dilluns, 26 de març de 2012

Marató de la Vall del Congost

Diumenge, 18 de març 2012 - 6h.56' 34
Aiguafreda (Vallès Oriental)


Novament ens trobem a Aiguafreda per tornar a gaudir de la Marató que amb tant entusiasme prepara l'Abuelo i la seva trouppe. Una marató marcada al calendari com un esdeveniment ineludible, sigui quin sigui l'estat de forma, tan se val el que haguem fet la setmana anterior i aparcant el que la setmana següent ens pot deparar el calendari. Enguany escau entre l'UT. Les Fonts i la Marató de Bcn, però tan fa, no ens podem perdre el trescar novament pel Congost.

L'encaro amb prou dubtes pel mal tràngol de la setmana passada a Xerta, però amb l'il.lusió de tornar a estar a primera línea de combat. La carrera ens tornarà a posar a lloc i procurarem salvar els obstacles que ens vagi deparant la cursa, això sí, sortint a un ritme prou conservador que ens permeti encarar els trams més complicats amb una certa garantia, i sabedors de vell antuvi, on més o menys haurem d'esbufegar de valent.

Molta animació a l'hora de recollir els dorsals, tots els voluntaris em són coneguts i les rialles i xerrameca ja comença de bon matí. La fresca de primera hora em fa sortir amb els "manguitus" i poca cosa més ja que pinta que farà un dia esplèndid i més endavant hi podem passar prou calor perquè ens sobri tot el que duem a sobre. Encara tenim temps per anar a fer un cafetó tot saludant a d'altres corredors que de ben segur coincidirem en algun tram de la cursa.

Calaix de sortida, on ja sabem del canvi vers els altres anys dels primers kms., enguany seran més ràpids, per pista, primer picant cara amunt per després baixar i creuar les familiars plaques solars i ja enllaçar més o menys pel traçat de sempre amb alguna petita varició una vegada ja creuant per primera vegada un minso rierol on d'altres anys, tan si com no, ja en sortíem prou remullats.



Sortida ràpida com va sent habitual a l'hora de donar el tret de sortida, procurant agafar un ritmet tranquil tot i les primeres rampes encara per a dins el poble. Aconsegueixo anar còmode coincidint ja amb corredors que han sortit més enrere i que no els costa massa caçar-me en un tres i no res. D'altres i coincidim uns metres, mica en mica ja es van fent els primers grupets. Coincideixo amb dos Patidors que no coneixia en persona encara que els anava seguint per la xarxa, un, es dedica a filmar i tirar fotos a tort i a dret fent uns bons reportatges una vegada finalitzada la cursa, l'altre n'és el President dels Patidors, amb menys xerrera i més reservat que el seu company. També hi ha un Koala's Team, en Mans Sella on ja havíem coincidit a la MpM entre d'altres, encapçalant una bona representació sitgetana. Amb ells m'hi afegeixo i comparteixo prou estona en la que el trajecte passa més ràpidament, menjant-nos mica en mica els primers kms.

Una vegada passat el primer avituallament, amb els suporters del XMiquel i la Rosa, i el Guido i la Mireia, ja encarem la 1a. pujada sèria que ens portarà a la primera fita de la jornada, al pla de la Calma. La companyia i el bon ambient fa que aquest primer tram costarut es faci més distret, encara que a mesura que van passant els minuts, la xerrameca va disminuint. Una petita variació vers d'altres anys, fa que arribem a dalt per una altra banda, tanmateix la resta del trajecte ha estat el mateix, recordant les diferents situacions en les quals en cap any les sensacions han estat les mateixes, de moment en aquesta edició, n'estic satisfet, encara que sigui al principi, sempre és bo començar bé després d'1h.24' de cursa, ja hem salvat el primer escull.



Un avituallament de bandera, superant-se vers l'any anterior, amb nous productes pels llaminers com jo ... neules de xocolata, croisantets, magdalenes, pa de pèssic, galetes, amén dels fruïts secs, fruita i beguda de tot tipus, vaja, per a quedar-s'hi una bona estona. M'ajusto el bidó per encarar la dura i llarga baixada una vegada ben avituallat, mentre, van arribant més corredors en aquest punt.

Ja tiro avall després d'afegir-me a un nou grupet, avall encara amb precaució, sense apretar el gas i reservant sempre la pota, no vull patir massa i poder arribar als punts claus encara amb prou forces perquè no es transformin en un calvari. Me la conec i sé que queden moooltes sorpreses, sorpreses pels novatos i sorpreses pels que encara que la coneixem, sempre ens depara la cursa, sobretot si no hem reservat una mica.

