dimecres, 24 de març de 2010

Marató de la Vall del Congost

Diumenge, 21 de març 2010 - 8h.29' 40
Aiguafreda (vallès oriental)


Crec que l'abuelo ha complert la seva promesa. Vull fer la marató més dura de l'estat, havia dit més d'una vegada i la meva opinió és que ho ha aconseguit. L'any passat també va tastar la gran Zegama i el seu somni és que algun dia, la de la Vall del Congost, també sigui un referent arreu.
En general i si no vaig errat, l'abuelo ha aconseguit que tothom fes una hora més que l'any passat, a grosso modo, per tant, si volia endurir la cursa, a fè de Deu que ho ha aconseguit, l'últim invent, l'última pujada abans de meta, a aquelles alçades de cursa, hi fa molt de mal i estic segur que li deurien fer mal les orelles dels renecs que proferia el personal, jajaja....

Tot i la seva duressa, la cursa és impressionant, els camins i corriols són fantàstics i quedes amarat de muntanya pels quatre costats. Muntanya en estat pur i amb les últimes nevades i plujes, ha fet que l'aigua dels rierols a travessar fos més abundant que mai i ens mullessim fins els cataplins!!!!


Ufff!!!! sens dubte que el Congost va fer putrum-putrum

Abans del tret de sortida, tot és bon ambient, riures, bromes, xerrameca per a donar i per vendre, saludar vells coneguts, d'altres que fa temps no hi coincidies, noves coneixènces, més bromes i més gresca fan com si el personal no sabés massa bé on es fica i les sorpreses que ens tindria a punt l'abuelo. Més de tres cents participants prenem la sortida.

L'inici és distès i els primers kilometrets passen volant, tot i que l'organitzador ja ha variat el recorregut inicial vers l'any passat, essent més distret i amè, però alhora més dur. Tot i així com estem al principi, ningú es queixa i el trenet que anem l'Enric, el Joan Ll., el Ramon, el Luigi.... fem via tot i buscant l'escalfament de les cames.



L'alegria dura poc a casa del pobre i no passa massa temps que ja perdo companyia i pujo cap el pla de la calma amb altres corredors desperdigats. Ostres, només portem 10kms. i la muntanya ja estar plena de corredors. De fet la meva cursa serà una calcomania de la de l'any passat. Em planto al pla de la calma en 1h.39', no anem massa bé, però el nou circuit inicial potser fa que hi empri més temps. No faig cas i ara bé un bon tram de baixada per recuperar abans d'afrontar el paraiso. En la baixada torno a enllaçar amb el Luigi, que va a mig gas interessant-se per un company que ja ha quedat out. Jo vaig fent tot i que noto no anar massa fi de panxa, però l'avituallament del 15 ja és a tocar i farem quelcom. Els voluntaris ens animen, de fet en conec molts, sobretot en aquest punt, ja que són correcats i vénen a donar un cop de mà.
Afronto el paraiso continuant no anant massa fi de panxa, deixo marxar al Luigi que ja no veuria més, per buscar un raconet per a fer-hi una parada tècnica tot apartant-me del corriol. Uff!!, això ja és una altre cosa, quin descans!!. Toca tirar endavant, conec el camí i sé que la pujada tot i que costaruda no és excessivament llarga. Mentre ja vaig sentint l'ambientillu que formen els koales a dalt de tot, fitxats per l'abuelo per donar ambient a la cursa. Ho aconsegueixen i és d'agraïr pujar tots els artilugis allà dalt a pata i fotre el xivarri que resonava per tota la vall.



Tornem a tirar avall per anar a buscar la bifurcació amb la mitja, anem a buscar el km19, quan em passa en Jessed, el primer de la mitja que han sortit una hora més tard, de fet només me'n passa un aquest any, per tant, no em quadre res. Tan se val, ara ha de venir la part més complicada i ja tremolo. Arribo a la cruïlla, on ja em toquen les 3 horetes, gir a l'esquerrà i cap a serra madrona. Un tram molt dret on la gent queda ben clavada, sobretot després de venir d'una baixada considerable. Jo no sóc menys i aquí com l'any passat començarà el meu calvari. L'Enric, un altre vell conegut, m'atrapa i se'n va amunt, tampoc el veuria més. Mica en mica el pendent va disminuint, per després d'una estona, planejar una mica i entrar en un puja-baixa abans de començar el purgatori. En Tamayo, també em diu adéu, en Pedro no va tan fort i encara m'hi puc afegir una estona tot i que ell ja té els primers símptomes de quedar-se enrampat en qualsevol moment.

