dissabte, 25 de febrer de 2012

Marató hivernal de Campdevànol

Diumenge, 19 de febrer 2012 - 7h.02' 43
Campdevànol (Ripollès)





De fet, fa un mes i un dia de l'operació de clavícula i altrament pot semblar un xic temerari afrontar una marató amb una certa exigència en tan poc espai de temps. Segurament ho és, pels sols fet de no poder minimitzar el risc a 0, però diguem que em conec una mica i avui, més que mai, extremaré les precaucions, i avui, més que mai, l'únic objectiu de cursa és acabar sa i estalvi i poder tornar a començar una temporada que s'ha vist estroncada per aquesta inoportuna patacada el passat 7 de gener. Per altra banda, el meu estat atlètic està molt lluny d'un mínim estat de forma exigible per una prova d'aquests tipus, però per altra banda, penso que puc entrar dins el temps límit de 8h.




El retrobament amb els companys de "sempre" és inevitable i hi coincidim prou coneguts. Un cafetonet al primer bar que obre ens fa entrar una mica en calor ja que la temperatura a fòra és de -5º!!!!, no hi tenim massa temps i fa mandra tornar a fora, però l'hora de la sortida ja és propera i toca anar a la línea de sortida.

Un mini briefing serveix per donar pas al tret de sortida i com sempre la gent ja en surt esperitada, ni el JBallesta, ni el Vikingote, ni el Chomolungma ... ningú compleix la paraula de sortir amb tranquilitat, com havien dit, però com que ja ens coneixem, no m'els vaig creure en cap moment i en tenia la certesa de que quan sonés el tret de sortida ...

El fred inicial dura pocs minuts i de seguida entro en calor. La sortida ràpida ajuda i a part d'una pujada inicial encara dins el poble, de seguida agafem un camí prou planer i ample perquè la gent ja premi l'accelerador. El Jardinero arriba a la meva alçada i abans d'acomiadar-se la fem petar uns metres, mentre, mica en mica, la cursa va posant la gent al seu lloc, alhora que el dia es va aixecant i el solet comença a fer acte de presència escalfant un ambient gèlid entre rierols absolutament glaçats.


Comença la pujada on coincideixo amb en JXaus, a més tenim a la vista al Chomolungma, per tant ja vaig veient que tindré bona companyia, encara que en diferents moments tots tres anem fent la goma, tot i que sempre amb l'alma mater de l'Emmona com a capdavanter. Alternem alguna baixada tècnica, curta però prou perillosa per el meu estat ... extremo les precaucions, no val a badar.

A punt de fer el primer cim, La Covil de 2.000m., ara hi estarem força estona bordejant aquesta alçada, baixant al collet i pujant als cims següents, un trencacames terrible amb uns pendents prou seriosos. Tots tres fem la nostra, arribo a l'avituallament i en Chomolungma, marxa, jo arrenco i arriba en JXaus, així faríem durant molta estona.

Les vistes des de dalt dels cims són espectaculars, a la dreta Planoles i el Puigmal i més enllà la serra del Cadí, a l'esquerra un Pedraforca amb tot el seu esplendor. Continuo esbufegant a les pujades, veient més enllà la filera de corredors iniciant el següent cim, a les baixades, ja sense dificultat, per un prat alpí corredor, continuo deixant-me anar sense arriscar en cap moment.


Després de La Covil, encarem el Costa Pubilla, el punt culminamt de la serra del Montgrony, 2.055m., que no per més desconeguda, és menys vistosa, un autèntic descobriment, encara que hi hagi força tram de Bastions, una cursa que mica en mica va agafant embranzida. Em recorda tot plegat l'Emmona, amb la primera part de cursa, a força alçada i la segona ja baixant de cota per corriols i boscos fins arribar a meta.





I segueix l'Emperadora de 1961m. i el Pedra Picada de 2.010m., abans del qual ens informen en l'avituallament que ja és l'última pujada forta de la jornada. Avituallaments ben posats i amb el necessari pel corredor amb la sensació de que amb poca cosa es pot muntar un esdeveniment d'aquests tipus, un jeep ben carregat i amunt amb quatre o cinc voluntaris a col.laborar per la causa, així pràcticament en cada punt, eppppssss!!!!! que no vull dir que no hi hagi moooooltes hores al darrera, moooolta feina i que es necessiti mooolta gent, però la sensació és aquesta, per tant les meves sinceres felicitacions.

Ja deixem la serra del Montgrony, l'hem feta gairebé en la seva totalitat, i un ràpid, tècnic i vertiginós descens ens farà perdre alçada en un tres i ni res. Continuem fent la goma amb el JXaus, en Chomolungma ha marxat a l'última pujada i encara que no pot estar massa lluny, li hem perdut el rastre, encara que s'ens afegeix un nou membre, desconegut per a mi, en JAAranda.