Sense adonar-nos, tot compartint amb en Mans, després de deixar enrera la baixada tècnica, el feixuc tram de pista, i de nou una baixada dreta, pedregosa, fins i tot perillosa i un calvari pels menys traçuts, on sempre recordo el patacot d'en Pedro que el va deixar out, fem cap a l'avituallament del km.15 on cada any ens espera en Massa, encara que en aquest, és baixa després d'una operació per a veure si el poden arreglar un xic, jajaja... eps! que per a mi, continua essent l'avituallament del Massa, a la base del Paraiso, una altra pujada dreta que anirà minvant les nostres forçes i que mica en mica anirà posant cadascú al seu lloc.


Comença de nou la pujada, ja amb el grup prou disgregat procurant agafant cadascú el seu ritme. Jo m'espargeixo escoltant comentaris, recordant les edicions anteriors, traçant l'itinerari que anava fent i m'esperava ... el cap bull, però els minuts passen així com els metres, el desnivell, sé que quan encarem cap a la dreta el pendent suavitza tot buscant el Sol indicant alhora el final de la pujada. Per segon any, hi trobo a faltar tota la claca Koalí, encara que sempre la recordo gratament amb un xivarri impressionant que se sentia des de la llunyania.

Corono el Paraiso en una horeta des de La Calma, paro un moment abans de la baixada i em poso una cinta al genoll que comença a grinyolar i en menys d'un quart d'hora ja em presento a l'avituallament de la mitja, moments abans de girar a l'esquerra i dirigir-se cap al sempre temut "tallafocs", 2h.41', aquí ens passen els dos primers de la mitja, quan en anys anteriors, ho feien tot pujant el Paraiso.

Ens ajuntem una bona tropa, amb en Mans i els Patidors, anant fent la goma, però opto per no encantar-me massa a l'avituallament i tiro amunt amb quelcom a les mans per anar picant en els primers metres de pujada. A l'especie de canal-tallafocs hi ha una bona munió de corredors, alguns ja amb dificultats, s'han d'aturar a una banda del camí, d'altres intenten seguir encara que sigui molt a poc a poc, i pocs procurem apretar les dents i passar el mal trangol el més aviat possible.

Ja sento l'alè del capi Artigas que em fa un crit des del darrera, em sorpren, ja que el creia ben endavant i ja a Can Bellver. Va acompanyat per en Paco Estorach, un altre home Tor-2011, on hi vam coincidir. Tornem a fer un bon grupet en el tram de "descansillu" abans d'afrontar el temut Purgatori i deixar enrera un nou avituallament.

La pujada es fa amena, en Paco i jo no parem d'explicar batalletes Toreres i la resta del grup, en silenci, va escoltant i seguint a roda. És un encert, el Purgatori passa prou bé, particularment el millor any, i arribem a dalt encara amb el pilot sencer, encara que el Capi i un altra membre, opten per tirar endavant cansats de tanta xerrameca, jajaja...





Hom sap que una vegada a dalt, fins a Can Bellver és un moment, per tant amb un dia magnífic i clar, després de completar la petita distància fins l'oasi que ens espera, arribem en "olor de multitudes", complint la primera i més dura part de la carrera, encara amb prou gas per afrontar el segon tram, no tan exigent, però si que les 4h. que ja portem i l'acumulació de kms., també es faran sentir.




A dalt, com sempre, un avituallament de bandera, amb alguns "extres" i l'escalfor dels coneguts, l'Assumpta, la Isabel, Miss Poch, baixa d'última hora, els incombustibles XMiquel i la Rosa, els Jaume Soler i Marc Campal que tan gentilment ens fan abeurar la cibada màgica, una llauna que compartim en Paco Estorach i jo. La fem petar una estona i tirem avall, ja que del capi Artigas ja no hi ha ni rastre.





En menys de 10' ens plantem al Tagamanent, un punt amb prou ambient i xerinola, sempre hi coincideix un esplai o algun grup d'escoltes, procurant no trobar-los de camí de baixada ja que et poden fer anar prou a poc a poc tot avançant-los, encara que t'esperonen i et deixen el cami lliure. Jo he decidit pendre'm akest tram molt tranquil, el Paco es llença muntanya avall i jo vull conservar, ja que el genoll va grinyolant des de Xerta.

És un tram prou tècnic, sobretot al principi per a suavitzar-se després sense deixar de tenir sorpreses en forma de curtes però fortíssimes pendents on afortunadament enguany no hi ha ni gota de fang. Passem embalats per l'avituallament-control-xerinola que cada any hi procura muntar el nostre amic Yves, amb el seu característic "kreeeeekkkk..." que se sent d'una hora lluny. Així com també d'una hora lluny ens adonem de l'avituallament encarregat a les Dixi-xipiguais del Paraguai, encapçalades per l'incombustrible Dolors, amb la xerinola corresponent i aquí sense haver de passar cap gimkama, jajaja...

