es bo d dir

Clavícula trencada

2012-01-17T18:39:00.005+01:00

Dissabte, 7 de gener 2012
La Múnia (Alt Penedès)

Començàvem l'any amb empenta i amb ganes de fer les coses bé durant aquest mes de gener, per agafar una mica de velocitat i preparar mínimament la marató de Bcn. Després de la Cursa dels Nassos de S.Sadurní d'Anoia, ja havia sortit un parell de dies més abans de Reis, en un dels quals ja vaig començar a fer pujades.

El dissabte 7 de gener tenia programada una patxangueta de futbol en el marc d'una festa de 50 anys d'un company, uff!!, campet d'herba, pilotes com cal, bon ambient i amb l'objectiu de suar una mica abans de l'àpat principal. Però en una jugada tonta, disputant una pilota, em fotu de lloros. Estic acostumat a caure i de recrear-m'hi si cal, però avui ha estat diferent, he caigut com un sac de patates i no he pogut acabar de donar tota la volta per caure sense conseqüències. Ho veig de seguida, mig ajupit al terra ja m'agafo l'espatlla notant un "bultu" considerable ... merda!!!!

A partir d'aquí, Hospital de Vilafranca, radiografies, etcetcetc... afortunadament un dels que juguem hi treballa i gràcies a la seva aportació en una hora enllestim. Gràcies, Juli ;-) . Hi surto amb un vuit que em deix prou inmòbil, però el mateix metge em diu que allò és un "apañu", textualment, que el dilluns hi torni i s'en tornaria a parlar. El diagnòstic, però no ofereix dubtes ... clavícula trencada!!!!

Tornem a la festa amb més pena que glòria, unes cervesetes i cap a casa ja que em comença a fer mal. Durant la nit i sense poder dormir massa, anem barrinant, ja que al ser d'una mutua i davant de "l'apañu" que ens han fet i de l'importància que deuen tenir les primeres hores posteriors a la fractura, no ho acabem de veure clar.

Ja espero que es faci de dia per trucar a la central de la mutua per esbrinar a quin centre ens podem adreçar, és diumenge i tenim tot el temps del món. Tenim vàries opcions però em decanto per la Dexeus, al menys allà saben de que va el tema i encara que sigui per urgències segurament quedaré més tranquil.

En un moment hi som, de seguida ens atenen, més radiografies, visita ... el vuit que m'havien fet no estava malament però el tipus de fractura requeria un altre tractament, amb un simple cabestrell ("cabestrillo"), fariem el fet. Estic content, ben atès, bones instal.lacions ... estic més tranquil, a més l'endemà, ja ens donen visita per evaluar el tema, tot molt ràpid.

El diluns ja estem en mans del Dr.Marlet, una autoritat en el món de les espatlles-clavícules, estic tranquil i ser que estic en bones mans. Ens fa el croquis del que tinc i de moment s'obte per una cura conservadora, continuo amb el cabestrell i pá lante. D'aquí una setmana, dia 16, més radiografies i nova evaluació.

Una setmana tranquila, no em fa massa mal, però a les nits no dormo massa i per altra banda em trobo bé, podria fer de tot si no fos per això de l'espatlla, afortunadament la fotuda és l'esquerra. Faig algun tomet de jubilat, endreço l'ordinador, aprofito per tancar algunes curses pendents de viatge, d'altres que les perdo com la mitja de Sitges, els 10k de Vilafranca, la marató de Campdevànol, la Botifarunner, etcetcetc... espero poder salvar encara el mes de març, que buit de dipòsit, hi pugui reaparèixer, si nó, si que les pèrdues seran incalculables, jajaja... UTLes Fonts, Congost i Bcn.

Dilluns, 16, nova visita després d'haver passat per radiologia ... el metge ja no fa tan bona cara i em diu que la fractura s'ha mogut ... haurem d'operar!!!! Ostres, ja que mai he trepitjat com aquell que diu un hospital!!!! em demana més probes, anirà ràpid, em diu que aquest divendres mateix, doncs ok. Més radiografies, anàlisis de sang, electros i a concertar el preoperatori amb la sorpresa de que m'adelanten a dimecres 18, glups!, demà!!!! Més paperassa i al final després d'haver sortit a les 3 de casa hi arribo gairebé a les 9 del vespre, una tarda maratoniana.

De moment estic bé i tranquil, suposo que fins que no em trobi estirat a la llitera per anar cap a .... Emprenyat perquè fins i tot necessitem l'ok de Madrid per operar-te i no l'he tingut fins a les 6 de la tarda d'avui, una vergonya! IN, IN-DE, IN-DE-PEN-DÈN-CIA II*II, jajaja... només agraïr la multitud de mostres de suport, via facebook, per sms, per telèfon ... sou collonuts i us estimo molt a tots, jajaja... Si tot va bé demà dimecres al migdia ja haurà passat tot i començarà el compte enrere en la recuperació, és veritat, sento que hi tornaré amb més ganes, no hi ha com no poder fer una cosa perquè et vinguin més ganes de fer-la. Ens hi la veiem ;-)

Salut.

Cursa dels Nassos de Sant Sadurní

2012-01-10T18:45:00.007+01:00

Dissabte, 31 de desembre 2011
10'600 Kms. - 53' 42
Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès)

Després d'un grapat d'anys, em ve de gust tornar a despedir l'any i alhora celebrar el meu aniversari, tot corrent una "San Silvestre" com es deia abans o una Cursa dels Nassos una vegada catalanitzat i evolucionat el tema. L'oferta és temptadora, a les 11 del matí, amb la tarda lliure, al costat de casa, lluny de les aglomeracions de ciutat i en un circuit encara que prou trencacames, no s'escapa de l'encant de passar per entre un paisatge típicament penedesenc envoltat de vinyes arreu.

Molta gent coneguda a la sortida, els de sempre, els clàssics, i els nous, els que debuten i tenen el cuquet de saber el que és ben bé tot això de córrer. Escalfament mínim, visites sorprenents com la del Capità Pirata Potatorta, jo em penso que s'ha perdut, però fins i tot sense dorsal tira endavant. No ens adonem tot xerrant i rient, de que el tret de sortida acaba de petar.

Uns metres per dins el poble serveixen per estirar el pilot i per sortir del poble ja sempre picant amunt fins pràcticament Can Rossell. La vaig fent petar amb diferents companys i el Carletes fins al km2 on cadascú ja va a la seva encara que amb la mirada els vaig seguint a tots. Jo ja esbufego una mica i s'em fa una mica costarut, però no m'hi capfico, avui només busco estirar una mica les cames entre les vinyes del Penedès i a veure si puc córrer durant una hora seguida, fet que fa dies no passa.

Aguanto el tipus fins a Can Rossell on la cursa ja gira pendent avall en direcció novament al poble, si més no psicològicament, és una carrera molt curta per mi, per tant mooooolt ràpida, però jo vaig fent la meva. El perfil de la carrera canvia i fins la línea d'arribada sempre picarà avall excepte en un parell de punts on l'organització ens té preparades un parell de trampes en forma d'unes pendents prou costarudes per a trencar-te el ritme.

Superat l'últim entrebanc, ja enfilem l'entrada al poble a bon ritme, em sento ràpid encara que no debem anar a menys de 4'30, un grupet de 4 que els prometo guerra si puc superar l'últim repetxonet ja dins el poble, poden estar encara dins el quartet... ho aconsegueixo, últims 300m. i canvio el ritme, només un nano jove es pica i pot seguir-me, adelantant-me a escassos metres de la línea d'arribada, tan se val, estic content d'haver-lo fet patir i de donar-ho tot fins el final, ja sé que la velocitat no és en aquests moments el meu fort, però encara he pogut fer un canvi, jajaja...

Acabem com hem començat, tornant a comentar la jugada amb tota la tropa que al final m'han tret un parell de minutets, bona matinal, un dia perfecte per córrer i suar una mica que ha servit per passar un matí de Cap d'Any amb els auguris de que, en el que entrem, ens depari més aventures i més carreres on poder disfrutar de valent. D'això es tracta.

Salut.

reptes 2012

2011-12-30T19:30:00.006+01:00

21 d'abril i 6 juliol de 2012

Encara el TOR en el record, un record que perdurarà per sempre protagonitzant una de les experiències més intenses que ens ha deparat aquest món del córrer, ja hem de pensar en afrontar nous reptes per a no viure de la història i seguir el nostre camí tot descubrint nous itineraris, nous paisatges, nous companys de travessa, noves experiències ... Enguany tot i semblar baixar el pistó, serà difícil superar el llistó tan bèstia del TOR, veureu que no és així.

Em fa gràcia fer dues carreres noves per a mi, i viatjarem a Mallorca, a l'abril, tot just després de Setmana Santa, per enfrontar-nos a la serra de Tramuntana, un trail de 106kms. creuant l'illa de punta a punta, d'Andratx a Pollença, 106kms. de molta pedra, de camins desconeguts, de gaudir d'un nou indret tot satisfent d'aquesta manera un deute pendent de fa molt de temps d'assistir a aquesta carrera per la gran qüantitat d'amics i coneguts de ses Illes ... l'Assumpta hi va estar treballant sis anys.

La dificultat del segon repte és molt més gran, aquesta vegada farem un recorregut per Andorra, un País magnífic i alhora ben desconegut per a mi. També era una assignatura pendent, d'altres anys coincidint amb l'Ehunmilak em tirava més el País Basc, però enguany, que casualment no coincideixen, no podia esperar més.

Serà a ple estiu, 170kms. recorrent Andorra de dalt a baix, 170kms. d'alta muntanya amb 13.000m. positius, més d'una quinzena de pics per sobre dels 2.400m., muntanya pura en tota la seva esplendor, els paisatges han d'ésser brutals i les ganes de ser a la línea de sortida del divendres al matí, inmenses. La dificultat serà màxima, sobretot venint del TOR i he de procurar que el cap no em jugui cap mala passada, com p.ex. sortir massa refiat, anar de sobrat, etcetcetc... tornar a preparar aquesta cursa com si fos la 1a., arribar-hi carregat de kms i de metres de desnivell ha de ser determinant, així com el sacrifici i humilitat per afrontar aquesta classe de reptes.

Ara tindrem dos mesos de moderada tranquilitat, alguna mitja, buscant una punteta més de velocitat, alguna cursa de muntanya amb poc kilometratge, molts rodatges, alguna sortida-entrenament garrotxína, i continuar millorant l'imprescindible ritme bisonte. El març també m'espera una bona trallada, la primera de la temporada, també serà un repte important lligar l'UTLes Fonts, Congost i la marató de Bcn totes tres seguides, en tres cap de setmana consecutius.

Després de Mallorca potser lligui amb l'UTBCN i al maig 7Cims i Zegama. El juny tornarà a ser un mes de càrrega, el definitiu per afrontar amb garanties Andorra, hi caurà Els Bastions o Nargó i l'Emmona. Com veieu un calendari ben farcit de kilòmetres, podeu veure el calendari complert a la part de dalt, a la dreta del blog, que ens depararan noves emocions, noves aventures i noves coneixences.

MOLT BON ANY 2012 per a tots,

Salut.

Marató de l'Ardenya

2011-12-17T13:37:00.013+01:00

Dissabte, 10 de desembre 2011 - 5h.52' 29
Sta. Cristina d'Aro (baix Empordà)

En un principi no tenia previst fer aquesta marató ja que a l'any passat no hi vaig sortir massa content, però després de fer la del Montseny, l'assistència inexcusable a la Pirata, doncs, l'Ardenya ... tornaria a caure. Tres maratons després del Tor no està malament, a més de sumar pel mètric del club que aquest any pinta que serà moooolt disputat. Ara la marató és una distància que la tinc totalment assumida i s'em fa relativament còmode, encara que n'hi ha de més o menys dures, de que ho passis més o menys bé, però "córrer" durant 6-7-8h. a hores d'ara, és un fet "normal".

Novament molts coneguts a la sortida, i d'altres que s'em presenten encara felicitant-me pel Tor, gràcies. Uns que també repeteixen, d'altres que han passat de fer la mitja l'any passat, enguany, s'atreveixen amb la marató i finalment, com sempre, hi ha els debutants amb tot el seu temor i incògnites de qualsevol novell en el seu primer dia d'estrena. L'Orzo i la 3a. intenten muntar una barqueta per a fer-la plegats, però jo tinc molts dubtes i sé que ells estan més forts que jo actualment. Anar amb ells seria anar collat d'un bon començament. També hi ha el Pedro, amb el seu motoret que sempre fa força mal, i l'Enriccb que al Montseny ja em va donar una bona repassada. També hi ha el grupet de Banyoles amb el Narcís i companyia, el Jordi Xaus, en Mr.Juanlu, etcetcetc ... Per tant, i com sempre, al principi les intencions en són unes i el que mana la carrera en són unes altres.

Sortida ràpida que ens deixem endur per la resta de corredors, creuant la carretera per un camí estret per començar a estirar les cames. La 3a. ja s'en va lleugerament i amb l'Orzo compartim els primers metres tot fent-la petar. Això ja va de debò i la xerrameca durarà poc, després de remullar-nos els peus a la riera per primera vegada, deixem enrera el bosquet i un prat que haurem de fer de tornada, ell ja puja un puntet a la primera pujada sèria i em deix enrera ... no el veuria més.

Encara puc compartir amb el Narcís i el seu company abans de que començi un corriol costarut que ens portarà a les primeres grimpades de la jornada i a gaudir per un tros de carena guapa-guapa. Veig la 3a. "a tiro", l'Orzo l'ha deixat enrera i trobo que va prou fort. Ella va fent i a la pujada l'atrapo. Compartim la carena i a la baixada, tècnica, la deixo enrera davant la meva sorpresa. Penso que ja hi haurà temps de sobra per què em torni a agafar i sempre va bé saber que per darrera hi ha gent coneguda, a més, ella, asfaltera els últims mesos, li anirà la mar de bé tot el tram de pista, per començar 5kms., per arribar a l'avituallament d'en Navimik on ens espera un bon porró de Voll, jajaja...

Després d'aquest petit recés i una baixada prou còmode, torna a tocar posar el motoret. Camins ombrívols on ja començo a apreciar la gran qüantitat de bolets que hi ha als marges del camí. Això em distreu i em fa passar més bé aquests trams per a mi infumables. Veig l'Enriccb al meu davant, una altre motivació ... els camins es tornen novament pistes inacabables, amplíssimes, fastigoses, afortunadament els kms. passen més ràpid, encara que el grau de gaudimenta és 0.

Amb l'Enriccb la fem petar quan arribo a la seva alçada i tots dos coincidim en que sembla que aquest any no s'ens travessa tant la pista, serà que ja hi anàvem mentalitzats de l'any passat. En poc temps el deixo enrera per uns camins amb una pendent prou exigent encara que m'hi trobo relativament còmode i vaig tirant, avançant algun corredor que no conec però em saluda ... un altre seguidor meu, jajaja...

Els kms. van passant, les hores, vaig reconeixent el terreny de l'any passat i els canvis previstos de moment no els sé veure, si algun canvi d'avituallament, algun que l'esperava i no el trobo, em fa falta, potser és el més diatanciat 8-9-10kms. són massa estona sense abeurar. S'acaba la pista momentaneament, ara un llarg corriol, amb bones vistes de la costa i Sant Feliu de Guíxols als nostres peus, ens porta a la base d'un tallafoc, dret com una mala cosa que recordo perfectament de l'any passat on hi vaig repescar l'Artigas i la Montse inesperadament.

A l'entrada del corriol m'atrapa la 3a., ben acompanyada, jo ja vaig justet de benzina i declino l'invitació a seguir-los, prefereixo anar a la meva. En aquest tram es pot córrer força, però em falta avituallament i començo a agobiar-me, afortunadament sé on vaig i el que em trobaré, per tant, la paraula paciència comença a recórrer el meu cap sense parar.

Com un miracle, abans d'arribar a l'inici del tallafocs, se m'apareix una font a mà esquerra ... estic salvat!!!! i fico el cap dins amb dificultat, comença a fer bo i la roba ja fa nosa. Em revifo i en un tres i no res ja estic pujant el tallafocs, ostres, no hi veig ningú en tota "la canal", quatre boletaires que es posaran les botes, però cap corredor a la vista.

Ara recordo que aquesta pujada està dividida en dos trams, amb una baixada intermitja per afrontar la part final, més dreta, més muntanyera, però afortunadament curta que a aquestes alçades de cursa les forces ja van justes. Ara si veig els de davant, reconec la 3a. que està a punt de coronar la part final, no la tinc lluny i segons com ...

Uns metres finals que s'enganxen, però potser no tant com l'any passat. Miro al meu darrera i gairebé no hi veig ningú, de l'Enriccb, ni rastre. Doble sorpresa a l'arribar a dalt, la presència inesperada de l'Assumpta en un lloc poc habitual i prou abrupte per a ella i l'avituallament esperat i desitjat que l'any passat no hi era. Eps, aquest ha estat un bon punt, però de l'últim a aquest, en faltaria un altre d'avituallament.

La parada me la prenc amb calma, realment em feia falta. L'Assumpta em diu que ha deixat el cotxe a La Pedralta a 200m. d'aquí per on també hi hem de passar, però nosaltres després de fer un bon tomb de més d'una hora. Encara ens queda força puja-baixa pel final encara que ja ens acostem a la trentena de kms.

Riem una estona amb els de l'avituallament i torno a la cursa. Camí, corriol, per afrontar novament una dura pujada a un cim "de cuyo nombre no puedo acordarme", però us puc assegurar que amb unes vistes novament excepcionals. torno a recordar aquest tram amb claretat, l'any passat hi vaig perdre bous i esquelles, clavat com un Sant Crist, però enguany sembla que una mica millor encara que no hi sobra massa, sempre deixant que els de davant obrin traça.

Una vegada dalt, novament una baixada molt tècnica que em fa guanyar posicions ràpidament alhora que em quedo sol camí avall. Aviat entrarem per una torrentera prou xula, també molt tècnica, estem sobre el km30-32. Per un moment perdo les senyals encara que el camí no ha de tenir pèrdua, però no respiro tranquil fins a trobar-ne una altre. Torrentera avall amb certa precaució, el terreny està prou relliscós com a prendre-hi mal, a més d'unes bambes Tor-eres prou gastades.

Part final d'aquest tram, també prou llarg i engrescador en el qual l'any passat tampoc el vaig poder assaborir massa. Sortím a un camí i novament una forta pendent després de girar 90º a mà dreta, monòtona, desencoratjadora, poc motivadora, però recorrent a la paciència podem tornar a solventar aquest tram. Albiro a la llunyania La Pedralta, novament un punt de referència, engrescador, avituallament, càrrega d'energia.

Ja hi veig el cotxe aparcat, l'Assumpta, ja ens coneixem, ja deu estar preparada corriol avall per captar el nostre descens, per tant no m'hi torbo massa avituallant-me i enfilo corriol avall.

No m'equivocat i amb la dona de l'abuelo, seguint la cursa, càmera en mà, van donant fe de les baixades de tots els corredors. Ara ja sí que anem de cara avall, això penso encara que hi quedi una forta pujada abans de, definitivament, ensumar la línea d'arribada. El corriol deix pas novament a la pista que bruscament s'enlaira davant nostre. Torno a recordar el mal tràngol, aquí en Jordi Xaus, m'atrapava i era incapaç de poder -lo seguir. Avui, encara que amb dificultat, puc anar fent camí.

Ara sí, som dalt, on ens rep de nou un avituallament portat per una amable parella, ara sí que ja no queda cap sorpresa, ara sí que li veiem les orelles al llop, ara sí que comença a estar al sac i estem a punt de lligar la 56, ufff!!!!, 56. No em deixo anar tant com l'any passat i procuro trotar amb constància, sense apretar les dents, però amb un puntet de sacrifici. Tramet tècnic que ens porta als primers metres d'inici de la marató, tornem a conèixer el terreny, ara amb més motiu, doncs fa unes hores hi anàvem en direcció contraria. Aquí si que noto un petit canvi en l'itinerari respecte l'any passat, però un canvi pràcticament inapreciable.

Baixada encimentada, tornem a l'extens prat i tornem al bosquet. Ja la tinc. Ens queda l'última sorpresa en forma de netejar-nos les bambes per dins un rierol amb una aigua prou freda, bon detall de l'organització, bambes netes i peus frescos, jajaja...

S'acabat, remunto el marge del rierol ja pràcticament davant del pavelló, últims metres, passo per sota els globus, gir a l'esquerra i cap dins el recinte on hi ha l'alfombra que definitivament marcarà el temps exacte en recórrer la distància establerta.

Hi ha prou animació i jo que ho dono tot per bo, amb una mica de millors sensacions que l'any passat, encara que notant-me lluny de la millor forma, però continuant sumant kms. Al final, fins hi tot en sóc premiat en els diferents sorteigs que ha realitzat l'organització amb una samarreta tècnica de "qualité", moltes gràcies jo sóc dels típics que mai no em toca res, jajaja...

Dutxa, no ens podem encantar ja que tenim taula reservada a Sant Feliu de Guíxols per en Clave que malauradament al final és baixa. En som més d'una dotzena, bones menges, magnífica companyia, bon beure, mil batalles vingudes i per venir i els xupitets de rigor, primer, erroneament de mistela, després, desfet "l'entuerto", de patxaran, jajaja... Bona manera de cloure una jornada magnífica, en un indret i en una marató que mica en mica, encara que estigui lluny de les meves característiques, es va convertint en una cita ineludible, més, si la pots compartir amb tant amics.

Salut.

2a. Pujada a Sant Pau

2011-12-11T16:11:00.014+01:00

Diumenge, 4 de desembre 2011
10'3 kms. - 57' 13
Vilafranca del Penedès (Alt Penedès)

No volia deixar escapar l'ocasió de poder participar en aquesta prova que amb tanta dedicació i estima es dediquen a organitzar els nostres amics dels Falcons de Vilafranca. En la seva 2a. edició ja es pot dir que és una prova consolidada, tancant inscripcions 15 dies abans de la carrera. Aquí també ha arribat la dèria per posar-se un dorsal i afortunadament ja hi ha un bon reguitzell de curses, des de la coneguda i més antiga mitja marató, la de l'Espirall, passant per una molt bona cursa de 10kms. i acabant per aquesta cursa semi-muntanyosa que fa les delícies dels participants, de tota mena, de neòfits en l'art de córrer, fins a grans i consagrats experts en la matèria.

De fet no haguera hagut de menester el cotxe per arribar-me a la sortida, però per comoditat i logística desisteixo d'anar-hi tot xino-xano. Diumenge perfecte per córrer, amb fresca a primera hora i un solet agraït a mida que va avançant el dia que a la fi, permetrà als organitzadors poder fer com cal la botifarrada que ens ténen preparada a l'arribada. Molta gent coneguda, alguns vinguts recenment de la Behòvia, de la marató de Donosti, d'altres de NY, i els típics que no fan mai res però que sempre estan on fire.

No ens adonem i ja hem d'estar a punt per la sortida. Un coet serà l'instigador de que la gent en surti esvalotada tot iniciant la cursa donant una volta i mitja a la pista d'atletisme abans de sortir, camí enllà, direcció a la muntanya de Sant Pau. Ràpidament ens endinsem en la riera del Llitrà, a un ritme còmode tot fent-la petar amb l'Ignasi, un ultrafondista consagrat amb el qual comentem els esdeveniments que hi tenim preparats pel 2012.

La xerrameca no dura massa, i en un moment ja creuem la carretera, senyal inequívoca de que en un moment ja estarem enfilant-nos cap a la muntanya per la pista encimentada dels dipòsits, amb rampes de fins el 23%. El nen de cal Pòdium, ja em dóna caça i el Francesc Fos ja ha arribat a la meva alçada i m'acompanyara una bona estona. Ell està de "paseiu" després de les 3h.08' de Donosti, i pensar que quan el tenia de jugador de futbol no hi havia manera de que corrés, jajaja...

Amb ells dos comparteixo les dures rampes dels dipòsits, que avui no em vé massa de gust pujar-les corrent, guardarem pota per la baixada que no estem massa per a tirar coets i com sempre aquí a Vila, tothom va a tope, amb mil i una rivalitat entremig.

Deixem ja la pista encimentada per endinsar-nos corriol enllà, un corriolet juganer, distret, que permet recuperar una mica l'alè de la dura i exigent pujada que acabem de transcórrer. L'Assumpta ja està maquina en mà per a deixar-hi record, la gent en fila india i encara recuperant forces de l'esforç anterior.

Deixem el corriol enrera per tornar a sortir a l'exterior, de cara avall pel camí de Vilafranca a Sant Pau, després de passar, gairebé de puntetes, per l'ermita. Camí farcit de caminaires de diumenge, cami ample i corredor, camí que ens porta per uns moments direcció a la Vila i ens allunya de la muntanya, estem passant per l'equador de la prova i en aquest tram de baixada encara em surt un km. a 4'22.

La il.lusió d'anar tan ràpid no dura gaire, el temps que estem per girar de nou vers la muntanya. Glopet d'aigua i tornem a encarar l'anada de nou cap a l'ermita, per una altra cara, però igualment per una pujada que ens tornarà a fer tocar de peus a terra.

En Fos ja ens ha deixat per incrementar una mica més el ritme i que pugui guanyar-se l'esmorzar, en Pòdium, com un fidel company, talment com a Sant Martí, anem compartint cursa tot enfilant una de les darreres pujades on hi haurem de tornar a alternar el córrer amb el caminar, ca-co.

Pujada curta però que "se las trae", encara tenim al Fos a tiro, però ja serà per poca estona i aviat li perderem la pista. Tornem a passar de resquitllada per l'ermita, pujant per la zona de les "barbacoas". Ara toca carenajar abans d'afrontar l'últim repetxonet que ens portarà al darrer avituallament i directes cap a l'arribada, uns tres kilometrets per acabar de donar-ho tot, cara avall.

Per la carena el Pòdium em treu uns metres abans d'arribar novament a la pista que ens porta al darrer avituallament, alhora que coincideixo amb el R.Vinyals, membre de la barqueta Bcn'10, i per darrera se'ns afegeix el veterà J.Domènech. Queden poc més de 2kms. i és l'hora de cremar les naus així que en l'avituallament ningú s'hi encanta massa, fins i tot n'hi ha que no si aturen ni un moment. Jo, a la carrera, agafo un got d'aigua, vull mirar d'agafar al Pòdium a la baixada dels dipòsits, però el "puta" també baixa prou bé, mira que n'après de pressa, jajaja...

A la baixada i abans de creuar la carretera, procuro desempallegar-me del grupet, però els hi trec poc avantatge i sé que quan el terreny torni a planejar tornaré a ser pell. Tornem al camí rural després de deixar enrera la carretera, la gent ja dóna tot el que té encara que les forces ja justegen. Darrers metres frec a frec amb en Vinyals i en Domènech amb "l'honrilla" en joc, entrem a la pista per a donar-hi els últims 200m. i ... el que ja el que pot, no està obligat a més. Al final prou satisfet a una mitjana de 5'39 que per ser de mitja muntanya no està malament encara que com podeu apreciar, és una cursa ràpida i alhora prou dura com per a deixar-hi bous i esquelles, però pel que entrena un servidor, que és pràcticament 0, doncs no està malament.

Al final retrobament amb els companys i a fer-la petar de nou, però aquesta vegada, ben asseguts i amb un bon plat de mongetes amb botifarra, tot un plaer amb el dia que hi feia. En definitiva, bona jornada atlètica i bona manera de passar el matí entre companys i amics tot corrent una bona estona. Cursa recomenable i que espero repetir, per molts anys Falcons!!!!

Salut.

Marató Pirata de Montserrat

2011-11-27T21:08:00.031+01:00

Dissabte, 19 de novembre 2011 - 8h.16' 12
El Bruc (Anoia)

Una nova edició de la marató més pirata i esbojarrada de les que es fan i es desfan, comparable possiblement amb la marató del Medoc, a França, on els avituallaments són a base de vi i a més i has d'anar disfressat. Aquí de disfressats encara no però en els 3 avituallaments que hi posa l'organització, el que predomina, és la VollDamm i us puc ben assegurar que no us l'acabarieu pas.

Aquest any, m'inscric amb el pack complert, sopar el divendres, marató i dinar el dissabte, una vegada acabada la prova. El Ramontxu em passa a recollir per l'estació de Martorell ja que l'Assumpta, pujarà l'endemà com a voluntaria de la marató. Arribats al Bruc, a cal Noio, ja hi ha una munió de corredors, alguns sortiran després de sopar, a les 2 de la matinada, els altres faran temps o intentaran dormir mentre no els hi toqui l'hora de sortida, a les 4, a les 5'30, a les 7 i a les 8 per poder acabar tots, entre la una i les dues del migdia i anar tots plegats a fer el gran dinar de cloenda. Cadascú tria l'hora que surt depenent del seu nivell tot i que n'hi ha algun que aparca qualsevol tipus de nivell i simplement surt a una hora que li permeti disfrutar completament de la cursa, amb esmorzar inclòs, cafè, copa i puro si s'escau ... són els que surten a les 2 de la matinada.

Al sopar hi ha un ambient de bandera, coincidir amb aquesta tropa és espectacular, gairebé tots ens coneixem i els nouvinguts es fan seu, de seguida, el tarannà del grup. El gran Koala's en porta la veu cantant, i tots els components el seguim amb devoció, potser en som una trentena, potser una quarantena, afortunadament tenim un reservat, però a mida que avança la vetllada, la cridoria va augmentant degut sobretot a la forta hidratació d'algun component, a base fins i tot d'un vell i potser caducat, Chartreuse !!!!

La part emotiva va venir donada per l'entrega al Sergi d'un pastís commemoratiu per ser la 1a. edició memorial Claudi Cots, el seu pare, que malauradament ens va deixar l'any passat, gran muntanyenc i un enamorat de la natura. Els brindis no hi van faltar, primer de vi, més tard de cava, per acabar amb els reglamentaris xupitets. Uns cants de missa acabaren l'àpat i xinoxano amb alguna "esse" inclosa, que més tard es convertiran en alguna baixa, enfilem cap al campament, alguns per preparar la sortida, d'altres, il.lussos, per dormir, i els més, amb ganes de continuar la festa.

Jo m'apunto a la festa, si més no, fins després de la sortida dels de les 2, que ja estan a punt de marxa. Mentre, la cervesa córrer a tot drap, pura benzina per encendre el foc de la disbauxa i no permetre dormir a cap component del campament, d'això ja se n'encarreguen un parell que ja comencen a portar una bona castanya, alguns els va seguint a roda però en un grau inferior i la resta ja comença a afluixar i ja es veu alguna ampolla d'aigua, jajaja... l'arribada inesperada d'en Yves, amb un barret a "lo Bon Jovi", torna a disparar l'exaltació del bon rotllo.

Sortida dels de les 2, potser una dotzena, de capità en Pausident, una garantia per a no perdre's i passar una nit ben distreta, a ritme gruixut durant unes 12h. de trescada. És estrany que aquest any no els vinguin a acomiadar els mossos, doncs amb el xivarri que hi ha muntat, el més normal és que haguéssin fet acte de presència com l'any passat amb l'absurda raó de "prohibir-nos" a sortir a la muntanya.

Ara em vaig a estirar una estona, dormir serà impossible. El Ramontxu s'ha tancat per dins i em quedo a l'intemperie, jajaja... opto pel cotxe del Pedro, d'aquesta manera podré veure com surt el grup de les 4 on ell n'és el guia. Aquest grup ja és més nombrós, el ritme ja serà un xic més ràpid que l'anterior, però com tots, acabarà entre la una i les dues del migdia. El director de cursa, puntual a les corresponents sortides, indica les últimes cosetes, no fa massa falta, ja que en Pedro n'és una alma mater, juntament amb el Carletes i tot el Koala'm.

Em sap greu haver de despertar en Ramontxu que em diu que si que ha dormit, no sé si creure'l, jajaja... però finalment m'obre el cotxe i podem fer un mini esmorzar i canviar-nos per la nostra sortida. En serem una trentena i no se'ls hi acut res més que fer-me capità de grup, jajaja... jo que estic segur de perdrem als 200m.!!!! Afortunadament hi portem força gps i a més, la presència del Ballestita em deix més tranquil. Enguany hi falten els il.lustres Malfieten i Tamayo, lesionats, tota una garantia en el coneixement del camí, el Txuss, que aquest any ens ha fet el salt i el JordiPapiol que farà la mitja. S'incorporen gent de Sitges, de Sant Sadurní, amb el Jordi Garcia, dels Patidors de Torrelavit, també grans experts en la matèria com Mr.Juanlu, el capi JArtigas i missis Poch, l'incombustible 3a. que repeteix marató, el mític Albertllebre i la inesperada presència d'en Manels, ja mig recuperat del Tor.

Fa força fred i anem prou tapats, alguns massa ja que a les primeres de canvi ja entrarem en calor. Novament últimes consignes del director de cursa, no sé exactament els que som, com a "responsable" anem bé, però fidel a les bases de la cursa, que comenci la disbauxa, la gent si no es vol perdre que estigui ... al loro!!!! ens esperem unes hores apassionants.

D'un bon principi li dic al Ballesta que es posi al davant, jo per allà al mig, aniré donant un cop d'ull al grup. De bones a primeres ja s'imposa un ritme prou alt perquè la gent vagi esbufegant, aquest Ballestita el mataré, jajaja... A l'alçada de Can Jorba ja ens perdem, una marrada sense massa importància, però fa que els últims siguin els primers i aquestos passin al furgó de cua. Fins que no agafem el corriol per començar a pujar a S.Jeroni, la gent no es calma, jo em quedo al darrera mentre una serp de frontals comença a pujar la primera dificultat de la jornada. Em penso que algú ja està penedit d'haver vingut.

La pujada es fa amb certa calma, encara que el grup ja està dividit en dos, els que tiren més, amb un Ballesta desbocat i els que s'ho prenen a un ritme més conservador. És molt aviat perquè ja hi comenci ha haver-hi guerra. Mica en mica anem guanyant alçada i les llums del Bruc i Collbató van quedant sota els nostres peus, la vista, encara que no es vegi res, ja fa patxoca i t'adones de la gran contaminació lumínica que existeix per tot arreu.

Al nostre grup, el més endarrerit, hi sentim crits, xiulets i veus, que denoten que el grup capdavanter s'ha perdut, jajaja... no m'ho puc creure, s'han perdut en un corriol ben fresat i conegut per la majoria de components ... els últims ara serem els primers i els altres hauran de desfer l'embolic amb alguna grimpadeta fòra de guió. Una vegada veig que van recuperant el camí no sense un esforç extra, no m'hi paro i torno a enllaçar amb el meu grup on també hi ha n'Artigas i mis Poch, fet que em tranquilitza, doncs la Laura és de les que ha patit les primeres estrebades de l'amic Ballesta.

Comença a clarejar molt tímidament, encara es pot dir que és ben fosc i que els frontals continuen essent imprescindibles, quan els primers arribem a dalt a Sant Jeroni, més o menys en 1h.20', com l'any passat, així que de moment anem bé, és el primer punt per veure per on poden anar els trets encara que amb tanta gent, el més lògic és que hi estiguem més estona.

A dalt, la mica d'airet que córrer, fa que la sensació tèrmica baixi i a l'estar parat esperant la resta de la tropa, doncs això, que baixo unes quantes escales per buscar un bon recer, a l'espera de que vagin arribant la resta. Ho fan en comptagotes, el que fa que hi perdem molt de temps, el crono ja s'en va a Can Pistraus i el baixar de les 8h. es va complicant, afortunadament avui això no toca i no m'hi estresso pas.

Mentre, anem gaudint de l'inici d'aquest nou dissabte on les vistes comencen a ser espectaculars, sobretot per l'est, on comença ha haver-hi més claror a mida que van passant els minuts i passant passant, ja portem un quart-vint minuts d'espera. Intentem fer un reagrupament ràpid quan torno a dalt del cim encara que no sé els que érem ni els que som, la falta de llum no ajuda gaire a distingir els components i com diu una dita castellanopopular, "por la noche todos los gatos són pardos" , però més o menys en som una bona munió i toco generala per començar a baixar després d'haver renyat al Ballesta, jajaja...

Iniciem doncs el descens, encara que a dalt la gent va tirant fotos i no estar per la feina, nosaltres ja portem massa estona per quedar-nos-hi més i tirem avall. Encara he de dir, que tot just començar la baixada, escales, encimentat i gir de noranta graus a l'esquerra coincidint amb l'inici o final, depèn de com es miri, del camí dels francesos, encara hi veig... un frontal!!!, em sap greu, però la totalitat del grup ha de tirar avall i no podem perdre una mitja hora més que és el temps que calculo que necessitaríem per recuperar aquest despenjat. Va en bona direcció i no té pèrdua per arribar a San Jeroni, en qualsevol cas, els de les 7 del matí ja el repescaran i el guiaran per escurçar camí. Em vé al cap "el dentista asesino" de qui el Koala's m'ha dit que en tingués cura, però jo diria que estava a dalt, o no, jajaja....

Jo entremig, com sempre deixant a no sé qui, que marqui un pas còmode. Però abans de l'ermita de Sant Jeroni els de davant es paren i volen que jo agafi les regnes. Doncs, som-hi, compto que tothom va seguint, la llarga filera multicolor encara amb els frontals a plena potència tot entrant de nou dins el bosc.

Giro a ma esquerra per agafar el camí vell de Sant Jeroni i deixar de banda el camí nou que ens duria de pet a Sant Joan. Si tothom procura no perdre el rastre del de davant no hi ha d'haver-hi problema i per altra banda estem en una zona prou coneguda, alhora que el meu ritme és prou discret tot i la tècnica baixada que ens depara el terreny. Doncs, no. Hi ha gent que perd el traç, sé que el Ballesta vé per darrera, per tant, no entenc res, com la gent es pot perdre en aquest tram, un dels menys perdedors de tot el recorregut?

Sentim veus per sobre on passem, estan al camí nou mentre nosaltres anem baixant, els indiquem que han de recular i agafar el trencall a ma dreta. Parem un moment al pla dels ocells on hi pot haver-hi un cert embolic per agafar el pas a Trencabarrals, però darrere nostre no vé ningú. No som més de 8 o 10 unitats i la mosca ja em comença a pujar al nas, afortunadament hi som en Ramontxu, n'Albertllebre, Mr.Juanlu, la 3a., el Manels, capi Artigas i la Laura ... seguim camí i decidim esperar-los a dalt a Sant Joan, on l'any passat també hi vam perdre força temps tot esperant les "excursionistas cali...", encara hi ha el Ballesta per darrera i haurà arreplegat el ramat, però ara no sabem si vénen al darrera o els trobarem de cara a dalt a Sant Joan, a més a l'hora de la sortida hi havia prous gps com per no patir.

Tornem a estar com l'any passat, espera i guarda perquè sentim veus a la llunyania, senyal, que a força distància, però treuran el cap pel mateix lloc per on hem vingut, en Ballesta els haurà recollit. Deu minuts, un quart, fins que apareixen els primers, vint minuts fins tornar a ser-hi "tots", tots els que ens semblen que hem d'estar. És sabedor que els últims ténen molt poc temps per encantar-se, doncs quan hi arriben, el grup ja arranca.

Encarant el camí de forma distesa, com si tornéssim a Sant Jeroni, ara pel camí nou, fins l'encreuamnet que ens portarà avall per l'Artiga baixa, de pet a Collbató i per tant a La Salut, primer avituallament del dia, ens creuem amb un corredor, no diu ni hola i pensem que estar entrenamt i no és dels nostres. Més tard sabríem que era "el dentista asesino", possiblement el del frontal que havia vist quan encaràvem la baixada i que diria que no ens havia reconegut ... ostres una trentena de paios trescant, a aquelles hores, no podia ser massa grups, coi d'home!!!! Afortunadament hores més tard coincidiria, no sé com, amb els gruixuts de les 2h. i solventaria l'embolic.

Tornem a parar per un nou reagrupament pels endarrerits, això que acabem d'arrencar, però ara si que vé un punt perdedor per agafar el camí de l'Artiga baixa, coincidint amb l'inici, ara ja definitiu, del dia que ens torna a oferir unes imatges impagables. Ens tornem a reagrupar i tirem avall fins a La Salut on tornarem a fer recompte d'unitats. En Ballesta agafa el comandament de nou però li adverteixo que no apreti el gas i que a mitja baixada dongui una ullada al darrera.

De seguida el grup es torna a trencar, però el camí no ha de tenir pèrdua, encara que "visto lo visto" i pot tornar ha haver-hi festival. El corriol és dels tècnics, els de davant han marxat i en un segon grupet el porta n'Albertllebre que tot xerrant d'això i d'allò altre, hi fem una petita marrada que ens fa recular una cinquantena de metres, poca cosa, no crec que haguem perdut més de cinc minuts. Pel darrera, vé el gruix i intercalats n'Artigas i la prudent Laura que els vaig seguint de tan en tan amb la mirada tot girant el cap.

Ja som baix per agafar la pista cap a Collbató, no té pèrdua, em sembla, fent tàndem amb l'Albertllebre, entrem al poble i enfilem el camí cap a La Salut. En un moment hi som, l'avituallament esperat amb el VTorres de "capo" major, ja hi ha l'equip del Ballesta amb els pisteros de rigor, però trobo que hi falta molta gent. Amb en Ballesta comentem la jugada i jo aposto a que s'han perdut a dins a Collbató sense saber el camí a agafar per fer cap a La Salut. Ell em diu que no pot ser i jo li dic que una persona que no hagi estat mai per allà dificilment trobarà el camí. Desgraciadament tinc raó, uns s'han perdut en un creuament de pistes, d'altres dins el poble ... de fet l'organització no es podrà queixar, és una marató ben atípica, ben koala'da, sense guió, ordre ni concert, jajaja...

Quan fem intenció d'anar-los a buscar, després de 10'-15'-20', apareixen entre l'habitual boira que s'instala cada any a La Salut. En són uns quants i suposo que els renecs d'uns i d'altres van per dins, eps, de bon rotllo, eh. Aquí, alguns, ja ténen l'oportunitat de posar peu a terra i deixar-ho estar. La Laura ha agafat aquesta opció, però abans d'arribar a La Salut, i tornarà a peu, per la carretera al Bruc. Llàstima perquè aquí hi haguera tingut cotxes :-(

Tornem a trobant-se amb la situació de que hi ha gent que fa molta estona estar parada i d'altre que acaba d'arribar. Fem una mica de recompte, preguntem per la gent que té el track, perquè si ens dividim en dos grups, tothom pugui seguir pel camí adecuat. Ho fem així, incidint amb quatre indicacions que poden portar confusió, i els primers comencem de nou la marxa cap a les coves de salnitre, corriol planer i seguidament anar pujant fins al pla de Sant Miquel i un petit descens cap al monestir. De fet és la ruta de la cursa de l'Alba, no hi ha d'haver-hi cap més pèrdua!!!!

Potser en som una dotzena, potser quinze, ara pot ser molt fàcil acabar de lligar-ho tot, a més tots portem més o menys el mateix ritme, amb els inevitables "atxassus", però sabent tothom on va i les parades no han de durar tant. Faig la pujada molta estona amb el Manels comentant la jugada encara del Tor. El trobo força recuperat i animat i porta un ritmet trempador, en Ramontxu va al seu aire, la 3a. amb el diesel inacabable, l'Artigas que ha tirat al davant en busca dels Ballestas i Mr.Juanlu i encara falta la tropa de Sitges i algun Patidor que la fan petar amb el Jordi García.

Arribats al monestir, ara em trobo que sóc jo el que queda endarrerit amb tanta xerrameca, per tant no hi perdo massa temps, omplo el bidó i per mi ja podem tirar. Hi ha algú que fa una mica el ronso, per tant hi guanyo algun minutet, però no n'estem més de 5'-10' i enfilem les pesades escales que surten darrera la font de la plaça.

Costa tornar a arrencar i més per les feixugues i dretes escales, però ens distreiem alternant amb els turistes que ja anem trobant, els primers del dia. Ara ningú té ganes de gresca i suposo que la gent espera arribar al pla de Sta.Anna, per llançar-se camí de l'arrel avall. L'any passat ens començava a ploure, però en aquest, la temperatura és prou bona per córrer i el temps és bo, alternant núvol i sol amb la boira que hi ha a les parts baixes, de moment només n'hem trobat a La Salut i en general estem tenint molt bon temps, un temps que , com heu vist, en ha deixat unes imatges espectaculars.

Després d'una breu parada al pla de Sta.Anna, ja agafem un dels camins més bonics de la muntanya, el camí de l'arrel, que ens durà a Sta. Cecilia on ens esperarà el segon avituallament, a les ordres d'en Massa i en Pacoramos. Ara ja tothom va a la seva, els que ténen més pota s'en van a les primeres de canvi, d'altres, després d'intentar seguir-los, formen un grupet perseguidor i la resta intenta fer camí com bonament pot.

Jo intento gaudir de l'entorn, amb la sempre atenta mirada de la paret de Sant Jeroni a l'esquerra i el monestir de Sta.Cecilia i Monistrol a la dreta mig enboirat, intentant seguir la roda i fent la goma dins el grupet perseguidor. L'any passat recordo aquest tram, plovent, amb l'Anfeca, que hi vam gaudir d'allò més baixant a tota pastilla, aquest, peten seques. En Ramontxu es va quedant i comença a tenir problemes amb les seves fivefingers, massa gastades i en aquest terreny tan pedregós, comença a fer figa, encara que fins ara ha anat prou bé ... aquesta muntanya la té ben atrevessada, jajaja...

Arribats a Sta. Cecilia, amb un solet que ja comença a escalfar de valent, tan diferent de la pluja i fred de l'any passat en aquest indret, ens hi trobem el segon avituallament on novament la Voll no hi falta. Jo més que set, tinc gana i no paro de menjar coca magníficament tallada pels voluntaris, una coca boníssima, no sé si d'Aiguafreda, si de l'Angela, però està "de muerte". Aprofito per prendre'm un ibu ja que vaig una mica tovet i el tros que encara queda està ple de "trampes", encara que ja haguem passat la part més exigent i l'equador de la prova.

No hi ha pressa veig, ja em va bé mentre continuo menjant coca i més coca tot fent-la petar amb el Massa i en Pacoramos i ens diuen que hi ha passat el "dentista asesino", talment un dels misteris de la Santíssima Trinitat, amb el Pausident!!!!, però que ha sortit de no sé on, que el Pau li ha dit no sé què, etcetcetc..., la qüestió és que estigui sa i estalvi, que hagi retrobat la direcció correcta encara que ningú en torni a saber res.

Arriba el Ramontxu, tou, tou, mig marejat de no sé quina aigua diu que ha pres, jajaja... cordons, la mateixa que he omplert jo el bidó a les fonts del monestir, Ramontxuuuuuu!!!! està més fòra que dins, però és un gat vell i ja se sap, el gat sap més per vell que per gat i ell de "tirus" en porta un quants, encara que en aquests moments el veig bastant apurat. Li dono un ibu i l'esperem per arrencar, encara que com he dit sempre, els últims tenen menys temps que els que fa estona que s'estan tocant els picarols. Penso que té moments de dubte, aquesta marató té escapatòries molt llamineres i un moment de feblesa et pot fer decidir. L'animem a que continui, a Can Massana tornarà a veure com es troba confiant amb l'efecte ibu ... ho compra i continuem camí amb el grupet més o menys compacte.

Que com anem de temps?, jajaja... ens hem disparat una mica, però tampoc massa encara que la fita de baixar de les 8h. es va complicant, sobretot perquè als avituallaments hi parem massa estona, però tan fa i el temps emprat, és benvingut per menjar i veure tranquilament i fer-la petar amb els voluntaris pirates. Si a més, hi sumem tota les estones i estonetes en fer reagupaments cada dos per tres, sobretot a l'inici, doncs surt el temps que surt. A partir de La Salut, al fer un subgrup, els capdavanters ja han pogut fer més la seva.

El començament, sortint de Sta. Cecilia, és duret, més, si portes estona parat, es puja de cop i notes com el cos remuga per tot arreu desitjant que arribi un fals pla o que el terreny deixi de pujar per estirar una mica les cames i canviar la dinàmica anant alternant el famós ca-co més sovint. Canal del Miracle, l'últim tram dur i exigent fins arribar a Can Massana, mullada amb força fangisser però les cordes, el cable, la barana i les escales t'ajuden a superar-la sense cap dificultat. A dalt esperem una estona en Ramontxu, però sense obtenir-ne resposta continuem camí, ara sí, més planer però amb un puja-baixa punyetero, cap a Can Massana.

L'arribada al tercer i últim avituallament, és triomfal, on ens esperen tres pirates autèntiques, la mítica Dolors, l'incombustible Mireia i la sempiterna Assumpta amb la col.laboració inestimable de l'Helena. Una festassa i ganes de gresca envejables. No tenim massa opció i hem de passar unes duríssimes proves per continuar la marató.

Ningú se n'escapa i tothom s'afegeix a la festa que hi ténen muntada sense remugar, de fet s'ho han ben currat i ni jo mateix en sabia res. El temps acompanya, fa molt de bo, tot i pronosticar-ne tot el contrari i amb el record de que l'any passat ens hi va ploure de valent. Tot haguera anat a norris, però la sort ha estat del seu costat i tota la feinada per muntar l'avituallament ha valgut la pena.

Després d'aconseguir el diploma Pirata, havent passat abans per a totes les proves, en forma del típic pedaç pirata que et serveix per anar amb un ull tapat, la fem petar amb la resta de corredors, organització i algun curiós que no adivina ben bé el que allà si està desenvolupant.

Hi ha el Koala's, com a "capo" major, algun retirat de La Salut i de Sta. Cecilia, algun del nostre grup que a La Salut ja no ho ha vist clar i d'entre un grupet el Koala's m'assenyala el "dentista asesino" que, a hores d'ara, encara no sé on ha plegat o ha deixat de plegar, amb qui anat, amb qui s'ha trobat, on s'ha perdut ... el que si sabem és que ell era el que anava en direcció contraria a la nostra pel camí nou de Sant Jeroni i ha fet com si res, jajaja... segurament era el del frontal que veia tot pujant pel camí dels francesos. Tan se val, la qüestió és que estar a bon port, sa i estalvi.

A punt de marxar ens arriba el Ramontxu, encara tupé però en carrera. Passa les proves ràpidament, ara sap que hi ha un tram perdedor i no vol perdre pistonada, epppsss ... t'esperem, recupera tranquil. Alguna unitat makinera ja treu el cap per Can Massana, alhora que nosaltres ja coincidim amb algú de les 4. Però els makinorris encara no sé ara, si eren els de les 7 o els de les 8, si havien retallat per qüestions d'horaris o no, en fi, una marató com cal, jajaja...

Per fi podem arrencar, sempre amb una mica de mandra, però ara amb una horeta i mitja enllestim el tema. Tram de pista ràpida, en baixada on em sembla recuperar-me, però a la que es torna a aplanar, torno a quedar endarrerit. És l'hora pels pisterus, pels del motoret, pels del ritme bisonte. Em quedo amb el Jordi Garcia que la fem petar bona part de pujada pel torrent dels Cirerers una vegada deixada la maleïda pista.

Sempre quedem de fer l'últim reagrupament a dalt el refugi Vicenç Barbé, hi ha un punt perdedor i és bo fer-lo junts. Efectivament, hi són gairebé tots i jo no els vull fer perdre més temps. No m'hi aturo i els indico que per mi ja podem tirar. Amb aquesta feta, encapçalo ara la comitiva amb el capi Artigas. La gent va seguint i anem alerta en no passar-nos el fotut encreuament cap al torrent del Lloro, portem gps, el Ballesta tancant grup ... no ens el podem saltar!!!! I no ens el saltem encara que algun gps fa dubtar, reconec el trencall i tiro avall, algun ha de tornar a recular, ja veig que el gps no és fiable el 100% encara que la direcció que indicava era la mateixa.

Ja estem dins el torrent del Lloro, tram tècnic, però molt maco, la gent va "arreando" i amb ganes d'arribar, nois, que en mitja horeta tornem a tocar cervesa fresca!!!! d'això ja s'en preocuparà el Pedro. Petit reagrupament, els que som i tirem avall, encara que em sobte no veure al Ballestita, suposo que ha esperat algú i baixa amb ell, si algú coneix el camí, aquest és el Jordi Ballesta que dia si, dia també, entrena per aquests indrets d'amagat, jajaja...

Anem sortint del torrent, anem avançant gent de les 4, la Runcicling i el Ppong, l'Enriccb que avui ha anat de "paseiu", algun caminaire de les 2, en Xeix i l'avi, etcetcetc... El nostre ritme ja no el para ningú, passem per la cova de l'Arcada gairebé sense adonar-nos-en, corriol avall, ensumant l'arribada. El grup fa patxoca, en fila india, ja a l'exterior sortint de l'ombra del torrent cap a cel obert, algun repetxonet per acabar-nos de fer patir, però ja ningú vol caminar i hom apreta les dents.

Últim punt de dubte, uns segons, més avall, ara, a la dreta, amunt ... uns metres més i fem cap a la pista. Ara si, amb l'Albertllebre i el capi Artigas, la resta, com a cavalls desbocats al veure la pista, els anem perdent el rastre. Miro enrera tot esperant veure al Ballestita tot esperitat donant-me caça, però no el veig, aquesta serà meva, jajaja... Gir de noranta graus, a la dreta, tot just passat una casa, no tothom ho sap i molts entren per la part del darrera. Veiem la gent esperant la nostra arribada, veiem el globus imaginari, la línea de meta tan singular, el fotògraf oficial d'arribades que encara les ha de penjar, en fi, tot el que es pot esperar d'una marató modèlica. Això sí, el vermout de rigor està apunt per a tots els corredors i acompanyants que hi van arribant ... un vermout de bandera.

La fem petar amb tothom que volta per allà, els que han arribat, algun que no ha pogut sortir per algun excés la nit del sopar, els que van arribant, amb els acompanyants d'un, de l'altre, com si es tractés d'una família, ens coneixem pràcticament tots, si més no, la gran majoria, i els "nous" de cada any, no els hi costa gens integrar-se. Continuen arribant corredors, ja es barregen els horaris, dels primers als últims, dels de les 2 als de les 8, mica en mica va arribant tothom, fins i tot en Ballesta que vé amb el Ramontxu, diu que allà al refugi Vicenç Barbé no m'ha entès, ell es pensava que li deia que s'esperessin i era tot el contrari ... anem que no us vull fer esperar. Llàstima perquè haguera pogut venir amb tot el grupet.

Al final 8h.16', deu minutets més que l'any passat, per l'anecdotari i per la història d'aquesta ja tercera edició, una marató que cada any va a més, enguany amb uns 130 participants, a la primera, penso que no passàvem de la trentena. L'any que vé es preveu un overbooking total, a l'organització se'ls hi gira feina, jajaja...

S'ens fan gairebé les tres de la tarda i el Carletes toca generala, que ens tancaran el buffet!!!! jajaja... així que enfilem direcció a l'hotel del Bruc on continuarà la festa. No hi vé tothom, però si que el menjador fa patxoca i la gent per 15€ pot treure el ventre de pena. L'acabem de fer petar, amb els de la taula, amb els de l'altra, que si ara un sorteig, que si ara un altra ...

... fins que ens fan fòra del menjador, sinó, encara hi seriem. A mi ja m'estar bé, començo a estar cansat, porto 24h. on fire, es va fent fosc i encara hem de fer la foto conmemorativa de la 3a. edició!!!! costa aplegar a la gent però al final ... foto!!!! novament una jornada fantàstica, gràcies per organitzar aquest "eventu", l'any que vé torno a agafar el pack complert, però ja mirarem de deixar el cotxe una mica més apartat per a poder dormir-hi una estona, jajaja...

Fins l'any que vé !!!!

Salut.

Cursa de la Roca

2011-11-16T20:12:00.009+01:00

Diumenge, 13 de novembre 2011
15'7 kms. - 1h.37' 58
Sant Martí Sarroca (Alt Penedès)

S'em fa estrany, sortir de casa al matí, quan ja hi ha claror de dia i m'he de desplaçar a escassos 10' de casa per participar en una cursa. De fet no recordo l'última vegada que vam sortir de casa de dia, generalment les matinades per anar a córrer són força heavys. Aprofito aquesta nova cursa per a desplaçar-m'hi, 15 kilometrets de res, jajaja.... precissament aquí rau el problema. Tothom sortirà a tope, a part d'ésser una cursa molt ràpida, i en el recorregut, hi ha gran qüantitat de pista, només una petita zona de corriol, en baixada, tècnica, però només un tramet de res.

Molta gent coneguda a la sortida amb els quals la fem petar una bona estona, alguns ilustres com l'Enric Calvet d'Esparreguera que vé a probar després d'una bona temporada lesionat. Les màkines de Vilafranca i comarca comencen a esmolar les eines en busca de cremar-ho tot. Jo sé on estic i tot i que no vull encantar-me, ni el circuit, ni el meu estat de forma, em permetaran ni tans sols imaginar-me poder aguantar uns metres darrera seu.

Tret de sortida i efectivament no m'equivoco, tothom "a saco", el primer km, per tenir alguna referència em surt a 4'55 i em penso que ja estic a punt d'explotar, a 4'55, jajaja... Déu meu, estamos muy mal, la meva velocitat és tan frenètica que a banda de que em passen un grapat de coneguts, ja em comença a agafar flato. El circuit, trencacames, sense cap desnivell destacable però si un puja-baixa constant, fa que al caminar a les pujades em pugui anar recuperant una mica a l'espera de que vagi desapareixen el maleït flato i alhora no se m'escapi massa la gent i el grupet que he anat coincidint aquests primers kms.

Faig parella amb el Pòdium, casteller de pro que s'està iniciant en aquest món ... mica en mica ja es va enganxant ;-) . Hem de salvar un desnivell de +450, res de l'altre món, però el puja i baixa constant fa prou mal. Ara ens passen uns, ara els passem nosaltres, a les baixades, com sempre, aprofito per estirar les cames i treure una mica el ventre de pena tot i que són curtes, per uns camins prou amples perquè tothom pugui seguir més o menys la meva estela.

Torno a coincidir amb una canicros, ja sabeu el que en penso, doncs matem-ho aquí. També coincidim en alguns trams amb els caminaires que han sortit mitja hora abans, alguns em reconeixen i m'animen, és una putada perquè en aquests moments no puc pas afluixar, "l'honrrilla" està en joc, jajaja...

Quatre avituallaments ben situats, fan que poguem carregar piles, hi ha el just i necessari i per ser la 1a. edició, ho han fet prou bé, bona senyalització, circuit correcte, encara que a mi no em vagi, força voluntaris amb ganes de fer-ho bé, etcetcetc ... encara que com sempre hi ha gent que es queixa potser alguns amb una mica de raó, sobretot el tema referent a les cues de l'arribada i de la botifarrada, i d'altres que es queixen per vici. Jo com que no tenia cap pressa, vaig poder gaudir-ho tot.

Avui no hi ha bales que gastar, però al trobar-me amb el Rafa Higueras, company de club, em dóna el puntet de guerra que fa falta en tota cursa. Van passant els kms., no n'hi ha massa, ell és un bon diesel, jo fa temps que vaig amb benzína, jajaja... també he coincidit amb l'Enric, però fa estona que ens ha deixat tirats, només em queda en Rafa, i el Pòdium que aguanta tot xupant roda, per dirimir el duel. Per fi arriba el desitjat corriol, ara és la meva, però malauradament, és curtet i un altre corredor ens fa de tap amb la qual cosa poca cosa hi guanyo.

Últim avituallament a la font de la Salut, força ambient juntament amb els caminaires, no hi perdem temps i tots tres sortim junts. Fiquem els peus en remull tot creuan unes rieres, ningú aprofita uns taulons que hi ha per no mullar-se i compartir amb els caminaires. Lleugera pujada que ens portarà al castell. Asfalt, lleugera pujada, ideal pels diesel amb ganes de gresca = bodi ja en té prou, jajaja...

Això ja s'acaba, una vegada dalt del castell, ara sí, una bona baixada cap el poble per una pista encimentada, gaaaassss ... mig emprenyat per no haver-ho tornat a donar tot, una mica com al Montseny encara que en unes altres circunstàncies, i això que avui tenia ganes de reventar motor, però al km2, l'haver tingut flato, ja m'anat bé, jajaja... Arc d'arribada i no, girem cap un carrer de la dreta, ei, no em feu donar una volta en va ... doncs sí. Amb això estic en contra, una cosa és que hagis de fer un tomb per arribar a meta i l'altre que el facin perquè sí, tan se val si la cursa fa 15'2, o 15'4, o 15'7kms. però donar tombs per donar, no hi estic a favor, hi he de dir, que comença a passar en massa curses. Acompanyat pel Pòdium entrem a meta, encara una mica emprenyat pel tram final.

Al final el temps ha estat el que ha estat, a una mitja de 6'15 i això sí, com gairebé sempre a mitja taula, el primer ho ha completat en 1h.01' a 3'54, "vaya tela Ma. Elena"!!!! Xerrameca amb els companys a l'acabar, per comprovar que la gent està molt forta, però espero millorar adecuadament i passar-me novament al diesel, a la muntanya és clau, sembla que encara no ho hagi après, jajaja...

La part final també és un clàssic en moltes curses i per molts, la més esperada ... la botifarra, acabada de fer, amb una llesca de pa torrat i una beguda, revifen un mort, això sí, nosaltres sense pressa, esperant des de la llunyania a que la cua minvés, avui no venia d'un quart ni de dos, fins i tot veiem tota l'entrega de trofeus. Continuem comentant la jugada amb la resta de companys, amb l'organització, més fotos, més divertimento per concloure una bona matinal atlètica.

Salut.

Marató del Montseny

2011-11-12T21:22:00.022+01:00

Diumenge, 6 de novembre 2011 - 7h.08' 52
S.Esteve de Palautordera (Vallès or.)

No volia deixar escapar l'oportunitat de poder tornar a visitar el Matagalls, les Agudes i el Turó de l'Home, molts i molts anys després, quan era molt petit i amb el Centre Excursionista s'hi feien sortides tot sovint. La sortida al Montseny em va captivar i em va deixar molt bon record tot pujant les Agudes, aleshores, de ben petit, ja era una cabreta. Així doncs, aprofitarem l'organització d'aquesta marató per a tornar a reviure moments de l'infantesa que tan lluny ja queden. Des d'aleshores que no hi havia tornat més.

Ben d'hora, ja estem pal plantats a la carpa dels dorsals a S.Esteve de Palautordera on coincidim amb el Lluís Planagumà i un altre company, som els primers i de seguida enllestim els tràmits ben atesos per una col.laboradora de luxe, Missis Runcicling que d'una manera o altra no vol perdre pistonada. Plou, ha plogut durant tota la nit i no deixarà de ploure en tot el dia. Recorda una mica la marató de Berga, a principis de juny, on també hi vam arribar plovent "de lu lindu". A mi aquest temps ja em va, i a Berga les sensacions van ser boníssimes fent una bona marató, per mi sempre millor això que no pas un bon sol i una calor insuportable.

El Montseny enganxa i ho demostra la gran participació que obté aquesta 1a. marató a banda que la qüantitat de coneguts torna a ser molt destacada. De fet, vas trobant sempre a la mateixa gent, com també deu passar a les curses d'asfalt, a les mitges maratons, curses de 10kms. i maratons, també sempre hi ha molta gent coneguda i per altra banda, sempre coneixes més a la gent que vas compartint grupet en qualsevol de les modalitats.

Dóna temps per fer un cafetonet amb la Laura i n'Artigas amb la visita d'en Jaume Tolosa, encara al taller, i d'un Ramontxu que apurat de temps té el més calent a l'aigüera, no té per costum portar cap dorsal i ha perdut la noció dels tempos precursa, jajaja... entre tots l'anem treient de l'embolic tot calçant-se el que seria l'atracció de la cursa, les seves super fivefingers!!!! que sens dubte avui passarien una bona proba de foc degut a l'exigència del terreny. Al bar també hi ha en Melcior Truncal, alma mater de la cursa i ja ens informa que a dalt del Turó de l'Home, la situació està complicada amb fort vent, boira i molt de fred, tanmateix, la cursa segueix la proposta i recorregut inicial.

Últims detalls abans de la sortida, última anada al cotxe amb els dubtes de la indumentària on finalment obto per deixar l'impermeable, encara que segueix plovent i agafo uns guants prims per si de cas, això sí, amb una samarreta tèrmica sota la reglamentària de tirants, el buff de rigor i la gorra que, encara que no en sigui massa partidari, avui em privaria de la pluja. Penso que ja faré el fet i en situacions similars ja n'he tingut prou, que a la que comencés a córrer ja et sobre tot.

Fotos de rigor, salutacions, felicitacions, hi havia gent que no havia vist després de la cursa del Tor, retrobaments, etcetcetc... amb la qual cosa ens perdem les últimes instruccions de l'speaker que sabríem feien menció al temps i sobretot a les dures condicions que hauríem de fer front a dalt del Turó de l'Home. Encara amb la xerrameca d'uns i d'altres, comença la cursa.

Uns metres per dins el poble amb el Clave, l'Artigas, n'Enriccb, el Ramon i la Laura. Encara la fem petar amb el Carles Martorell, el capità pota torta de Montserrat i algun conegut més. Sabem que als pocs metres ja ens haurem de mullar els peus, però amb el dia que pinta, no hi fa res, de fet ens "xuparíem" aigua tota la cursa. En 400m. ja hi som, hem de creuar el riu, primers dubtes per part d'alguns corredors, d'altres, no hi perdem ni un instant... comença l'aventura, jajaja...

Quedo estorat, de la gent, que abans de creuar el riu, res, mullar-se els peus una mica, es treu les sabatilles, no són ni un, ni dos, ni tres ... però si tot el dia tindran els peus mullats!!!! no es treuran les bambes a cada pèlag!!!! o aquesta gent no sap on es fica o no ho entenc, no hi trobo cap explicació. Jo els convidaria a deixar la cursa.

Encara comentem la jugada amb el Clave i el Ramon. De moment fem un tercet, n'Artigas a tirat endavant i la Laura la portem al darrera, n'Enriccb també volta per allà però mica en mica també tira endavant. Primeres parades d'evacuació de líquids que serveixen per disgregar encara més el grupet. El Ramon s'empatolla a anar amb mí i no el trec d'aquí encara que l'amenaço en sentar-me en una pedra, jajaja... no vull anar collat a les primeres de canvi, i ell, en canvi, s'el veu ben fresc i amb ganes de gresca.

Tenim al Clave controlat, tot i haver marxat quan nosaltres hem parat un moment. Amb certa facilitat li recuperem la distància, no veig pas que vagi massa fi, alhora que se'ns afegeix un altre membre al grup, un altre clàssic en aquests tipus de curses, en Jordi? amic dels de la colla d'Aiguafreda. Ara tots quatre fem camí, va plovent i s'alterna el camí, la pista i el corriol, tots ben amarats d'aigua.

A Fontmarina hi ha prou animació aprofitant l'haver de creuar la carretera, km8 i la gent encara va prou fresca. Molts coneguts amb ganes d'animar, l'avi Mena, en Massa, la Runci, el Jardinero i com sempre l'Assumpta immortalitzant el moment paraigües en mà. Bona dosi d'optimisme i continuem en baixada per un ampli camí.

A les baixades és quan vaig més còmode, el Ramon va sobrat i el Clave va millorant. A la que el terreny torna a empinar-se, torna la calma i la xerrameca, batalletes mil i encara el Tor en el record, a part d'anar programant la temporada que vé, cadascú amb els seus objectius, on en alguns hi tornarem a coincidir.

Continua el recorregut trencacames, sempre sota una forta mullena, però de moment sense cap dificultat per solventar la meteorologia, plou, fa fresca, però el cos produeix la suficient escalfor com per no tenir gens de fred, amb l'equipament que porto, n'hi ha prou. Passem pel camping de les Illes on l'avituallament està aixoplugat sota una porxada on el bon humor dels voluntaris continua fent honor a una de les dites més conegudes del refranyer castellà.

Dos kilòmetres més enllà, un altre avituallament-control, Sant Bernat, abans de començar de debò la pujada al Matagalls, ara fins nou kms. enllà no hi tornarem a trobar-hi un avituallament sòlid, per tant, convé omplir els dipòsits.

La xerrameca va disminuint a mida que es va pujant. El grup es va estirant i estirant però tothom va guardant la compostura tot estant encara dins el bosc. Però a mida que anem guanyant alçada i anem sortint a cel obert, el grup es dinamita. El Ramon ha marxat com un coet amb les seves fivefingers, el Clave es queda momentaneament amb mi tirant al davant. El fred s'intensifica, fa vent i la sensació tèrmica va baixant. Jo no vaig ni amb rodes i em vaig quedant enrere. El Clave puja un puntet per a veure si entra en calor, ara el cos ja no en produeix tanta i el fred va calant.

Em quedo clavat, les potes les tinc tiesses, encara estic a temps de posar-me els guants amb les mans mig encarcarades, però de seguida queden mullats i no sé si és millor portar-ne o no. Quedo sol, la gent em va passant, però no puc quedar-me parat o quedaré glaçat, tiro com puc molt a poc a poc però sense parar encara que el cos produeix 0 calor i el fred s'apodera de mí. Sembla que el terreny perdi inclinació, potser ja estem arribant a dalt, ho desconec, s'ha fos el garmin hi vaig ben perdut, en quant a kilometratge, desnivell i alçada, la boira tampoc ajuda a situar-se.

Sento un esquellot, fa prou soroll com per sentir-lo de lluny. És bon senyal, signe de "civilització" i potser de cim. Intento trotar, però les cames continuen tiesses i sense ganes de sortir de la seva fredor. Continua l'esquellot sonant cada vegada més a prop quan d'entre la boira em surt el responsable de tan encantadora sorollada. Uns metres més enllà una minúscula tendeta serveix de recer als voluntaris del control. La meteorologia és molt adversa i fer de control allà dalt hi té molt de mèrit, sense els voluntaris ens quedaríem sense curses, des d'aquí el meu agraïment.

Penso que estic salvat, ara hi ha 4kms. de baixada per intentar recuperar-me. Faig un glopet d'aigua i tiro avall després de perdre pes en forma de pixera, ssshhhh, la feinada que hi ha a trobar-la, jajaja... Corriol tècnic, ple de fulles, mullat, pedregós, prou dret per a donar-hi gas, però les cames els hi costa moltíssim tornar-se a posar a to i opto per guardar pota i xupar roda amagat dins d'un grupet, al menys vaig entrant molt de mica en mica en calor i això em torna a animar.

Gaudim d'unes fagedes espectaculars, Montseny en estat pur, aquests indrets sempre em recorden Zegama i per tant bons records. La baixada s'acaba i encara he pogut recuperar quelcom de sensacions i sobretot d'anar entrant una mica en calor, no he baixat en plenitud de condicions, però al menys he pogut anar seguint al grupet.

Sant Marçal, km25, a 5kms. del Turó, dos planers i tres de forta pujada. M'hi trobo en Ramon que sorprenentment em notifica el seu abandonament. No està per patir i prefereix deixar-ho estar aquí ja que a dalt hi ha una ventolera d'uns 120kms/h. i una sensació tèrmica de -10º, cordons!!!! per un moment em fa dubtar, si m'agafa pujant el Matagalls li dic que l'acompanyo, però ara ja ho torno a veure diferent, encara que continua plovent, fa fred, etcetcetc..., però penso que pitjor que pujar el Matagalls no serà. No li compro la idea i per altra banda jo tampoc el convenç.

La gent va arribant a l'avituallament, són les dotze del migdia, l'organització adverteix de les dificultats deixant als corredors la decisió final. Veig al Narcís de Banyoles, ell no s'encanta i tira amunt, és la meva, o ara, o tal com va el percal ja veig que m'acabaran girant i no en tinc pas ganes, serà molt. Per altra banda jugo amb l'avantatge de que l'Assumpta estarà allà dalt i podré agafar l'impermeable ... estaré definitivament salvat.

Ibu i faig via amb el Narcís pels dos kms. planers, encara el puc seguir a dures penes però un kilòmetre enllà, el perdo. Al menys, gràcies a ell he pogut arrencar, si nó encara estaria a l'avituallament. Conecto amb un grupet abans de pujar a les Agudes, però novament, a l'inici de la pujada, ja perdo roda. Estic com al Matagalls!!!! ara sé que no em puc parar, el bosc encara ens aixopluga i he de recuperar-me com sigui abans d'arribar a dalt. Em va passant algun corredor més fins a tornar-me a quedar sol. Última bala. Em prenc un red tonic, no puc estar tan malament, a la Garrotxa, fa ja uns dies, encara anava fent i ens vam cruspir 44kms. com si res!!!!

Continuo a dins el bosc, per un corriol fent zigazagues, el corriol i jo, jajaja... per darrera vé un altre corredor, un de vermell, no sé qui és, però aquest, ja no m'atrapa. Semblo recuperar-me. Tot i que l'inclinació del terreny no em permet córrer, si que noto que pujo un puntet el ritme, no pateixo el fred del Matagalls i això m'esperona a tirar endavant, cada vegada amb més força, començant a veure alguna unitat davant meu, encara a la llunyania.

No reconec cap indret de quan vaig venir fa molts i molts anys, tampoc sé la ruta que hi vam fer i la boira continua sense ajudar-nos a situar. Però em fa gràcia tornar a trepitjar aquest indrets que, qui sap, m'hi van veure a passar quan possiblement encara havia de fer la comunió. Eps!!! veig dues pesones entre la boira, dos voluntaris que m'indiquen que estic al coll de les Agudes i em separen poc menys de 2kms. pel Turó. Salvat.

Corriol tècnic, planer, hi ha ganes i les cames no s'han refredat tant com per no tirar, ara em responen tot i la ventolera i el fred que hi trobem a dalt la carena. Torno a estar dins la carrera, fins i tot, avanço alguna unitat abans d'arribar a l'avituallament-control del Turó de l'Home. En Martox, també al peu del canó, amb l'avi Mena dins un cotxe, m'indiquen la situació de l'avituallament literalment dins d'una autocaravana on el voluntariat Koala's es desviu pels que anem arribant.

La Mireia porta la veu cantant, amb la Runci, Massa, etcetcetc... sí, la situació és prou complicada, vent, boira, aiguaneu, fred i uns voluntaris que es desviuen pels corredors. Gràcies. No sé ben bé que vull i pico alguna cosa, una mena de pastisset que em dóna l'Angela ... i l'Assumpta, i l'impermeable? en Massa em notifica que l'Assumpta no ha pogut pujar per esllavissades a la carretera, ostres, el pati està pitjor del que em pensava. No hi puc estar massa temps parat, estic quedant glaçat. M'ofereixen entrar a l'autocaravana, però no estic tan malament, alhora que penso que no hi cap una agulla, entre voluntaris i algun corredor amb hipotèrmia (estarien a l'ordre del dia) i prefereixo tirar avall ràpidament.

La Mireia em diu que a uns 100m. avall, ja no fa tan de fred. La clava, de fet pujant, he tingut més fred al Matagalls que al Turó, tret dels últims metres, precissament on estava l'avituallament-control, que si em crec les mesures del meteoròleg afirmant un vent de 126kms/h. i una sensació de -10º. Però ja ha passat, ara sí que ha passat el pitjor, només em separen una desena de kms. i tots en baixada, de corriol, fang, aigua ... aigua que agafa la forma del corriol per córrer avall sota els nostres peus. Encara em vé al cap aquella colla que es treien les bambes, que hauran fet durant la cursa?, treure-se-les a cada pasa? Com ho faran en aquest tram, gairebé 4-5kms. amb els peus en remull?

Tornem a coincidir a l'avituallament de Fontmartina i Mosqueroles separats mitja horeta l'un de l'altre, però ja amb poques ganes de córrer, desitjant arribar el més aviat possible, però no és que faci massa cosa per esforçar-m'hi i s'em fa feixuc seguir alguna roda tant la tingui al davant com em vinguin del darrera. Em deixo anar i ni el fet de poder baixar de les 7h. fa que m'hi esforci massa. Una pena, però això va com va, i avui podem dir que no he tingut un bon dia, lluny del bon ambient que respiràvem en els primers kms., de les condicions òptimes per poder córrer, no he pogut aprofitar ni una cosa ni l'altra. A tall d'exemple, en Clave, que jo no veia per tirar coets, m'ha tret una hora, igual que n'Artigas, en Narcís que hem sortit junts de Sant Marçal, uns 25', n'Enriccb, 35', els del club uns tres quarts d'hora ...

L'organització encara ens té preparada una bona sorpresa a pocs metres de l'arribada i es tracta, ni més ni menys, que de creuar el riu Tordera, en aquest punt sí que amb un caudal força important, això sí, ens podrem ajudar d'una corda tot i que aquesta no evita que algú es remulli de dalt abaix. Jo encara hi dono el do de pit i no em remullo més enllà de mitja cuixa.

Ara sí, últims metres, encara em passen un parell de corredors més, incapaç de seguir-los per un carrer que ens portarà cap a la línea d'arribada, després de creuar un últim tram de bosquet, encara plou, ha plogut durant tota la cursa i amb totes les peripècies viscudes, l'han fet una cursa èpica, de les que recordarem per sempre, de les més extremes que he viscut, potser juntament amb l'any de la neu a Zegama o de la marató a Donosti a 4º i caient aiguaneu. Sempre hi ha un record per cada una d'elles, aquesta, la 54a., la guardarem en un lloc especial.

El retrobament amb els amics a l'arribada em fan tornar el somriure i que el descontentament amb mi mateix desapareixi ràpidament, és clar que tothom ja va net i polid, fins i tot en Pausident hi és present fent una de les seves rutes alternatives que l'ha portat fins dalt el Turó de l'Home on ha pogut comprobar de 1a. mà, el pa que s'hi donava. Fins i tot la Laura ja està impecable, penso que haurà plegat, però no ... no entenc res, jajaja... però tan se val, ja m'ho explicaran.

Un bon dinar ens espera, és "el tercer tiempo" del rugbi, un dels més agraïts, on de primera mà em posaran al dia de la carrera, de les peripècies de l'Assumpta, del xou de les classificacions, de la Laura entrant com a 1a. dona, ah no?, però ella ha tallat la cinta, jajaja... de gent emprenyada, dels que han plegat, dels que han acabat però sense fer el Turó de l'Home, dels intents dels organitzadors de salvar el tema el màxim de bé possible, etcetcetc...

Jo no tinc queixa, al contrari, he estat en tot moment informat del que em trobaria allà dalt i estic content de que no m'hagi agafat el tall que l'organització, minuts més tard de passar jo per Sant Marçal, ha optat per un circuit alternatiu. No haguera estat el mateix. He estat ben atès, uns voluntaris excel.lents, una organització que s'ha posat les piles quan ha vist que pintaven "bastos" tot i les queixes que hi ha hagut, potser algunes amb raó, d'altres sense. No sé si tothom sabia on anava, començant pels que es treien les bambes als dos minuts de carrera, però a la muntanya s'hi ha d'anar preparat per tot i jo mateix entono el mea culpa per deixar-me l'impermeable i el mòbil al cotxe, gairebé sempre el porto a sobre, encara que al final no m'ha fet falta ni una cosa ni l'altra, tret d'un tram del Matagalls.

Felicitar als organitzadors i voluntaris, avui el més fàcil era quedar-se a casa, ens haurem d'acostumar a les tempestes tropicals, jajaja... i heu estat al peu del canó. Moltes gràcies.

Salut.

Els tres TOR-erus

2011-10-24T20:42:00.009+02:00

Diumenge, 16 d'octubre 2011
S.Esteve d'en Bas (Garrotxa)
44kms. - 8h.

Abans de tornar a la normalitat post Tor, encara hi tenia pendent una trobada més, després de la dels correcats l'altre dia al Congost. En un principi, a banda dels que vam anar al Tor, també hi havien de venir el Ramon i el capi Artigas, amb ells havia compartit kms., xerrades i experiències durant bona part de l'any, tot encarat per el gran repte. A l'hora de la veritat, tots dos botiguers, s'els va girar la truita i no van poder venir, no vam poder compartir la gran experiència que va ser el Tor. Encara no havia vist en Ramon, el capi era a l'aeroport i després compartírem dinar, i vam decidir organitzar una trobada per tal de fer-la petar i retrobar-nos els tres després de l'experiència italiana.

En principi era una trobada oberta a tothom, però la coincidència de varies curses al calendari, va fer que a l'hora de la veritat, fóssim nosaltres tres i el Pitt, els que a les cinc del matí del diumenge ens trobéssim a S.Esteve d'en Bas, per, en un principi, fer-hi la travessa de la Terra dels Volcans, encara que de bon començament, no ens veiem massa convençuts.

Comencem negre nit, al trote, iniciant la primera pujada del dia direcció a l'Hostalot, un camí rural amb molta història ja que unia Olot amb Vic, testimoni de mil i una aventures que se'ns escapen de poder assimilar degut a la foscor, però que ens situen en el context de la recent pel.lícula Pa Negre. Entre xerrameca i aventures van passant els primers kms., i les primeres hores fins a davallar cap al poble de S.Feliu de Pallerols on es comença a fer de dia i parem a fer un mos, encara que el cafè de la plaça encara no és obert.

Ara ja enfilem el Santuari de la Salut a més de 1.000m., una dura pujada per entre una fageda espectacular tot i el sec del terreny. A dalt tampoc hi podrem fer l'esperat cafetonet, també està tancat, i tornem a baixar per encarar el proper punt de parada on ens hi espera un bon avituallament, aquest sí que serà de fiar. