dilluns, 27 de juny de 2011

Núria XXL

Divendres, 24 de juny 2011
1er. dia, 56 kms. - 13h.
2on. dia, 50 kms. - 10. 45'
Refugi Corral Blanc – Collet de les Barraques (Planoles - Ripollès)



L'any passat ens vam treure de la màniga l'Encantada, sortir del Coll de Bracons per arribar al ref. de Coma de Vaca i l'endemà desfer camí fins a Olot. Enguany, hem canviat una mica el format i aprofitant el pont de SJoan, hem fet del ref. de Corral Blanc, a Planoles, el nostre centre d'operacions. Núria XXL, tot amb l'intenció de fer dos bons entrenaments de qüantitat i de qüalitat, kms., alçada, desnivells ... cadascú dels components per afrontar els seus reptes, els meus en particular, l'Ehunmilak i l'Emmona del mes de juliol i sobretot pel setembre el TOR DES GEANTS, tot i que per l'agost encara haurem de fer un parell més d'entrenaments "super-potents".

El grup el formem cinc membres, capitanejats per en JArtigas, hi ha el Salvador Vilalta, el Massa, el JBallesta i jo mateix. Per la revetlla ja ens trobem al refugi per sopar i dormir on, tot i està ple, la revetlla brilla per la seva absència respectant amb una mica de màniga ampla els horaris que marca l'establiment. Tanmateix, el suposat silenci es veu trencat per la roncamenta generalitzada i el constant anar i venir de la gent al lavabo. En definitiva, poc descans i 0 dormir, esperant minut a minut, l'hora d'aixecar-se per començar el dia. Hora marcada a les 5 per començar a trescar a les 6 del matí, després de l'esmorzar de rigor.


El dia és magnífic, clar, fresquet, ja s'hi veu força i no fa falta el frontal, les muntanyes totes ben retallades esperant els primers raigs de sol, l'aire nítid i encoratjador per iniciar el dia i acabar de treure les lleganyes dels ulls.
El refugi de Corral Blanc està a la base del Puigmal, perfecte centre d'operacions, a dues horetes del cim, a dues horetes de Núria, i tot, fòra de la voràgine que caracteritza aquesta vall sobretot en dies de festa. Bones instal.lacions, bon tracte, bona teca i ubicat en un bon entorn de muntanya-muntanya. Totalment recomenable.

De seguida comencem a pujar, deixant enrera un petit tram de bosc que ens porta per uns prats que s'enfilen de valent. Bufa el vent i tot i fer sol, ens hem de tapar. Entre el vent i l'esforç, poca xerrameca, amb un Salvador sempre al davant, és el més fort del grup, i la resta intentant fer-hi un bon paper. Jo hi vaig còmode, pujo bé i la fresqueta em senta de 1a. Algun petit reagrupament abans d'afrontar la part final del cim, potser la més tècnica i més dreta, però em sobta gratament aquesta interessant i nova ruta per a mi, prou atractiva i assequible per qualsevol tipus de nivell.

Fem cim, després de dues hores llargues, el Salvador ja endrapa i la resta l'imitem, cal anar menjant i bevent continuament, mentre observem embadalits, el majestuós paissatge que hi tenim davant els nostres ulls i la vall tota enboirada sota els nostres peus. Un espectacle!!!! El Massa ja va fent la goma i, això ja ho sabem, en les trams més tècnics i perd molta estona, avui tindrà poca pista per a recuperar. Per fi, es fa el reagrupament complert, quatre ganyips per en Massa i ens hi fem la foto de rigor.




Ara, per gran part de la carena de l'olla de Núria, i tot passat el pic del Segre, anem a buscar el coll de Finestrelles, on girarem a l'esquerra per endinsar-nos a França (Llo) i saltar com aquell que no vol la cosa, d'un País a un altre.
Al pic del Segre, hem de tornar a esperar massa temps en Massa, nosaltres, homes de bona fe, ja li busquem un pla alternatiu, el terreny és molt tècnic i ell hi pateix. Quan ens tornem a reagrupar al cim, ell fa el sord i "ni corto ni perezoso", ens deixa estorats amb un ... CAP A FRANÇA !!!!, jajaja... Tot just inicià la baixada el tornem a deixar enrera, l'intenció és reagrupar-nos de nou al coll de Finestrelles, abans de girar a mà esquerra i oferint-li novament un plà alternatiu.