En un moment som baix la carretera, la creuem per sota el tub i tornem a sortir a l'exterior, a l'altre banda i girant a l'esquerra per un camí rural asfaltat. En breu creuarem el riu i encararem la penúltima dificultat del dia, La Trona. Alguns anys les cordes ens han ajudat a creuar-lo, amb un JordiPapiol com a testimoni de les nostres dificultats, però en aquesta edició i passa moooolt poca aigua, tan poca que no ens mullem ni els peus, 4h.50' de cursa.


Conec la pujada, la divideixo en dos trams, el primer fins l'avituallament, al Sot del Bac, i el segon fins dalt, sempre ho he fet així i em sembla que són prou diferenciats encara que sempre dependrà de l'estat amb que els afrontis, en això no hi cap cursa ni cap any igual. Després de l'avituallament i peta més el Sol, però en l'últim tram de pujada ens tornem a endisar al bosc, punt en que el Jordi Garcia em passa com esperitat, em treu ben bé les esganxines, diu que es troba pletòric i tira endavant.

Ja som dalt després de 54' minuts de pujada i un total de 5h.44', ja li tenim el peu al coll, però encara ens falta l'ultima cirereta del pastís, La Trona 2, que li dic jo, l'últim obstacle abans d'arribar a meta. Mentre, pel meu cap, desfila l'imatge dels que tanquen la carrera, alguns donant-t'ho tot, d'altres prenent-se les coses amb més calma i procurant gaudir de cada metre de la prova i per què no, de cada avituallament. La mítica parada a Can Bellver del Pausident i aquest any del Pedro, és de les memorables i atesos com cal pel Píjaru XMiquel, hi cau el cigaló de rigor.

Ja estic baixant, pel Grau de l'Avellaner?, un tram molt tècnic i dret, on amb facilitat enllaço amb força corredors, els mes perucs del pilot, jajaja... això que jo no arrisco ni un pèl, entre d'altres coses perquè vaig justet i el genoll no para de queixar-se. Nou avituallament a la gran casa de pagès de Valldaneu i enfilem la dura pista per a començar l'últim tram, planegem una mica i ens mentalitzem per els últims 
metres de pujada novament fent cap a dalt la cinglera.

Esbufegant arribem a dalt el Grau del Sunyer, La Trona 2, 6h.22' ara sí, la cursa ja està a la butxaca, a més, encara hi tenim un altre avituallament, el del Guido, la Mireia, l'Alba i el Martox que saludo uns metres abans tot esperant els corredors. Ja no hi ha massa ganes d'agafar res i només vols arribar tot i els oferiments de la Mireia. El Guido em diu que encara puc baixar de 7 hores i que tinc al Joan Llopart aqui mateix, uff! encara em farà apretar, penso que tinc uns 20' per a fer 3kms., però faltaran 3kms.? on en faltarà algun més?, tindré temps de baixar de les 7h. quan ja donava per bo estar al voltant de les 8h.?, jo no ho crec, però ...

No m'ho penso més i sense continuant donat-ho tot em deixo anar novament avall, farem el que podrem sense morir en l'intent. En la baixada, encara deixo passar a dos corredors, vull anar al meu aire, per altra banda per davant encara en veig algun de grupets anteriors. Al final a l'arribar a la pista l'atrapo, és en JMOliva, que després d'una caiguda encara l'últim tram amb precaució.

Pista a la dreta, un últim tram de corriol i ja veiem les primeres cases, potser si que donarà temps.  Entrem al poble, creuem la carretera i enfilem pel Racó l'arc d'arribada. Un grupet al final amb els de Sitges, alguns Koala's i la 3a. tot esperant al Pau, a més dels nostres incondicionals, ens reben a l'arribada.





Ho hem aconseguit, he baixat de les 7h., un fet abans de sortir, impensable, després del defalliment de Xerta, però estar comprovat que no hi ha dos dies iguals. I si, el Joan Llopart ha entrat un minutet davant meu, de ben cert que el tenia "a tiru", jajaja... Després d'entregar el xip i agafar l'obsequi de la cursa, inmortalitzem una marató més amb el Joan, un dels maratonians amb més maratons a les cames, amb més de 120, tota una fita encara que resti en l'anonimat.


Una bona dutxeta posarà punt final a la jornada, si més no, en la seva primera part, que un no s'aixecat tan d'hora com per anar a casa amb l'estomac buit. El tradicional dinar al Racó, continua essent un clàssic i la primera comitiva ja enfilem camí, mica en mica s'hi anira afegint gent fins omplir tota la sala.

Menjar i beure entre batalletes és la característica de l'àpat, a part de compartir amb qui fa més temps que no veus i posar-nos tots plegats al dia. Hi per acabar-ho d'adobar el Capi Artigas se'ns fa gran i un magnífic pastís s'encarrega per a recordar-nos la cinquantena que en fa la criatura.


Doncs això, que per Molts Anys podem continuar estant al peu del canó.

Salut.