de set de la tarda, no tardaria massa a caure la tarda i a baixar la temperatura, tenia el refugi de l'Illa a 8kms. essent la barrera horaria a les dues de la matinada. Ho podia trempejar, i no m'havia passat pel cap plegar fins ara, encara que de seguida ho borro del pensament, haurà estat un altre "baixón" i més endavant tornarem a estar entonats.

Parlo amb una voluntària i pregunto si hi ha un metge, provarem una tàctica agressiva, no ho he fet mai, però segurament em solucionaria el problema, tanmateix ha d'estar supervisada i consensuada pel metge. No hi ha metge, però al refugi de l'Illa sí, i li demano que hi faci la gestió per a guanyar temps i tenir-ho tot apunt per a quan hi arribi. Em donen l'ok, he de preguntar pel Pol, es veu que em coneix i ja m'està esperant... salvat!!!!

Surto amb un grupet de Perafita, dos ultramítics de Tarragona, el francés i el mexicà que va fent la goma. Fem una petita pujada per a deixar el refugi al darrera i endinsar-nos en la vall del Madriu, patrimoni mundial de l'Unesco. El terreny es va aplanant tot seguint el riu, combinant encara algun pas per a dins el bosc i d'altres, on encara podem apreciar la vall amb tota la seva bellesa apurant les últimes clarors del dia. Truco a l'Assumpta i li dic que a l'Illa hi faré una bona parada, la necessito i tinc temps, els meus números em diuen que puc sortir-hi a les onze de la nit i encara hi guardaré 3h. de coixí, sembla que ho tinc tot controlat i això em tranquilitza, em sento que torno a dominar la carrera, jugar-hi,  a estones domina ella, a estones la domino jo.

Ja hi arribem no sense un esforç adicional, n'hi ha que paren a posar-se el paravent, alguns el frontal, però tinc l'objectiu tan aprop que no hi vull perdre ni un segon, a més d'haver tardat una mica més del previst. No ho puc evitar, a 50m. del refugi he de parar per treure, l'esforç em passa factura, dues vegades mentre la gent que hi ha a fora s'ho mira, penso que la mostra del meu estat queda ben palesa.


Pregunto pel Pol, no hi ha cap Pol... em cau el món a sobre, tota la tàctica a fer punyetes i el més greu és que estava ben fós després d'unes 38h. de cursa. Almenys hi ha un metge al qui haig que explicar-li novament l'opció de prendre el camí més agressiu per solventar la deshidratació. Em diu que ni hablar i comença a donar-me líquids, i la pastilla antivòmit, que si isostar amb aigua i sucre, que si una mica de fruita, que si entra una mica de sopa, ufff!!! a aquest de Pamplona no el faré baixar del burro a part de què el temps va passant i la situació comença a posar-se difícil.

Sembla que el líquid s'em posi bé, si més no, ha anat tot cap dins, una gran victòria. L'espai és petit encara que també hi ha quatre lliteres on algú ja hi jeu,  penso que hi ha una altra habitació on hi ha els més "greus", pel que sento a comentar. Els ultramítics de Tarragona, pleguen encara que sigui mal lloc i hauran d'arribar fins al proper control, ja diferent al nostre. El metge es pensa que plego però li dic que no, em començo a trobar bé i ell també ho veu, el que passa és que em diu que no em deixarà marxar sol, a dins hi ha un portuguès que l'han de cridar a quarts de dotze per continuar. Ho trobo just, els meus plans hi contemplàven les onze. Li dic que li accepto el tracte a mitges, no sortiré sol, però el primer que marxi m'hi apunto… accepta. De fet no queden massa corredors en cursa, 6 o 7, quina escabetxina, però tinc la sort de què arriben dos de Castelló, un va directe al llit, però l'altre, després d'avituallar-se, continua... compro. Aprofito, mentre el meu futur company està menjant, per anar a estirar-me encara que siguin 10', ja estic apunt de marxa, li dic que tan sols m'avisi i llestos.

Així ho fem, deuen ser un quart tocat de dotze, em despedeixo del metge agraïnt-li el tracte i dels voluntaris, potser algun dia sabré qui és aquest Pol que em coneix i que m'estava esperant. El més important és que torno a estar dins la cursa que per un moment havia perillat, però encara estic lluitant-la, no hi ha res decidit, però el poder sortir del refugi de l'Illa ha estat una petita victòria.

