dilluns, 26 de juliol de 2010

l'Ehunmilak

Divendres, 16 de juliol 2010
167 kms. - 42h.11' 21 - 69è.
Beasain (Goierri) Gipuzkoa
EUSKAL HERRIA



.... no hi ha volta enrera. Ja em trobo dins el calaix de la sortida, rodejat de coneguts i corredors d’arreu, uns 320 en total. Ara ja deixo enrera hores i hores d’entrenaments i trescades diverses que han ajudat a omplir el dipòsit vers aquesta prova. El repte de la temporada és a punt de començar i em sento feliç d’estar allà, tinc bon feeling i estic segur que no fallaré en el meu bateig "d’ultratrailero", tot i haver parcicipat en proves prou llargues, mai he afrontat aquesta distància i menys durant tantes hores on s’hi ha d’incloure dues nits seguides sense dormir. Portaré prou entrenament?, Seré capaç d’aguantar aquesta “bestiesa”?, Fins a quin punt el cos dirà prou?, Com passaré la segona nit?, preguntes que sempre les tens in mente, però ara, a la sortida s’han esborrat del cap. Començo a gaudir.



Hi ha molt d’ambient, més del que m’esperava i és que aquí al País Basc, són d’una altre pasta. Ens desitjem sort entre els amics i coneguts, prou catalans hi participen com per a sentir parlar català durant tota la cursa, a part del basc, que per no entendre res, la sonoritat no fa mal l’orella.

Arrenca la cursa començant a caminar, per trotar tot seguit enmig dels “vitores” de la gent, per ells som uns herois quan encara no hem fet res. Fem grupet amb el capità JArtigas, la tinent MSisteré, cabo1a. JBallesta i un servidor, és a dir, el grupet que hem pencat de valent per poder ésser avui a la línea de sortida, patejant kms i més kms pirineu amunt i pirineu avall, el grupet del Torb, jajaja… s’hi afegeix un ilustre, el mític Yves que amb el seu creeekkk, creeekkk, ens acompanyarà bona part del recorregut.




Els inicis són de tanteig, talment un partit de futbol, buscant un ritme prou còmode que et permeti avançar sense gastar massa energia. Sembla que el Josep i la Montse facin una mica el remolon, però ja ens agafaran, camí i hores en ténen per donar i per vendre, així que l’Yves, JBallesta i jo, anem un puntet més avançats.

Sense adonar-nos ja estem al primer avituallament, amb un ambient de nassos, tot i les quatre gotes que ja comencen a caure. Mandubia, km10, 1h.35’, no hi esmercem massa i fem camí, tothom t’aplaudeix i amb un reclam com l’Yves encara més. L’alegria s’acaba en sec, ja que acompanyats per una boira ploranera barrejada amb quatre gotes que cauen comencem a enlairar-nos fins on acaba la vista. Es tracta del “pinchito que sale en el mapa”, paraules d’Yves, doncs quin “pinchito”! el fang ja apareix i comencem a ballar els figuetaires, tres passos endarrera, tres passos endavant. Per sort, tot i dretes, no són massa llargues les pujades aquí al País Basc, no tindràs mai una pujada de gaire més d’una hora, tot i que la pendent sigui molt pronunciada. Es tracte de l’Izazpi (1.000m.), aviat arribem dalt mig disgregats, però no hi temps de reagrupament, fa fred, hi ha boira i plou, tot i així una vintena de valents són dalt el cim encoratjant-nos i cridant de valent com tanmateix un bon grapat de voluntaris que indiquen el camí a seguir, chapeau!


Una bonica baixada ens conduirà a Zumarraga, km20, 3h.28’, on hi fem cap després de passar per l’Antigua, bonica esgléssia de visita obligada en temps de lleure, on saludem als nostres suporters i on agafo l’altre pal (ja aniré fins el final amb els dos pals, quin gran encert!). Després de regalar-nos una visita turística pel poble abans d’entrar al pavelló, gaudirem d’un avituallament de 1ª., decenes de voluntaris t’atenen, jo aprofito per posar-me un compeed al dit del peu, el mateix que tot l’any m’ha fet la guitza, més que res per assegurar el tanto i no tenir problemes més endavant. Menjem i bebem per seguir camí tot i el magnífic ambient del pavelló. Durant la parada, han arribat en JArtigas i la MSisteré que ha fet més via a l’hora d’avituallar-se i arrenquen més aviat, també apareix el Paco team, el mític Pacorobles, amb l’Escute, Iñigo (de la zona), Manolo Real i en Salvador Reig. Nosaltres continuem camí, Yves, JBallesta i jo, tot i que l’Yves sembla que no vagi massa bé d’estòmac i de tan en tan s’aparta al marge per tornar a enllaçar poc després.


Un xic d’asfalt picant sempre amunt per païr fins Sta. Bàrbara on també hi ha “ambientillu”, aquí ja corriol amunt que ens durà a un altre cim, l’Irimo (901m.), ja ben fosc i negre nit continuant l’humitat que no hem deixat des de la sortida i ens acompanyarà tota la cursa. Un petit embolic desfet amb bon criteri per l’Yves a causa de la boira tot i la perfecte senyalització del recorregut. Ara hi ha un tram de cresta, de puja-baixa sense grans desnivells bellugant-nos entre els 600 i 700m. amb algun cim que arriba als 900m. A Elosua hi ha el control núm.3, km29, 5h.23’, un caldet i cafetó per mantenir-nos alerta i seguim camí sense rastre del Josep i la Montse encara que no som a més de vint minuts. El Jaume Terés, un altre míte, ens atrapa i després d’una salutació es perd enmig de la foscor.



