dilluns, 25 de juliol de 2011

l'Ehunmilak

Divendres, 15 de juliol 2011
retirada a Lizarrusti després de 115kms. i 27h.38'
Beasain (Goierri) Gipuzkoa
EUSKAL HERRIA


Per segon any consecutiu ens presentem a la línea de sortida d'aquesta macro-prova d'ultratrail que s'organitza al País Basc i que ja comença a ser un referent en aquest extens món de les curses, res a envejar a la més emblemàtica com és l'Ultratrail del Montblanc. Com sempre, una organització perfecte, un recorregut esplèndid i alhora molt exigent endurit sempre pels factors meteorològics, l'any passat molta pluja, aquest molta calor.

Aquest any em recórrer una sensació nova, un xic desconcertant. Per una banda era una cursa que no hauria d'haver entrat en el calendari d'aquest any, la intenció era anar a Andorra, les dues curses coincideixen en la data, però per circumstàncies repetia a Beasain. Trobava a faltar aquella xispeta de l'any passat on l'Ehunmilak era l'objectiu de l'any. Enguany, era plantejada més com un pas més de cara a l'objectiu nº1 de la temporada, el TOR.




Tot i aquestes cabòries, quan arribes a lloc i et sents com a casa, ja tens ganes de que començi la cursa. Si em logro ficar dins d'ella crec que puc rebaixar el temps de l'any passat i baixar de les 40h., només tenint en compte que no em trobaré el fanguisser de l'any passat, ho puc tenir a l'abast, ja que físicament i arribo, si fa no fa, en igualtat de preparació.

No hi ha la qüantitat de cares conegudes de l'any passat, on hi erem una bona colla, però no hi falten en Tronja i la Montse, que qui sap si compartirem cursa. En conec de noves com el Fali, l'Agustin ... tampoc i torna a faltar Benito el Pastor i el seu equip que porta un muntatge de categoria. N'Andasto també volta per allà (Iñigo), enguany de paisà però que farà tot el seguiment i fins i tot en algun tram acompanyarà al seu amic Agustín durant la segona nit.




A la sortida ja hi ha "gallina de piel" generalitzada, bon muntage musical que fa posar les piles als corredors, última repassada general del que ens pot deparar la prova, tot memoritzant els punts estratègics, ritmes a seguir amb la referència dels temps de l'any passat, assegurar-se de tot el material, etecetc...

No hi ha l'expectació de l'any passat, potser hi ha menys públic, però és igual de cridaner i animador. Després del coet de sortida, arriba l'hora de la veritat, la cursa ja ha començat. El dia és gairebé d'estiu i encara que la sortida sigui a les 6 de la tarda, encara fa bastanta calda i molta xafogor, vaja, com l'any passat, però a diferència que no hi ha les nuvolades que entreveien l'aigua que ens cauria durant les 24h. següents.

Jo vaig a la meva, de seguida em passen la Montse i el Tronja que sembla faran tàndem, ells estan més forts que jo i no m'hi capfico. Durant els primers kms. comparteixo ara amb un grupet, ara amb un altre, però sempre els vaig tenint de referència i els puc seguir amb la vista, amen de la goma que fa sempre la Montse als inicis de cursa, una vegada agafa "la onda", ja no la veuria més. Els primers minuts no em puc treure del cap els pensaments de l'any passat, vaig recordant metre a metre per on passem i trobo mooooooolt a faltar els meus companys JBallesta i Yves, amb els qüals compartírem un bon grapat d'hores i kms., enguany m'ho hauré de fer sense ells.




La cursa avança inexorablement i sense adonar-me'n ja som a Mandubia, km.10, control i avituallament on n'Andasto ja està animant a "la tropa" i la concurrència aplaudeix volcada en la cursa. Torno a enllaçar amb el Tronja i la Montse va fent la romancera pel darrera, no massa lluny. El Fali també volta per allà amb un grup del sud. Mirant el rellotge he rebaixat 10' aquest parcial, això va bé, però no corro còmode i la xafogor m'està fent suar molt, jo que no suo!!!!