La companyia em dura poc, just a l'acabar la pujadeta on hi ha la bifurcació de les dues carreres i comença una pronunciada baixada. Em sembla que va mig coix i em diu que tiri, ell va molt lent, jo primer el vaig esperant fins que definitivament tiro avall, està ben marcat i no hi tinc dificultat encara que el que no comptava era anar sol. La baixada és agraïda i molta estona pel costat del riu de Vallcivera amb els conseqüents sorolls i veus que et fan parar una mica boig encara que ja no en fas cas.

Arribo a la cabana dels Esparvers quan ja fa estona veig dos frontals darrera meu, un més allunyat que l'altre, un penso que és el de Castelló, però l'altre? No tardo a saber-ho, el portuguès. M'anirà bé, xerrem i tot una mica tot tornant-nos a enfilar, ha arribat en bon moment una vegada acabada la baixada i on el camí es tornava a fer fonedís, entre tots dos solventem l'inconvenient sota l'atenta mirada d'un cavall prou esvalotat. Fa bona nit, el cel està estrellat i anem veient com va sortint la lluna que sense ser plena, encara hi fa força llum, però a mida que anem pujant ens trobem amb una ventolera considerable, no hi passem fred però la caputxa de l'impermeable es fa imprescindible.

Passem pel costat d'una tenda, no sembla que hi hagi ningú, la ventolera continua i bordegem un estany, la sensació d'anar fent ziga-zagues per allà dalt em comença a agobiar, només desitjo arribar a un punt i trobar-me el Pas de la Casa sota el peus, però això encara no succeeix, una altre volta fins que el pendent es torna a enfilar, més ratllamenta, mira que ens fan donar voltes! és la impressió que hi tinc al temps que m'aferro com puc al portuguès. De les tres fronteres no m'entero encara que em sembla veure-hi com un pedrot que indica l'indret, però el que busco amb més fal.lera són els llums del Pas de la Casa i aquestes no es veuen fins arribar al coll dels Isards, ara sí, l'il.luminaria sota els nostres peus i a 3kms. del nostre objectiu. Un nou pas endavant.

Pas de la Casa, un quart i mig de cinc de la matinada, 131km i més de 44h. de cursa. Hem creuat tot el poble per arribar a cobert, bé, més que poble, tot un carrer comercial, botigues i restaurants per tot arreu i com és normal, ni una rata al carrer, ni els que tornen de farra, jajaja... Els voluntaris es desviuen a l'entrar encara que ara només hi trobo un parell de corredors. Hi ha l'altra bossa per a canviar-me, només em canvio la part de dalt, els peus ja no els vull tocar, ni mitjons ni bambes, millor no tocar res. No recordo si menjo, penso que no, una mica de líquid i el segon i últim sobre que em va donar el Jaume Terés a Arcalís, l'infusió em senta de meravella i em fa gràcia haver-la guardat fins aquí, sempre s'ha de tenir alguna bala a la recàmara. Estudio el recorregut amb un voluntari i em diu que hi ha boira, herba alta, que hem de creuar un riu i que quedarem xops, cordons quins ànims! el proper objectiu és la vall d'Incles on el tall és a les 10 del matí, una pujada i baixar, penso que anem bé, a males, tres hores de pujada i dos de baixada, ja no anem tan bé, encara que penso que m'he passat tirant tan enllà, difícilment estarem tres hores pujant i dues baixant.

Ja hi tinc la feina feta i surto per un trocet asfaltat al final del qual ja no sé on sóc, comencem bé, sí, hi ha boira i no veig res, ni camí, ni senyals, ufff!!! ja m'atabalo i torno a tirar endarrera quan em vé el portuguès de cara, entre tots dos no aconseguim veure res i quan volem tornar a l'avituallament ja vé un voluntari com si hagués estat a l'aguait de la nostra situació. El portuguès està esverat, reclama que neutralitzi el temps, no hi ha senyals i ell vol estar a les 10 a Incles. El voluntari ens ajuda a trobar el camí mentre va parlant amb el Gerard a l'altre banda del "walki-talki", i efectivament, les vaques s'han cruspit les banderoles, ell en porta més i solventa la situació davant del malhumorat company, quan estem ben encaminats, el voluntari ja ens deixa i torna a l'avituallament.