Fa estona que esperem al coll, deu minuts, un quart d'hora, vint minuts ... la tropa ja comença a bufar, ens espera una kilometrada i les hores ja s'ens tiren a sobre. Jo reculo uns metres per si el veig arribar, però del Massa, ni rastre. Crido a la resta i iniciem la recerca dividint-nos i fent que el Salvador tornés a l'últim punt de partida, al pic del Segre, una putada, però volem assegurar el "tiro", no fos cas que hagués caigut i vés a saber. Mirem a banda i banda de la carena i el cridem, no fos cas que s'hagués emprenyat i hagués tirat avall sense dir res, però ni el veiem ni obtenim resposta. També el truquem al mòbil amb la poca cobertura que hi ha dalt la carena, però la resposta del seu mòbil és 0. Gairebé no podem fer res més, potser a tornat enrera, cap al Puigmal, amb la qual cosa, amb el trànsit que hi comença a haver-hi i en el cas de que necessités un cop de mà, ja hi tindria ajut. Hi perdem més d'una hora, i tornats al coll de Finestrelles, decidim continuar ruta, amb la pregunta i el punt de neguit, d'on s'haurà fotut el cony de Massa?


El descens és dret, tècnic i llarg. Ja comença a fer caloreta, el sol comença a apretar, el desgast es va notant i la parada tècnica es fa necessaria. Tothom té al cap una bona parada a la població francesa de Llo. Arribats a una cabana de pastor i tenint la pista que ens portaria directament al poble, s'opte per un corriol, juguisser al principi però que es va complicant a mida que passen els minuts, allunyant-nos de la pista i amb la sensació que ens desviem massa del nostre objectiu. El camí es va embrutant fins fer-se fonedís. Una bona marrada que ens durà a perdre una horeta ben bona novament fins assegurar el "tanto" i anar a buscar la pista no sense esgarrinxades i més d'una patinada que afortunadament queden en una anècdota.

La pista és ben concorreguda per gent de totes les edats i que amb el seu afany excursionista ens saluden amb un característic "Bonjour", senyal inequívoca que estem a l'altra costat de la frontera. La pista es fa pesada, és llarga i córrer tanta estona, doncs ... ja sabeu que no és lo meu. Per fi arribem al poble, quatre cases. Pensem quatre cases i un bar i amb la manera que demanarem qui sap què. Però el desencís és descomunal quan descobrim que no hi ha un sol punt on podem satisfer les nostres necessitats alimentàries, uff!!! la meva "omelette", s'havia esfumat!!!

Omplim d'aigua, no en va, és el municipi on neix el Segre i d'aigua no en falta i per altra banda tothom porta en un raconet quelcom per a fer-hi una queixalada. Així que ja ens veus sota d'un arbre, en plan picnic, endrepant com afamats. A més, per assegurar el que ens espera, hi cau un ibu, un producte nou de farmacia, no sé que de cinc hores, res, fracàs total. Algun gel, etcetc... aquí qui no corre, vola.



Sortim de Llo sense saber res d'en Massa, ni nosaltres ni l'Assumpta que ja està alertada en el refugi. L'inici torna a ser costarut, però es fa bé després d'haver enganyat l'estomac. Un tramet de carretera i en un moment ja divisem el poble veí d'Eina, en francès Eyne, on tot just abans d'arribar al poble encararem la vall del mateix nom, que ens portarà després de nou soferts kms. novament a la carena de l'olla de Núria, concretament al coll d'Eina i d'aquí ja en un descens de 4kms. farem cap al Santuari de Núria, on allà, segur que hi podrem fer la pau.

Aquest tram s'inicia des d'un espai protegit natural on hi ha una munió d'estudiants prenent notes de fauna i flora de l'entorn. Aviat els dixem enrera per endinsar-nos per un senderol concorregut, primer amb ombra, després la vall es va obrint i costa més aixoplugar-se del sol, per sort el riu no ens deix en tota l'ascensió i de tant en tant i parem a capbussar-nos i mullar la gorra per a mantenir la frescor durant uns minuts. En Salvador ha anat marxant i jo tanco el grup a poca distància del Jordi i del Pep.



Hi tinc un punt de defalliment, les dues referències de davant es van allunyant. Sense parar, però amb un pas d'excursionista total, esgarrapo el poc que em queda a la motxilla per endur-me a l'estomac. Ara és qüestió de paciència i encara que sigui molt a poc a poc, anar avançant. Aquests nou kms. de vall donen per a molt, el creuament amb la gent és sovint i distrec la ment fent-la anar cap aquí i cap allà. Que si el Massa, que si l'Ehunmilak, que si el Tor, que qui ens ha manat està aquí, que si hi ha gana ... però superar els mals moments també entra dins del joc i mica en mica sembla que el cos va recuperant, si més no, els dos puntets que s'havien allunyat, ara, els veig més a prop.
Queda l'últim tram de pujada, el més costarut, el més pelat, el més feréstec. Unes cabres salvatges em donen el tret de sortida cap a dalt el coll. No és llarg, però el desnivell és important. El Jordi, ha deixat al JArtigas i jo, que gairebé ja els tenia abans d'aquest últim tram, hi torno a perdre distància. Un peu davant de l'altre, cansat, talment estigués a 8.000m. d'alçada i costés Déu i ajuda avançar un metre. Penso que serà una assignatura pendent saber el que se sent a aquestes alçades. Inmers en els pensaments i aixecant la vista de tant en tant, vaig arribant al final del coll, on sembla que a l'altra banda, el temps vulgui canviar, aixecant-se alguna boirota que ens pot fer la guitza.



A dalt el coll ens hi reagrupem, el Salvador tampoc fa tant que espera, potser uns 10' i el Pep i el Jordi acaben d'arribar. Ens tornem a tapar una mica, es torna a girar aire i la boira s'encapritxa en acompanyar-nos no deixant veure'ns el Santuari que deu està a sota els nostres peus i que fa tanta estona que l'anhelem. Uns 4kms. ens separen del nostre proper objectiu. Hem recuperat una mica i trotem "ligerus" avall. Tornem a estar a la Catalonia, però per aquesta vessant, els excursionistes també si deixen veure. Una baixada fàcil i ràpida, també inèdita per a mi, i que farà gruix en les diferents alternatives que ens ofereix aquesta vall, res a envejar a qualsevol altre punt ... d'Europa?


Ja som baix i pels turístes no els hi fa masa bo. Anem de pet a la cafeteria on hi cau una merescuda coca-cola i una rajola de xocolata amb llet i avellanes. Uff!!!, un petit respir per a reestructurar la situació. Són quarts de cinc i encara tenim estona per acabar l'etapa, de nou al refugi. Del Massa continuem sense saber res, però potser està al refugi, ben escarxofat amb una cervesa a la mà. El Salvador decideix tirar cap al Puigmal, per la ruta normal des de Núria, la coma de l'embut, i baixar cap el refugi pel camí que hem pujat a primera hora del matí. És el més fort, el més jove, el que al Tor no només va a acabar com nosaltres, ell buscarà fer-hi bon paper, el seu cos li demana més marxa.

Nosaltres decidim tornar per Fontalba i la font de l'Home mort, és a dir, talment iniciessim la marxa de la Núria-Queralt. Tot just arrencar de nou la marxa, sona el tel. d'en JArtigas, notificant-nos de que del Massa no s'en sap res, ep!!!, ara la cosa ja s'embolica, ja fa moltes hores des de que l'hem deixat i hores d'ara, si tot hagués anat bé, ja hauria d'està de tornada. Els caps i comentaris no paren de maquinà durant les dues hores que encara ens separen del refugi, que si haurà passat això, allò altra, el que haurem de fer ... buff!!! quin marrón!!!

M'he recuperat, i en aquest tram, estic més fi, en canvi, ara li toca al JArtigas patir una mica, en Jordi sempre ha estat més regular i anem fent-la petar sobre la nostra propera participació a l'Emmona, una altra bestiesa en forma d'ultra que es correrà la setmana següent de tornà de Eukal Herria i que coincidirà en alguns punts que hem trepitjat en el dia d'avui.

Ens apropem al punt i final del recorregut i després de deixar la font de l'Home mort i un tramet de lleugera pujada, ja enfilem el tram final. Torna a sonar el mòbil a pocs minuts de la nostra arribada ... el cony de Massa, ja és arribat!!!! Ja ens deixem anar fins al refugi, esvaïnt-se els mals pensament que ens han acompanyat les últimes dues hores.

A l'arribada hi trobem un Massa ja net i polit, però esgarrinxat per tot arreu, ja que la seva marrada ha estat espectacular, només ha baixat per un lloc que no hi havia camí ... és què!!!! En uns instant també arriba en Salvador que pràcticament ha emprat el mateix temps per arribar que nosaltres, però ell, s'ha tornat a cruspir el Puigmal, vaia màkinorru!!!!




Unes cervesetes i un "tente en pie", són el pròleg del sopar on el tema de conversa només en pot ser un, afortunadament amb final feliç. L'endemà, ha decidit quedar-se al refugi i fer una excursioneta amb les dones, això sí, abans d'anar a dormir dopat amb ibus, valerianes, etcetcetc. Ell dorm com una marmota, però alhora, no permet dormir a la resta pels sorollosos esbufecs que ens delecta durant tota la nit. La mare que el va p ... , jajaja!!!