Aviat començarà la primera dificultat del dia, l'Izazpi, una bona paret per escalfà les cames, "el pikito del plano" que deia l'Yves l'any passat, però amb la diferència de que al menys, enguany tot està prou sec i del fang, ni rastre. L'any passat, en aquest punt, ja feies una passa endavant i dues enrera.

M'enxufo amb el grup del Fali, on hi ha la Montse que s'ha tornat a incorporar i li deixen portar el ritme de pujada, el Tronja ha marxat un xic. Pujades curtes però molt dretes és el que ens trobarem al llarg del recorregut, això sí, a dalt, gairebé sempre hi ha una creu, o una antena.




Una vegada fet cim toca un llarg descens cap al proper objectiu, Zumarraga, primer per uns corriols prou corribles on aprofitem per a guanyar-hi una mica de temps però sense forçar la màquina. L'any passat ja començava a ploure, ara la xafogor continuava fent la guitza i tan sols als cims o per la carena hi corria una mica d'airet.

El corriol, juguisser, deixa pas a una pista que condueix a l'ermita de l'Antigua, una gran coneguda nostra i que vam tornà a visitar aquest mes de maig. Zumarraga als nostres peus, on creuant la carretera i fer-hi una breu passejada pel poble arribem al pavelló on en una bona animació, hi torna a haver-hi un bon avituallament. Km.20 i torno a restar 10' més, però sense forçar, no consegueixo trobar-me còmode i la xafogor m'està matant. L'Assumpta em diu que faig mala cara, bé, m'ho diria l'endemà, i de fet té raó, no m'ho estic passant d'allò més bé. Veient les fotos d'un any a l'altre ...





Reemprenc la marxa tot sortint del poble, ara per un trosset de carretera que arribats a Sta. Barbara agafarem un corriol enfilat tot buscant un nou cim, l'Irimo, que amb el Tronja compartim la pujada. No hi falta la creu a dalt de tot i recordo que l'any passat ja era fosc i negre, amb boira i aigua. Ara encara podem passar sense frontal i aprofitem per a fer via per la carena.

Aquí em deixo anar una mica i perdo una mica el grup de referència, després de la carena vé un terreny fàcil i aprofito per anar a la meva, posar-me el frontal, pixar per enèssima vegada, picar alguna cosa ... però un altre grupet que vé per darrera em posa en alerta i procuro seguir-los. Al poc temps, tornem a trobar el grup capdavanter on estan parats i auxiliant a un corredor que havia anat per terra. Estem a prop del proper avituallament, Elosua, i allà serà atès per la Creu Roja, malauradament ha de deixar la cursa.

Ja són les 11 de la nit i el terreny ondulat continua, un puja i baixa constant. Alguns van escoltant música capficats en les seves coses, d'altres, formant grupet, no callen. D'altres no els sents ni a passar, alguns pateixes que no et caiguin a sobre en qualsevol baixada i el deixes passar, n'hi ha que pujant semblen cafeteres dels esbufecs que propinen ... així anem fent entre control i control que amb l'arribada de la nit es va tot més feixuc però amb la sort de que sembli que fresqueja una mica.

Madarixa, km.43, 7h.38' de cursa i les bones sensacions que continuen de vacances encara que el rellotge continua dient que porto un "bonus" de 20' respecte a l'any passat. Torno a menjar i beure, seria una constant durant tota la cursa, no es pot perdonar en cap avituallament. El proper a Aizpeitia, però encara haurem de pujar l'Erlo i després de refrescar-nos en el seu refugi començà la llarga baixada que ens portarà a aquesta ciutat industrial. Una baixada tècnica i complicada, l'any passat coincidint amb el grup del Pacorobles i que amb l'Escute ens vam llançar "a tumba abierta, mano a mano".