Mica en mica apunta el dia, però la boira afegeix un espectacle fantasmagòric tot arribant al punt de creuar el riu. Sí, el riu baixa amb força, tant, que l'Abuelo hi haguera posat una corda com la que posa a la Vall del Congost quan s'escau. Hi ha dos francesos asseguts en una pedra, diuen que és perillós i no passen, ens els mirem, però en un moment el portuguès el veig creuant-lo a tota pastilla, eps! i amb força traça, pràcticament ni es mulla o això em sembla, dubto un segon però vaig darrera seu encara que no amb tanta sort com per a no mullar-m'hi els peus... pillo, però ja sóc a l'altra banda. Ostres, s'escapa, li foto un crit com per dir-li jo també he passat, esperem. Per un moment veig el frontal que es para, però deu anar tan creuat que tira enllà, qui el va parir!!!! em vénen al cap els càntics que dedica el Camp Nou als portuguesos...

Ja em mentalitzo d'anar fent jo sol, i sí, sembla que anem "camp a través" per unes herbotes ben altes que et deixen les potes xopes, afortunadament, ara el marcatge és prou correcte i puc anar fent coincidint amb les llums de la primera hora del matí i que de mica en mica, tornem a guanyar alçada tot deixant la boira al fons de la vall. Vaig mirant pel retrovisor mentre el terreny va picant sempre amunt, encara és irregular, de mal fer, i això fa que de tant en tant t'hi donis alguna trompada, els pals n'eviten, però alguna sempre cau, a més en aquest tram i deixo un pal lleugerament torçat.

Els dos francesos sembla que s'han decidit a creuar el riu i, abans d'arribar a un tram de pista, tornem a contactar. Amb la vista anem seguint la pista que fa un gir a l'esquerra tot enfilant-se fins al coll, hi veiem un corredor i sembla que serà el camí a seguir. La nostra sorpresa vé uns metres més endavant quan les banderoles marquen clarament un corriol a la dreta. No hi ha cap dubte, és a la dreta i pensem que la persona que hem vist, o l'ha cagada o potser sigui un excursionista.

El vent es va incrementant i la pujada és dura, anem guanyant alçada, n'hi ha que paren a posar-se el paravent, jo encara el porto i tiro endavant, no hi ha dubte del camí, a dalt el coll ja hi veig la figura del controlador. La ventolera és de primera i el pobre xicot gairebé no hi té lloc per a recerar-se. Fitxo en un moment i tiro enllà, tot planejant s'arriba de seguida al Pas de les Vaques, baixo uns 10m. i em recupero de la ventolera, ara per aquesta vessant ens n'escaparem. Alhora, i tot fent l'obligatori traguet, tinc uns moments per admirar el paisatge amb les basses de Siscaró més avall que ja hi acull als primers pescadors.


No m'hi encanto massa ja que no sé el temps que em falta per arribar a Incles, punt clau, última barrera horària, després ja hi haurà 10h. per administrar els 27kms. que quedaran, això sí, també hi quedaran dos colls per pujar. És tot baixada i em deixo anar, no em segueix ningú i faig via tot creuant-me amb més pescadors que es dirigeixen al llac, gent adulta, més gran i canalla prou petita per a fer-los llevar tan d'hora i haver de tirar muntanya amunt. Entrem i sortim pels bosc fins arribar a un camí ample on dos btt-rus, em pregunten pel terreny, fan tota la pinta de dos pixapins que no saben on van.

Incles, les 9 tocades del matí, km.143, més de 49h. objectiu aconseguit, ara sí que ja li veig les orelles al llop, eps! el marge és per no badar, una horeta per anar jugant, però el que deia, ni estaré tres hores pujant, ni n'estaré dues baixant. La meva sorpresa és trobar-m'hi al Guido, la Mireia i l'Iñaki que hi vénen a fer un vol després de la cursa per relleus que ja han acabat. Em veuen arribar i es queden una bona estona amb mi, la Mireia em fa de cicerone, m'omple els bidons, em porta coses, etcetcetc... qui ho anava a dir quan em va veure ben tocadot el divendres a la tarda a Arcalís.