Continuem cap al nord passant per el cim més significatiu, Hirukuritzeta (989m.) on s’hi uneixen els municipis d’Elgoibar, Bergara i Azkoitia. El recorregut continua ben senyalitzat i tot i la boira no és perdedor i de tant en tant hi trobem el voluntari de rigor en algun punt més conflictiu. Us asseguro que estar allà dalt pal plantat no té nom, només donar-los unes gràcies molt grans, no en va, han mobilitzat més de 1.500 voluntaris!!!!

Madarixa, km43, 7h.59’, més caldet que entra bé, més cafetonet i alguna galeta perquè no sigui dit. Als avituallaments, l’ambient és de 1ª., sempre amb ganes de gresca i animant al personal, un 10 també per a ells.
Ja portem una marató, només en queden tres més, jajaja… però de moment anem fent prou bé, qüestió de viure el moment i no mirar més enllà del proper control o avituallament. Passem prop de cases i caserios on el jovent ha muntat la seva festa particular amb música de gaites i algun acordió i suposo que amb molta sidra ja que els seus ànims són més entusiastes.
Continua el puja i baixa, en tota la carrera ni hi haurà un metre de pla, ara anem a buscar el collet d’Erlo (900m.) on tot seguit i després d’un empinat i tècnic descens arribem a Azpeitia, km55, 10h.13’, són un quart de cinc de la matinada, avituallament dins del pavelló on ja hi ha algun que tira la tovallola o bé ja estar clapant, uff!, jo no hi vull estar massa per veure l’estesa que comença a haver-hi. L’Yves diu que tirem, ell necessita més temps i no ens vol torbar, així que en JBallesta, “fiel escudero” i jo fem camí, tot portant encara al Josep i la Montse per davant i el Paco team enganxats al darrera. Crec que anem prou bé, ni agafem massa corredors, ni ens adelanten massa, moraleja de moment tothom va més o menys igual.


Sortim d’Azpeitia, on algun vianant encara ha d’anar a dormir i fa més esses que nosaltres, per afrontar una dura pujada, més de 500m. de desnivell en menys de tres kms., hem de coronar les antenes que veiem sobre el poble. Una vegada dalt i amb un airet que no convida massa, es pot córrer pels prats que ens depara el recorregut, tot coincidint que mica en mica comença a clarejar. La vinguda del nou dia coincideix en un petit punt de flaquesa que fins ara no havia aparegut, el Paco team ens passa com una apissonadora quan el terreny es torna a empinar i en JBallesta em comença a treure uns metres tot i que ell va mirant pel “retrovisor”. No hi fa res, paro un moment, bec del bidó, una barreta … i amunt xino-xano, tot seguint al company amb la vista. Arribats al coll de Zelatún, tornem a enllaçar, km67, 13h.26’, quarts de vuit del matí. Omplo el camel, mengem i bebem una mica, quan de sobte ens arriba n’Yves, gran notícia, doncs no anava tan lluny i tampoc anava tan malament tot i queixar-se … de tot arreu, jajaja…

Encara faltarà un quilometret per fer cim, l’Ernio (1078m.), però ja ho veig d’una altre manera, ja he passat la minicrisi i a més, l’angelet de la guarda em regala un bonic i tècnic descens que em serveix per tornar a enllaçar amb el Paco team, tot i vigilant de no perdre al meu company, més feixuc a les baixades i que ja li comença a grinyolar alguna peça. N’Iñigo (Andastos en el forum de tierra vertical), gran coneixedor del circuit ens va guiant i cantant els temps que falten i deixen de faltar per arribar al nostre proper oasi que és Tolosa, roba seca, dutxa, si cal, bones menjes, en fi carregament nou de piles tot retrobant als acompanyants després de passar la 1ª. nit.



Tolosa, km78, 15h.45’, tres quarts de deu del matí, plou, per tant aprofitem per a posar-nos secs dins el vestidor del pavelló, el muntatge és de 10 una vegada més, entres per una banda, surts per a l’altre. Tampoc hi vull estar massa i procuro anar per feina, no em dutxo però em netejo els peus i canvio de mitjons procurant no tocar massa cosa no fos cas que la liessim!, platet de macarrons que no entra massa, una truiteta que tampoc … o sigui que em menjo la meva madalena overtim’s i una mica de fruita, acaben de sortir el Josep i la Montse, gairebé sense temps de saludar-nos i a dins al vestidor hi arriba n’Yves, creeekkk, creeekkk, va tupé i ell si que es dutxa, per tant tenim el seu permís per anar tirant quan estiguem, el desig de sort és mútu i qui sap si d’aquí unes hores tornem a coincidir. Em despedeixo de l’Assumpta i el Jordi de l’Helena, grans suporters durant tot el trajecte i donant un cop de mà a omplir bidons, posar això aquí, això allà, mentre nosaltres menjavem o estàvem per altres coses, a més de posar-nos al dia de com van els companys, si fa molt que han passat etc … arrencar fa mandra, però no hi ha més remei i cap més paraula ENDAVANT !!!



