dissabte, 24 de setembre de 2011

TOR DES GEANTS

Diumenge, 11 de setembre 2011
332 kms. - 128h. 01' 06
posició 113 general, 50 de categoria
Courmayeur (Vall d'Aosta) Itàlia




Arriba l'hora de la veritat, l'hora de graduar-se en això de l'ultratrail, en el que diuen, l'ultra més bèstia dels que es fan i es desfan. 330kms. i 48.000m. de desnivell en 150 hores, acolloneixen a qualsevol, però de cop i volta ja ens trobem a l'aeroport esperant l'hora de sortida que ens portarà de forma irrevocable a la línea de sortida d'aquest gran repte.

Talment quan era un estudiant del "montón", a l'hora d'afrontar un exàmen, no sabies mai si havies estudiat el suficient, si et preguntarien el que havies estudiat o si per contra, les preguntes es centrarien en la part que havies deixat de banda. No sabies si estaves preparat tot i semblar haver-t'hi esforçat i al final t'encomenaves a qui sap qui, perquè tot sortís bé. Aquests pessigolleigs sempre solien acabar bé i el teu esforç acabava tenint recompensa.

Aquesta prova tenia moltes coses a preparar i degut a la bestialitat de tot plegat era inasumible preparar-la com Déu mana. És una prova que no es pot entrenar, perquè senzillament no l'has feta mai. No assajarem un tres de deu fent un tres de deu, montarem la pinya, folre i manilles, posarem quarts, quints i si estem de sort sisens, però a partir d'aquí, la resta del castell és una incògnita i només se sabrà el resultat quan el tiris a plaça el dia que pertoqui.



Aquest era el meu tres de deu particular i el volia descarregar. A la meva manera havia muntat la pinya, a base d'un principi d'acumulació de kms., el folre, prou compacte i experimentat en forma de petites curses que anaven agafant forma de competició. Les manilles, part complicada i dificil de lligar jo ho havia aconseguit amb les maratons de muntanya de Vall del Congost, Zegama, Berga ... els quarts pintaven bé amb les marxes de 7cims, l'Utag. Quints en forma de les ultres de l'Ehunmilak i Emmona consecutives i fins i tot havia posat sisens amb l'stage a Corral Blanc per SJoan a més de posar-hi més gent a la pinya en forma d'escapades vàries cap al Ripollès on hi passava algun dia gairebé sencer, de dia o de nit, pel dret o pel revés, qüestió de passar hores a la muntanya, fent fred i agafant unes calorades de por. Quan no tenia massa temps, l'escapada a Montserrat estava assegurada, més desnivell, més muntanya. A nivell teòric m'havia empapat de les vivències i els números que els hi sortiren als germans Terés, Fali i Atalanta, però em semblava que a l'hora de la veritat, amb un tres i no res tots els números dels altres s'en podien anar a norris. Per tant tot i gaudir amb les seves experiències, agraint-los els seus consells, a l'hora de la veritat em tocaria trescar al so que la carrera manés.

El TOR eren paraules majors, era la carrera de les carreres i d'aquí unes hores ja estaria a la línea de sortida, amb moltes preguntes per respondre que només la pròpia carrera ens aniria responent, sabriem si haviem estudiat prou, però no ho sabriem fins haver acabat l'examen. No ho sabriem fins que les gralles comencessin a tocar.

Som els set magnífics, la majoria cracks contrastats i amb un historial per caure de cul, com és el cas d'en JM.Cabanes o de la màkina de l'Eugeni, l'autèntic animador del grup. El Clave i el Sergi, forts com sempre, feien una por que espantava. L'experiència de l'Enric i el Manel quedava prou contrastada i tothom sabia del paper que hi podien fer, i per últim, un servidor que tot i no patir massa dels nervis, confiat en les seves forces i il.lusionat com mai davant la prova, no deixava de fer-li el màxim respecte al grandiós repte que estava a punt de començar. A l'hotel se'ns hi afegeix en Salvador Vilalta, una altra màkina amb el que hem compartit força kms. durant l'estiu.





Arribem a l'hotel el divendres a la nit amb poc temps per a fer-hi res si no és repartir les habitacions i anar cap a dormir. Al matí, a l'esmorzar, ja es noten les hores prèvies i tot fa preveure que costarà de passar el dissabte, però al final entre alguna que altra passejada, dinar, un puntet de migdiada, la Real-Barça i anar cap a la fira del corredor per recollir els dorsals i omplir la bossa groga que ens portaran a cada base de vida, ens adonem que ja estem entaulats i atenent a les indicacions del briefing.

Alhora coneixem als de Tortosa, saludem n'Enric Terricabres i la Montse que en farà el seguiment, el grup de bascos i de valencians, d'andalusos i de Madrid, l'inefable corredor del gos que està present a gairebé totes les curses de casa nostra, Congost, SLlorenç ... i tanmateix ens adonem de la internacionalitat de la prova compartint amb japonesos, mexicans, austríacs, polonesos, canadencs, americans ... i és clar, els majoritaris francesos i italians.




Podem menjar minimament després de fer una bona cua i l'speaker encara anar explicant quelcom de la cursa, però la gent ja vol anar per feina i anar a dormir. La tertúlia després de sopar és prou minsa i la gent es va desperdigonant cap als hotels o autocaravanes per a reposar el màxim de temps possible. Es podria ben dir que "la suerte está echada".

Al matí la gent va espitosa i arrasa el buffet de l'esmorzar talment estiguéssim una setmana a tornar-hi. Jo em sento anormalment tranquil davant de la que em vé a sobre, però de moment intento gaudir dels moments previs, esmorzant com Déu mana, entre els riures que provoca l'Eugeni explicant les seves batalletes. A l'esmorzar ja ens ajuntem un bon grapat de corredors que estem al mateix hotel i que encara no ens haviem vist, impressions, estratègies, previsió del temps, etcetcetc... ens retrobarem a la tornada una hora o una altra, un dia més amunt o un dia més avall.

Ja no hi ha temps per més, últimes escapades al lavabo i cap a la sortida. Ara ja no se sent tanta xerrameca i es nota que s'acosta el moment culminant tot i que encara falta mitja hora llarga, no volem anar estressats. Entrem al calaix. L'speaker no para de xerrar, però tot i l'esforç que hi posem, poca cosa entenem. Fotos a tort i a dret, ara amb l'un, ara amb l'altre, ara me la tires a mi, ara te la tiro jo. Gent de tot tipus, mal forjada, arreplegada vers els "guaperes" pulcres i amb el mínim detall controlat. Música d'ambient, cridòria, balls tradicionals, compte enrera, la plaça brogeix, tret de sortida ... la pinya es tanca pel tres de deu.






Els primers metres són per dins el poble, amb lleugera baixada i per carrers plens de públic cridant embogit. El meu plantejament, si és que s'en pot fer cap, és el què el cos em demani, córrer còmode, no anar collat en cap moment i anar pas a pas, coll a coll, poble a poble, de base de vida a base de vida. El que sí tenia clar era una cosa, procurar no dormir la 1a. nit i acumular hores al meu favor per quan pintéssin bastos o hagués de fer una bona parada per a recuperar forçes. Sé que puc estar dues nits sense dormir (Ehunmilak), no caldrà apurar tant, però ja tinc un punt de partida.

De seguida m'atrapen en Clave i en Sergi i farem camí junts, això si, sempre i quan no m'hagin d'estirar i jo pugui anar còmode, del contrari, cadascú farà el seu camí, però he dir que començar amb ells dos em reconforta i entre xerrameca i batalletes ajuden a passar els primers kms. A les primeres de canvi ja adelantem al del gos i comentem la jugada en l'aspecte de que cap dels tres li acaba de veure el què, es pot interpretar que el gos li pot ser una ajuda, que tanmateix el gos amb la kilometrada que li espera, ho passi molt malament, etcetcetc... en definitiva, tot i desconeixent el que diu el reglament, ho trobem prou fora de lloc, no cal dir que ja hi ha curses específiques per aquests casos.



Deixem ràpidament l'asfalt i ens endinsem per un costarut corriol, en fila índia, a bon pas, sense embuts, aprenent idiomes, agafant el pas. Quan sortim a camp obert ens comencem a adonar de la magnitut del paissatge i de les dimensions de les muntanyes que ens esperen, colls inacabables, baixades devastadores, muntanya en tota la seva essència i és que per alguna cosa estem als Alps. El primer coll, és el col d'Arp, a més de 2.500m. i cremant els primers 8kms. amb facilitat, un coll que puja però com dirien a Castella, sube tendido, amb una filera de corredors espectacular, amb l'helicòpter fent de les seves talment fós una joguina, l'ambient és espectacular, de seguida t'adones de la grandesa de la prova. La baixada, ràpida i no massa tècnica, em trobo bé i fins i tot m'adelanto amb facilitat per tirar quatre fotos, estic disfrutant i això ja és molt bona senyal.





Després d'un petit avituallament al final de la baixada, hi ha un bon tram de pista, mig encimentada, mig de terra, un bon tros per deixar anar la pota i comentar la jugada, que si anem ràpids, que si hem de guardar, moraleja, mentre anem còmodes, cap problema. La manca de dificultat del terreny permet que anem badant amb el paisatge que s'ens presenta i amb les casetes que en llocs privilegiats, guardant les valls. Abans de quarts de dues ja treiem el cap a La Thuile, primer avituallament fort de la cursa després de 17kms. on ens reb la mismíssima organitzadora de l'UTMB.






Hi esmercem prou temps perquè en pocs minuts hi arribin n'Enric, el Manel, l'Enric Terricabras i l'Anna Sebastián. Tots junts iniciarem el següent sector, encara sense presses, gaudint del paissatge i mica en mica involucrant-nos en la cursa. L'aportació de l'Anna i l'Enric Terricabres és molt bona ja que l'any passat hi van participar, però amb la mala fortuna de que tots dos van haver de plegar. L'anem fent petar i observo l'Anna que va prou forta, en Terricabres va fent més la goma però sempre ens té a "tiro", per davant el Sergi i el Clave marcant la marxeta còmode per a tot el grup.

Abans de coronar un altre coll, hi torna ha haver un altre avituallament abans d'afrontar la part final. El dia es va complicant i de ben segur que abans de fer-se de nit ens mullarem, a més d'anar guanyant alçada i la conseqüent baixada de temperatura. Un avituallament prou concorregut al refugi Deffeyes on per sorpresa nostre també coincidim amb en Gigi Riz, el mediàtic últim corredor de l'any passat. O una de dues, aquest any està molt fort, o nosaltres anem de passeig. El rellotge diu que anem molt bé, no ens sentim forçats i pels temps de tall de moment no cal témer. A la 1a. base de vida hi haurà una valoració molt més exacte del temps que portem retallat respecte a l'hora de tancament.



Comencem a veure les primeres glaceres, les primeres muntanyes de veritat, estem a 2.500m. i continuem pujant direcció a Paso Alto, 2.857m. on el tram final és prou costarut, fila índia, amagadet, còmode i guardant pota, ufff, faria falta l'impermeable, però ja som dalt i de seguida baixarem, el vent bufa fort i a més comença a fer fred i per acabar-ho d'adobar, comencen a caure les primeres gotes, ara sí, ara no, però no tardarà massa a venir el festival.



De moment anem salvant la situació, ara toca baixar altre vegada a 2.000m. per tornar a pujar a 2.800m., és un no parar, la cursa no té un metre pla i el puja-baixa és constant. A la baixada coincidim amb els bascos on l'Òscar és el principal "capitano", un element que acaba de venir de l'UTMB i la PTL i ara a pel TOR, senzillament bestial. També repeteix el TOR i els seus comentaris són escoltats amb atenció, ell si que va ser finisher l'any passat i per tant això fa que el nostre "novatillu" grupet, escolti amb les orelles dretes. Encara anem prou reagrupats, algun fa la goma a la pujada per recuperar baixant, però més o menys continuem els cinc magnífics. No cal ni dir que tant el JMa.Cabanes i l'Eugeni, ja han anat per feina des del tret inicial.

Final de la baixada i nou avituallament, Promoud, abans de tornar a pujar cal omplir el dipòsit. Aqui hi ha alguna ratllada i en el grup hi ha discrepàncies a l'hora d'afrontar els següents kms. La intenció era parar el menys possible i poder afrontar al menys un 3.000 de l'etapa següent de nit, n'hi havia dos, el segon, el sostre de la cursa a 3.300m. El Clave alguna cosa li agafa i surt esperitat de l'avituallament, no estic massa a l'aguait del que ha passat, però si no vull perdre roda, m'he d'espavilar. Fins i tot l'Anna Sebastián ha iniciat l'ascensió. Ja estic fotent un "mecagun", no vull anar collat i aquesta colla, un per l'altre, em fan anar per feina.


encara puc seguir sense massa esforç comentant la jugada amb el Sergi i al cap d'uns metres ja veiem el Clave assegut en un pedra esperant-nos, jajaja... quina ratllada!!!! diu que tenim raó que tot just estem al km34 i encara en falten 300!!!! De totes maneres, he de dir, ara que no em sent ningú que des del primer moment veig al Clave molt ficat i en gran forma, més fins i tot que el crack d'en Cots, però tot això pot girar com un mitjó, i més tenint en compte que la cursa durarà 5-6 dies.

Recte final del coll de Crosaties, aquest final és d'aupa, fins i tot amb grimpadeta inclosa, ara sí, impermeable i avall sense encantar-se. Prenc l'iniciativa i baixo encara que amb precaució però prou ràpid per perdre la resta del grup. No hi fa res, quan ells vulguin ja m'atraparan. El cel es va tapant i la nit ens cau a sobre encara que siguin les 8 del vespre tot està prou fosc. Fosc? cau un llampec com no havia vist mai, per sort ja anem de cara avall, a roda de quatre francesos que em porten amb butaca, el llampec els ha deixat sense xerrameca i una mica acollonits pel tro posterior, però ja tirem avall a uns 10kms de la 1a. base de vida.

La gent queda escampada per la muntanya, ara un para a posar-se el frontal, l'impermeable, etcetc... em passen el Clave i el Sergi, però no m'adono i segueixo a la meva. La baixada també és llarga, un anglès em deix passar però he de sortir del corriol i zas!!!!, primera patacada, a la cuixa, contra una pedra prou esmolada, un parell de talls a l'alçada del cuadriceps, però sembla que res greu, el fred i la pluja esmorteixen el dolor, de fet no m'adono de la sang fins arribar a l'avituallament de Planaval.

No hi reconec a ningú, però estic a 6kms. de la base de vida i no vull encantar-m'hi, allà ja ens reagruparem. Demano una mica de paper per aixugar les ferides i quan marxo apareix l'Enric, el de la nostra colla, amb el qual compartiria pràcticament la totalitat de la cursa. L'espero i arrenquem junts, enmig del plovisqueig per un tram molt més còmode, a vegades fins i tot corrible, pràcticament mano-mano, tret d'un japonès que ha fet la fi del cagaelàstic, jajaja... mira que n'hi ha cada un.
Ja veiem les llums de Valgrisenche, 1a. base de vida, anem prou bé de temps, fitxo a les 21h.54', hem estat gairebé 12h., per 48kms. i tenim 9 hores de marge, no es pot demanar més. La Montse, la dona de l'Enric Terricabras ens rep tota contenta, l'energia que desprèn aquesta noia, aixeca la moral d'un mort.


De seguida vé un voluntari a atendrem, que si vull menjar, que si vull dutxar-me, que si vull dormir, ostres ... deixeu-me respirar, punyeta!!!! Pujo cap dalt on hi ha uns llits, jo no hi dormiré, però tinc prou espai per desfer la super bossa groga, fer-me una dutxa i canviar-me. Coincideixo amb el Sergi i el Clave enmig del despelote multiracial, el Clave, puta ell, m'indica un reservat vip que em podré dutxar sense ser molestat, gràcies Carles, no hi ha com arribar primer als llocs, jajaja...