Faig una última intentona per a veure s'hi ha un metge, al baixar he hagut d'afluixar ja que l'estòmac es tornava a queixar, cada vegada que vull donar un puntet més, no em deixa. Em conformo com a La Margineda, un massatge a les cames i tanco un quart d'hora els ulls, aquest massatgista hi té més traça, abans ens acomiadem i els dono les gràcies, encara no entenc ara, com és que no hem lligat aquest punt amb l'Assumpta. De sobte m'adono de que entra el portuguès, què? mecasunseuna, s'ha perdut i de ben segur que era aquell que hem vist pista amunt. No puc evitar un somriure, nostre Senyor, l'ha castigat.

Abans de sortir de l'avituallament, truco l'Assumpta perquè sàpiga on paro, ella ja anirà cap a Sorteny, encara que hi estaré prou hores a arribar-hi. No em deixo res, tot enllestit per sortir de nou "al ruedo", el Guido m'ha explicat el que em quedava, així que tranquilitat i bons aliments, es tracte d'acabar.

L'inici és fortet, tornarà a ser un dia de calor, però la sort és que avui s'acaba després de dues nits i encetant el tercer dia. El camí s'aplana ràpidament tot creuant-me amb forces excursionistes, som diumenge, resseguint el riu, algun fins i tot s'interessa per la carrera. Després de creuar el riu ens tornem a enfilar una mica, un altre grup d'excursionistes sospitosos, van amb un guia que sap el que toca però hi porta un grup d'individus difícils de classificar amb algunes gorres d'aquelles de l'Alonso, amb la bandera de l'estanc, va, home, va.

No tardo a arribar al refugi de la Cabana Sorda, suposo que el destí de tan estrafolaris turístes, hi sóc ben rebut per un grup de noies tot preguntant el camí a seguir, ara començarà el penúltim petardo, després de creuar el llac ja comença una dura pujada, a ple Sol.





El camí perd inclinació a mida que anem guanyant metres, encara m'hi trobo prou bé, la parada a Incles ha funcionat i encara que a la sortida m'ha tornat a costar, mica en mica he tornat a agafar un ritmet. Sembla que ens allunyem de la cresta, però en realitat ens hi faran anar per darrera. L'últim tram torna a ser dur, he de fer petites parades per a recuperar l'alè, de sobte, ja no torno a anar tan bé. Amb dificultat faig "cim", hi ha bastanta gent, unes tendetes de campanya i tot, i els voluntaris m'indiquen el camí i el següent coll a pujar, el de Meners, abans però, també des d'aquí dalt, es pot apreciar el refugi de Coms de Jan, l'objectiu que em fico entre cella i cella, torno a sentir la necessitat de descansar. Després d'una exigent baixada a l'inici, el corriol perd inclinació i fins i tot els peus em van sols, no anem bé, perdo concentració, i la que em queda, és per a veure si puc fer-hi una parada al refugi. S'hi arriba després de superar un repetxonet.



Coms de Jan, km.151, mig quart de dues del migdia, 53h. de cursa, em queden set hores per pujar i baixar un coll i plantar-me a Ordino, necessito descansar i tinc temps per a fer-ho... compro. Així que arribo al refugi, pregunto si em puc estirar un quart d'hora, cap problema, hi ha dues "habitacions", una per l'avituallament i l'altre unes lliteres a disposició. No m'ho penso i en un moment hi estic ajegut i noto com el cos es desinfla, talment aquells matalassos de la platja que els inflem amb una manxa, després, per acabar de treure'ls l'aire, ens hi fiquem a sobre. Sensacions que conec prou bé, sensacions TOR, l'enciclopèdia de totes les ultres que es fan i es desfan, gràcies al TOR podré acabar, gestionant els temps quan calia i sense estirar en cap moment el braç que la màniga, empran les tres C dels germans Terés, calma, control i collons, potser ara, estic en la segona.