Segona nit sense dormir, però pràcticament, sense fer falta el despertador, a les cinc tocades ja tornem a ser a baix per a esmorzar. Sorprenentment, tot i està equipat de nou per l'ocasió, en Jordi decideix no sortir, agobiat, no ha dormit en tota la nit i opta per a quedar-se al refugi i fer cap a Planoles on ha d'agafar el tren cap a l'Hospitalet. Aquesta baixa no l'esperàvem i dels cinc que iniciàrem l'aventura, ara de cop i volta en quedem tres!!!

Després d'omplir bidons i no deixar res a l'atzar, iniciem per segon dia la trescada. Avui farem cap a Núria, on enfilarem el coll de Noucreus i ens tornarem a endinsar a França pels llacs de Carançà. Una vegada arribats al refugi del mateix nom, tornarem per la vall de Noufonts per tornar a fer cap a Núria i avui si, concloure la jornada amb el Puigmal.


Avui no començo massa bé, no acabo d'agafar un ritmet tot i que el terreny és força conegut i no presenta dificultats, de fet desfem el camí que vam fer ahir des de Núria al refugi, per la font de l'home mort i Fontalba, ara en direcció contraria. A l'arribar a Núria, no estic per massa òrgues i els dic als meus companys que facin la seva, jo em quedaré per allà, a la meva i ja aniré fent un "entrenillu" a la carta. Avui no hi ha un núvol i pinta que farà una calorada de por. Ells es neguen a deixar-me i esperen pacientment a que m'acabi un mini entrepà i em pugui refer una mica. Ho probaré, i si continuo amb males sensacions tornaré a tirar avall. És l'avantage d'aquesta vall, que en qualsevol moment, des de la carena pots tornar al Santuari.

Reemprenem camí buscant l'inici de la pujada al coll de Noucreus que ens portarà al cim del mateix nom. Trajecte prou transitat, la gent matina i encara que ja siguin quarts de nou, la gent que va a la muntanya ja està trescant, a part d'alguns "utucars d'alemanes" que invaeixen alguns punts en concret de la Vall.

Després d'un inici suau, el terreny es va tornant costarut, similar al tram d'ahir al coll d'Eina, igualment amb un final prou pelat, amb un sender fresat i zigzagajant fins al cim. Tornem a fregar els 3.000m., concretament 2.800m., un cim amb prou animació i concurrència i que ens delecte amb unes vistes de 1a., senzillament espectacular. Hi fem una petita aturada per picar quatre coses, per la meva part sembla que la crisi a passat i mica en mica torno a disfrutar del dia, de fet ara, o em quedo allà i faig alguna alternativa o tiro endavant i que sigui el que Déu vulgui, ja que tornem al País veí i una possible "evacuació" ja no seria possible.



Tornem doncs a canviar de País, també per una tècnica baixada que ja ens deix entreveure a les primeres de canvi, el reguitzell de llacs que hi ha aquesta banda de la muntanya. Són els llacs de Carançà que seguint tota la seva vall ens portarà al petit refugi que hi porta el mateix nom. Un tram de gran bellesa, amb molta aigua que apofitem, novament, per a refrescar-nos tot sovint. Molt concorregut per excursionistes alguns portant-hi tota la familia buscant el lloc adient per a fer-hi una parada o per a muntar-hi un picnic envejós.

Una d'aquestes families és de Vilafranca, l'Anna Mongay team, amb el seu germà, el Pere, top100 a Sables, i el Joan Troyano que ara ha canviat la seva residència vilafranquina a la bonica població de Puigcerdà. Sempre es troba algú de Vilafranca, en qualsevol cul de món, allà, sempre hi ha algú de Vilafranca. Uns petits minuts per a compartir quatre paraules i seguir camí.

Fa estona que baixem, terreny rocós, molt tècnic que a mida que anem perdent alçada, es va transformant en menys pedregós, més boscós, més planer ... afortunadament l'aigua no ens deix en cap moment i prou que l'aprofitem. Abans d'arribar al refugi, hi fem l'última remullada i càrrega de bidons. Al refugi hi cau una merescuda coca-cola francesa compartida amb uns vells coneguts banyolins que compartírem l'UTAG, ja es veu que no entrena ningú, jajaja!!!