Net i polit, havent trucat a l'Assumpta per primera vegada dient-li que tot anava ok i poca cosa més, que de seguida em sortia l'emoció de "l'eventu". Deixant a gent dormint amb el soroll que hi havia, l'entrar i sortir de gent continuo, etcetcetc... el voluntari em torna acompanyar al lloc per a menjar on ens retrobem els cinc mosqueters per omplir el dipòsit i canviar impressions. Van arribant més catalans i coneguts, però per la nostre part sembla que tots cinc reemprenem camí iniciant la segona etapa i procurar salvar almenys un dels 3.000 abans de que es fes de dia.



En la posició 196 sortim a les 23h.25', per tant hem emprat 1h. i mitja i sortim de la base de vida amb 7 hores i mitja de coixí, em penso que si no hi ha un daltabaix, que hi pot ser, ja no caldrà anar mirant el rellotge, tot i que aquesta segona etapa ens posarà més a lloc i tindrem més dades per saber per on ens movem. Sortim juntets, amb el Clave lleugerament distanciat, el continuo veient molt fort, el Sergi per contra, o va més conservador o no va tan fi com li agradaria. L'Enric i jo fem bona dupla i el Manel va una mica a la seva, de vegades tira com si res i d'altres es va quedant enrera.

El temps continua insegur, encara que ara no plou, llampega tot el voltant i de ben segur que aviat tornarà a ploure. El terreny va pujant sense parar de moment de bon fer, anar trobant gent pel camí i veient per primera vegada el perfecte marcatge per part de l'organització amb unes cintes reflectants que de vegades confons amb els frontals, que a l'allunyania i davant nostre, tot aixecant el cap, ens van indicant per on haurem de passar.

700m. per sobre Valgrisenche arribem al refugi de Chalet Epee, es preveu tormenta i comença a ploure fort. Entrem dins, hem estat de sort i ens hem mullat poc. Seiem i menjem i tornem a deliberar el que fem després de consultar amb els guardes que diuen que això no durarà massa, però a Valgrisenche, on ens hi esperava el Maurizio de l'hotel, també havia dit que no plouria més. Hi ha gent que opta per aprofitar el temps i descansar a les lliteres que hi ha dins, l'Anna Sebastián i l'Oscar, el basc en són uns, però aleshores es trenquen els plans d'assolir el 3.000 abans de fer-se de dia. Decidit, estem a la muntanya, si plou, doncs ens mullarem i si para, doncs ... bote!!!!



De fet estem a 500m. del coll, ni massa ni massa poc, el terreny va pujant paulatinament, sense cap pujada sobtada, això si, fosc i negre i anant plovent, tot i això hi ha una corredora, dorsal 133, la Giancarla Agostini, que tan li fot si plou com si no, i quan li vé la son, no dubte a jeure's al camí i posar el cap sobre una pedra, ufff, plovent i tot, no crec que estigui més de cinc minuts, però pel que es veu ja li valia.

Fem cim, en aquests cas, coll de Fenêtre, 2.854m. que no conviden a estar-hi massa tot i que inmortalitzem el moment i tirem avall ràpidament, encara plou i anem amb cura a la baixada, no vull tornar a "llepar".

Són 1.000m. inacabables de baixada, continua plovent encara que ha afluixat molt, però el terra està perillós. El grupet més o menys es va mantenint i acabem arribant a un nou punt d'avituallament on haurà finalitzat la baixada i començarà el primer 3.000 de la jornada. Estem a Rhêmes-Notre-Dame, on hi trobem a la nostra amiga Giancarla, asseguda a terra i amb el cap en un banc amb els seus cinc minuts, mira que ho fa difícil, jajaja...

Aprofitem per assecar-nos una mica i menjar una sopeta calentona, cafè, etc., la son encara no ha fet acte de presència, però per si de cas, la cafeïna que no falti. Cal sortir carregats, doncs estarem 15kms. llargs sense avituallament a més de pujar 1.200m. i baixar-ne 1.400. Al final estariem cinc hores, però a 1a. hora del matí ja ens haurem tret un 3.000 de sobre. Ara, però, són les 4 de la matinada.



Iniciem novament la marxa amb més d'una seixantena de kms. a les cames i més de 18h. de marxa. Continua plovisquejant i encara hem de superar els dos 3.000 abans d'arribar a la segona base de vida, és l'etapa més llarga, però en cap moment dubtem de la nostra estratègia i de moment tot i que és molt aviat per a fer valoracions, personalment estic content de com van les coses.

El que si serà més complicat a partir d'ara serà mantenir l'unitat del grupet, però no sé si només sóc jo sol, però tinc molt clar que tard o d'hora cadascú haurà d'anar a la seva, que podem mantenir-nos agrupats? perfecte, sinó cada component haurà de buscar el ritme que l'hi vagi més còmode.

En 6kms. hem de superar 1.300m. de desnivell possitiu per coronar el coll d' Entrelor, el primer 3.000, per tant un bon pepino perquè el grup es vagi disgregant sense haver-hi unes distàncies insalvables. Com era de preveure el Clave, el continuo veient cientoxciento, i el Sergi van al davant. Seguim l'Enric i jo amb un ritmet còmode però constant i penso que molt regular. I queda el Manel que de mica en mica ja va fent la goma. Gairebé ja comença un nou dia quan arribem a dalt, el primer dia que veiem néixer a plena muntanya i a dalt del coll. No cal dir que l'espectacle és més que gratificant, però la rasca que hi fa, no ens permet estar-hi massa temps. Aprofitem un trio de francesos que ens ve per darrera per fer els 9kms. de descens tots plegats.



Ràpidament perdem alçada, el temps sembla que es comportarà i en principi ja no plourà més. Han estat pràcticament dotze hores d'aigua, de vuit del vespre, a vuit del matí i per mi, ja hem complert el cupo. El trio de francesos continuen a bon ritme amb alguna aturada tècnica i d'altre per començar a treure'ns roba d'abrig així que surt el Sol.

El terreny és molt corrible, entre senderols, prats plens de bestiar i boscos que, a mida que vas perdent alçada, són inacabables. Sentim novament l'helicòpter a la llunyania. La pel.lícula no costa gaire de fer, de ben segur que està amb els primers a l'altra banda de la muntanya i evidentment, "el pelotón" va perdent protagonisme.





Ja som baix, a Eaux Rousse, fitxem tot i no ser una base de vida, de tant en tant també et fan fitxar en algun punt estratègic, tanmateix aquestes dues bases de vida estaven prou allunyades com per a fer-hi un control intermig. Són les 9 menys cinc del matí de diluns, el tancament de cursa està programat a les 19'30, hem guanyat una bona picossada, gairebé 24h. de carrera, posició 160, ostres, d'una tacada he guanyat una vintena de posicions, jajaja... m'agrada, ep! com anecdotari, no com a competició, però sempre m'agrada saber aquests detalls.

Ja fa estona que hi ha el Clave i el Sergi i jo els dic que tirin, el segon 3.000 ens espera, ja de dia i pinta que a ple Sol. El Manel arriba al cap d'uns minuts darrera nostre i per uns moments tornem a estar el quintet agrupat. Parlo amb el Clave, ell ho té clar, però es veu que el Sergi no tan. Parlo amb el Sergi i el convenço de que ells dos tirin amunt, es fa el ronsa, però al final accepta l'evidència i reemprenem camí. Sé que segurament no els veurem més i això m'entristeix una mica alhora que també m'alleugera i satisfà el fet de deixar-los anar. La carrera comença a posar cadascú al seu lloc.

L'avituallament no és per tirar coets, ja començo a estar carregat de trobar sempre el mateix, ufff!!! i acabem de començar, jajaja... les cames ja van notant l'esforç i necessito reposar una mica. Cau el primer ibu i encara que una mica a malgana intento mig alimentar-me. Al costat hi ha un restaurant-hotel i aprofito per anar al lavabo. Un paio catxondo em rep a l'entrada, en fa deu com jo i amb una patxorra destacada em pregunta d'on sóc, espanyol?, no Català, em diu que endavant, catalans i bascos si, però espanyols, no, jajaja... qui el va parir, en aquest cul de món i mira com van. Em penso que serà l'únic dia que necessito asseure'm en una tassa de lavabo.

Ara el grupet s'ha reduït a tres i el Manel és el que mana en l'aspecte de què ja comença a grinyolar. També remuga quan li diem de que l'Enric i jo l'esperem per tirar tots tres amunt. No va massa bé d'estomac i s'ho vol pendre amb calma. Al final el convencem d'anar fent tots tres xino-xano, ja que ara de córrer, ben poc correrem. Així doncs, enfilem el que serà el sostre de la cursa, el coll Loson a 3.300m. d'altitud.



En un xalet que hi ha a mitja pujada després d'haver deixat el bosc inicial i sortir al descobert, a 2.300m., per tant encara a 1.000 del coll, en Manel diu que s'estira a l'herba, que ha trobat el racó idíl.lic per a fer-hi una bona dormida, a ple Sol!!!!. L'Enric i jo continuem la marxa, no ens volem aturar i volem portar un ritmet constant, potser més endavant, ja recuperat en Manel ens torni a atrapar, per si de cas quedem al refugi que hi ha després de fer el coll.

En aquest tram se'ns afageix un canari, que no calla ni sota l'aigua i que aniriem coincidint més endavant, diu que va tou, però aquí no para ni Cristo, jajaja... l'escenari és impressionant, com una Coma de Vaca però per quatre, aigua per tot arreu, una vall ben oberta, el riu que et va seguint, amb una pujada prou estesa per a no patir. L'Enric també troba el seu raconet per fer unes cures als peus i refrescar-los convenientment. Jo no paro, vaig fent al tran-tran i ja m'atrapara, aquest si que ja m'atraparà.

Durant la pujada, molt més empinada en el tram final, un tram molt més feréstec, sense apenes vegetació encara hi trobo uns quants llangardaixos tots estesos a la poca herba que encara hi ha abans d'encarar l'últim tram. Seran guiris, però segurament ens hi podriem considerar tots de guiris en aquesta cursa. No obstant a plena soleia, estesos espatarradament a "pecho descubierto", que vols que et digui.




Últims metres, els més feixucs, potser es nota l'alçada, potser les hores de pujada, però en definitiva ja som dalt, amb l'Enric a pocs metres al darrera i sembla que una taqueta tronja està bastant més avall, potser a una mitja hora, potser és el Manel.



M'hi estic una estona tot esperant l'Enric, foto de record i faig petar la xerrada amb un xicot, l'Augusto, que és a dalt controlant el pati, membre del grup d'alpinisme d'Itàlia. Al veurem amb la samarreta de Fondistes Penedès, em pregunta d'on sóc i al saber-ho em diu si conec al Pep Ollé, il.lustre vilafranquí i inventor de la Marató de l'Aneto, ja fa uns anys. Home hi tant!!!! si pràcticament hi vinc recomenat, jajaja... parlem del recorregut, ens indica que estem a pocs minuts del refugi i a unes dues hores de Cogne, dels trams que queden, del terreny que ens espera, de les previsions meteorològiques, etcetcetc ... el tio es tirarà dies aquí dalt aixoplugat en una garita com de vidre plastificat, no sé si ho devia passar massa bé l'anterior nit amb la tormenta.

Amb l'Enric ja a dalt decidim tirar avall i esperar al Manel abaix al refugi, on en principi havíem quedat amb el duet davanter de fer-hi un dinaret, encara que dubto que els trobem, a no ser que s'ho hagin pres amb molta calma o no els vingui d'un quart a l'hora de reposar. La baixada és molt tècnica, molt pelada al principi amb algun tram de cordes per a no tenir-hi problemes. Jo em deixo anar, la parada i la xerrada a dalt del coll, m'ha fet revifar i em llenço cara avall.




Arribar al refugi costa més de l'esperat i des de dalt semblava allà mateix. Ara planeja, ara torna a baixar, quan planeja deixo l'iniciativa a un parell d'italians que em portin en butaca, així reposo una mica mentalment i no he d'anar tan concentrat. Ara sí, ara no, un altre tram, ara potser sí, tot intuint les teulades del refugi. Per fi, refugi Vittorio Sella, a 2.500m., encara en queden 1.000 per Cogne, però la segona etapa ja està pràcticament al sac.

Mentre espero l'Enric ja em bellugo perquè ens puguin atendre dins del refugi, serà el primer caprici que ens donarem, tot trencant la monotonia dels avituallaments convencionals. Evidentment del Clave i el Sergi, ni rastre, i tot estant pendents del Manel, ja ens trobem entaulats, amb un bon plat de carn amb suc i una cervesa ben fresca tipus Xibeca. Coberts i plats com Déu mana i un cafetonet selecte.

En Manel passa del banquet, diu que va tocat, que prefereix fer via i arribar el més aviat possible a Cogne. Nosaltres, en mitja hora, enllestim el dinar-berenar i tornem a tirar avall. Ara el terreny ja no és tan tècnic a mida que vas perdent alçada, però encara pots guanyar molt de temps si baixes bé.




Si he de ser sincer, ens haguérem pogut estalviar aquest extra, ho proposo, però a l'Enric li sembla bé trencar la rutina i celebrar per dir-ho d'una manera, el bon comportament que estem tenint a cursa. Doncs dit i fet. No s'en parla més. Continuem baixant i continuo guanyant distància, tan fa, la base de vida és aprop i el reagrupament està assegurat.

Creuem el petit poble de Valnontey i agafem una pista que ens durà a Cogne, 3kms. enllà. Aprofito per deixar de córrer i deixar-me anar caminant per a trucar l'Assumpta i així a Cogne, anar una mica més per feina. Em torna a costar lligar dues paraules seguides i l'emoció em torna a brollar. Em diu que el facebook, els correcats i Fondistes Pdès., treuen fum i que tothom està al.lucinat de com ho portem. Records d'aquí i d'allà, de fulanito i del sutanito. Alhora ja veig que tinc un grapat de sms que deixaré per més endavant tot i que no em puc estar de llegir-ne algun.

Ja hi som, últims metres i Cogne, mentre estava amb el mòbil, el Manel m'ha fotut un atxassu i jo he atrapat al personatge del gos que uns metres més avall l'espera la dona i un grup de bascos que fan de suporters. Es veu que l'organització li ha fet deixar el gos i a ell li han permès continuar en cursa, bé, deixem-ho així ... continuarà.

Cogne, segona base de vida al km.102, fitxo a les17h.11 del dilluns, en la posició 173, unes 18h. per complimentar aquest tram des de Valgrisenche. Aquí pinta que estarem estona, tot i haver menjat moderadament bé abans, farà que aquest tema el passem més de resquitllada. El Manel ja va a la seva i de seguida ja el veig estirat en una gandula. Jo aprofito per tornar-me a dutxar, quan en aquestes viem el Clave i el Sergi que també estan ajeguts procurant dormir una estona. No és un lloc ideal per a dormir, el soroll és infernal i en el mateix lloc la gent es canvia, es vesteix, es fan massatges, etc.

Una vegada dutxat analitzo la situació breument. No és un lloc per estar-s'hi massa, sobretot si vols dormir, per tant sense pressa, però quan hagi enllestit torno a arrencar i al refugi de Sogno tornaré a estudiar la situació i veuré si és factible dormir-hi una estona, bé, 2h., el màxim permès als refugis. Aprofito que als massatges no hi ha ningú, bé, sí, una "bella señorita" que ens demostrarà les seves dots com a massatjista, jajaja... Li deu faltar algun curs, però només el fet de que et toquin suaument les cuixes ja paga la pena. Aprofito per tancar els ulls tot controlant que no faci cap desgavell.