Els meus propis ronquets em desperten, aquells ronquets de sofà tot fent la migdiada, al final m'he allargat una mica i hauré fet mitja horeta, no hi fa res si serveix per a refer-me. Prenc alguna cosa i ja dono la meva estada per acabada. Tiro amunt tot sol, m'ha recordat aquell miratge començant a pujar Malatrá, on hi veia un gran restaurant amb bones menges, es va transformar de cop i volta en un bon aixoll de porcs on el Clave hi va caure en rodó mort de son. Sí, la collada de Meners, em recorda el coll de Malatrá, fins i tot l'hora podria ser que coincidís, també era l'últim coll i potser la distància fins a l'arribada... més o menys. Tampoc esbrino a mida que m'hi vaig acostant, per on creuerem el coll, encara que aquest no hi guarda tan la sorpresa, només em falta l'inmens cràter que hi ha a Malatrá abans de coronar i on m'imagino al Clave tocant la guitarra a ritme de vés a saber qui.

L'últim tram és dur, mig pelat, novament he de fer algunes mini-parades per recuperar-me, torno a tocar de peus a terra i el somni de Malatrá s'esvaeix. Hi ha una petita cabana al resguard del mal temps on hi ha els voluntaris que suposo hi hauran passat tantes hores. Encara em falten un metres tot girant a l'esquerra i creuar propiament el coll. Ara sí, ja sóc dalt, últim coll, s'acabat el desnivell possitiu, 16kms. fins a l'arribada, de cara avall, això és meu.



Les vistes tornen a ser espectaculars, estem a 2.719m. i sí, cap on m'he de dirigir em torna a recordar Malatrá, salvant mooolt les distàncies, però la baixada m'hi fa pensar encara que hi trobo a faltar l'espectacle dels Grans Jurasses. Mica en mica torno a la realitat i tan sols dos puntets blaus que hi veig a la llunyania, fan que torni a conectar-me i m'obligo a tirar avall en busca dels dos corredors.

Quan arribo a la seva alçada m'adono de que un és el Ramon que hi havíem coincidit el primer dia i no l'havia vist més i un altre que també és català, en Jordi, ja ho veus, en un moment tres catalans junts encarant la recta final de la cursa. Jo no m'entretinc, miro de recuperar el temps perdut i de que l'Assumpta no pateixi més del compte a Sorteny, el Ramon no sé que fa amb la sabatilla i el Jordi va prou tocadot.

El corriol es va enlletgin, hem de creuar el riu diverses vegades i Sorteny que no arriba mai, torno a començar a ratllar-me quan penso que ja hi som, però és una cabana de pastors. Avanço a un francès i algun altre corredor, això m'esperona, encara veig que n'hi ha que van pitjor que jo. Torno a veure uns puntets a la llunyania, però ara ja no són corredors perquè no es mouen de lloc, o sí, però penso que pot ser l'Assumpta i aixeco els braços per si de cas. A mida que m'hi apropo penso que he tingut bon ull fins que d'una manera definitiva, abans d'arribar a la seva alçada ja veig que és ella.





S'ha avançat uns metres per a venir-me a rebre, ufff!!!! encara em puc aguantar les emocions si no em fa parlar massa, ja estem arribant, diu. Em va posant al dia alhora que desfem camí i jo escolto amb atenció, que si aquells, que si aquells altres, que si missatges, que si patatín, que si patatán... em distreu perquè arribo al refugi, fós. Els voluntaris intenten animar-me, ja tothom em crida pel nom, l'Assumpta ja ha fet amics a tot arreu, després de tantes hores d'espera.

Són tres quarts de cinc de la tarda, 56h.45' de cursa i 158kms. a les cames, que és igual a dir que em queden unes tres horetes per a fer-ne 12, si caminés tranquil a 4km/h., la Ronda és meva. Busco una ombra i m'hi assec, estic destrossat i pregunto al voluntari, mentre faig un traguet de cocacola, el tipus de terreny que em queda i el temps a ritme "domingueru". Em vaig refent i faig conya amb els voluntaris, com si ens coneixéssim de tota la vida. Arriben el Jordi i el Ramon, continuen tocats però en un tres i no res tiren avall.




Miro el rellotge, gairebé les cinc, s'em gira la castanya, i de cop i volta veig que hauré de suar de valent per arribar abans de les vuit del vespre. No sé que ha passat, estic mal fixat?, he perdut massa temps? Surto esperitat darrera el Ramon i el Jordi, per una pista on més avall hi ha l'aparcament pels cotxes. L'Assumpta surt amb mi, però ara ja no pot seguir la meva passa, em sento fort, més fort que mai, amb la sensació de que no hi haurà res que m'aturi... ens veurem a l'arribada.