De nou un avituallament al km.24, encara que em penso que portem uns 3kms. de diferència, bé, ja ho veurem al final, però no concorde el que diu el gps amb el que diuen les gràfiques que hi ha als avituallaments. Ens diuen que queda una última pujada encara que menys costaruda, que de seguida planeja a la dreta per endinsar-se novament dins el bosc que ens durà, al cap d'una bona, estona al Santuari de Montgrony.

Procuro no perdre massa temps i busco un ritmet constant per encarar la pujada, és veritat, no és massa dura, pocs metres enllà planeja i ens endinse'm al bosc. Tram corredor, però amb la poca benzina que porto em limito a perdre el menys temps possible, encara que el fet de que no m'avançi ningú m'indica que tampoc vaig tan malament encara que sóc conscient de que estic al furgó de darrera la cursa.

Ensumo Montgrony, després d'un nou avituallament i creuar un rierol totalment glaçat, m'és familiar un tram amb una barana de fusta, la recordo perfectament de l'Emmona, encara que aquella vegada era ben de nit i en aquells moments fins i tot i vaig tenir una bona crisi, potser per això, recordava la barana de fusta, sabia que tenia el Santuari a tocar. Efectivament, sortim a un prat que ens permet veure l'església de Sant Pere de Montgrony, una imatge de postal que malauradament no vam poder gaudir-la a l'Emmona, m'han atrapat tres Diedre, enfilant les escales que ens porten al Santuari, passem per sota l'arcada i de nou ... avituallament, el millor, amb una xirinola de por, gent jove amb ganes de gresca i l'Assumpta tirant fotos a tort i a dret.





Moment per a respirar un xic tot esperant en JXaus i JAAranda i fer-la petar un moment amb l'Assumpta per dir que tot anava ok. Penso veure el km.29, per tant ja li tenim gairabé el peu al coll, i si a més és més curta ... el meu gps continua marcant uns tres kms. menys. No m'hi vull encantar, ja començo a estar cansat i vull acabar com més aviat millor, així que tiro avall esperant que els meus acompanyants no tardaran en agafar-me.




Iniciem un nou tram amb una nova baixada tècnica, però ja noto que les meves cames ja no estan per a massa òrgues, per tant els meus dos companys m'enxampen sense esforçs. Jo estic per a tirar la tovallola, però un corriol prou entretingut encara em fa apretar les dents i procurar no quedar sol, però "la suerte está echada", serà qüestió de minuts que el grup dels tres components es trenqui, i serà amb certa pena per part meva.


Ara un corriol prou feréstec, pelat, sec i a aquestes alçades prou costarut, fa que definitivament plegui veles i deixi marxar als meus companys, ja no els veuria més. A partir d'aquí llei del mínim esforç, controlant que no vingui ningú més pel darrera i procurar no patir en excés. Després de l'últim avituallament, fem cap a un turonet amb una creu, ara ja veig el poble als nostres peus, ja ho tinc, es pot dir que prova superada però que deix en evidència la meva baixa forma física, que per altra banda, no podia ser d'una altra manera.

Ni tan sols el fet de la lluita per baixar de les 7h. m'esperona i em dedico més a gaudir de les vistes i de passar el video de la cursa, com ja he dit, per mi, la germana petita de l'Emmona, també amb dues parts ben diferènciades. Pista asfaltada, ziga zagues, encara hi veig al JXaus, encara que de seguida es fa fonedís. L'Arribada em recorda Zegama amb la pista encimentada i entrant al poble per uns forts pendent abans de creuar la carretera. Encara hi camino una mica per sota unes voltes quan no em veu ningú, em reservo per l'arribada, jajaja... ara si, últims metres i sorpresa, n'Eudald, el parent de l'Abuelo, m'enxampa sobre la línea d'arribada, per badoc, jajaja...





Entro una mica despistat i no veig a ningú, bé em costa reconèixer a l'Assumpta, però està molt ben acompanyada per en Lluís Planagumà, en Cesc Sensada i la campiona Olga Manko i la seva parella, que no han volgut marxar sense veure'm arribar, epss!!!!, bon detall ;-)) La fem petar, bona gent, gran detall ... ens espera una bona botifarra i un sortidor de cervesa, per tant després de canviar-me i de veure arribar als últims participants, donem la jornada per acabada amb molt bon regust de boca, això sí, després de comprobar que la clavícula està bé, cal entrenar de valent per la temporada que ens espera.

Ho continuarem explicant, després d'aquesta gran cursa, una cursa cientoxciento recomenable, l'any que vé hi procurarem tornar-hi, espero que en millor condicions i amb el desig de poder-la disfrutar en tota la seva essència, de moment avui un bon tastet per a començar l'any, amb l'esperança de poder-lo readreçar.

Salut.