Amb les piles carregades continuem la marxa amb un inici demolidor, pràcticament un km. vertical que et treu l'alè a les primeres de canvi. El coll Mitjà és un tram duríssim que va tallant pel mig d'una pista transitada per 4x4, un corriol brut i fastigós, es nota poc transitat i que fa que a les 12 del migdia, a l'hora de més calor, la pujada es faci insoportable, sense una ombra on guarir-se. Un pas davant de l'altra, procurant no parar, amb un Salvador que ja s'escapat i un JArtigas que compartim l'estona inmersos novament en els nostres pensaments, mentalitzant-me per afrontar el Puigmal com a cirereta del dia d'avui.

Després de gairebé una hora per oblidar, de nou toca baixada, continuem a França i el GR que seguim està prou ben indicat. Una improvitsada font al mig del corriol, és rebuda com un bé de Déu. Tot tres ens hi abonem i costa tornà arrencar, però ens esperona que el camí és fàcil fins les canes d'Orri, unes cabanes de pastor on hi fem una breu aturada.

Jo inicio la marxa mentre els altres encara no estan per la labor, no vull que em passi com el dia anterior i al meu pas començo a fer camí. Tot això que tindré. Però en un tres i no res, en Salvador ja passa fletxat i per altra banda, al cap d'uns moments ja noto l'alè del JArtigas al clatell. Tots dos fem camí per un terreny similar al del dia anterior, potser aquesta vegada per una vall un xic més tancada.

Continuem trobant gent per la muntanya, continuem tenint el riu al nostre costat amb alguns salts d'aigua espectaculars, jo sense sobrar-me massa cosa, sembla que vagi millor que ahir i xino-xano anem fent via, amb paciència sabent que bordejarem les dues hores per arribar a dalt el coll Bernat. És un terreny que enganya perquè no et pots posar cap referència, quan sembla que ets al coll, resulta que és més enllà, si això passa al Tor, serà terrible, jajaja...

Continua una calor insuportable, les barretes desfetes, l'aigua del camel, bullint, afortunadament la fresca aigua del riu ens treu del mal pas. Ja estem davant l'últim tram d'ascens després de deixar enrera un estany o bassa bastant bruta. Torna el terreny feréstec, amb les zigazagues que et fan avançar, unes zigazagues que et duran a dalt el coll. Fet, des d'aquí, ja es veu el nostre destí inmediat, el coll de Noufonts que ara si, ja ens portarà de pet novament a Núria. En vint minuts ja divisem el Santuari i això vol dir un altre merescut recés.


He vist al JArtigas un punt fatigat i no tan fresc com ahir, jo he anat regulant i he anat fent, però ell a més es queixa dels peus. El Salvador ja no ens ha esperat dalt el coll i cames ajudeu-me a tirat avall en busca del Santuari i novament en busca del Puigmal, va contra-rellotge, doncs a les 10 ha de ser a casa.

El Pep em proposa de baixar a Núria i agafar el cremallera, ostres, jo que m'anava mentalitzant per fer el Puigmal!!!, això no es fa!!!, jajaja... la veritat és que ens tocarien les tantes i arribariem al refugi passades les nou del vespre, amb el conseqüent mal humor femení i tampoc es tractava d'això, a més de que els peus d'en Pep no estaven per a massa òrgues i jo sol, doncs que tampoc. La feina ja estava feta i tampoc venia d'aquí, tot i que acabar la jornada al Puigmal haguera estat molt bé. Li compro la idea.

Dit i fet, treiem bitllets per a Ribes on ens vindran a buscar i on clourà un cap de setmana de bons entrenaments, de bona companyia i de ganes de passar-ho bé. Una bona aportació a aquesta saca imaginaria que intentem anar omplint de bons propòsits, de molts kms., de metres de desnivell, de glòbuls vermells que ens aportin l'energia necessària per a tirar endavant en els moments difícils, així com una bona preparació mental on els baixons estaran a l'ordre del dia i que amb l'experiència acumulada haurem d'anar superant dia a dia, amb la fita clavada entre cella i cella de creuar la línea d'arribada i d'experimentar el reguitzell d'emocions que ennuegaran el moment.



Salut.

2 comentaris:

Malfieten ha dit...

Com aprofites els caps de setmana i ben acompanyat !
Deunidó la matxacada. Et servirà per properres històries.
Que et vagin molt bé !

No conec el refugi, me'l guardaré, que sembla bon lloc d'inici de rutes, merci!

bodi ha dit...

oks, Albert, refugi absolutament recomenable, fins i tot per anar-hi en familia.

Ja ho saps, anar omplint la saca. Sort en el proper summit0, us vaig seguint, jajaja...

Salut.