En un moment arribo a l'alçada dels meus dos companys d'aventura, hi arribo i els deixo, vaig més ràpid, encara que amb la mirada els convido a seguir-me. Deixem la pista per agafar un corriol bastant dret i tècnic a l'esquerra, sempre cara avall, ara ja serà sempre cara avall, ara pel costat del riu, ara amb la companyia de la carretera. Abans d'arribar a El Serrat, hi tinc una bona ensopegada, com sempre al lloc més fàcil i de la manera més tonta, faig cap dins un pèlag d'aigua bruta i qui sap si de merda, és negre com el sutge, i em queda tota la banda esquerra per a llogar-hi cadires, de fet pot fer conjunt amb la ferum del peto, és ben cert allò de que no ho tens fins creuar la línea d'arribada, afortunadament, no m'he fet res.

Entrant al poble hi trobo una bona font i encara em puc netejar una mica, he fet via, perquè dels dos companys del darrera, ni rastre. Torno a coincidir amb l'Assumpta, encara hi veu restes de brutícia, que tira avall amb el cotxe en el moment de creuar la travesia del poble, jo continuo la ruta. Hi ha un camí ample a l'esquerra, dubto, no veig les banderoles, merda, només em faltava això, moments de nervis, l'Assumpta i jo buscant senyals fins que una gent m'indiquen que són més amunt, total per sortir al mateix lloc on m'havia parat!!!!

Espero s'acabin els ensurts que ja no estem per a masa òrgues, ara per un camí ample i ombrívol, planer i acompanyant al riu on tres vailets en bicicleta, s'interessen per la meva aventura. Continuo sentint-me pletòric, eps! que vaig a 6km/h., jajaja... però per mi, és com si volés. Tornem a creuar la carretera, passem per un aparcament, més "aplausus", i ara agafem la via verda de la ruta del ferro.


Ja veig que la meva alarma al refugi era injustificada i ara, en aquests últims kms., assaboreixo la cursa, talment em trobés novament al TOR en el tram de Bonatti a Bertone, on hi passes el video del que ha estat la cursa, els moments difícils, els dies, la nit, els trams, les anècdotes, t'en recordes d'aquest corredor i d'aquell altra, amb la qüantitat de gent que ha arribat a passar pel teu cap i que t'ajudat a tirar endavant. M'emociono, estic molt content i n'hi jo mateix haguera donat un duro per aquesta cursa, però l'he vençuda després de festejar-la, de parlar amb ella, fins i tot d'estimar-la encara que he dit que no hi tornaria. No són curses, són màsters de vida, una enciclopèdia oberta on aprendre de cada passa, de cada pedra, de cada company, de cada situació...

Els kms. passen ràpid, ara m'adono de que fins i tot puc baixar de les 59h., en altres situacions tan em faria, però em continuo sentint més fort que mai, encara que continui a 10' el km., però després de gairebé 60h. i trobo el seu mèrit, ho lluitaré, la tercera C. Ens fan entrar en un poblet ple d'adoquins i em poso a riure, calia? deu ésser un dels que paguen, jajaja... però ja no hi ha res que m'aturi, tornem a agafar el camí pel costat del riu i passem per llocs que ja diria que els he vist, uff!, no m'hi capfico, ara vaig bé i de seguida torno a sortir a la carretera, un guàrdia m'indica per a creuar-la ja per última vegada.

Els que hi ha als balcons, els asseguts a la vorera, el que està treballant a l'hortet, tots ténen unes paraules d'ànim i el nus a l'estòmac es torna a fer palès, però ara no pas pel menjar o no menjar. Passo pel pont, per davant d'on vam recollir els dorsals, un gir i la línea d'arribada tan esperada. No aixeco massa la mirada del terra, la liarem, ja he tret les emocions abans, però ara hi tornarem. Veig l'Assumpta al mig del carrer xerrant amb no sé qui, quan la placeta comença a cridar, els que estan asseguts tranquilament a les terrasses tot prenent quelcom, s'aixequen per aplaudir, no sé quants, però m'en semblen molts. M'abraço amb l'Assumpta, potser no diem res, tanmateix la improvissada festa no ho deix sentir, la gent  continua aplaudint, tirant fotos, uff!!!!... una de les millors arribades, en aquest moment sóc l'home més feliç del món mundial, jajaja...