A Azpeitia, ja hi ha varis abandonaments, problemes musculars, d'estòmac, alguns que aprofiten per a fer-hi una capsinada etcetc ... un autèntic hospital de guerra. Quan jo hi arribo coincideixo amb el Tronja que reempren camí, ja no ens veuriem més, la Montse fa estona que ha passat i em diu que va com "un tiru". Jo hi perdo molt de temps tot canviant les piles del frontal, em faig un garbuix de mil dimonis tot i que mentre el procuro tornar a posar en ordre, no deixo de menjar i beure. Per fi arrenco, amb molta mandra, ja que el troç que ens espera no invita a l'optimisme, una dura rampa d'uns 3kms., cap dalt d'unes antenes, si la boira ens les deix veure, sol, amb pas regular però constant, en un parell d'hores començarà a clarejar i tot es tornarà a veure d'una altra manera. Mentre, girant la vista encara es veuen baixar llums cap Azpeitia des de dalt el refugi d'Erlo, on ja fa molt de temps que hi he passat, tot això que tenim.

Es comença a aixecar el dia amb quatre núvols de primera hora, però on predominarà el sol tot el dia. Em trobo en una pista infernal, dreta com una mala cosa i amb un pas agònic. L'any passat també vaig clavar motor en el mateix punt, amb el JBallesta, però enguany em trobo sol enmig del mal tràngol. S'em fa eterna, em passen varis corredors, però sé que hi ha un punt que gira a l'esquerra, muntanya amunt convertint-se en un corriol més asequible.



Després, la cosa planeja, un troç de carena i des de dalt ja es divisa el refugi de Zelatun, als peus de l'Ernio, que una vegada avituallats, també l'haurem d'assolir en un tram també dret però curtet i de més bon fer. Al refugi hi ha molt poc ambient, a diferència de l'any passat, amb més mal temps hi havia prou gatzara. També és un punt d'abandonaments, en Fali en l'edició anterior, ho va fer, tot i que enguany ja fa estona que ha passat. En aquest tram ja he perdut la renda que tenia i estic un quart d'hora més que l'any passat, per tant la clavada ha estat doble, jajaja...

A dalt l'Ernio tinc el cap que ja baixem de pet cap a Tolosa, primer per un tram prou tècnic i després per una llarga pista que ens portarà a aquesta important ciutat, d'on és l'Edurne Pasabán, per exemple. Res més lluny de la realitat, o han canviat el recorregut o estava mooooolt mal fixat. Fem com una Olla de Núria, en petit, tot passant pels piquets que es toquen un a l'altre. Una ratllada monumental que a l'afegimenta anterior, arriba un punt de crisi important.

Per fi ja sembla que devallem definitivament i reconeixent algun lloc vers l'any passat, m'animo una mica. Ajuda el fet de tornar a avançar algun corredor que feia molt de temps que no feia, no té massa mèrit, perquè em diuen que a Tolosa ho deixen. Caram, quin panorama, jajaja... jo ni m'ho plantejo, el que si hauré de replantejar la situació de cursa doncs el defalliment i la ratllada em provoca arribar a les 10 del matí a Tolosa, un quart d'hora més tard que l'any passat. Comença a fer calor i a la primera font que hi trobo hi fico el cap dins, abans d'haver de creuar tota la ciutat.




A diferència de l'any passat no hi deixen entrar als acompanyants, no ho entenc, un pavelló gran i molt maco i a dintre no hi ha ningú, tres-quatre corredors. Diferent si fos un lloc petit, atapaït de corredors, en fi d'aquelles coses que no acabes d'entendre, al menys una persona per corredor. Em plantejo fer una dutxa, el temps ja tan em fa, vull acabar-la sigui amb el temps que sigui. Menjo relativament bé, prenc algun gel i l'ibu de rigor, bec i omplo les ampolles, em canvio de roba i intento refrescar-me per la calorada que m'espera. No em vé d'un quart i fins i tot paro un moment a xerrar amb el Benito que entra al pavelló abans que jo marxi.





Toca novament terreny trencacames, però sempre amb tendència a pujar. Al cap de 10 minuts de la sortida de l'avituallament, ja m'estic treient la samarreta de sota, les ulleres que he provat de sortir amb elles, em cauen de la suor ... un desastre. A cada font que trobo, procuro remullar la gorra tot i secar-se de seguida. Aquest trajecte no implica cap dificultat, però a la que s'empina una mica "no voy ni pa tras", no surto d'un pas d'excursionista de diumenge mig matí. Quan planeja una mica mé, la passa ja és més llarga i no noto l'esforç i en algun tram m'animo a trotar.

També diria que hi ha canvis en el recorregut en aquest tram i la ratllada em torna a venir quan fem tot el tomb per sobre una pedrera, uffff!!! quan no vas tot et sembla malament. Afortunadament i de sobte em topo amb l'avituallament de Jazkue en el km.87 i amb gairebé dinou hores de cursa. Tot igual des del començament, les sensacions no han estat mai bones encara que el rellotge digui que "no estamos tan mal".

La beguda la tenen en un bidó ple de gel i per a mi és com un oasi. Omplo el camel amb aigua fresca, encara hi duia la de la sortida i és que del camel, pillo poc i a més ja estava recalentada. Bec cola i fitxo, això em donarà forces per arribar a Amezketa, punt estratègic de la cursa abans d'afrontar el Txindoki i Ganbo. Abans d'arribar a tan desitjat destí m'hi trobo al Fali, bastant tupé i parlant per telèfon. L'avanço pista encimentada avall abans d'encarar una petita "tachuela" que ara si ens portarà a Amezketa després de també creuar tot el poble.




Continuo sense petar fi, com si l'avituallament de Tolosa i el reset de cursa no m'hagués aportat res. En cap moment he dit un "calla que em refaig una mica", sempre, amb més pena que glòria. Li demano una cervesa a l'Assumpta que inmediatament me la porta del bar més proper, qui sap una mica de licor d'ordi ... aquí la deixen entrar a dins, en un espai més reduït, però sense aglomeracions, els corredors van molt escalonats, com a molt alguns grupets que forma la mateixa cursa de no més de tres-quatre corredors. Sóc l'enveja de l'avituallament cervesa en mà, jajaja...

Menjo el que puc, a aquestes alçades poca cosa entra ja, em prenc un gel pel Txindoki i començo a fer via no sense abans, tornar a saludar al Fali que també beu una cervesa que piadosament li ha demanat a l'Assumpta. Crec que la recordarà tota la vida!!!! Són quarts de tres de la tarda i la calda és de 1a. divisió. Portem un centenar de kms.i més de vint hores de "pateo".

En el petit tram fins a Larraitz hi tinc l'ensurt de la jornada ja que d'una casa em surt un gos esperitat cap a mi sense gaires bones intencions. En aquest tram hi porto els pals que he anat compaginant al llarg de la cursa i que em serviran per afrontar Txindoki. Són la meva salvació, els propietaris, una parella jove, acaben de tancar el cotxe però deixen la porta oberta. El gos quan em veu es torna com a boig, amb una agressivitat exagerada que em va fent recular endarrera. Els pals em van salvant mentre l'amo s'en dona compte i ràpidament vé al meu ajut. Ufff!!! amb prou feines el fa cas però per fi logren tancar-lo dins el recinte. No tinc esma ni per emprenyar-me i després d'interessar-se per mi, continuo camí. El gos em va seguint per dintre el recinte, burdant-me, em penso que l'he arribat a tocar i suposo que deu està emprenyat. S'acaba el recinte i s'acaba l'escandalera i l'ensurt.




Arriba l'hora de la veritat, potser on comença la cursa, després de 100kms.!!!! Fa molta calor, no he de patir, no hi trobaré una gota de fang, jajaja... Conec la pujada a la perfecció i sé que gairebé no hi ha una ombra fins que no baixem de Ganbo, bé fins d'aquí unes 5-6 horetes, la que ens espera. Patirem.

Abans de girar a l'esquerra i deixar la pista, em torno a remullar en un safareig, ara si, sota un sol de justícia comença la pujada de veritat, a ritme dominguero, no hi puc fer més, continuo sense tirar a les pujades, no m'havia passat mai tot i no sé un llampec pujant però sempre m'he defensat minimament. Fins i tot l'Assumpta haguera pogut fer la pujada amb mi.