Comença de nou el meu calvari, el purgatori s'em torna a atrevessar i no puc amb ell. Estic exactament en la mateixa tessitura que l'any passat, els mateixos problemes, els mateixos dubtes, el mateix esgotament físic, els mateixos pensaments. De sobte, sento en Joan Llopart una mica més amunt, amb qui amb prou feines i treballs puc enllaçar per uns moments. Ell també va mort i enrampat per a tot arreu, de tan en tan fa una petita parada per recuperar-se, jo ni així aconsegueixo quedar-me amb ell i és que de coco tinc el que tinc. El Pedro recuperat una mica també em deix, així com una vintena de corredors que des de l'inici de la pujada han anat adelantant-me.

Només tinc un pensament, arribar a dalt com sigui i allà ja recuperaré el que faci falta, sommiant en un bon avituallament que capgiri la situació que hores d'ara sembla més la d'un nàufrag enmig de l'oceà buscant un tauló on agafar-se que el d'un corredor de fons.
Mica en mica el bosc s'esclarissa, senyal inequívoca de que arribem a dalt. Continuen passant-me corredors que ténen el pundonor d'anar corrent una mica, jo no puc dir fava i menys "bisontejar". Abans d'arribar a can Vollber, també em pasa la Mireia que amb el seu tram-tram va fent tot divisant ja el meu tauló.


La Teresa em vé a rebre i riu de tots els improperis que surten de la meva boca, de fet baixen tots els Sants i em sembla que els que no ho són, també. Vaig de pet a l'avitullament on hi sommio un bon entrepà del que sigui, però... li foto al plàtan però no en tinc prou. L'Assumpta em socorra, tot i que em diu que estic blanc com el paper! Entro a la terrasseta de Can Vollber i m'hi trobo en Pedro amb unes volls i una plata de pernil amb pà i tomàquet!!!!



Això no es fa Pedro!!!!, jajaja.... com no podia ser d'una altre manera compartim taula com si ni vingués d'una hora, i en aquells moments no hi anava, Volls, coca-cola, llom embutxat, fins i tot m'haguera menjat el pà en tomàquet. L'avituallament pirata estava preparat per en Pau que vé més al darrera, però mentre, nosaltres anem fent, quan també si ajunta en Sioux. Entre tots tres en passem via de la safata, jajaja...


Sembla que em vagi refent, també em prenc un ibuprofeno, quan decideixo tornar a tirar avall ja que estic agafant una mica de fred. En Sioux i en Pedro encara si queden i veig que no ténen intenció de fer moviment, per tant en bodi, sant tornem-hi!
En un moment estic al tagamanent i porto 5h13', km27 de cursa, a l'avituallament pirata he perdut més d'un quart d'hora però ha servit per a revifar-me una mica. Ara toca una bona baixada, llarga de gairebé una hora, que anirà bé per acabar de recuperar.

Ja de cara avall, saludo al Yves, que estar en un control, m'hi paro un moment per a fer la foto . . . .



Per passar l'estona ja s'ha polit més d'una ampolleta de sidra, jajaja... , encara amb el somriure a la boca continuo per la feina que encara hi queda molta cursa i no fos cas que arribessim fòra de control, amb tot el que m'ha costat.
Continuo de cara avall on topo amb el Robert, alma mater de la forestal de Sort que també ha vingut a donar un cop de mà. Ja ensumo el Figaró per travessar de nou el riu ben farcit d'aigua per fer-ho tot més .... aventurer?
6 horetes de cursa i encara me'n quedan potser un parell, ufff!!!! no s'acaba mai, i encara falta pujar a la Trona, lloc on ara enfilem després d'uns corriols on en situacins normals es podrien fer perfectament trotant, però jo em conformo amb un caminar ràpid juntament amb un corredor que porta un gos lligat a la cintura, en plan canicross.
De sobte em torno a topar amb en Joan Llopart que continua trempajant la situació com pot, encara amb fortes rampes per tot arreu. Ara ja no ens deixarem i ara jo, ara tú procurem que no se'ns faci de nit.
Coronem la Trona, una hora més, ja en van 7 en el km36. L'any passat ja s'enfilava tot baixada cap al poble però en aquest l'abuelo encara ens ha posat una última dificultat. Una vegada a dalt a Trona es va a buscar el torrent de l'avellaneda, una baixada molt tècnica que ens portarà a Valldàneu on enfilarem, ara sí, l'última dificultat del dia.