M'assec al mateix lloc que esperava el divendres per iniciar la cursa, suposo que no amb la mateixa cara, m'ofereixen cervesa, la gent em felicita, gent que no havia vist mai, em tiren fotos encara que estic ben trinxat, però l'alegria d'haver pogut acabar no me la treu ningú perquè l'escabetxina ha estat important, el 60% de corredors ha plegat. El Gerard, alma mater juntament amb la seva dona, la Valerie, em vé a felicitar i comentem breument la jugada, ténen una cursa 10, recorregut, organització, voluntaris... 10. És el seu TOR, el TOR d'ANDORRA.





Ja més assossegats veiem l'arribada del Ramon i del Jordi, comentem la jugada, més fotos, més aplaudiments. Ja tinc ganes de tornar a l'hotel, ho necessito, tant, que és l'Assumpta la que va a recollir el regal de finisher mentre jo, xino-xano vaig somiant amb la banyera que m'està esperant. Em salto fins i tot el sopar, necessito descansar més que mai, demà serà un altre dia, el d'avui ha estat intens, i el d'ahir i abans d'ahir. M'estiro al llit i quedo clavat.


Només em queda felicitat a tots els finishers, especialment als meus amics JMCabanas, a l'Armen, a la Teresa Forn, al Salvador Vilalta que va sobreposar-se a una "pajara" de campionat, a l'Escute, al Jaume Terés que va agafar el brazalet de capità davant una situació compromesa, a la Valerie Levai, i al Ramon. També un record per els que no van poder acabar, per un motiu o un altre i desitjar que ben aviat poguin tornar-hi, en Jesús, en Clave, el Sergi, al Fali, l'Enric, la Montse Sisteré, al Xesc i a l'Alex, per vosaltres, una ràpida recuperació.

Hi tornarem?... podria ser.

Salut.

10 comentaris:

Albert Torrent ha dit...

Que gran! Capullo... m'has fet emocionar!

bodi ha dit...

No ho volia pas arbitrutxu, llàstima no poder compartir l'altre dia al Trèvol, però és clar, els que aneu amb els makinorris, ens vam veure ben poc.

Salut ;-)))

Armen ha dit...

Moooooooooolt bona crònica!! M'has tonrnat a fer reviure la cursa i a més m'has fet caure la llagrimeta. Felicitats!!!!!

bodi ha dit...

Gràcies Jordi, juntament amb el Salvador i el JMCabanas, a més de formar un equip magnífic, sou tot un referent.

Salut.

Anònim ha dit...

Bonjour de la Valérie franesca... Bravo! V.

bodi ha dit...

Salut Valérie,

Bravo aussi pour ta bonne course.
Je shouaite de nous retrouvons dans autres courses pour faire de plus quilomètres ensemble.

Bonne chance en tes projets prochains.

Bodi.

JJ_SBD (corredors.cat) ha dit...

Quins Collons si senyor!
Trec el barret amb la crònica i la teva cursa. Des de fa un temps seguidor del teu blog q et vaig saludar a Emmona a Núria.

bodi ha dit...


JJ_SBD et recordo perfectament tot indicant-nos el punt d'avituallament de Núria, encara que no em vaig quedar amb la fesomia.
Si tornem a coincidir, no dubtis en saludar-me per a fer-la petar com Déu mana.

Agrait... salut.

Vier ha dit...

Enhorabona per una excel·lent crònica i per la duríssima prova superada, espero tenir el mateix saber fer que tu aquest juny :)

Gerard puig tenas ha dit...

Mare de deu Francesc!ha sigut espectacular llegir tantes vivències...llàgrima avall..moltes felicitats!!!!!!! La setmana j vé faig la marató..no hi pensava anar x falta d entreno,encara k lhivern ha sigut fort en esqui d nuntanya(visc al tarter)..pero i anirem..les 3C!!! Gràcies :-)