Em queda anar als serveis mèdics perquè em controlin els peus doncs a les plantes ja tinc algun indici d'encetamenta. Ho solventen posant-me un tros de tensoplast a les dues plantes, miren que quedi ben ficsat i palante. Bona feina, no m'hauré de preocupar més. Ara la fem petar a la taula, mentre piquem alguna cosa, amb el Clave i el Sergi, comentant que el dinar al refugi havia estat un malentès, doncs, cap problema. Ens expliquem els plans que són més o menys els mateixos i em conviden a sortir amb ells, oferta que declino, jajaja... De moment ho portem molt bé i en cap moment m'he sentit anar un puntet per sobre, cosa que fàcilment podria passar en cas de què volgués sortir amb ells. L'Enric s'afageix a la conversa i em diu que si espero una estoneta ell fa via amb mi, doncs endavant, el Manel opta per quedar-se a dormir un bon grapat d'hores, diu que vol aixecar-se a les 11 de la nit!!!! home, ara té molt de marge, però ...

La Montse Terricabras, va una mica estressada doncs el seu Enric ja hauria d'haver arribat i ningú sap d'ell, ha fitxat a tot arreu, però encara no ha entrat a Cogne, l'organització s'en fa càrrec d'averiguar-ho, juntament amb la parella del gos, on amb la dona fan el seguiments juntes fins que la cursa ho permeti. Al final el molt "bandidu", s'haurà quedat a dormir, després d'haver fitxat a aquell hotel-restaurant d'Eaux Rousse, on només s'hi deixava entrar als catalans i als bascos. I ella patint, jajaja...

Així doncs, el Clave i el Sergi fan camí, i uns minuts després, a les 19h.12' l'Enric i jo fem el mateix, hem estat parats dues hores, encara es pot dir sense dormir. La tarda vespre comença a caure al damunt i el fred comença a fer-se viu a l'estar el cel ben net i clar avui farà més rasca. Hem de pujar mil metres fins al refugi de Sogno i veurem si podrem fer-hi una parada i estarem a 300m. del coll i a 30kms. de Donnas, següent base de vida, pràcticament planers i en baixada, bé, haurem de desfer 2500m. per acabar a 330m. punt més baix de la cursa, o sigui, que de baixar, baixarem.

Ens apropem al refugi, al davant el reflex de les banderoles reflectants i de frontals que ja estan a punt de coronar, per darrera més del mateix, més banderoles, més files de frontals que van fent camí. Per un moment es fa fonedís, però de sobte davant nostre el refugi de Sogno. A l'entrar l'escalforeta és acollidora, hi ha unes menges excepcionals fetes i cuinades pel mateix refugi, però si hi ha lloc preferim primer dormir les corresponents dues hores. Estem de sort i lluny del bullici de Cogne, sinó dormir, es descansa força bé i amb prou silenci com per a fer-hi una capcinada. Són les 11 de la nit i aprofito, estirat a la llitera, amb els peus lleugerament alçats per a dues mantes, llegir els sms que m'han enviat. Això carrega les piles que dóna gust, gràcies, fins i tot penso que m'en vaig uns minuts, talment al sofà de casa veient una infumable pel.lícula de Tele5.

Dues hores, no més, però han anat molt bé. Ara cap baix per tastar les bones menges que no decepcionen en absolut. Em poso les botes amb una espècie de vedella amb suc, boníssima, repeteixo dues o tres vegades. El iougurt de rigor per conservar l'estómac i fins i tot un xupitet d'una mena de licor de la terra, boníssim. No hi ha temps per més i encara que ens sap greu, hem de continuar el camí. Setens, col.locats.

En un tres i no res, ens plantem a dalt del coll de Fênetre, ja és el segon que fem amb aquest nom i de moment ha estat el més senzill, amb una pujada constant i fàcil de fer.


Ens ajuntem un grupet que els deixem que tirin en els primers trams, després el corriol s'obre, hi ha un bon tram de pista abans d'endinsar-nos novament entre corriols i boscos prou espessos, aleshores agafem l'iniciativa i deixem enrera la companyia. Estarem tota la nit pràcticament tots dos sols, només veient trencada la nostra sol.litud a l'arribada a algún control i petit avituallament. Primer, tot arribant al refugi Dondena, amb la seva bandera italiana onejant al pal, ens atén un paio que té una pinta de carabinieri que Déu ni dó, de l'Inter i de què l'Eto'o és un "peseteru", jajaja.... admira al Barça i al Guardiola. Ja anem bé, als catalans, la veritat és que ens tracten molt bé.

Només hi parem per refer-nos una mica, un cafetonet i seguim camí, per endinsar-nos ara sí, per un bosc prou espès, amb soroll d'aigua arreu i amb una baixada, primer per un corriol joguisser i després ja més pedregós. Sempre de cara avall i amb l'Enric obrint traça, és més espavilat a l'hora de veure per on hem de passar, jo dec estar amb la tonteria, jajaja...

Control de Chardonney, les 5 de la matinada i 130kms. a les cames que ja començen a pesar. La posició fa molta estona que belluga al voltant de la 150ena. El cansament comença a fer acte de presència. Tanmateix un noi, que hem anat coincidint, continua amb la seva cura de peus particular i en cada control i/o avituallament ja l'espera la seva xicota amb una palangana per procedir a fer-li les cures corresponents, així a cada pas. Ostres, prou que es mereix un monument aquesta noia!, eps! com l'Assumpta que des de casa està patint d'allò més.

A 20kms. de Donnas, aviat es farà de dia, però encara ens queda un tram prou enganxós, un puja-baixa constant per dins del bosc que n'acabes tip. Sembla que vagis carenajant per sobre un poble, com si te'l vulguéssin ensenyar, es veu que és un camí sovintejat i que les vistes deuen ser prou espectaculars, però ara de nit no hi té massa sentit. Sentim el campanar, però curiosament només toca un quart quan són dos i tres quarts de sis, més endavant en algun que altre poble també ens adonem d'aquesta curiositat.

S'acaba el bosc i anem per un tros d'asfalt. Jo vaig una mica ratllat, ara per dins un poble, tot pensant-me que era el de l'avituallament, res. Ara en creuem un altre, res, quatre cases, en sortim, un altre, quatre cases més, serà aquest, res ... a la mierda!!!!, ja em deixo a la meva sort i ja arribarà el ditxós poble. L'Enric, potser ensumant la meva ratllada, ha fet via i el trobo ben assegut quan per fi arribem al nostre microdestí abans de la base de vida. Està xerrant amb el del gos que diu que espera la dona amb el cotxe per a dormir-hi quatre horetes.

A mí la son també fa estona que m'ha agafat, però no hi vull perdre massa temps. Parlo amb l'Enric i li dic que tiri, que ja ens veurem a Donnas, estem a 10kms. i jo necessito 10' per tancar els ulls, encara que sigui estirat en un banc de l'avituallament. Dit i fet, cadascú fa la seva i jo després de 10' torno a la marxa deixant al del gos encara mig endormiscat en un altre banc. Són les vuit tocades del matí de dimarts.



Tinc la sort de poder fer aquest tram fins a Donnas amb una parella de veterans, no sense haver d'apretar les dents, ella sembla un homenot i ell la segueix com pot, francesos que s'ho monten la mar de bé ja que em comenten que res de bases de vida, de restaurant i a dormir a l'hotel la dona i ell al cotxe, jajaja... jo no és que estigui massa d'acord amb aquesta filosofia ja que per mi és desvirtuar la carrera, com el que fa servir les autocaravanes tot esperant-los un bon àpat o uns llençols nets, etcetcetc, ja sé que molta gent hi està a favor, però em perdonereu si jo no ho acabo de veure clar, podríem estar hores parlant-ne i segurament no ens posariem d'acord.

Ja sembla que siguem a Donnas, però no, ruta turística pel poble que hi ha abans, el creuem de "cabo a rabo", és molt bonic, al menys el carrer principal que creuem, ja ho fan això d'ensenyar-te els pobles, sempre et fan una ruta turística gratis, però no deixa de ser una tocada de c....ns. Tornem a sortir a la carretera amb prou trànsit per ser embestits per a qualsevol beneit, però em sobta el fet de que, després de dos dies, torni a veure cotxes, jajaja...


Donnas, km.148, fitxo a les 9h.26' del dimarts, unes 14h. per cobrir aquest tram de 46kms. i el més important, unes 14h. de marge. Continuem rondant la 150a. posició. Entren dosos i el castell està prou sòlid.

Aquí es preveu parada i fonda, reposar, menjar, una bona dutxa, carregar el mòbil i la càmera de fotos, a ser possible estirar-nos una estona encara que no poguem dormir, en definitiva, pendre'ns el temps que pertoqui. Així que arribo torno a trobar al Clave i al Sergi a les escales, estan últimant detalls per la seva marxa. La fem petar una mica ja que tothom va per feina. El Sergi comença a tenir problemes als peus, però encara va fent. El Clave sembla que també, però em diu que ja hi està acostumat. Ens tornem a trobar tot fent cua per la cura als peus i podem continuar la xerrada tranquilament, una vegada jo ja estic dutxat i amb roba neta. Comentem el "carrerón" que estan fent l'Eugeni i el Cabanes, tots dos junts són el 15è. i el 16è. i de menys a més, el Salvador que ja està entre els 50 primers. Estem al dia de com va la carrera, de com van els coneguts, de qui continua, de qui plega, quan truco a casa em passen el parte, jajaja...

També hi faig cua perquè em tornin a posar la protecció del tensoplast a la planta del peu, m'ha anat molt bé, però amb la dutxa ha quedat malmès. Em sembla que a partir d'ara l'aigua ... Ara si que penso que ja no els tornaré a veure més, ells ja marxen i nosaltres acabem d'arribar, paulatinament les distàncies van aumentant.

Menjo una mica i deixo els carregadors en marxa mentre procuro descansar uns minuts. La Montse que torna a estar al peu del canó ens informe de les últimes peripècies de l'Enric i sense adonar-me'n, veig que el del gos ja fa estona estava espaxurrat en una cadira. A mi no m'ha adelantat, quatre hores dormint al cotxe de la dona va a ser que no, perdoneu, però això fa pudor, algú ho havia de dir, però... a no ser que estigui desqüalificat i vagi a la seva, però aleshores no portaria dorsal. És igual. Em pregunta com va i jo li contesto "per on passat que ja ets aquí?", no contesta i jo segueixo camí.

Amb l'Enric estudiem el pla d'atac, estem d'acord en reposar una estona tot i que ja veiem que de dormir res de res, fa molta calor i el de sempre, quan un no ronca, l'altre fot un cop de porta. Ens marquem com a proper objectiu el refugi Coda, aquesta etapa es preveu dura i en aquest refugi ja haurem fet un bon avançament de ruta. Encara ens quedarà una bona picossada, però també haurem fet bona feina. Dit i fet, quan ho tenim tot enllestit, sant tornem-hi, mitjanament descansats, menjats i nets, tornem a la ruta. Són les 12 del migdia i comença a caure una calda que ... hem estat parats dues hores i mitja.



Costa arrencar, costa molt, el cansament?, la calor? el "pepino" que tenim davant?, la qüestió és que em costa molt i tot sortint del poble ja ens hem mullat la gorra un parell de vegades. Pujem a poc a poc, fins i tot fent alguna parada per a recuperar l'alè i això que estem en el punt més baix de la cursa, potser en definitiva aquest és el motiu de la calorada, enclotats en la vall sense córrer ni un bri d'aire. Procurem no parar i apretar les dents per agafar ràpidament alçada i almenys que corri una mica d'aire.

El calvari sembla durar poc i de seguida trobem un avituallament prou folklòric i amb una sorollosa rebuda. Perloz, un poble on es fa veure la bandera de la Vall d'Aosta pels seus carrers. No ens hi estem massa i de seguida enfilem avall en un respir que ens dóna el terreny abans de creuar una carretera i iniciar, ara sí, la pujada definitiva cap al refugi Code, el nostre oasi en el dia d'avui.



Tot just iniciar de nou la pujada per entre unes cases disperses hi trobem asseguts al terra una parella que minuts abans ens havien adelantat com a dos coets. Estan al costat d'un safareig d'aigua fresca que nosaltres no perdonem, dient-nos que abandona, ell està ko tècnic, ella se la veu més bé. Que si els peus, que si les cames ... jo penso, si tots estem igual!!!!, li dic que abans d'abandonar, que sempre hi serà a temps, es posi, en comptes d'estar a terra a dins el safareig, que li pot anar bé i que després ho torni a probar. Es fa l'òrni i estic apunt d'engegar-lo, i burro de mi, anar-hi insistint. A la fi, els deixem i seguim camí tot comentant la jugada, sense saber si ho farà o no.

El terreny torna a empinar-se de valent per un corriol que puja tiesso sense veure-hi el final, sense fer zigazagues, el fa més costarut, també per entre unes cases algunes d'abandonades, d'altres amb prou cèntims per arreglar-les. Deuen ser com a barriades, o simplement algunes "masies" disperses. Ara sembla que vulgui planejar i fins i tot que entri dins un bosquet, amb l'estrella de trobar-hi una bona font, ufff!!! amb la que està caient hi vaig de cap. Aprofito també per a prendre'm un gel, doncs no acabo de petar fi des de que hem sortit de Donnas. L'Enric arranca primer i de seguida el perdo de vista. Serà per poca estona ja que al cap d'uns minuts hi trobem un magnífic avituallament, més que res pel lloc idíl.lic en que està ubicat, una mena de fonda-restaurant on hi trobem el nostre amic dels peus i la seva xicota amb la palangana. A més, ha tret de la fonda uns raviolis que són l'enveja del personal.




Ja estem a 1.300m. i la tarda va avançant, això ja és una altra cosa, l'airet es comença a notar. Reemprenem camí encara amb els raviolis a les nostres retines, però sabem que d'aquí un parell d'hores, serem nosaltres els que estarem entaulats. Comento el fet de que si tingués molts, però que moooolts, mooooooolts calés, aquest indret, amb aquesta fonda aquí dalt ... la compraria, jajaja...

De tant en tant ens girem per contemplar el paisatge, espectacular tot ell amb els cims nevats al fons, amb la vall que anem deixant sota els nostres peus, tot i que aquest tram moderadament pelat, és semblant al passar entre un bosc cremat ja fa anys on al capdamunt hi ha una creu de no em feu dir qui, però que potser té a veure, segur, amb el lloc que estem trepitjant. Les vistes des d'aquí són novament espectaculars i l'indret no podia ser més ben escollit.


Ara creuem per un aparcament tot ple de cotxes, tipus Fontalba, ostres, a veure si encara la cagarem i no hi haurà lloc al refugi. La nostra intenció és fer-hi un bon soparet, de forquilla i ganivet a dins el refugi i poder-hi descansar les dues horetes de rigor per a fer bon tros del que resta fins a Gressoney, de nit, bé, un trosset, no, serà gairebé tota la nit sencera per arribar a mig matí a la ja quarta base de vida, ostres, quarta, km.200, a veure si li comencem a veure les orelles al Luppo!!!!

El terreny és va fent més tècnic, però efectivament, hi trobem molt de trànsit, des del torrepebrots amb calés del Mercedes ajegut sobre una pedra amb la dona amb sabates de taló, a una iaia de més de setanta anys que ja va de cara avall. Quins memoles la dona, jajaja... ep!, que el terreny "se las trae" per aquesta edat. Anem pujant, ara semblo més recuperat i tiro del carro tot alternant amb altres corredors quan de sobte em passen la parella italiana que estava tirada davant del safareig. Semblen totalment recuperats, no sé si haurà posat les potes en remull, però ara van com un "tiro", antipàtics a més no poder no diuen ni hola. Arribem dalt del coll i l'espectacle novament és sublim amb tota la regió del Piamonte als nostres peus a l'altra banda del coll. Semblava que ja hi érem però hem de girar a mà esquerra per encarar definitivament el refugi on ens reben amb una cridòria prou evident i amb els esquellots a tot drap.



Com sempre a l'arribar als llocs, anem per feina, demanem si podem sopar i dormir, cap problema, i tot i que encara sembli prou aviat, de seguida es fa fosc i per veure la posta de sol des d'aquí dalt, ja paga la pena haver-hi arribat. La sensació de Pau i de la feina ben feta m'envaeix. M'atreveixo a dir, que estem dominant la carrera, no ella a nosaltres.

Aprofito els últims raigs de Sol per assecar la roba de la suor, només faig que entrar i sortir, semblo el cul del Jaumet, jajaja... entra la posta que no me la vull perdre, la roba que tinc a fora, ara que porten el sopar, ara que arriba un helicòpter que sembla que haguem de sortir volant, tot per deixar-hi al fotògraf oficial de cursa!!!! ... al final, tot controlat i puc seure a taula novament amb un tipus de vedella amb suc amb un puré de patata, evidentment tot boníssim regat amb la cervesa de rigor. Aprofito per obrir el mòbil i dónar "el parte" del dia, alhora que novament hi tinc la bústia plena de sms de suport. Gràcies novament, això val més que qualsevol vitamina, gel o vedella amb suc. Enfilem cap una habitacioneta, amb dues lliteres per a nosaltres dos, és com una suite, només nosaltres dos, tot un luxe i per la finestra les primeres estrelles de la nit, com diria el Punset ... FANTAAAAASTICO!!!! em penso que fins i tot hi faig una petita dormida. Aixecadora posada i sembla que el castell tingui corda.





S'acaba el temps permès i ja hem de fer camí, sortim a fora i comprovem la magnífica nit que fa, deu ser mitjanit i tenim tot el Piamonte, novament als nostres peus tot il.luminat i a més, presidit per una lluna gairebé plena. Un espectacle del qual ens n'hem d'acomiadar tan bon punt veiem arribar a l'Enric Terricabras. Ell està d'acord en sortir amb nosaltres ja que té previst fer la parada a Lago Vagno, sembla que ho tingui tot controlat, fa bona cara i sap el terreny que trepitja.

Iniciem la baixada tot fent petar la xerrada, ambient distès, passa còmode tot i que ell va fent la goma així que apretem un xic, és normal representa que nosaltres estem més frescos i ell va collat esperant l'hora de descansar. En un tres i no res ja hem desfet els 600m. que ens porten a Lago Vagno, petit ristoro i l'Enric Terricabras que es queda a dormir. Nosaltres seguim camí per tornar a remuntar els 600m. que abans havíem fet de baixada. Toca tornar a pujar, de fet ens mourem fins a Niel per sobre els 2.300m. amb un puja i baixa als colls de la Marmontana i della Vecchia. Tram prou tècnic, hi ha algun voluntari que ens adverteix del perill, i prou trencacames que va minant la moral. Frontals al coll de davant i frontals al darrera on ja fa alguna hora que hi hem passat, són els nostres únics acompanyants.

Per fí, i després de preguntar-ho una i altra vegada, al coll della Vechia, m'assabento del resultat del Barça-Milán, due-due, ostres, una altra patinada, definitivament la muntanya i el futbol no deuen ser massa compatibles. Llarga baixada fins a Niel quan ja es comença a fer de dia, de nou entre boscos immensos, de nou tot un món per arribar al poble. Això d'arribar als pobles no ho porto massa bé, els veus massa aviat, allà sota i encara estàs més d'una hora a arribar-hi. Em torno a ratllar, torno a necessitar tancar els ulls i no sé com vaig seguint l'estela de l'Enric sense fotrem de cap.

Niel, són les 7 del matí del dimecres i estem al "borde del ko", la son novament, ens juga una mala passada. Ens atenen els voluntaris i diem que necessitem dormir una estona. Les carpes habilitades estan plenes i a més diuen que fa molt de fred. Deliberem. Potser amb deu minuts, un quart, ens servirà per a refer-nos. Entrem dins del bar que també fan servir com a suport logístic i on la gent s'hi escalfa. Seiem en una taula i deixem caura el cap, clock. Un quart d'hora després l'Enric ja m'està sacsejant, ostres, em sembla molt poc però ja em posa un capuccino davant meu que no m'hi puc negar i em diu que endavant, que aquí estem perdent el temps. Jo encara estic zombi, però li segueixo la beta i en un tres i no res ja em trobo a fora tornant a caminar intentant entrar en calor.

Em noto una càrrega per a ell, comença el coll i hem de pujar 900m., jo vull anar al meu ritmet i li dic que tiri, ell va un puntet per sobre, que ja ens trobarem a Gressoney, 4a. base de vida, una hora o una altra. Paro per a treure'm l'impermeable i el vaig perdent davant meu. Moment complicat, potser el que més fins a aquestes alçades de cursa, però tard o d'hora hauria de venir. No és una pàjara, ni un tocar fons, però sí que estic en una petita crisi. És l'hora d'aplicar la segona C, control.

Em passa un altre corredor, no va massa més bé que jo i intento seguir-li el ritme, necessito tenir una referència, poc a poc, però sempre endavant anem fent camí. Els metres, els minuts, els kms. van passant encara que sigui molt a poc a poc. Alço el cap i veig a l'Enric. Em sorprèn ja que això o vol dir que m'espera o que tampoc peta fi. Això m'esperona, ja estic més despert i potser el capuccino i l'ibu ja van fent la feina. En definitiva, que pràcticament arribem junts a dalt del coll.




Iniciem el descens més animats, hem de desfer 1.000m. i tenim la quarta base de vida, els 200kms. a tocar. Definitivament he superat la crisi i a les primeres de canvi, a la mínima que el terreny pica avall m'hi abraono. Una vall prou ample on el camí no hi és massa defínit i tothom pot campar-la per on vulgui. Torno a estar en cursa. Ara el que es va quedant és l'Enric, però amb "el rabillo del ojo" com diria l'ínclit Andújar Oliver, el vaig controlant i quan convé afluixo una mica la marxa.

Encara ens espera una agradable sorpresa abans d'arribar al nostre petit destí. Al control d'Ober Loo, en una cabana de pastor ens ofereixen un plat de raviolis acabats de fer, uff!, qualsevol diu que no, a més estàn boníssims, avituallament sorpresa, no crec que sigui de l'organització, si més no aquests extres, i em sembla totalment voluntari com a mostra de suport als corredors i pel qui vulgui una amplia gamma de formatges per a tots els gustos, que tot i que el formatge no el puc ni veure, reconec, que la taula fa patxoca. I per últim també ens hi trobem amb una sorpresa, el nostre amic del gos, jajaja...




L'Enric ja hi faria parada i fonda tot el dia, però ara sóc jo el que vull anar per feina i arribar a baix la base. Dit i fet, el deixo escurant el plat i continuo camí, novament de cara avall, ensumant aquesta petita arribada, disfrutant novament de la cursa, encara llepant-me els dits dels raviolis que m'acabo de menjar. Tram corredor i tècnic primer, després el camí s'aixample per acabar a la carretera que ens portarà al Palazzetto de Gressoney, un poble eminentment turístic, turisme d'hivern, amb pistes d'esquí i de fons a tocar de la carretera, pràcticament desert i amb treballadors arrenjant els establiments per deixar-los apunt per la nova temporada que s'apropa.

Gressoney, fitxo a les 11h.27', dimecres matí, km.200, aquí se'ns ha anat una mica el rellotge, 23h.30' per fer aquests 52kms. encara que hem guanyat alguna posició. De seguida i com sempre "manos a la obra", em netejo una mica i els peus ja no els toco, menjo una mica i em vaig a estirar una estona. S'hi està prou bé i em sembla que quedo una mica "roque". Tornem a coincidir amb el canari del coll Loson i ell i l'Enric la fan petar. Aprofito per tornar a carregar el mòbil i la càmera de fotos tot i que cap de les dues coses els hi fa falta, però mentre volto per allà, asseguro "el tanto".

Truco a l'Assumpta que automàticament ja sap que he arribat a Gressoney, ostres això és massa! Li explico la crisi que he passat i ella em torna a posar al dia de com va la cursa, de que el facebook, corredors i Fondistes continuen col.lapsats, etcetcetc, tampoc puc parlar massa perquè tinc l'emoció a flor de pell i això no sé si la tranquil.litza massa o per contra la farà estar més nerviosa del compte. De totes maneres li dic que tot va bé, que reemprenem camí i que procurarem arribar a la propera base de vida de Valtournenche d'una tirada i procurar dormir-hi aquesta mateixa nit encara que sigui una mica tard, l'etapa més curta, però que de ben segur no estarà exempta de "trampes".


Mentre estic trucant i ja tot preparant la marxa, arriba l'altre Enric, en Terricabras que ja ha superat el kilometratge que l'any passat el portà a abandonar a Niel. Ens saludem, quan nosaltres marxem ell arriba, gairebé és així a tot arreu. Últims retocs i tornem-hi. Són les dues i deu del migdia, posició 138 i tenim 11 hores de marge.

Sortim del pavelló per fer de nou una ruta turística pel poble. Un poble preciós però sense ni una ànima, un poble fantasma esperant els primers turístes a la mínima que caiguin quatre volves de neu. A l'únic lloc que hi veiem algú, és com no, en un cafè a dins del poble, això veig que no canvia a cap País, jajaja...



S'acaba aviat el tram més relaxat de l'itinerari i després d'uns metres d'una espècie de via verda ja enfilem de nou una nova pujada. Primer per un camí ben fresat que ens portarà, després de superar 500m. de desnivell positiu, a quatre cases en la que en una d'elles hem de fitxar. Al roadbook hi figura com a refugi, però a mi no m'ho sembla pas, encara que a dins motius de muntanya no n'hi falten. No seré jo qui els contradigui i deixem-ho com ho diu al full de ruta, refugi Alpenzu. Demanem temps de pas fins a dalt del coll i fins a Valtournenche, però no hi ha manera de treure'n aigua clara.

Després de picar quatre coses, ja enfilem la segona part de la pujada, acompanyats per una japonesa, la Chigaya Mase, i un senyor d'avançada edat. El coll Pinter em recorda molt al Puigmal per la coma de l'embut i així el dibuixo al meu cap. Això em dóna força i tiro del quartet, però de seguida l'home gran queda molt endarrerit i la Chigaya també es despenja. L'Enric em segueix com pot i ara sóc jo el que el veig més justet. Tram final, com sempre i com a gairebé tots els colls, el més empinat, tornem a està per sobre dels 2.500m, però els núvols que es preveien amenaçadors els anem esquivant.






Una vegada tots dos dalt, iniciem un descens molt tècnic en el seu primer tram, fins i tot una corda fixa dóna confiança al menys traçut. Jo encara em sento fort i tiro avall amb ganes, en tinc un parell en el punt de mira i vaig a per ells tot i que he de deixar pas a un home que vé amb una mula en direcció contrària i només i passem un dels dos. Ell guanya i després d'apartar-me atrapo a un polonès, ostres, un polonès i un "polaco", jajaja... aquesta si que és bona. El tio va a bon ritme i la fem petar amb el meu rovellat anglès. Fem via de manera distreta fins arribar a un avituallament sorpresa on ens ofereixen un plat de pasta i una bona gerra de cervesa fresca, davant de casa seva en una mena de taules i bancs sota un tendal de plàstic.

Hi ha el canari que hem anat coincidint, el polonès, nosaltres dos, un italià i la japonesa que acaba d'arribar. Una taula ben multicultural. La pasta, rollets d'aquells en espiral, està boníssima i la cervesa també. Aprofito per enviar un sms, és un bon moment i de passada llegim els que ens han enviat, una nova carregada de piles. Podriem escollir aquest lloc, aquesta gent que desinteressadament ens ha acollit i que tan bé ens fa sentir, rodejat de ciutadants del món, per dir ... que estic en un petit tros de Paradís i m'envaeig novament un sentiment de Pau, el mateix sentiment que em va envair al refugi Coda.

La Chigaya va una mica perduda, no té ni idea de si ara es trobarà amb una pujada o amb una baixada. Em treu de la motxilla el roadbook full per full i m'ensenya un full que ni per casualitat és el que ha d'utilitzar ara. Intentem posar-hi ordre, no parla ni anglès, a l'altra part del món, tota sola en aquesta prova extrema, és per tenir-los ben posats!!!! De seguida treu el cap l'italià i el Bodi toca retirada aprofitant que es fa tard i que toca arrencar. L'enxaneta està a punt de coronar el castell, de carregar un mite, el Tres de Deu!!!! ... estem "en ello" ;-))



Continuem camí tot el grupet en un tram de tobogans, però per bon camí, ample i corrible, fins i tot algun tram de pista en lleugera baixada, on sembla que sigui l'únic que tingui ganes de córrer. Desisteixo i em reincorporo al grupet tot escoltant les explicacions de l'italià sobre les muntanyes de l'entorn. Fitxem tot pujant a una mena de restaurant, tot i que penso que està marcat com a refugi, entrem per una porta, pugem unes escales, fitxem i sortim per una altra porta. Ara ens han ensenyat la casa, jajaja...

100m. més de pujada per afrontar la baixada fins a Saint-Jacques, deu minuts ens diuen, quan en realitat crec que bordegem la mitja hora, res, deu minuts de pagès, com a tot arreu. Saint-Jacques, ja s'ha fet fosc, falten cinc minuts per les nou del vespre tot i que sembla negra nit, i la tropa està castigada, la Chigaya s'en va de pet a dormir a dalt i els demés ens mirem i decidim sortir novament en grup, l'italià, el polac, el canari i nosaltres dos. Més de 800m. de cara amunt en 5kms. que ja es comencen a enganxar. Jo ja he perdut el bon fer que durava des de la sortida de Gressoney i opto per amagar-me dins el grup i deixar-me portar.

Ritme cansí, amb el canari que no calla, home, una mica de ràdio sempre va bé, però quan sempre sents la mateixa cançó ... , desitjant veure les llums del refugi que hi ha abans d'arribar al coll. El grup es va estirant i quan divisem el refugi jo em deixo anar. A dins hi ha força gent, algú també opta per quedar-se a dormir, l'oferta és temptadora, però la nostra intenció es fer nit a la base de vida. Mengem una macedònia que han fet els guardes, senzillament sublim, en cauen dos vasos. Tornem a deliberar, el canari marxa, ja que a les baixades va mig coix i perd molt de temps. Nosaltres remuguem i decidim deixar caure el cap sobre la taula un quart d'hora tipus Niel.

Arrencar costa un món i deixar l'acollidor refugi, encara més, però hem de continuar. No tardem massa ha arribar al primer dels dos colls pràcticament seguits. La nit és excel.lent i el reguitzell d'estrelles que hi ha sobre els nostres caps, és espectacular i més, a aquestes alçades, tornant a fregar els 3.000m.



Coll di Nana i coll de Fontaines, a la saca, dos més al sarró, ara una llarguíssima baixada ens portarà al nostre destí, no sense abans passar les nostres crisis novament de son. La primera part del descens més tècnica com sempre per, a mida que vas perdent alçada, fer-se més planera i corrible, si hi ha forces, es clar! Quan entrem al bosc i després de fer mooolta estona que veiem les llums del poble, no hi ha manera d'arreglar aquest punt feble de la meva ment, a l'Enric li entra fortament el son, de fet, ja fa estona que jo vaig al davant prou a poc a poc perquè ell em pugui seguir encara que sigui per inèrcia fins que arriba un punt en que no pot més i em diu de tancar els ulls 10' al costat del camí. A mi també m'ha entrat el iuiu, però potser no tan fort, però fem el que diu i després de 10', potser menys, perquè parat fa fresca, procurem arribar al poble, a la 5a. base de vida, a Valtournenche, km.236, fitxo a les 2h.28' de la matinada de dijous en la posició 123, després d'estar unes dotze hores i quart des de la sortida de Gressoney.

Així que entrem, en una espècie d'auditori, hi trobem en Clave, ostres, aquesta sí que no me l'esperava, ens diu que des de les 7 de la tarda està allà i ara espera al Sergi que necessitava dormir una mica més. Ens donem una forta abraçada i em penso que no em poden sortir massa paraules, amb la cara, amb els ulls, suposo que ja ens entenem. Nosaltres estem reventats i en un tres i no res ja estem estirats en una sala , al costat de l'auditori, on hi ha una estesa de corredors de por. Acabem de carregar el tres de deu!!!!

En principi ens marquem 4 horetes de descans, després ja veurem, però a aquestes alçades ens convé reposar una bona estona. Doncs no, en dues hores mal comptades ja tornem a estar en dansa, sembla que el cos ja en tingui prou, no he dormit, però si que he descansat amb la precaució de tenir les cames una mica alçades sobre unes mantes. He tornat a revisar el mòbil, més sms, gràcies de nou, sembla que el cos ja estigui agraït tan sols estan estirat una bona estona. Tornem amb la rutina d'abans de marxar, tornar a endreçar la bossa groga, passada pels lavabos, aquesta vegada em salto la visita mèdica, mengem una mica a la carpa habilitada a l'altre costat de l'auditori, etcetcetc...

Ara arriba la Chigaya, no fa massa bona cara, però sempre té aquell somriure tímid per a tothom, s'asseu a terra i desfà la bossa groga, com si no hi haguéssin bancs per seure i taules per posar els trastos, qui la va p...r!!!!, ens saludem i desitjem sort. També hi volta la de l'hotel, una noia que també està al Walser i que no havíem coincidit massa, només esporàdicament a Saint-Jacques, la Valerie, no ho sembla, però és més gran, té pinta de metge o mestre, alta, amb ulleres, cama llarga i amb prou motor per tirar endavant. Tornaríem a coincidir, tot i que ara es fa fonedissa en un tres i no res.

Ja som fora, encara fosc, són quarts de set del matí, posició 125, estic content, l'airet fresquet del matí em revifa i penso que aquesta posició ja és prou bona. El ritme de la pujada és molt lent, ara tú, ara jo, no li acabem d'agafar el "trankillu" fins que definitivament prenc el comandament i pujo un pelet el ritme. Primer per dins el bosc, després ja es va obrint el terreny fins arribar a dalt d'una presa mastodòntica. Ja s'ha fet de dia i al costat d'aquesta obra d'enginyeria hi rau el refugi de Barmasse, escalfat pels primers raigs de sol. Em prenc un cafetonet i és dels més bons que he pres aquests dies. Arriba l'Enric i em diu que necessita dormir uns minuts, ostres, no fotem, si com aquell qui diu ens acabem de llevar!!!!

Aquesta vegada no li compro la idea i jo li dic que tiro i que ja m'agafarà, encara queden un centenar de kms. i poden passar moltes coses, jo ara que em sento bé, vull aprofitar-ho. Dit i fet, ell seu a la taula i torna a deixar-hi el cap. Jo segueixo camí acompanyat per un italià, un finisher que va acabar l'any passat en la posició 87. Li pregunto si anem bé d'hores i em diu que sí, que ell està portant vuit hores menys que l'any passat, cordons, o sia, diguem-ho al revés, amb vuit hores més, l'any passat va quedar el 87 i enguany, hem sortit de Valtournenche el 125. El nivell ha aumentat, amb el temps d'ara, l'any passat, voltem la seixantena posició.

El meu cap encara està amb els números quan m'apareix de nou l'Enric. Em diu que no hi estava bé i que ha fet camí darrera nostre. El paisatge trenca les meves cabòries, davant nostre s'aixeca majestuosament el Cerví. Parem a immortalitzar el moment mentre l'italià continua el camí.




Després d'aixugar-nos la baba, procurem no perdre l'italià experimentat, però entre les fotos al Cerví i la confiança d'anar seguint a l'Ivano, ens fan perdre el traçat, confiats de seguir la pista ampla, però amb la certesa de que feia estona no veiem cap banderola. Jo li pregunto a un camió que casualment trobem i em diu que el camí és correcte. L'Ivano s'avança, però no ho veu clar i s'atura en un pal indicador. Per darrera l'Enric ja fa servir el seu gps que diu que no anem bé. Em trec el díptic-planell de la motxilla i no anem massa errats, ja que el nom d'Ersa el tenim davant nostre, falta trobar el camí correcte.

Ens encomanem al gps i l'italià va a la seva, no acabem de desfer el camí del tot però anem a parar a un punt on hi ha el camió d'abans. Ara sí, aquí ja hi ha banderoles. Hem perdut 35'-45' , casunseuna!!!! Encara maleïnt els ossos, arribem al control intermig de Vareton, on ens diuen que el primer ha estat desqüalificat per saltar-se l'últim control a Bertone, l'últim control!!!! el tio sense cap mena de dubte deuria anar flipat, perquè amb l'avantatge que duia, podia tornar enrera, fitxar i tornar a meta. Aprofito per mirar a la llista el dorsal de l'italià, res, encara no ha passat. L'ha cagat!!!!

És una etapa prou dura, avui durant moltes hores estarem a més de 2.500m., un puja i baixa constant, però em trobo bé, amb forces, sens dubte, serà el meu millor dia. Pugem direcció a un nou coll, el de Tzan, prou empinat en la seva part final i encara més empinada serà la seva baixada en el tram inicial, realment quan veus per on has baixat sembla que no pugui ser. Tornem a veure l'helicòpter després de dies sense veure'l, fa de les seves entre els colls i se'ns apropa a nosaltres, tot venint de Reboulaz. Hi volta una estona, fins que esperitat, el perdem de vista, tornant el silenci, mentre iniciem la baixada amb molta precaució.





Hem d'anar agafant direcció a la dreta deixant de salvar el brutal desnivell que hi ha sota els nostres peus. Cap a la dreta direcció al bivacco Reboulaz, un nou punt d'avituallament en un mini-refugi, prou concorregut, on ens fan una sopeta que entra d'allò més bé. Apareix la Valerie, també prou animada, però deixem al seu grupet encara al bivacco quan reemprenem camí, l'Enric té al cap el refugi Cuney per a veure que hi fem, voldria fer-hi una parada de 2 hores perquè no ens passés com ahir a la nit que ens adormiem, però no ho veig clar, hi arribarem molt aviat i ... ja en parlarem.



Abans de tornar a pujar es planeja una mica entre alguns llacs que ja demanen a crits que siguin omplerts per les pluges que no arriben. Pugem per un coll on les vaques han tret algunes marques, veure-ho per creure-ho!!!!, ja n'havia vist fotos però pensava que era una excepció, però ara no, ho veiem amb els nostres ulls. Hi ha més vaques que senyals, fins i tot, alguna amb una cornamenta que no invita ni a mirar-la.

Coll Terray, un més a la col.lecció, 2.775m., ara l'Enric es queixa dels peus i necessita un reset al costat d'un rierol, però jo penso que esperarà arribar al ref. Cuney per a fer-ho tot plegat. Després d'un suau descens ens endinsem per una vall espectacular, on hi ha una parella de guiris, prenent el sol com a llangardaixos, els hi demano crema pels llavis, evidentment ella en porta, tot i que no sé com fer-ho per a no deixar-li massa brut. Un repetxó i ja sóc dalt el refugi, són les tres de la tarda i la calor es torna a fer sentir, no hi ha ni una ombra. Està a punt d'enlairar-se un helicòpter amb un corredor que ha abandonat. Les vistes tornen a ser espectaculars i aprofito que l'Enric encara no ha arribat per fer fotos. Hi trec el cap per on hem vingut i el veig remullant-se els peus, ostres, jo ja estic neguitós per tirar avall, porto un quart d'hora voltant per allà i he descartat la idea de quedar-nos a dormir, a les tres de la tarda poc dormirem i jo encara em sento prou fort i sense son. Ja surten l'enxaneta i l'aixecadora, el castell té gas.



Al cap d'una estona arriba amb el grupet de la Valerie, quan encara estic en plena sessió fotogràfica, i em diu que entra al refugi a dormir. Cordons!!!! Hi vaig a donar una ullada i li dic que jo no m'hi quedo, que són les tres, que tothom tira avall, que avui, si no passa res, arribarem més d'hora a la base de vida, etcetcetc ... però no el convenç i jo tiro avall. Penso que sense ser culpa de ningú, s'acaba de trencar el feeling, potser tard o d'hora havia de passar, jo ho tinc assumit, més aviat o més tard, em podia quedar sol, no vull ser cap càrrega per a ningú, per això vaig fer marxar al Clave i al Sergi, els hi érem una petit "estorb". Per contra si em sento bé, amb ganes i força per tirar, ho he d'aprofitar, el que passarà al cap d'unes hores, ningú ho sap. Potser és que sóc una bèstia de difícil convivència.



El fet és que tiro avall per veure si atrapo algun grupet i m'hi puc afegir. El tram és prou corredor amb uns corriols que et permeten avançar ràpidament, un puja-baixa força suau, on avanço a algun corredor que havia sortit pocs minuts davant meu de Cuney. Em sento bé, podríem dir que fins i tot pletòric i tinc ganes de gaaaaaaassssss ... uuufffff!!!!, mitja hora seguida corrents, potser feia segles que no la corria. Adelanto una altra parella que dies enrera anava molt forta i ell està absolutament petat, mig despullat al mig del corriol encara no sé que pretén fer, bene? bene, jajaja... italià-italià, doncs que us pensaveu!!!!

Atrapo un altre italià, aquest més jove que l'espera la xicota dalt del coll per tirar-li quatre fotos, ja es veu que són del País i coneixen el territori. En un moment, tots tres, ella encara que va de paisà, també gamba, arribem al bivacco Clairmont. Un moment per beure una mica i preguntar el terreny i el temps que falta per tot plegat. Tots tres tornem a fer camí, ella va retallant i va tirant fotos, 100m. de desnivell possitiu que ens portaran al coll de Vessona, 2.788m. Ara sí, un ràpid, tècnic i llarg descens ens portarà a perdre alçada ràpidament per poder-nos plantar a Closé, 1.463m., tot i això encara quedarà un últim coll abans de la base de vida, ens hem de tornar a enfilar a 2.508m.

A l'inici del descens ja perdo als meus acompanyants, ell més pendent d'ella, va perdent terreny, ella, la perdo de vista al passar per una altra banda, com deia, gent que es coneixia per on trepitjàven. Acabada la part tècnica, creuem un bon ramat de vaques, pel mig, un dia s'emprenyaran, jajaja... tot arribant a una creu des d'on ja s'intueix el camí a seguir cap al fons de la vall, però no veig cap senyal i espero a la parella que no poden tardà gaire. Les vaques han tornat a fer de les seves hi han afegit les banderoles a la seva dieta.



Recuperat el traç del camí, deixo a la parella que festegi mentre jo ja m'endinso al bosc. Un bosc prou curull de bolets, bolets de tota mena, de fet durant tots aquests dies, a la que entraves dins dels boscos, els micòlegs haguéssin tret el ventre de pena. Les meves nocions es limiten a conèixer el rovelló (lactarius sanguifluus) i si m'apures alguna llanega (hygrophorus latitabundus), i em temo que d'aquestos no n'hi ha cap, a part de que baixo massa ràpid per encantar-me amb els bolets. Però de sobte, zas!!!!, un rovelló!!!!, paro, el recullo i l'ensumo, i tant que ho és, m'encanta la seva olor. De sobte s'em gira una neurona i li foto queixalada, jajaja... m'estic menjant un rovelló cru!!!!, bé la veritat és que faig un parell de mossegades, la resta el llenço, ara entenc la frase estar tocat del bolet. Continuo el camí tot donant-li tombs al que havia passat i el perquè. No hi trobo resposta tan sols els sorolls, a vegades veus que sorgeixen del riu que a la meva dreta m'acompanya. Ep!!! que les veus inexistents ja les sentia abans de les mossegades a tant apreciat bolet.

Ja dec estar arribant a Closé, però encara ens fan pujar un repetxonet, aquí no et regalen res i a vegades penses que et fan passar pel camí més difícil. Però ara sí, algun excursionista t'alerta de que l'arribada al poble estar a tocar i efectivament en pocs minuts faig l'entrada a Closé, són dos quarts i mig de set de la tarda i només quedarà un coll per arribar a l'última base de vida, ostres que bé que sona això, hi tinc gravat el nom al disc dur, Ollomont, l'últim dia que hauré de deixar la bossa groga.

Closé no és un lloc per tirar coets, però hi ha una carpa de la Creu Roja al costat de l'avituallament. He tingut un petit problema en un dit del peu que amb un compeed segurament ho haguera arreglat, però farem treballar al personal i mentre, aprofitaré estirat per tancar els ulls el temps que duri la cura. Ja veig que la liarem, però deixo fer, al temps que em diuen que estigui un quart d'hora dormint, que reposi una mica. Ostres si que em veuen fotut!!!! potser faig mala cara, considero que he baixat prou ràpid des de Cuney i potser faig cara d'amarat. S'apropa la Montse Terricabras tota esverada pensant que m'ha passat quelcom, però li dic que res, que només volen que reposi una mica, tot ok.


M'aixeco després del reglamentari quart d'hora per anar a avituallar-me una mica, quant m'hi trobo l'Enric amb el canari, ostres!!!! ara ja no sé on sóc. Em diu que s'ha despertat de seguida i no ha pogut tornar a dormir i per tant ha tirat avall, massa no s'hi ha pogut estar, ja que jo no fa ni vint minuts que sóc a lloc. Menjo una mica i ja veig que la cura no pita, encara em fa més mal que abans!!!!, hi torno i em vé "la jefa" i em pregunta qui m'ha fet aquell nyap ... deixam-ho per mi diu, i de tenir una cura matussera, ara en tinc dues, he de dir però, que ara no em fa mal, però de barrueres una estona, a Ollomont tornaré a probar sort.


Surt un grupet enfilant camí i m'afanyo per seguir-los. Dos austríacs, la Valerie i un francès que va amb ella, l'Enric, el canari i jo. D'un principi, l'Enric em diu que vol anar moooolt a poc a poc, que es queda amb el canari. Jo encara tinc gas i tiro endavant abans no perdi les referències dels austríacs que pugen a molt bon ritme. Els enganxo, fem un bon trenet amb la Valerie i companyia. A l'allunyania es veu el nostre objectiu, coll Bruson, novament per sobre dels 2.500m. es comença a fer fosc i l'il.luminària del nostre objectiu es pot veure arreu de la vall. Fem el primer tram, els primers 500m., a molt bon ritme, el segon tram, els austríacs baixen el ritme i agafa el relleu la Valerie perquè no decaigui, ufff!!!! com tira ara aquesta dona, jo opto per quedar-me amb la parella d'austríacs, tenint a una distància prudencial a l'homònima de l'hotel.

Ja som dalt i ens reagrupem tots cinc, encara que la Valerie, a l'haver-se avituallat més aviat, és la primera que tira avall, els austríacs es fan els ronsos i jo tiro avall amb els francesos abans no els perdi. De fet se m'han escapat una mica, però de nou una baixada molt dreta, terrosa i molt perillosa (no sé que passaria s'hi hagués fang), fa que els enxampi. Ell li marca la traça i em diuen si vull passar, declino la invitació, ja he pencat prou per pillar-los, ara em toca reposar.

Mica en mica es va suavitzant el desnivell, a mida que anem perdent alçada, sempre veient Ollomont als nostres peus una vegada més, però no m'angoixo, es pot dir que serà l'últim poble al que hauré de baixar, el proper i últim serà ... COURMAYEUR!!!!

Abans d'arribar a la base de vida, encara hi ha un altre avituallament, Berio Damon, encara en ple descens. Ara la Valerie team s'atura prou estona perquè a mi em sembli massa, jo ja oloro la mini-meta i la meva parada és vista i no vista. El camí s'eixample i es pot córrer. Així ho faig, corro amb ganes, com havia dit, avui ha estat el meu millor dia. Abans d'arribar a Ollomont i aprofitant que no he de fixar-me massa en el terreny, truco a l'Assumpta. És la primera vegada que podem mantenir una conversa com Déu mana, fins avui, fins el dijous. Suposo que la dec tranquil.litzar i em deu notar eufòric, no n'hi ha per menys, ja em començo a veure les orelles, veig l'objectiu d'acabar pràcticament fet, el repte de poder acabar el divendres al vespre, molt a prop, i posats a fer, si la cursa es posa de cara lluitarem pel top100, com demanen els correcats, jajaja... Surten dosos, vaaaaaaaa ...

Ollomont, sisena i última base de vida, km.283, una bogeria, fitxo a les 23h.40' de la nit de dijous, he estat una mica més de 17h. per completar aquesta etapa i encara mantenc unes 14h. de coixí. L'Assumpta també m'ha informat de la carrera i em diu que el Sergi encara no ha sortit d'Ollomont, que l'Eugeni (10) quina màkina, el Cabanes (21) i el Salvador (25) ja han arribat, chapeau, nois, que el Clave arribarà a primera hora del matí, carrerón, i que malauradament el Manel ha hagut de plegar.

De seguida em porten la bossa groga i el voluntari em pregunta que vull fer. Dormir. Puc triar en una carpa per estirar-me una estona, separada per uns canyissos de la zona de cures, o a dalt en unes habitacions amb lliteres. Habitacions. Em trec els trastos i m'estiro feixugament, amb les mantes als peus per mantenir les cames alçades, fent-me fregues als peus, consultant els sms del mòbil, novament moltes gràcies, tancant els ulls i intentant dormir una estoneta. Estic tranquil, noto com el meu cos descansa i es relaxa, estic content de la feina ben feta, recordo a molta gent, moltíssima ... sóc feliç.

La quietud no dura gaire, un que ronca, l'altre que entra, ara en surt un, un que encén el frontal, que fa la bossa, uffff!!!!, el que es diu dormir ... impossible. Per altra banda me n'adono que dues lliteres enllà hi ha una noia fent massatges a la seva parella, o no, ostres!!!! com s'ho monta la gent, massatgista particular, per alleugerir les cames. Pinta que ho fa bé, amb delicadesa, ell inmòbil estirat panxa enlaire, ella recolzada al peu de la llitera, de sobte em fixo amb el moviment del cap de la noia, per mi que no té relació amb el moviment de les mans, o sí ... em penso que hi ha marro i tenint en compte que les dones són les úniques persones que poden fer dues coses alhora, doncs, vosaltres mateixos.

Torno a intentar dormir, ara que sembla que hi hagi una mica més de silenci, tú diràs, jajaja... no sé si ho aconsegueixo, però m'imposo el fet d'estar-me estirat per almenys descansar. Al cap d'una estona torno a obrir els ulls i veig que a la llitera del costat hi tinc l'Enric!!!! cordons, com m'ha trobat, jajaja... el fet és que jo ja no aguanto més a la llitera i baixo per donar una ullada per veure com està el pati, per després poder-me organitzar. Aprofito per anar a la zona de cures i els hi explico el que m'ha passat. Un bon xicot, m'ho treu tot i comença de nou. Em fa bona feina i resolt el problema. La Valerie també volta per allà i em diu que tira amunt per a dormir al refugi Letey, no és mala opció, però jo si arrenco ja és per arribar a Courmayeur. Ostres, estirada en una altra llitera, amb els genolls embolicats i segurament feta una merda hi veig la Chigaya atesa per dos metges, res greu, però suposo que els genolls li grinyolen i porta tot un reguitzell de pedassos. Ens saludem amb un somriure i amb el polze enlaire, tots dos sabem que acabarem tard o d'hora. Contino pensant que els té molt ben posats.

Torno a la llitera per a recollir els trastos i dur-los a l'espai de cures, un espai prou ampli com per poder reorganitzar per última vegada la bossa groga, triar una bona vestimenta per l'arribada i quan ho tingui tot organitzat, menjar una mica i tirar amunt fins al destí final. Li explico els meus plans a l'Enric que tampoc pot dormir i em compra la idea. La dieta té els dies comptats, però ara torna a caure la sopeta amb fideus, unes llesques amb nutella i un iogurt de fressa. Ja s'em fa pesat, però encara que no hi hagi massa gana, alguna cosa hem de menjar. Sobre la taula fullejem el diari del dilluns i per casualitat hi sortim els set magnífics, doncs res, pregunto si me'l puc endur i cap a la bossa groga.

Ens posem en marxa, falten cinc minuts per les cinc de la matinada de divendres, posició 129, se m'en va el top100, és la base amb diferència, que hi he estat més estona, cinc hores llargues, però és igual, digue'm que era el que em demanava el cos encara que segurament, amb tres haguera passat, de fet en les bases de vida es perd molt de temps i per altra banda et passa ràpid.

Ens queden dos colls, Champillon i Malatra i ja ho tindrem. Pugem molt a poc a poc, costa agafar el ritme, però mica en mica retrobo les sensacions del dia anterior, collonut, si em trobo com ahir, de ben segur que tornaré a fer un etapón. Vaig entrant en calor, el corriol perfectament marcat, a la nostra esquena frontals encara baixant coll Bruson en busca d'Ollomont, em torno a sentir fort i torno a pujar un puntet. Es comença a fer de dia a pocs metres del refugi Letey, on en principi hi deu dormir la Valerie, hem de fitxar, el lloc és molt acollidor i ens fan un cafè de veritat, ummm, a aquelles hores del matí, aquella oloreta d'un bon cafè, a més, la mestressa vol fer-me un foto tan si com no, doncs res a fer-me la foto, jajaja...



Ens despedim del refugi tot i que a fora encara fa fresca, però en breu, a mida que continuem guanyant alçada, ens tocarà el solet amb el què es preveu tornarà a ser un dia fantàstic, clar i net. L'Enric va fent darrera meu, les vistes a primera hora del dia darrera nostre tornen a ser espectaculars, tapat, no es treu el fred de sobre, jo més valent o amb menys seny, calça curta i una samarreta tèrmica. Arribem a l'alçada del sol i això ja és una altre cosa. Pocs metres per arribar a dalt del coll Champillon, 2.707m. i primeres vistes del Mont Blanc a l'altra banda del coll, davant nostre, a la llunyania, mostrant-se ben plantat. Espero a l'Enric, ara tenim 1.700m. de baixada i els vull aprofitar, sobretot les primeres parts de les baixades que són sempre més tècniques i es pot guanyar molt de temps si encara queda pota. Després quan planeja ja més o menys tothom va al mateix ritme. Em diu que tiri, que ell vol anar més a poc a poc, que aquesta zona és la més maca i que s'encantarà fent fotos. No m'ho penso dues vegades i tot veient el puntet d'un corredor metres més avall, em llenço a per ell.




No hi trobo explicació al fet de que després de 290kms. encara tinguem esma per córrer, i un córrer fàcil, com si comencéssim un entrenament per la Vall del Congost amb tota la tropa. Ja he avançat al "puntet", un puntet derrotat, fet pols i evidentment caminant. Un altre corredor en el punt de mira ... zas!!!! em trobo com ahir, sinó pletòric, encara en bona forma, estic content, sé que acabaré i que acabaré avui tal com m'havia imaginat, no queden massa kms., més o menys una marató de muntanya, i només queda per superar un coll, més bé impossible!!!!

Supero a un altre corredor que va trotant al ralentí, amb una mica de coixera, ostres, com està el pati!!!! jo encara puc donar gràcies que em trobo prou sencer, es pot dir que cap problema als peus, tret de l'odissea de Closé un problema que van fer més gros del que era, zero rampes, zero cruiximenta, els genolls es porten bé ... Arribem a un control mig camuflat al final de la baixada, Ponteille Desat, ja hem baixat 900m., un avituallament atípic amb fruits secs, patates xips, olives, talment féssim el vermout, jajaja... també hi ha un platet amb rodanxes de taronja amb sucre, no tinc vergonya, no en deixo ni una, ho sento però penso que en faran més per la resta.

No m'hi encanto massa, però veig, donant una ullada a la llista per veure el temps que em duia el següent corredor i m'adono de que és en Sergi Cots. Ostres, vaig de sorpresa en sorpresa. M'emociona al pensar-hi, el Sergi i el Bodi lluitant pel top100, ep!, però penso que si el Sergi el tinc a davant meu és que no va massa bé. Ja tinc ganes d'atrapar-lo i retrobar-nos de nou, després de tant de temps. Sé que va sol, el Clave a la llista no hi era i l'Assumpta m'havia dit que tenia prevista l'arribada aquest matí, quina bèstia, algun dia ja ens explicarà el secret, jajaja... Correcats flipa amb la seva carrera, una carrera perfecta.

Continuo tenint al Sergi al cap, fins i tot se m'acut cridar-lo, però ho faré més endavant, ara encara el tinc una mica lluny, crec que eren uns 25'. Comença el tram de pista, 10kms. per desfer els 300m. que queden, "un tostón", ara sí, terreny ideal pels diesels i horrorós pels meus interessos, sort que he tret suficient avantatge als meus perseguidors i l'entorn encara em permet gaudir del tram, però mica en mica comença a fer caloreta i paro per treure'm la tèrmica i posar-me fresc. Ja no vaig tan fàcil com abans, al pla camino ràpid, a la mínima que hi ha baixada m'obligo, com a mínim, a trotar.


A mida que passen els minuts i la monotonia del tram, em torna a venir la son, cada vegada més, ara, amb això, no hi comptava. El camí permet caminar ràpid i recte, i aprofito per anar tancant els ulls, suposo que dec fer algunes esses, però em permet alleugerir el pes dels ulls. No anem bé, a més començo a tenir calor i en aquest tram no hi ha massa aigua, però aviat ja veig el poble i aquesta vegada, potser la primera de totes, s'hi arriba planejant.

Arribo al poble tot creuant una carretera prou transitada, quan una senyal, tot just faig la intenció d'entrar-hi, em desvia cap a l'esquerra. Merda, una altra trampa!!!! quan et penses que hi arribes, que hi ha l'avituallament, que el necessito com l'aire que respiro ... doncs no, ens en fan sortir camí avall tot jugant a saber on punyeta estarà aquest control-avituallament. Trobo una parella que m'indiquen que tinc l'avituallament a tocar, ufff!!!!, menys mal, em començo a ratllar entre la son i aquesta mala jugada. Després d'un tros d'asfalt, tornem a entrar a un poblet, preciós, això sí, però tan se val, el que vull és l'avituallameeeeeent i poder seure una estona.

Per fi, Saint-Rhémy, són quarts d'onze del matí i no sé perquè, m'espero un avituallament diferent, penso, ara esmorzarem bé, un bon esmorzar. Just abans de començar Malatra, a aquesta hora del matí, ens hauran preparat un bon esmorzar. Bodiiiiii, desperta, l'avituallament és el de sempre, aquesta vegada la sorpresa s'ha esvaït. M'enfonso, m'assec en un banc, hi ha força gent, corredors i voluntaris, però ja no sé que menjar ni que fer. Penso en trobar un bon restaurant abans de deixar el poble, si el trobo, m'hi aturo i tan em fa el temps i les possicions que hi pugui perdre, ho necessito. L'Enric no tarda ha arribar, ja no sé ni com el veig, si bé o malament, però va per feina i ell si que s'aboca al menú de sempre. M'obligo a menjar alguna cosa, pràcticament no entra res i opto pel líquid, sobretot unes bones dosis de cafè.

Amb mala gana reemprenem camí, després de remullar-nos en una font i deixar la gorra ben empapada, per una carretereta local tot comentant la jugada. La son, sembla que mica en mica, va desapareixent, però ara la calor ja es fa més evident, aquest castell costarà de descarregar, es clar, encara no l'hem descarregat mai, pallús!!!! Jo li dic a l'Enric que tiri, adivino que em veu ratllat i no sóc bona companyia, no peto fi i si ell va més bé, ho ha d'aprofitar. Com gira la truita!!!! Vaig mirant si trobo l'anhelat restaurant que no apareixerà mai, ni tan sols una ànima caritativa per donar-me quelcom, tan sols un pagès amb un cabàs de patates, cony, si que van tard aquí, que fan prou goig. Pel cap em passa per un moment que m'en doni una i menjar-me-la crua com quan ho havia fet de petit mirant com la mare les anava pelant, però ja he cobert la quota amb el rovelló.

Amb ressignació continuo el camí, l'Enric ja ha marxat uns metres tot escoltant música, quan es posa la música va com un coet, ho sé i penso que si no el puc seguir ja no el veuré més. Deixem l'asfalt i comencem a pujar per un corriol prou sinuós i costarut, ara qualsevol cosa ja costa "un huevo" i part de l'altre, però agafant un miniritmet, procuro anar avançant i no parar fins el següent objectiu, el refugi du Lac, allà si que em posaré les botes, pararé el temps que faci falta, estaré a pocs metres del coll i baixaré més content que un gínjol. Aquest pensament em fa tirar endavant. Ara hi ha un tram que planeja fins creuar un rierol on es torna a empinar el terreny talment volgués tocar el cel. Vaig veient el puntet de l'Enric a la llunyania, va amb un altre corredor, però per mi és una distància que ja no recuperaré.


Continuo pujant, sol, miro enrera i tampoc vé ningú, bé, si, però encara són prou lluny per agafar-me i per contra al meu davant, encara petit, ja veig el meu oasi particular, el refugi que m'ha de salvar de la meva crisi. Tanmateix ha de ser prou gran, perquè a la distància que encara estic, em sembla veure'l força bé, fins i tot i veig els cotxes aparcats que amb el reflex del sol, de tant en tant brillen, quina festassa!!!!

Vaig pujant i pujant, penso que potser l'Enric estarà en el refugi i podrem tornar a fer camí. Segueixo pujant, ara ja més aprop del refugi, tot seguint la traça d'un corredor que va uns metres per davant. M'he recuperat de la son, però la calor es fa notar i de valent i per acabar-ho d'adobar, no hi ha ni una ombra en tot aquest recorregut, m'urgeix arribar al refugi. Perdo al corredor de vista ja que et fan donar una petita volta cap a l'esquerra, però ja hi ha alguna cosa que no m'agrada, els cotxes ja no els veig i el que em semblava tan gran, ja no ho és tant.

Arribo a dalt del refugi, hi ha alguns corredors que ja s'en van, però no reconec l'Enric encara que em sembla veure al Sergi, el crido, però res, potser no ho és. Em cauen els c...llns a terra. El que veia a la llunyania, com un gran refugi, és una granja de vaques i al costat, pujant, a l'esquerra d'aquesta granja, una barraca on a dins hi ha un quartet, on sabria més tard, que en Clave hi va caure rodó. És un autèntic gerro d'aigua freda, el meu banquet s'en va a norris. Per postres, davant la caseta hi ha els granjers fent el dinar, unes "salsitxinas", una espècie de xistorra, ufff!!!!, això acaba amb mi, això no es fa. No cal dir que a dins la caseta hi ha el de sempre i jo ja passo. Li demano al més enrollat si em pot donar una "salsitxina", em diu que no, però li dic que la porto somiant des de baix el coll, n'hi ha moltes i són petites i per una ... li porto un tros de pà de dins com fent de plat, com fent-me un entrepà, no s'hi pot negar ... no s'hi nega i em posa la "salsitxina" més bona que he menjat a la vida, me'l vull menjar a petons, jajaja...

Estic dins la caseta, menjant com un posseït la "salsitxina", li torno a donar les gràcies a l'individu, ara em sap greu no haver-nos fet una foto, un paio gros, amb un bon mustatxo i ben trempat, que he de dir. Ell diu que no té importància, que era molt petita i no entén com puc estar tan content, jo li explico que potser era molt petita com a menjar, però molt gran com a detall, penso que m'ha entès. Abans de marxar necessito quelcom més, he de refrescar-me els peus i posar-me un compeed ja que he notat una petita llaga darrera el taló. Amb una mica de cura de que no salti el pedaç de tensoplast que encara porto, poso els peus dins un safareig que hi ha, els peus i les cames, tot dins, necessito canviar el xip, passar la mala ratxa que ja fa prou hores que dura, primer de 10 a 12 la son i de 12 a 3 la calor, potser les pitjors cinc hores de cursa, i jo que a primera hora del matí estava tirant coets!!!!

Al final em despedeixo, he perdut molta estona però confio en que canviï la meva sort, encara que el terreny continua pujant i pujant, ara ja porto algun corredor a davant i al menys tinc alguna referència, em serveix per veure que els altres van igual que jo, les distàncies per darrera i per davant es van mantenint. És l'hora de fer servir la tercera C, control, calma i collons. Continuo pujant i miro d'esbrinar per on punyeta devem creuar el coll, perquè a simple vista no ho sé veure, i menys després d'haver-me traït massa vegades. Sembla que el desnivell minvi i de sobte em trobo enmig d'una espècie de cràter, també em penso que estic a la lluna, l'espai és inmens. Segueixo amb la mirada dos puntets davant meu, gairebé no es veuen, però gràcies a ells començo a esbrinar per on creuerem Malatra.




Començo la part final de l'ascens, la més tècnica, la més espectacular, la més alpina. Ens creuem amb una parella de frikis que baixen en direcció oposada, hem d'anar amb compte, tot i no ser un tram aeri, el terreny es prou pelat com per relliscar tots plegats i anar a petar a Can Pistraus. M'acosto al final, m'acosto a la paret, el desnivell encara és més fort, hi hauria d'haver alguna corda o cadena clavada a la roca, doncs aquí la tinc. Últims metres per un ferros que fan de graó, ja sóc dalt, el pas és molt estret, només hi passa una persona, dues, no més i quan treus el cap a l'altra banda s'et presenta el Mont Blanc, tal com l'havíem vist a primera hora del matí, però ara com si estiguéssim a la primera fila d'un cinema. Espectacular.





Sempre he dit que ni la millor càmera ni el millor fotògraf, és capaç de copsar tot el que veu l'ull humà, la dimensió de l'entorn, els espais brutals que hi ha a l'alta muntanya no es poden reflectir en una fotografia encara que seguim i seguim intentant-ho. Em noto revifat, llegeixo el cartell que hi ha dalt el coll, Courmayeur, 5h., ostres, són les tres, més cinc ... a les vuit a Courmayeur!!!! Surten setens i la canalla ja és fora, aquest ha d'anar de debò, la remor va creixent, la plaça i el tronc se'l comencen a creure, vaaaaaaa ...

Em fa mandra marxar, simplement perquè aquí dalt hi estic la mar de bé, contemplant el magnífic paisatge que ens regala la mare natura. Veig quatre turístes que vénen cap al coll, no són lluny i m'espero perquè em tirin quatre fotos. Encara hi penso, l'últim coll i el que més m'ha costat, qui el va p...r!!!! ahir va ser el millor dia i avui el que he tingut més dificultats, però no dic el pitjor, ja que considero que no he tingut cap "pajarón" monumental que m'hagi fet perillar la cursa, però sí, algun baixon, tampoc massa, però avui sí que ha estat el que ha durat més estona.

Després d'haver deixat constància del meu pas pel ja mític coll de Malatra, fregant els 3.000m., 2.936m., inicio el descens, aquesta vegada prou suau per no castigà massa tot plegat, ja té pebrots, potser el coll amb la baixada més fàcil, no té cap complicació i si queda pota, fins i tot es pot córrer molt, a veure qui és el valent, jajaja... A mida que vas baixant, la vall es va obrint i les vistes es van magnificant, talment el teló d'un teatre que mica en mica es va obrint mostrant-te tot el seu escenari. A cada metre tens la impressió de ser-hi més aprop de poder tocar fins i tot les muntanyes que tens al front, unes muntanyes impressionants, farcides de glaceres arreu ... no havia vist res igual, no vull ni pensar com deu ésser l'Himalaia. Em trobo davant la cara nord de les Grans Jurases, on el mític alpinista pioner de la història de la muntanya, l'italià Walter Bonati, dóna nom al refugi que ara em dirigeixo, tot recreant-me amb l'espectacle que m'ofereix un dia clar, soleïat i nítid. Un dia perfecte.


Compagino el córrer amb l'embadaliment que suposa tot el que tinc al meu davant, tiro fotos i fins i tot, faig parar un corredor perquè m'en faci una, ja ho veieu, això de posar-se bé per la càmera, no és lo meu, molt millor les fotografies tirades de manera espontània. Li dic que em disculpi, home, massa ràpid no anava, però l'emprenyo una mica. Ell em diu que res, que em tira les que vulgui i que ves si ara parlarem de dos minuts més o menys, jajaja... ja veieu que res a veure amb la filosofia asfaltera, aquí, a la muntanya, tot és diferent, tot agafa una altra dimensió, el companyerisme és absolut i la gent sempre està disposada al que faci falta.

Ell continua camí mentre recullo els trastos, va el suficientment encarcarat perquè d'aquí uns minuts el torni a avançar, encara que el meu cos ja es comença a queixar de tant festival, un genoll que grinyola lleugerament, les plantes dels peus que ja treuen fum en una jornada molt calorosa, el cansament s'acumula i s'acumula. Efectivament, al cap d'uns metres, li torno a donar les gràcies i tan amics en el moment que torno a tenir un altre objectiu a la vista, una altra víctima. M'hi vaig apropant, serà una víctima fàcil. Camina, capbaix, lentament, ausent, m'adono d'un tatuatge a la cama dreta, ostres, "El dolor és temporal, la glòria ... eterna". És el Sergi, m'havia marxat del cap, el crido, però no es gira, va escoltant música dins el seu món mentre camina, com diu el tatuatge, cap a la glòria.


Es gira quan arribo a la seva alçada, suposo que tots dos fem cara de sorpresos. No sé si dóna temps a dir-nos quelcom quan ja estem fosos en una abraçada plorant tots dos, plors de sofriment, de ràbia, d'alegria, d'unes emocions que durant tota la cursa han estat a flor de pell, plors de moments viscuts, bons i dolents, que hem sabut superar i que ara sabem de cert que no hi haurà cap obstacle que no ens faci conquerir el nostre objectiu. Estem a punt de vèncer a una cursa inigualable, senzillament bèstial que et posa a uns límits impensables, duríssima, segurament el més dur que hem fet fins ara, hi estem a punt d'aconseguir-ho, potser no és ni tans sols una cursa, és tota una experiència. Estem a punt de vèncer al TOR. Ja surten sisens, la plaça comença a embogir, a un pas del Tres de Deu!!!!

Ja més calmats, comentem la jugada i em diu que tiri. Ell va absolutament mort, porta els peus destrossats, cada passa és un sofriment, córrer és impossible encara que durant uns minuts ho intenta al meu darrera, molt lentament. L'acompanyaré fins al refugi Bonatti, fitxarem, farem una cervesa per a celebrar-ho i jo tiraré avall, ja que grinyolo més caminant que corrents. Mentre, la fem petar, anècdotes, la cursa, els paisatges, els companys, el mòbil, el porta engegat i no li paren d'arribar sms d'ànim, la gent, encara que sigui a tanta distància viu la cursa absolutament al minut i a Catalunya, hom ja sap del nostre retrobament ... increible.





Refugi Bonatti, tres quarts de quatre de la tarda de divendres, al final arribaré més aviat del que em pensava. Entrem i fem una cerveseta tal com havíem quedat. A dins sembla més un bon restaurant que un refugi, un restaurant amb unes vistes de pitet. Jo li dic que es torni a fer una altra cura, però ell només vol arribar i acabar amb aquest calvari. Ens despedim, després d'immortalitzar el moment com Deu mana, no serà per massa estona, estem a 12kms. de l'arribada, vuit fins a Bertone i quatre fins a Courmayer. Arribarem el divendres i a mitja tarda, tal com havia desitjat.

Fins a Bertone és força planer però amb algunes ondulacions que ja castiguen les cames, continuo corrent després de més de 320kms.!!!! senzillament no m'ho puc creure, però al mateix temps aquest fet m'esperona de seguir corrent, amb ganes, amb força, avançant algun que altre corredor, em sento pletòric, si podem utilitzar aquesta paraula a aquestes alçades de carrera on el cos ja no està per tirar coets. Mitja horeta i vaig acabant el gas, feia segles que no corria tanta estona seguida, coincidint en un tram més ondulat, torna al caminar ràpid.

Aprofito per trucar l'Assumpta, quan arribi a meta potser no estaré per massa òrgues i no sé com anirà tot allò, sempre necessito uns quants minuts per parlar. Li notifico la meva posició, em falta molt poc, no em falta res, entre llàgimes li dic que acabo de descarregar el meu Tres de Deu, que he complert, que he pencat de valent, que ha costat, és clar, però que l'he vençut. Vaig directe a la glòria. Tres de Deu descarregat!!!!

Ja més tranquil, em retrobo novament amb el "ritmo bisonte", no pot faltar massa per Bertone, el refugi i punt de control que es va saltar el primer corredor. Mica en mica hem anat girant cap a l'esquerra tot buscant la vall, enrera ja hem deixat els colls, ja no en queden més per pujar i ara, encara que estem a 2.000m., els boscos tornen a predominar al nostre voltant. Ja hi sóc, i el lloc no em sembla pas massa acollidor, quatre gallines per aquí, un gos per allà i dos o tres corredors més que amb la mirada busquen qui està pitjor. Un altre punt de motivació, guanyar alguna posició fins a l'arribada, però m'ho jugaré amb aquests, els de davant els tinc a més de 10 minuts.

Baixar 700m. en 4kms. El corriol és dret, com no pot ser d'una altra manera, amb pedra i força tècnic. Deixo els de l'avituallament al darrera i tinc una parella que no sé d'on han sortit, no els tenia controlats, jajaja... Gairebé ja els tinc i em trobo de cara amb el Manel que puja d'excursió al refugi. Ostres, una altra sorpresa. Ens abracem i em felicita, em vitoreja, ell i els que l'acompanyen. Ja sabia de la seva retirada, és una llàstima, si una persona pot fer el Tor, aquest és el Manel, un gran tipus i un bon trescador. Hi tornarà, ho tornarà a intentar ... ho aconseguirà.



En un tres i no res torno a caçar la parella, zas! dos llocs més d'una tacada, ja he vist el poble, el tinc a tocar, anem perdent alçada, ens hi anem acostant. Hauré estat 3h. des de dalt del coll de Malatra on el rètol n'hi posava cinc, estic content a l'adonar-me'n, no em puc queixar. Em concentro en la baixada, a veure si ara la liarem, les cames s'han portat bé, 0 rampes, 0 cruiximents, genolls ok, peus, una repassada al taller ... tot ha sortit rodó, d'una altra manera haguera patit moltíssim, potser el Tor m'hagués destrossat, segur.

Ja deixo el corriol per baixar per una mena de carrer, asfalt que s'agraeix, ja no tornaria a tocar més terra, més pedres, ja no tornaria a pujar més colls, ja no tindria més son ... estava a punt d'acabar. Controlo que no vingui ningú per darrera, no m'imagino entrant esprintant, jajaja..., els meus perseguidors van prou endarrerits i aprofito per treure l'estalada que tan cuidadosament havia agafat a l'última base de vida, a Ollomont, aquest matí, a les cinc de la matinada. Més cases, alguns vilatans pel carrer aplaudint.

No sé per on entrarem al poble, estic una mica desubicat, encara estic a les afores i no m'ubico. Una rotonda i a la dreta, més cases, sembla que ja sigui poble poble, una pronunciada baixada per entrar a la plaça d'on el diumenge a les deu del matí hi sortíem uns 500 corredors, n'acabariem uns 300. Ara ja sé on sóc, a un centenar de metres de l'arribada. La petita estàtua del LUPPO, l'he vençut. L'illa de vianants, gent que t'aplaudeix, gent a les terrasses, pel carrer ... bravi, bravi. De sobte i de cara, en Clave, en Salvador, l'Eugeni, i en Cabanes aixecant-se d'una petita terrasseta on podien veure com arribaven els corredors.



Crido com un boig IN BOCCA AL LUPPOOOOO, una manera de dir ja ho he aconseguit, els saludo, em pregunten per en Sergi i els dic que estarà 20-30', ells estan tots ok, dutxats, nets i polits. Em resten 50m., diguem que ja he tret tot l'spit que diua dins quan he vist als meus companys, ara l'arribada ja serà amb molta més calma. Últims metres, alfombra vermella, aplaudiments, desplego l'estalada davant de la meva anunciada arribada per part de l'speaker de torn. He acabat, el folre va baixant, les manilles ja s'abracen a l'entorn de la pinya que es va obrint mica en mica, exhausta però exhultant d'alegria, la plaça és una bogeria, el Tres de Deu és una realitat ... el TOR, també.

Fitxo a les 6 de la tarda i un minut de divendres, he estat 13h. per fer l'última etapa de 48kms., el resultant és que entro a meta en 128h. 01' 06, en la posició 113 i 50 de categoria, per un minut no sóc sub128, jajaja... la veritat és que era un resultat que haguera firmat amb els ulls tancats abans de començar la cursa, el que passa és que a mida que van passant els dies sempre creus que ho hagueres pogut fer millor.






L'speaker em pregunta com ha anat, en fi, unes paraules, jo li contesto que molt dura, però alhora una cursa "bellísima" acabant així la meva breu intervenció, ara, però falta el ritual d'anar a firmar el cartell de la cursa per part de tots els finishers. Ja fa dies que tinc pensat el que posaré, breu, ... Esboddir, que sóc un gegant !!!!


Volto uns minuts per allà tot esperant que em portin amb un minibus al pavelló on hi ha un centre d'aigues, amb jacuzzis, saunes, sales de relax, massatge, servei de podologia, etcetcetc, tot un luxe quan acabes la cursa. Jo em decanto per un jacuzzi després de passar per la dutxa, això sí, amb l'obligatorietat de portar un tanga cutrecutre. Dins al jacuzzi és on passo les primeres imatges de tot plegat, ha sigut una cursa bestial, però vet ací, que em sap greu ja haver acabat, haguera pogut estar-hi un dia més i aprofitar-ho!!!! pensaments inexplicables que tot i la duresa que has patit encara tens ganes d'haver continuat. Enllesteixo amb un massatge patximpatxam, jo crec que em va bé. Els podòlegs no els trobo i em començo a agobiar, ja vull anar a l'hotel i fer la meva, ja em faré les cures jo mateix.

Per sort em trobo en Clave i l'Eugeni que es van a fer una altre sessió. L'Eugeni m'indica quatre instruccions de com va el cotxe i m'en vaig a l'hotel on hi demano una habitació individual, no hi ha problema, hi ha lloc. Ufff!!!!, per fi una mica de quietud i tranquil.litat. Ara ja truco a l'Assumpta, passada l'excitamenta del moment, ja podem tenir una conversa prou llarga. Em faig les cures dels peus al bidet, amb aigua calenta i unes pastilles efervescents que m'he dut. Estic prou bé, trec el tensoplast protector que m'ha anat de conya i m'arreglo d'una vegada el nyap que hi portava al peu. Deixo els peus nets i polits i sense cap rastre d'haver fet 332kms., tan sols una ungla una mica malmesa. He estat de sort.

Ja hem d'anar a sopar, amb un tiquet a càrrec de l'organització, en una espècie de cafè-bar situat a sobre del centre d'aigues i al costat d'on es va fer la pasta-party el primer dia. Ens retrobem els set magnífics, hem complert l'objectiu d'està el divendres al vespre tots set sopant. S'hi afegeix el Marc Balaña, una altra màquina de fer por i comencem a explicar mil batalles fins que, no sent massa tard, toquem retirada. Jo poso el cap al coixí i quedo clavat.

El dissabte el tenim lliure i després d'esmorzar anem de botigues tot passejant pel carrer principal on encara van arribant corredors, de fet el degoteig serà constant fins a l'arribada de l'ultim a les quatre de la tarda. A l'arribada i passem força estona abans d'anar a dinar, hi ha molt d'ambient encara que el dia s'està ennuvolant i en breu hi caurien quatre gotes. De 10 a 12 del matí és quan hi ha més ambient, hi ha barra lliure de cervesa i això fa que d'allà no ens mogui "ni Cristo", jajaja..., eps! servida per la guanyadora l'Annemarie Gross, 4a. de la general en 91h. i mitja, sense comentaris. També hi volten alguns corredors que, arribats el dissabte, com nosaltres treuen el cap. Em retrobo amb la Chigaya que finalment va entrar a quarts de nou del vespre, de la manera que estava, acollonant, encara m'ensenya les cames totes apedaçades. Ens donem una forta abraçada, encara que no ens entenguem, crec que no feia falta dir pas res.




Els corredors continuen arribant, de vegades en comptagotes, de vegades de dos en dos, però sembla que la majoria que arriben a aquesta hora facin més mala cara que la resta, hauran estat un dia o dos més que els altres i això s'ha de notar, encara que també n'hi ha algun amb bona cara, però per regla general no estan per tirar massa coets, és clar que amb una cervesa a la ma, es veu tot diferent.

És una barreja de sensacions, jo encara que no conec a cap dels corredors que va entrant, també noto un pessigolleig a la panxa, hi ha moments emocionants i en general tota la familia està esperant al fill, a l'home o al pare. D'altres arriben totalment destrossats, amb el cos enrampat i acompanyat per les assistències, n'hi ha que no poden contenir les llàgrimes i plora "asta l'apuntador" ...




Decidim moure'ns una mica i a veure si trobem al Sergi, que novament ha anat a fer-se les cures als peus, em penso que fins i tot una radiografia, doncs podria tenir un os tocat, li fa molt mal i 24h. després encara no està revifat. Comença a ploure, res de l'altre món, però emprenyador pels que estem al carrer i pels corredors que encara han d'arribar. El temps ha canviat com un mitjó.

Una vegada retrobats veiem l'arribada de l'Ana Sebastian, amb qui vam compartir bona part del primer dia, contenta i feliç d'haver acabat, acompanyada de l'Òscar, el basc que també havíem coincidit el primer dia i que tothom estava amb les orelles dretes escoltant les seves experiències de l'any anterior, aquest, en un mes, porta una quilometrada de por, potser uns 800, l'esforç extrem queda refectit en el seu rostre. Els anem a veure a l'arc d'arribada per a felicitar-los, nosaltres ja volem tocar el dos, doncs el Clave ja s'informat d'on podem anar a fer un bon entrecot ;-)





El dinar està a l'alçada de les espectatives i l'entrecot és prou acceptable, el que passa és que jo hagués dinat dues vegades, doble ració de tot, postres inclòses, unes postres de 1a. Continuen les batalletes a sobretaula, amb un Eugeni pletòric en els seus comentaris, és el que ens fa riure a tots i de riure, riem des de Bcn. Un crack. Les batalletes ténen el seu interès perquè és una cursa que en un lloc que jo he passat de dia, i un altre haurà passat de nit i a l'inrevés, el que fa que cadascú tingui una visió molt personalitzada de la carrera.

Donem la sessió per acabada per tornar a l'hotel i a les quatre per tornar a l'arribada per veure qui té l'honor de ser l'últim a creuar la línea de meta, tornarà ser en Gigi, el de l'any passat, que vam veure sorprenentment al refugi Deffeyes? Ens hi acostem i sembla que l'ambient ha minvat una mica, jo diria que n'hi havia més al matí. En Gigi ja ha arribat, 149h.17' i sembla que s'ho faran entre tres, entre ells un espanyol.





La diferència és mínima i acaba "guanyador" Gianni Savoia en 149h.54' seguit del Victor Gonzalez en 149h.53', mira que és filar prim, un minut!!!! En Gianni rep els honors i entre a espatlles dels dos guanyadors de l'any passat, com mana la tradició. Jo ja en tinc prou, ja començo a estar saturat i m'en vaig a descansar i preparar la bossa a l'hotel. Tarda lliure, hem quedat a les vuit al bar de sempre per veure el Barça-Osasuna.

El descans em senta bé, realment he descansat, ara toca Barça encara que al bar de sempre hi ha anunciat un Inter-Roma. El poder de negociació del Clave i l'Eugeni obté els seus resultats, i amb un "siete catalanes, molta birra" donant a entendre que consumirem molt, el propietari accepta el canvi, nosaltres, al final seríem cinc, en una sala amb dues teles i els italians en una tele petita, com la sala, apretades una trentena de persones, jajaja... Val la pena, una nova exhibició i vuit golets, l'Inter-Roma? ho endevineu? 0-0. S'acaba el partit i anem cap a l'hotel, ja no hi ha ganes de massa cosa i demà toca matinar per anar a l'aeroport, rumb a casa. Encara no sabem si demà es fa l'entrega del tant preciat obsequi pels finishers, la ja clàsssica armilla finisher, haguera estat bé lluir-la tots a l'arribada a Bcn. Després amb els dies, i repassant videos d'aquí i d'allà veig com el diumenge a mig matí, en la festa preparada pels corredors, els van cridant un per un i els hi donen tant preuat obsequi. Aquí, hem fallat, hi haguérem pogut marxar el diumenge a la tarda, o moure quatre fils perquè ens les podessin donar així com els trofeus que va guanyar l'Eugeni, ara fins el novembre, per correu, no reberem l'obsequi.

M'adormo, m'han de trucar, no sé si no he posat bé el despertador o no l'he sentit. Afortunadament no els faig anar malament i encara que em perdo l'esmorzar, sortím a l'hora prevista. Plou, fa fred, ha plogut tota la nit i al passar pel túnel del Montblanc, veiem l'entorn ben enfarinat. Hem tornat a estar de sort, això ens agafa durant la cursa i ja podem resar. Arribem a l'aeroport, no sense donar una volta considerable tenint en compte que Ginebra fa frontera amb Itàlia i França i és una mica embolicat.

Descarreguem les maletes i veiem que les d'en Sergi no hi són!!!! al terra no hi havien quedat, jo encara no sé on punyeta van quedar entaforades. Ara sí, després de facturar, puc esmorzar una mica, ja tinc ganes d'arribar, com tothom. L'avió surt puntual i en un tres i no res ens passa el viatge, penso que tots set fem una bona capcinada. En Clave, s'ensuma quelcom, entre el facebook i els correcats, es pensa que n'hi ha alguna de preparada. Ostres, a mi no em va massa, total hem fet una cursa més, sí, molt llarga, molt dura, etcetcetc, però jo no veig més enllà.

Per si un cas, ens despedim una vegada tothom ja té les maletes, encara abans de sortir a fora. Hem fet bon equip, encara que a la cursa cadascú ha hagut de fer la seva, però en conjunt ens ho hem passat de conya, hem rigut el que no hi ha als escrits i hem passat una setmana inoblidable. No crec que oblidi mai el nom d'en JMCabanes, l'Eugeni, el Sergi, el Clave, el Manel i l'Enric, no trobarieu millor companyia per una aventura com aquesta.

Doncs sí, hi ha força claca, moltes cares conegudes, moltes no sé qui són, però tan se val, l'alegria invaeix la sala quan s'obren les portes. M'abraço primer a l'Assumpta com no podia ser d'una altra manera, encara em controlo, ser que ha patit molt encara que jo li digués que tot anava bé, crec que ha patit més que jo. La propera vegada, hi anirem tots dos.





Moments emotius , medalles conmemoratives, felicitacions fins i tot de gent que no havia vist mai, gairebé reverències, deien que som molt grans, que hem fet una bestiesa, però per mi tot això se m'escapa i ho dic convençut, una cursa bèstial, sí, però ... potser a la llarga, m'adonaré del que he fet.

Foto conjunta sense un JMCabanes que s'ha fet fonedís així que s'han obert les portes, amb cava, fresquet que algú s'encarregat de portar, mare de Déu, quina moguda. El Massa, el capi Artigas i la Laura, el Guido, l'Ardillita i la Maitechu, el Jardinero, d'altre gent segurament familiars, que com deia no havia vist mai, etcetcetc bona claca la de l'Enric amb samarretes incloses, fetes per l'ocasió i moguda massiva per part dels amics de l'Eugeni, no és per menys, un top10 del Tor, prou que s'ho mereix, jo crec que va baixar mitja Pobla de Segur i el Puyol, perquè tenia partit, sinó ... eps! que són molt amics, que us pensàveu, jajaja...




Els peus del Sergi són l'atracció del hall, la gent s'esgarrifa veient la clara mostra de la duresa de la prova, sens dubte, ell , va aportar la part èpica que sempre hi ha a les curses. Va saber sofrir, va saber lluitar i va saber vènçer.



Mica en mica la gent ja va desfilant, ens tornem a acomiadar fins a la propera, qui sap on tornarem a coincidir. Això ja s'acaba, en quedem quatre que encara la fem petar, hi estaríem hores explicant l'experiència, responent a totes les preguntes que es pot fer la gent, la més freqüent, quantes hores havia dormit, la resposta, dormit, dormit ... 0, suposo que alguna capcinada, però dormir, fins que vaig tornar a l'hotel, ah, i durant tota la setmana següent, jajaja...




Ara sí que ja toca retirada, són les tres i la gana ja apreta, a més un fort xàfec cau sobre Bcn. Marxem a dinar i s'hi afegeixen n'Artigas i la Laura, un dinar sensacional, a Cal Xim, on començo a treure el ventre de pena veient aquelles brases i degustant un bon entrecot, ben regat amb vi del Penedès, una manera brillant de cloura una setmana intensa ... molt intensa.

No voldria acomiadar-me, ni vull, ni puc fer-ho sense dónar-vos les gràcies per tot el suport rebut durant aquesta aventura, impossible nomenar tota la gent, la gent que via sms, via facebook, via Fotoscurses, on l'Assumpta exercia de centre de dades, via web del Tor, seguint l'aventura minut a minut, via correcats, fondistes, castellers ... TOTS em donaveu l'empenta necessaria per assolir l'objectiu, el meu particular Tres de Deu. Moltes gràcies. Gràcies a tots els "fotògrafs" que amb les seves fotografies m'han ajudat a complimentar la crònica fent-la més amena, gràcies per ser-hi.

I per finalitzar, agrair a l'Assumpta la seva paciència, des dels dies que necessitava marxar per entrenar, de dia o de nit, un dissabte, o el cap de setmana, més lluny o més aprop. Fins a la setmana de la cursa, que se li ha fet llarguíssima i acabant fins el dia d'avui que no acabo aquest "missal". La propera vegada, el setembre de 2014 hi anirem tots dos i en gaudirem i patirem conjuntament.

Salut.



P.D.: Quatre dades per si poden servir per algú, a part de tenir-me a la vostra disposició per a resoldre qualsevol dubte.

- Courmayeur – Valgrisenche: 49 km 3996 D+ , 12h. parada 1h.30'
- Valgrisenche – Cogne: 56 km 4141 D+ , 18h. parada 2h.
- Cogne – Donnas: 44 km 3348 D+ , 14h.15' parada 2h.30'
- Donnas – Gressoney: 53 km 4107 D+ , 23h.15' parada 2h.30'
- Gressoney – Valtournenche: 39 km 2601 D+ , 12h.15' parada 4h.
- Valtournenche – Ollomont: 44 km 2702 D+ , 17h.15' parada 5h.15'
- Ollomont – Courmayeur: 48 km 2880 D+ , 13h.

Hores dormides considero que cap, hores de descans en lliteres, matalàs, etc, en les bases de vida i en els refugis de Sogno i Coda, unes 9h. Temps a les bases de vida 17h.45', segurament una mica excessiu.

Que ho disfruteu!!!!

Salut.

P.DD.: Puntuals com un clau, aquest 3 de novembre he rebut la mítica i esperada armilla de finisher, una mostra més de la increible organització, ja que van dir que ens l'enviarien el novembre. Ara ja es pot tancar el cercle fins a una propera edició. Procurarem que sigui el 2014 on durant tot l'any un servidor tindrà l'estratosfèrica xifra de 50 anys, jajaja... Seria una bona ocasió per a tornar-hi. El temps ho dirà.


Salut.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Bodi potser que fotem fil a l'agulla i acabem la crònica ja no? o soc jo l'unic que espera la segona entrega cony!
clave

bodi ha dit...

fil a l'agulla?, si porto tres setmanes que no paro d'escriure!!!!, tranquil, ja pujo Malatra, la volia acabar avui, però demà gairebé segur. Cuida't

Salut.

pol ha dit...

impressionants les fotos!

felicitats

Trainingmataro.blogspot.com

FerRun ha dit...

Bravíssimo Francesc!!!!... però a veure si acabes d'una vegada aquesta crònica tant ben il.lustrada amb aquestes fotos fantàstiques. Mil vegades millor llegir-la aquí que al fil de corredors...

david ha dit...

M'he quedat acollonit... això si que es la mare de tots els megaultratrails.
Nanus... felicitats! sou collonuts.

MARC BALAÑA ha dit...

Impresionant cronica, per una impresionant cursa, ja som els Gegants escollits. SALUT I FINS AVIAT ! 43ºCLAS.TOR.

FerRun ha dit...

De traca i mocador!!! A partir d'ara li hauré de dir Sr. Francesc. Mai m'havia enganxat tant a una cursa i a una crònica. Porto tota la tarda llegint la segona part....noesbodefer...amb la feina que tinc...jejejeje
Felicitats Gegant!!!

Isma ha dit...

Felicitats Patxi! Per la cursa i per la crònica! Molt ben escrita... M'ha fet disfrutar!! Salut!

bodi ha dit...

gràcies nois, m'alegro que us agradi, s'ha de tenir temps i paciència per llegir aquest "totxo", jajaja...

Salut.

Manel Balsells ha dit...

Una gran crònica per una gran gesta, però volem la foto amb l'armilla groga de finisher tant avivat com la tinguis. :-)
Felicitats de nou.