Només tinc clavada la font que hi ha a mig camí, allà i penso assedegar-me, tan de bo aparegués un bon núvol i tapés el sol per una bona estona. Arribo a la font, per l'hora em puc pendre un ibu, però el cos m'el rebutja i inmediatament hi vaig la primera vomitada, poca cosa, afortunadament l'últim àpat de forquilla i ganivet queda intacte, tan sols surt el que he pres darrerament. Quedo estorat, aquesta no l'esperava, tres o quatre que hi ha a la font s'interessen per mi i un m'ofereix una pastilla que no troba.. Els deixo marxar i quedo sol en la meva agonia. Per un moment em vé el cap tirar avall i deixar-ho està, però l'idea no m'agrada i intento refer-me tot i que el cos ja no admet res, ni sòlid ni pràcticament líquid.

Em reicorporo i tiro amunt, no sé ben bé per què, em queda una bona botifarra fins el proper lloc consistent. Però tiro amunt. El Fali m'atrapa, s'ha enxufat amb el Benito team, i s'interessa pel meu estat tot recordant encara la cervessa de baix Amezketa. Em dona una pastilla antivòmit, penso que estic salvat i al menys no es reproduirà el problema.

A dalt el coll i abans de fer l'últim tram, truco a l'Assumpta advertint-la que va per llarg, no em trobo massa bé però sembla que el temps canvia, fa més airet, el fet d'anar guanyant alçada i sembla que aviat el núvols ens faran favor, per altra banda per una punta treu el nas una boira amenaçadora i gens agradable de compartir. ültim tram on ens anem creuant amb els que ja baixen per ecarar el Ganbo. Sé que no em queda massa i he d'apretar les dents. Torno a trobar el Fali que ja va avall no separant-se del Benito i algun corredor més que s'interessa per mi.

Cim, després de més de tres hores, mitja hora més que l'any passat en una situació infernal. He perdut bous i esquelles. Les sis de la tarda, però ara ja tirarem avall i encara confio en la recuperació després de la pastilla del Fali. La faig petar una estona amb el Mali, president del centre excursionista de Beasain i una de les almes maters de la cursa, que m'esperona i em diu que m'esperarà i animarà a la meva arribada. Intento menjar quelcom, però segueix sense entrar res i desisteixo fins al copiós avituallament de Lizarrusti.

Baixo Txindoki fins el coll on continua el creuament esporàdic de corredors i voluntaris presents durant gran part de recorregut, entre ells l'Agustín que el tinc per darrera i penso que en breu m'atraparà. Al coll, la boira s'em tira a sobre, només em faltava això!!!! si en un punt no hi volia boira era en tota aquesta zona de Ganbo, molt perdedora i complicada. La cirereta, és una altra arcada que acaba amb la pastilla antivòmit per terra. Ara sóc mort. Un tall de digestió?, un cop de calor? M'ajec a terra per està més còmode i tot esperant alguna ànima caritativa enmig de la boira, enmig del no res.

La situació no és dramàtica però si que estic amoïnat, potser amb mi mateix, potser per no haver tirat avall quan era l'hora. Passa una estona i no hi veig ningú, així que em reincorporo i continuo seguint les marques que tot i la boira el marcatge és perfecte i perdre's és pràcticament impossible, almenys, hi ha un fet favorable. Continuo camí sol, tot i la meva feblesa em sento amb força per seguir endavant. Quina contradicció.

Hi trobo algun voluntari al cap d'una estona i li pregunto quant em falta, el temps s'em fa etern i els minutatge no córrer. M'enganya, em diu mitja hora quan al següent voluntari que trobo s'en desdiu, els 10' minuts de pagès de tot arreu. Per fi arribo a un punt on hi ha una tenda amb uns voluntaris, penso que ja sóc dalt i enfilo la baixada. Però res més lluny de la realitat, encara en tinc per una horeta!!!! tant fa, tiro els trastos a terra i m'ajec al terra, moralment enfonsat, fisicament buit.

Els tres voluntaris m'ofereixen tot el que tenen, optant per una micropeça de xocolata, mentre aixecant la mirada observo a passar dos corredors que van per feina i perdent-los, impotent, amb la mirada. Els voluntaris intentan animar-me, de fet, allà tampoc m'hi puc quedar, per tant després d'admetre la situació segueixo amb l'aventura. El marcatge continua set espectacular enmig de la boira que no es desfà, als trams tècnics em dona la sensació de no perdre massa temps, de fet, l'Agustin encara no m'ha passat, ufff, no em quadre res.

Ara si, una altra tenda de campanya, cim de Ganbo, avituallament líquid, que rebutjo, només vull baixar tot tornant a reconèixer el terreny, però això sí, l'any passat hi vaig disfrutar com un salvatge, enguany s'ha girat la truita i fins i tot la baixada és agònica amb un mal als genolls també nou per a mi que gairebé no em permet ni deixar-me anar. La cara possitiva és que en aquesta zona la boira ha escampat i a mida que perdo alçada el bon temps torna.

Al final de la baixada i abans de la pressa de Lareo hi ha un punt de Creu Roja, sobretot per si algú pren mal en la baixada, però m'hi aturo i els hi explico la meva situació, tot buscant una mica de no sé que. La meva sorpresa és que són catalans, de SVicenç del Horts que han vingut a donar un cop de mà a la cursa. Tothom està per mi, m'asseuen i em preparen una coca cola tot treient el gas amb una cullera. Ara estic mort, ara estic viu, ara estic salvat, com va canviant les situacions en aquestes curses taaaaaan llargues. Fins i tot els sugereixo que em prenguin la pressió, no ho sé, suposo per està més tranquil jo mateix, no me la vull jugar, la setmana que vé hi tornem i recordo que l'objectiu d'aquest any està al setembre.

Reemprenc camí, més animat, penso que torno a està dins la cursa i que encara queda molt per a refer-me i donar molta guerra. Res més lluny de la realitat, a dos kms. de Lizarrusti s'em torna a reproduïr el vòmit tot tirant un glopet del camel i la coca cola s'en va al terra. Torno a està mort, ara potser definitivament, penso que dec fer una cara horrorosa davant la meva desesperació de no poder tallar el problema. Passo la pressa i m'endinso al bosc per un camí que l'hem fet sovint, en altres circuntàncies, gaudint-lo. Avui no és el cas. És el camí que em porta a casa. Són quarts de 10 del vespre, gairebé dues hores més que l'any passat, he de pujar Etxegarate i l'Aizkorri, es comença a fer de nit, comença a caure alguna gota i em queden 50kms. amb l'estomac buit, sense força i amb la moral per terra, sobretot per no poder continuar, bé, poder si, però ... a dins el bosc, ja hi veig coses rares, penso que hi ha gent, però no ho són. És el final. Per primera vegada em plantejo la retirada, sé que si no hagués estat per l'estòmac haguera acabat, tan feia en el temps que fos, si tornava a trobar pluja o fang, si tornava a trobar un infern a Etxegarate ... haguera continuat però no portant 5-6h. vomitant.



A Lizarrusti hi ha l'Orzo i la Natatxa que m'esperonen, i em posaran al dia de la seva cursa, la petita, així com tots els voluntaris que m'animen a seguir fòra d'un que sembla tenir més seny. La decisió està presa i allargo la mà perquè em treguin el xip. El dorsal el respecten i més aquest 115 que és, curiosament, en el km. que he plegat. És com una alliberació, per l'Assumpta també, pujaré al cotxe i podré dormir tota la nit, tot i no tenir problemes de son, podré refer-me al costat del foc que tan curosament m'haurà preparat el José Miguel i qui sap si poder menjar per fi alguna cosa.




Abans de marxar arriba l'Agustín amb un portuguès que compartiran camí, no em quadren que no m'hagin atrapat en el meu estat, però no m'hi esforço per trobar el perquè, però el que si és segur és que fa més bona cara i l'esperono i animo a seguir endavant, a més tindrà en algun punt del recorregut l'inestimable companyia de l'Andasto.

Ens despedim, amb certa enveja per part meva, potser haguerem pogut fer camí junts, i si? i si? i si? ... pujo al cotxe, comença a ploure, penso que l'endevinada, jajaja... tot i això l'Assumpta no pot passar de 40kms/h. ja que estic una mica marejat, marejat en cotxe no m'havia passat mai, uffff!!! que malament estem. El viatge de poc més de mitja hora és una tortura i no s'acaba mai. A la casa ja ens espera el José Miguel per donar el sopar a l'Assumpta i preparar-me una camamilla per mi després d'una bona dutxa, al costat del foc on sembla refer-me un mica. Tots tres mano-mano, però a diferència de l'any passat sense massa eufòria i un dia abans del previst. L'endemà farem la pau si ja estic recuperat, no li perdono el lluç al forn, jajaja...

Passo bona nit, però a l'hora d'esmorzar encara no m'entra res. Ens esperen l'Orzo i la Natatxa que ja fan cap a casa i es volen despedir, la fem petar una estona i cadascú fa la seva via. Nosaltres ens desplacem a Beasain per veure com arribar la gent, però abans una aturada a Zerain per a veure si pillem algú, i sí, casualitat, n'Agustín i en Fali que ens expliquen l'infern que han hagut de patir durant la nit, amb una tormenta de nassos pujant Aizkorri. Fan mala cara però ja ho ténen, 2h. i a l'arribada els estarem esperant.



No hi ha l'ambient de l'any passat, però quan arriba un corredor la gent s'hi aboca. Coincidim amb la Dolors, la fada cargolina, que ha acabat la curta i està esperant un amic de la llarga, ostres, aquesta noia t'encomana el seu optimisme desmesurat, jajaja... Nosaltres entre corredor i corredor la fem petar amb tothom retrobant-me amb el Mali i el xicot que em va oferir la peça de xocolata a dalt a Ganbo. S'interessen per mi i els hi explico com va acabar l'aventura, com si ens coneixessim de tota la vida. No em sento massa bé veient com va arribant la gent, però la xerrameca d'aquest parell em fa passar allò que tinc a dins.

Amb tanta espera, probo de menjar alguna cosa, però encara és poquet i amb molta cura, no serà fins al vespre on el cos ja tolerarà més menjar i fins dilluns on ja menjaré més o menys normal a l'hora de dinar.

Ens posem al dia de la gent coneguda, en Tronja ha fet un carrerón, 38h. uffff, makinorruuuuu!!!!. La Montse ho va haver de deixar a Oazurtza, a 18kms. de l'arribada després de deixar-hi els peus a l'Aizkorri, absolutament destrossats. Parlem per telèfon i ens animem mutuament, ella hi tornarà, hi té un deute. Esperem l'arribada de l'Agustín i el Fali per concloure la jornada, enveja sana i content per les seves arribades, el Fali, l'any passat ho va haver de deixar a Zelatún i l'Agustín no havia fet mai res tan gros. Dos nous companys de "fatigues", on al Tor tornaré a coincidir amb el Fali, un personatge tot experiència i que ja hi va anar i acabar l'any passat, de ben segur que em serà de bona ajuda.





Doncs fins aquí aquesta nova crònica, d'aquesta nova experiència que aquesta vegada el destí no va voler que fos del tot satisfactòria, però igual o més enriquidora que tantes altres aventures amb millor final. Ens referem, no hi ha d'altra i tornarem a gaudir-ne, per això hi som.

Salut.

2 comentaris:

Francesc ha dit...

No tinc paraules Bodi, esteu fets d'una altra pasta, ja només plantejar-se fer aquest tipus de proves és d'admirar. Vas actuar amb cap i no tothom ho faria, i més quan saps que tens un objectiu principal al setembre. Segur que ho aconsegueixes.
Gran crònica un cop més. Una abraçada i sort!

bodi ha dit...

Xé Fos, merci, ja ens veurem ;-))