Pràcticament ja estem a mitja cursa i continuo sentin-me bé, encara que tot sortint del pavelló tolosarra, s’aturi un cotxe i ens pregunti on era … el tanatori !!!! Tornem a enfilar-nos entre esplèndids caserios i prats verds per una pronunciada pista. El xubasquero fa calor i opto per treure’l ara que sembli que pari una mica de ploure. Deixem la pujada per endinsar-nos en un corriol per entre una magnífica fageda. El terreny és corrible, quan planeja, el Jordi se’n va amb el seu motoret, quan tira avall, jo l’atrapo. Li dic que si va bé i pot tirar un xic més que tiri, però ell diu que no, que li grinyola el genoll i encara que no ho sembli, no peta fi. Callo.

Control intermig, Jazkue gaina, km87, 18h.42’, beguda isotònica i poca cosa més, el control bo el tenim a nou kms., i procurem fer via per arribar-hi. Tornem a planejar per enfilar un bonic i llarg descens per asfalt on els peus ho agraeixen. Creuem la carretera, per pujar una “tachuela” que ja es fa matadora, en JBallesta ja no el veig tot i que conto trobar-lo a Amezketa. Coincideixo amb el Ramon Aldapa que va en busca de l’Yves en sentit contrari, a lo tonto es fotarà una bona patejada! Uff!, per fi sóc dalt, tornem a baixar per anar a trobar el poblet d’Amezketa, aquesta vegada s’ha canviat el pavelló per un frontó típic de la zona. Baixada d’asfalt i creuem tot el poble per arribar-hi entre els aplaudiments de la gent, km96, 20h.03’, són les dues del migdia, hora de dinar !!!!

Amezketa és un punt clau de la cursa. Aquí has d’arribar encara amb força reserva, net de cap i amb moral alta per afrontar d’inmediat la serra d’Aralar, on haurem de pujar el mític Txindoki i el no tan conegut però de més alçada Ganbo. D’una manera o una altre es podria dir que ara comença la cursa de veritat no oblidant que ja portem 96kms. a les cames i gran qüantitat de desnivell i un grapat d’hores trescant per a zona i una nit sense dormit, vaja, un bon tute.
Ara és el peu dret el que em fa la guitza, la planta es queixa i el dit petit grinyola per tot arreu. Decideixo perdre uns minutets i entrar al trailer de la Creu Roja per a posar-hi remei i poder afrontar els propers kms. amb més garanties. A part també vaig un xic encetat degut a l’humitat i necessito un poc de vaselina en algunes parts posteriors de sota l’esquena, talment com un nen petit. Les infermeres no tenen cap problema en solucionar-me el tema i jo ja no sé si posar-me vermell, jajaja… Torno al frontó on m’ha estat esperant en JBallesta, portador de males noticies, em comunica que ho deix aquí. A mi em sobte, doncs no ho esperava, si potser m’ha tret cinc minuts a l’arribada al frontó !!! No veu clar el tema del genoll i tremola només de pensar en les baixades que li esperen. No hi ha volta enrera, ja ha deixat el xip i tan sols m’acompanyarà a Larraitz on tenim el seguiment. Sens dubte una bona sotregada, ja que hem compartit bons kms. i bons moments durant aquestes 20 hores, una pena.

Fins a Larraitz, 3 kilòmetres de res, poca cosa a dir esperant el desenllaç i el fet de continuar camí sense el meu company de fatigues. Ens reben les dones, ens despedim de nou i continuo camí. Camí de l’aparcament i inici de l’ascensió a Txindoki, l’Assumpta em posa el corrent de la carrera, dels sms rebuts, de les trucades mostrant interès de com anava la prova, sobretot de la fura osonenca, Ramontxu, neguitós per a rebre informació continua i dels meus amics de la via, companys vilafranquins de fatigues diàries que també volen estar a l’agüait del desenvolupament de la cursa. També aprofito per canviar-me les malles i opto per unes de curtes ja que diuen que el temps anirà a millor, penso que no estar permès, però també crec que ningú em dirà res ja que ho procuro fer amb “disimulo”, jajaja …




Començo el Txindoki, primer per pista, sempre ja picant amunt, sol, tan se val, temps per pensar i analitzar la situació de carrera, el canvi de roba em prova i la vaselina funciona, si més no, hem aixugat la zona. La pista deix pas a un corriol prou perceptible on hi començo a trobar-hi fang per a donar i per a vendre. Penso que tot el camí no serà així, però … La pujada és un infern, un fanguisser inimaginable, pastetes per a jugar la canalla però no per a pujar a un cim, relliscades a tort i a dret, ara caic, ara m’aixeco, trompada va, trompada vé, els pantalonets ja estan plens de fang una altre vegada, agrrrh, casunseuna !!!

No trobo explicació en la gent que baixa, públic en general que vaig trobant mentre pujo lamentablement, que vagin nets com una patena i a més baixant amb prou traça, jo patapam, és un agobiament total i absolut. Mica en mica faig camí i miro d’enganxar-me amb un noi que va al cim, un jutge que s’ha de passar a dalt del cim fins l’endemà per a certificar el récord d’un corredor que intentarà el mateix dia pujar al Txindoki no sé quantes vegades, potser dotze, ara no ho recordo. Em reconforta saber que sempre hi ha gent més sonada que tú, jajaja…
No em queda massa per a fer cim tot arribant al creuament que em portarà més tard cap a Ganbo. Ara començo a trobar corredors que ja van de baixada tot buscant el trencall. La boira tampoc ajuda gens, fa prou aire perquè la temperatura no sigui gens agradable, comença a fer fred i la situació general no és per a tirar coets. Baixen el JArtigas i la MSisteré emprenyadíssims per la situació tan adversa que ens hi trobem, però ells ja tiren avall i a mi em queden uns metres més, costaruts, enfangats, enboirats, ventosos i freds que m’han de dur d’una vegada per a totes al cim.

Potser els últims metres estiguin una mica millor, potser hi ha més pedra i fa de més bon fer, no ho sé, però … Cim !!!, Txindoki (1338m.), el Cerví basc, km103, 23h.03’, tres hores des d’Amezketa, déu ni dó per una muntanya gens tècnica, amb mínima dificultat i que la meteorologia ha convertit en un infern. Dos voluntaris em segellen hi probo de trucar l’Assumpta amb èxit per dir-li que la cosa va per llarg però que no hi pateixi. Tots dos quedem més tranquils i ara ja em puc dedicar de nou a la cursa i mirar de baixar com pugui d’allà dalt.

A la primera passa ja em foto un bon pinyo que espanto fins i tot als controladors, comencem bé. He de mirar d’enganxar-me com sigui a un quartet que tinc a uns metres i fer camí amb ells, a més dos, són de la zona … salvat! Ja no em treurant ni amb sabó, jajaja… Creuament cap a Ganbo on ens acompanya uns metres un guia de l’organització per encarar-nos, ens veu molt bé i ja ens deix en busca de nous clients, tot comentant que potser hagin de tancar el tram del Txindoki, tan fa, nosaltres ja l’hem passat. El terreny millora, no hi ha tant fang i al haver-hi més prat es camina més bé, però la boira és espesa i no es veu massa on és la propera marca, el fred és viu i l’impermeable es fa imprescindible.

Ganbo (1400m.), anem reagrupant-nos per no perdre a cap component, fòra d’algú que vulgui anar més ràpid. No és el meu cas, jo a roda, de “xupón” …. ho sento, jajaja…. anem també amb la cuarta dona, la tercera és la MSisteré i jo aquesta la veig bastant tupera, tot esperant-la en diversos trams i anar acompanyada per un amic seu. Continua el puja i baixa per allà dalt, fem tota la carena i tots els piquets haguts i per haver-hi. Després d’un punt de l’organització, líquid i Creu Roja, ja comencem a perdre alçada, uff!, ja era hora. La boira es va aclarint, el terreny es més corrible i mica en mica ja diviso alguns corredors que van per davant. M’envalentono, terreny bodi, i m’acomiado dels meus companys de fàtiga per baixar en busca de noves preses i fer via per arribar a Lizarrausti, propera estació de destí.

La baixada és pronunciada, però es fa molta via i adelanto prou gent per tenir de nou la moral pels núvols. He deixat enrera un dels trams conflictius del recorregut i tot i que toperament, ja és història, tot dibuixant en el meu pensament la silueta de l’Aizkorri tot i faltar encara prou hores per a començar-hi a fer camí. Ja sóc baix i per sorpresa meva i trobo en JArtigas amb molts problemes als peus tot necessitant una cura d’emergència en un altre punt on hi ha efectius de la Creu Roja. La MSisteré està amb ell, però la quarta dona es veu que també ha baixat bé i ha recuperat forces i es posa tercera, ufff!, amb això no hi comptava. Els deixo, puc fer-hi res i els dic que ja ens trobarem a Lizarrausti, allà seré jo el que potser necessiti una nova cura podal. Continuo la meva marxa encara en carrera, sorprenentment prou ràpid per les alçades de cursa, tinc ganes, hi ha pota , avanço gent, que més vull … Els paratges continuen essent fantàstics, ara em trobo rodejat pel pantà de Lareo, espectacular, tot ensumant la propera arribada, pista, corriol, baixada tècnica, un altre corriol fantàstic bordejant el riu tot passant per entre algun tunel de pedra, amb el fotògraf de rigor a punt per a captar el moment a canvi d’una compensació econòmica … familiars que s’han avançat en busca del corredor estimat. Per fi, l’oasi, Lizarrausti, km115, 26h.09’, les vuit i deu del vespre. Els tres primers ja han arribat, el guanyador, Imanol Aleson, 25h.14’, la meva enhorabona!




A part de l’infatigable Assumpta també m’espera la parella Ballesta, ja en perfecte estat de revista, a ell em dirigeixo per dir-li, amb veu entre tallada, que ha près molt bona decisió, tenint en compte el seu estat i el que hagués patit sobretot per baixar Txindoki. El veig bastant animat i es preocupa per a mí entrant dins la carpa juntament amb la resta. Torno anar tocat de peus i valoro tornar-me a fer una cura. L’ambient en aquest punt és molt bo i hi ha força gent i tothom vol informació de primera mà de com ha estat el tram de Txindoki-Ganbo, doncs bé, potser la paraula infern és la més aproximada per part de molts corredors, tot deixant minimament preocupats als familiars dels corredors que encara no havien arribat a aquest punt. Menjo una mica, omplo bidons, bec el que cal i continua el dilema de la cura canviant impressions amb la Creu Roja. Penso que si no tinc mitjons nets, no els tinc fins a Etxegarate, propera parada, potser no val la pena tocar res. En JBallesta no dubte, es treu els seus de les seves bambes netes i me’ls ofereix! Ostres, quin gest, sense paraules, ara si que no puc fer el pepet i fer-li un lleig. Cura i mitjons nets, uff!!!, molt millor.




En JArtigas i la MSisteré, arriben moments abans de la meva marxa, en Josep, blanc com el paper, no acaba de petar fi i la Montse, emprenyada per haver perdut la 3ª. posició. M’espero un moment mentre ells s’avituallen, farem ara grupet per encarar el proper tram, aviat es farà fosc i millor anar en companyia i quina millor que aquesta! En Pacorobles també fa poc que ha passat per allà, n’Escuté va molt tocat però el Pacoteam continua endavant, en Paco, via Assumpta, em recomana prendrem un Durbidan en el moment de posar-me el frontal per afrontar la segona nit. Caram tothom es preocupa per a mí !!!, així val la pena anar a tot arreu !!!

El tram s’inicia amb un “pepino” de primera divisió, com diria en Pep, un kilometret vertical que se las trae. Una vegada dalt serà un constant puja i baixa sobre una altitud d’entre 800-900m. , ja es fa fosc, doncs com a bon nen, frontal i pastilla, tot ok. El fang torna a apareixer, la boira es va espessint i el fang es torna a convertir en un fanguisser constant. Ja hi tornem a ser !!! el bosc se suposa magnífic però costa trobar les marques degut a la boira, a més d’estar pendent de no relliscar cada tres o quatre passes, no veient en cap moment el final d’aquella agonia. Aquest tram mina molt la moral, no preveient la millora del terreny i relliscant constantment i intentant aguantar l’equilibri més que poder caminar i ja no dic córrer. Tot això durant més de quatre hores és desesperant, els kms. no passen, però el rellotge córrer inexorablement. Per sort puc tornar a trucar l’Assumpta per informar-li de nou del nostre retard, un tram que l’haguerem pogut fer en tres hores, n’estem cinc !!! En Pep només en diu pestes de tot, la Montse fa el que pot i jo al darrera procurant no desesperar-me. Ens passa un grupet de bascos que se les pela, impossible seguir-los tot i errar camí en alguna ocasió. Ja anem veient la carretera, sentim cotxes, veiem llums, però no acabem d’arribar mai i el terreny igual d'impracticable.

Uff !!! Etxegarate, km130, 31h.16’, són l’una i deu de la matinada del diumenge, déu ni dó. En José Miguel ha acompanyat a l’Assumpta i em dona una bona sorpresa, ja hi som tots, jajaja … el veig bastant al.lucinat, com dient, que n’estan de bojos aquesta gent … Tot i la companyia vull anar per a feina, em torno a canviar els mitjons, últim canvi, menjo quatre macarrons, una mica de fruita, lavabo … en JArtigas em diu que ho deixa, ostres, no fotem! Hem passat un tram duríssim i ha dit prou. La MSisteré, possiblement haguera pogut continuar i qui sap, fer tercera, però es solidaritza amb la seva parella. Un altre cop dur, ara em tocarà tornar a seguir sol, tot i que en un moment ja encararem Aizkorri que ja és com casa meva, però la companyia sempre ajuda a passar alguna possible dificultat. De sobte apareix la Txell Martí acompanyada per dos corredors més, ha estat neutralitzada abans del Txindoki, mentre els dos controladors de cim feien cap al creuament a Ganbo, on han estat verificats podent continuar camí.




No vull perdre més temps i després de despedir-me de tothom fins l’endemà al matí, faig camí tot procurant deixar el pavelló de l’UTAG ben alt, doncs inesperadament sóc l’únic membre supervivent, qui ho anava a dir. A la sortida de la carpa m’embolico una mica i pregunto pel camí a un d’allà, amb tant mala fortuna que em té mal plantat en un parking de camions grandiós esperant a que ell em trobi el camí. Els meus suporters queden parats veient-me encara per allà després d’un quart d’hora de la meva sortida, casunseuna, “es de ser inútiles”, agrrrh !!!, encara riuen ara !!!

Aquest temps perdut ha servit perquè el Txell team inici la marxa, per tant, torno a compartir companyia. Ara no peto fi, res greu, però no trobo el ritme i vaig a cua de grup procurant no perdre la referència. Ells van xerrant i jo procuro guardar energies, he d’esperar a que tot es torni a posar a lloc. He sortit amb l’impermeable, però em fa nosa, aviat me’l treure, ara fa fred, ara entrès en calor. El terreny en aquesta cara de la muntanya, tot i que encara hi ha força fang, no és la bogeria de fa unes hores i es pot esquivar amb relativa facilitat no ralentitzant en cap moment la marxa. Arribem a Otzuarte, on creuen la carretera en la marató de Zegama, per enfilar-te mà esquerra i on hi ha el km7. Ara sí, territori bodi, sé perfectament on sóc i el que m’espera, conec el terreny i em fascina poder pujar l’Aizkorri de nit. Torno a disfrutar només de pensar-hi. La fem petar breument amb quatre voluntaris que hi ha a peu de carretera, més que res per saber quin itinerari seguirem per pujar a S.Adrián. No serveix de res perquè no n’encerten ni una, jajaja … per tant, deixo que les senyals ens portin a destí. Comencem per la pista asfaltada, on hi puja el seguiment de la marató, en cotxes i/o caminant, tot escurçant per algun “ataju”.

Encara no vaig còmode i em desespera el tomb que ens fan fer per arribar a dalt. Paro, em trec l’impermeable, bec mig bidó i reemprenc la marxa, sol, ja fa estona que m’ha marxat el Txell team. De seguida deixem la pista asfaltada per pujar una dura pendent a mà dreta. Ara torna a baixar tot pensant-me cercar l’avituallament de Sto.Spiritu de la marató. Pujo de nou, corriol, pista, em ratllo, quin tomb ens estant foten. Afortunadament ha desaparegut el fang, la nit és fantàstica, nit estrellada i mica en mica les sensacions tornen a ser bones i abans d’arribar al refugi de S.Adrián, els atrapo. Km139, 34h.49’. Fa pinta d’haber-hi hagut un bon tiberi, doncs l’olor de carn encara hi és present en el refugi, aquesta vegada obert, quan sempre l’he vist tancat. No perdo temps, la Txell necessita anar al lavabo escortada en tot moment pels seus dos guardaespatlles. Jo els hi dic que tiro, que ja m’agafaran, però noto un petit somriure de ganivet entre les dents, he recuperat feeling, ara si que torno estar situat i tinc ganes boges de pujar l’Aizkorri, sol, de nit, ell i jo “manu a manu”, jajaja….

Amb una velocitat endiblada passo per la cova, la trobo diferent, però només amb el frontal no ho puc avaluar. Hi surto, quantes vegades he trepitjat aquest terreny, de turísta, de corredor, amb millors i pitjors sensacions, enfilo el camí del “calvario” el camí tradicional per a fer cim, dur, dret, rocós, però sense una gota de faaaangggggg !!!, fa fresqueta, però els esbufecs delaten el meu esforç i conseqüentment la temperatura és idonia. Per un moment no hi veig senyals, però hi són, només cal concentrar-me de nou, ja que els efectes de la segona nit comencen a fer efecte, de tant en tant veig alguna cosa rara, però són petites al.lucinacions sense importància, de seguida torno a trobar el camí correcte.

El dia comença a despuntar i el moment idíl.lic s’acosta. Veure néixer el dia dalt del cim d’Aizkorri (1520m.), no té preu, i ara i aquí ho he pogut fer coincidir. Són les sis del matí. ES-PEC-TA-CU-LAR !!!, uns blaus, taronges, negres, glops de boira sota els peus, jo i la muntanya, la muntanya i jo, màgic diria Ferran Adrià, jajaja … Dos voluntaris de cursa també miren embadalits l’escena, han passat la nit allà dalt donant fè de la carrera i ara són espectadors privilegiats de tan espectacular panorama. A l’altra cara també es pot contemplar la magnífica plana amb la seva capital Gasteiz, dormida, encara il.luminada artificialment i preparada per encetar aquest dia de diumenge. A La mateixa cara i sota els nostres peus, les campes d’Urbia, tan trepitjades per els maratonians de Zegama … l’Aratz, l’Aitxurri, el Txindoki a la llunyania i d’on venim, uff!, quina volta. Tornem a girar-nos, Zegama sota nostre, Tellerine, la casa on estem, que tot i no identificar-la també s’ha de veure.. Dono la classe per acabada, encara que ja em quedaria allà per a fer-hi un bon esmorzar, però … tot i perdre una bona estona, ha valgut la pena.

Toca crestejar una bona estona, per sota d’on ho fem per la marató, però molt més llarg, sense arribar a baixar a Urbia i anant a buscar les txaboles d’Arbelar. Aquest tram també es fa dur, ja que tota l’estona és pedra i els peus es queixen de valent, això si, tot de cara avall. Tot i això, encara queda l’Andraitz (1442m.), o sigui que tard o d’hora tornarem a pujar, però aquesta vegada poquet. Efectivament, després d’estirar les cames per un inmens prat, gir a la dreta per a fer els últims metres d’aquest cim, bona notícia, més fàcil i curt de l’esperat. Ara sí, cara avall, on per la marató hi havia un fanguisser inhumà, això em sona, jajaja … però que ara i amb el pas del temps s’anat endurint i fa de més bon baixar no essent tan perillós i podent fer més via, tot i que a primera hora del matí, l’herba també estigui humida i em costi alguna petacada sense importància. Però ara i per primera vegada ja li veig les orelles al llop, començo a imaginar-me l’arribada tot faltant força estona encara per a ser-hi. Sento veus, encara al.lucino?, he de concentrar-me de nou. Sí, són veus i les tinc davant, al darrera el Txell team ni rastre i fa molta estona que vaig sol. Són el Pacorobles team, quina alegria !!!, van un pèl tocats però tots segueixen. Comentem breument la jugada, doncs sense adonar-me’n, ja som al control-avituallament d’Oazurtza, km148, 37h.59’, les vuit del matí.

Li comento a en Paco que m’està entrant “ñoña” degut al solet que ens vé de cara i si he de pendrem una altra pastilla, però em diu que amb un cafetonet faré el fet tenint en compte “el poc” que queda. Així ho faig, pillo alguna cosa, bec i tiro avall amb l’Iñigo (Andasto), ja que sento a dir que ara voldran córrer, per tant ja ens agafaran. En Salvador Reig també s’ajunta, però ell va a la seva bola, jo amb l’Iñigo content i salvat de qualsevol pèrdua a més de proporcionar-me informació del que quedava. Bon element ;-) . A Zerain, conto amb els meus suporters i això m’esperona. L’Iñigo es queda a esperar el gruix de l’equip ja que no es veuen per enlloc, jo ja no paro, vaig llençat. Bona baixada, bon corriol, passo alguns corredors, em sento d’una altra galaxia, gaaaaaaaaas aquí, penso, això ja ho tenim !!!, sembla mentida que després de més de 150kms. encara estigui corrent, ara sí que estic al.lucinat, jajaja…






Zerain, vist i no vist, hi ha l’Assumpta i el sorprès José Miguel que encara em veu corrent, ai va la hòstia, Cesc, jajaja…. gaaaaaaaaaass aki !!!, no paro, no val la pena, de seguida hi ha control a Mutiloa i ja la farem petar. Mutiloa, km158, 39h.58’, les deu, entre els aplaudiments sorollosos de tots els voluntaris al veurem. Molt ben atès, com sempre, fins i tot i cau un mini “carajillo” d’anís entre les rialles de tothom, bona senyal que tothom rigui. Això ja ho tinc, estic bé, content de tenir l’objectiu a tocar, el de davant el tinc massa lluny per atrapar-lo, és la tercera dona, per darrera ni rastre de ningú, es tracta de conservar la posició 69, no estar malament, umh!!! Pregunto quan em queda, que em trobaré … bé, tampoc l’encerten, perquè no em quadre massa el que em diuen, però jo els hi estic agraït. No perdo temps i faig camí, propera parada BEASAIN que ja tinc ganes d’arribar, a més comença a picar el solet i a mi la calor …, aquesta cursa amb calor també ha de ser la rehòstia!!!


Una pujada ens porta a l’ermita de Liernia, molt popular a la zona i que avui diumenge pinta que estarà “abarrotá”, ja que a més de l’ermita hi ha més d’una fonda per a fer-hi unes bones menges. Baixada i última dificultat del dia, una “tachuela” de 400m., Españolamendi, una espècie de talla focs i pista bastant lletjot com el seu nom indica, jajaja … miro darrera i no vé ningú, sembla que la posició estar assegurada, ara ja començo a passar el video i n’estic prou content de com ha anat tot, personalment m’ha sortit una bona cursa sense cap crisi important, l’únic el problema de peus que he anat solventat com hem pogut i prou bé veient el resultat. La pega és que ara m’agradaria que fossim quatre companys encarant la recta final, però no ha pogut ser, llei de cursa, uns dies toca a uns, altres dies a uns altres. Jo he estat de sort. Uff!, això es fa llarg, un altre control que em diu que ja hi sóc, bé que en tinc per una horeta, ostres no fotem, si ja en porto una i ja hauria de veure el poble !!! per assedegar la mala llet que comença a pujar, em prenc el “quintu” que m’ofereixen, quines barreges, però el suc de civada està d’allò més fresquet ja que el calor apreta.

Paciència, no pot faltar massa, trams planers però que jo no em veig en cor de córrer, compleixo caminant de pressa testimoniat encara per algun fotògraf pacient de l’organització. Els peus me’ls noto fets pols i cada petjada se’m fa un suplici. No pot faltar gaire, punyeta. Cinquanta metres de pedra tipus pedres de la via del tren, per si algú encara necessita una mica més de tortura podal abans d’entrar a meta, casunseuna !!! , entre les meves cabòries veig una silueta que puja, és en JBallesta que em vé a rebre. Salvat. Ell em diu la veritat, el que queda, com és, per on passarem … el veig prou animat i content de veurem. Compartirem els dos últims kms. junts tot fent-la petar i posant-me al dia i jo a ell, l’any que vé hi tornarem, l’UTAG team no es pot deixar vèncer !!!


Jo per altra banda, ja sóc una ànima en pena i només desitjo arribar, ja no tinc esma ni de trotar a les baixades, tinc els peus trinxats. Entrem al poble, però no puc córrer, em reservo per els últims metres, els peus em faran aquesta deferència, al Jordi tan li fa, va al meu costat, content, jo també, tot i que ja començo a contenir l’emoció. La gent del passeig aplaudeix i jo saludo tímidament donant-los les gràcies, des d’algun pis, des de l’altra vorera, aquesta gent és l’hòstia. Gir a la dreta i recta final, veig a molta gent però no veig a ningú, l’emoció m’embarga i procuro no aixecar massa el cap, tot i així distingeixo cares conegudes i crits de joia en basc i català.





És un moment molt maco i a més després d’haver patit tant. Última rampa, deu metres i linea d’arribada, tothom aplaudint, ho he aconseguit, repte de l’any, complert. Bona feina, content, flotant, segello per última vegada en companyia d’un voluntari, ells també s’ho han currat de valent perquè tot sortís bé en aquesta 1ª. edició, hi tenien una bona prova de foc, més de 1.500 voluntaris han vetllat el desenvolupament de la cursa. Km167, 42h.11’21, lloc 66è., són poc més de les dotze del migdia del diumenge dia 18 de juliol.



M’assento en una cadira i començo a plorar, moments inoblidables, bateria de flashos, la pressió que comportava el repte, l’assoliment … l’Assumpta m’abraça, ella també està molt contenta i s’ha currat 300kms. de seguiment, “no ase falta desir nada más”, també ha patit la cursa des de l’altra banda que també es pateix lo seu, fins i tot més que el propi corredor que sempre sap el terreny que trepitja. Però ho hem aconseguit, un equip indestructible allà on anem. Són llàgimes d’alegria, d’èxit, d’agraïment, confortables … HO HEM ACONSEGUIT !!!!






Epíleg: Els últims kms. em posava el cap de no tornar-hi, d'un jo ja ho he fet i ara que ho facin d'altres. Després d'estirar-me un parell d'hores abans de sopar, ja pensava en la de l'any que vé, potser no surti tan bé com aquesta, però ja espero el dia que obrin les inscripcions, jajaja... , no tenim remei!!!! El repte serà el de poder arribar tots els components que tant hem compartit durant aquest any tot preparant aquesta cursa. Per a ells i als coneguts que no han pogut acabar, aquesta EHUNMILAK 2010 !!!!



V O L V E R E M O S . . . . M A S ! ! ! !

Osasuna (Salut)

6 comentaris:

Anònim ha dit...

kbró !! CALLA !!!! jajajaja

NO suporto llegir-te.....em vènen massa ganes de fotre el repte i, tanmateix, no m'hi veig, el veig superior a les meves forces.....Però....mai se sap!!! jajajaja

ENHORABONA, T'HO MEREIXES !

AUPA PATXI !!

Quina gran terra i quina gent més maca al País Basc !!

XAVI VILANOVA (ORZO)

Luigi ha dit...

Molt bé Bodi, una gran crònica reflex d'una gran cursa.

Me n'alegro molt per tu, és un gran repte i t'ho has currat pacientment des de fa mesos.

Em sap una mica de greu perquè aquest any hem compartit pocs kms junts i ara podria estar orgullós d'haver-te acompanyat i haver aportat el meu petit gra de sorra al teu triomf

Enhorabona també per l'Assumpta, fidel companya i escudera

Volveremos más... quina frase més verídica!!! ;-)

Malfieten ha dit...

Noi, xapó !!!

Aquesta experiència es una d'aquelles que queden per sempre...
Felicitats campió !

bodi ha dit...

A veure, Xavi, no puc veure les "nenazas" com tú, que després del recital i passada de mà per la cara a Zegama, encara estàs fent el ploramiques, jajaja... CALLA !!!! i prepara't com Déu mana vers la propera edició. Xalaràs com mai, has de tenir en compte de que són QUATRE ZEGAMAS, jajaja.... Salut i bones vacances bandidu !!!!

Lluís, és cert que hem coincidit poquíssim i també estic segur que també t'ho hagueras passat bomba, potser l'any que vé la podem compartir... VOLVEREMOS MÁS, una frase per a l'història i que jo he complert "a rajatabla", jajaja.... Salut.

Gràcies Albert, tú ja estàs acostumat a fer coses així una mica heavys, aquesta guardatela per l'any que vé, val molt la pena i disfrutaràs com mai. Salut.

Enric ha dit...

Moltes felicitats per la Ehunmilak i per la gran crònica que has fet. M'han agafat ganes de fer-la l'any que vé, encara que la Ultra d'Andorra la tinc atravessada i m'hauré de decidir... Ah i moltes felicitats també a l'Assumpta! Això de fer el seguiment és esgotador.
Espero que ens poguem veure per alguna d'aquestes grans guerres, serà tot un honor fer algun tros amb tu. Una abraçada. Enric

bodi ha dit...

Gràcies, Enric, és una pena que sigui tan a prop a la d'Andorra ja que a mi també em faria gràcia fer una volteta per al Principat, però l'any vinent ja veure'm com s'escau tot plegat.
L'Assumpta serà felicitada pels 300kms. de seguiment que tot i ser esgotador, també s'ho va passar d'allò més bé.
De ben segur que tornarem a coincidir i compartir alguna matada d'aquestes, però que tan ens carreguen les piles, jajaja..., tot i que de moment no hi hagi res en cartera tret de Cavalls, aquest cap de setmana, per a fer-hi xino-xano, sub-24.
Salut ;-)