L'última pujada se m'enganxa molt i torno a defallir, però per sort és curta i entre pitus i flautes puc arribar a dalt. Ara sí, es planeja una mica per fer cap a l'últim avitullament, aquest format per la gent de SVicenç amb la caloreta al front, molts ja havien estat a l'avituallament del 15. No me'n puc estar i encara agafo dos o tres troços de pa de pessic que devoro com un primitiu, jajaja... torno a tenir gana i això que ja hi som.

El Joan em dona pressa, doncs ja té ganes d'arribar. Una última baixada que ens portarà a les portes d'Aiguafreda on ja hi veiem les primeres cases. En buff ens vé a rebre doncs tenim la parròquia una mica preocupada per la tardança i fa els últims metres amb nosaltres.

L'entrada és emotiva després de l'esforç i l'abuelo s'encarrega de fer-hi la cleca microfon en mà, on el Joan aconsegueix la marató 101 i estar més content que un gínjol, jo hi clavo la 44, una de les que m'ha costat més, us ho asseguro. Per l'anecdota 8h.29' 40, la marató amb més temps emprat però no hi fa res, de fet em sembla que hi venia a fer un bon entrenament, jajaja.... Ah! i al final "només" 200 arribats!!!! quina escabetxina!!!!




"El tercer tiempo" tanca una jornada memorable on evidentment en Pau és un dels propagonistes estrella després d'assolir el repte (fer-la dins de les 9h. que donava l'organització) a més de super-guido (2on de la general, baixant de les 5h!!!!), la mireieta, el ballesta, el sioux, el nil, el gran massa, tamayo i el seu company, norbert, pedro, els koalas.....


Agraïr a tots els que ho vau fer possible, començant per l'alma mater i tots els seus col.laboradors, avituallaments amb el komando caloretu al front, l'animació dels Koalas situats estratègicament, i un llarg etc que han fet possible aquest esdeveniment, això deu portar una feinada de por i trobar gent que hi col.labori també costa lo seu. A tothom, per molts anys i podeu estar orgullosos d'haver fet una cursa que sense cap mena de dubte se'n parlarà molt i molt, i si no ho és, ja estar en una de les més dures de l'estat. Ho heu aconseguit F E L I C I T A T S ! ! ! !

Per acabar, quatre imatges per a la història . . . .


La duresa de la prova queda ben reflectida en la cara del meu company Víctor de la Hermosa.



L'èpica entrada de l'amic JBallesta improvitzant dos pals per poder arribar a meta després de fer els últims tres kms en una hora degut a les fortes rampes que va patir.



Imatge impagable del Pau esprintant després de gairebé 9h de cursa aconseguint el seu objectiu.



El Joan Llopart amb el trofeu que li donà l'abuelo en motiu de la seva 101 marató. No tothom ho pot dir.


E N H O R A B O N A A T O T S ! ! ! !


Salut.

5 comentaris:

Malfieten ha dit...

Noi que èpic, mare meva com vareu patir !
Felicitats, nomes acabar una bestiesa com aquesta, té moooolt mèrit.

Ens veiem a la Selva-Prades ! espero no patir tant...

Luigi ha dit...

Molt bé bodi, molt bé! Bona crònica!
Reconduint la situació quan les coses es posen magres i gaudint allà on vagis (M'imagino la teva cara davant el pà amb tomàquet i el pernil!)

Isma ha dit...

Ostia quina crònica més xula!!!! Moltes felicitats!!! Només vas arribar mitja hora abans que jo? jejeje... Així no estamos tan mal!!!!!!
Salut i fons aviat espero!

bodi ha dit...

Albert, èpica? fet una merda és com estava, jajaja.... ens veiem dissabte, i si, espero no patir tant.

Lluís, tú sempre estàs malament, ja m'agradaria estar la mitat de malament que tú, bandidu, el dia que tornis ha estar a tope arrasaràs! matxos?

Enhorabona, Isma, tú també te la vas currar de valent. Jo en molts moments si que veia que estaba muy mal, jajaja....

Salut.

Luigi ha dit...

ei Bodi! Tens raó, últimament em queixo molt. Saps què passa, que ara visc a dos móns: ni corro bé ni deixo de córrer del tot. Surto poc i sense ordre. El món de la indecisió. I si bé els resultats són positius, no estic en tan bona forma com fa dos anys, simplement deu ser perquè m'he aprimat bastant.
Matxos no ho sé. No em vull lligar a res. Ara bé, ja saps que un petit "copet" (mai millor dit!) uns dies abans i allà hi seré acompanyant-te.
Em va agradar compartir camí al Congost.
Sort a Prades
Records a tots dos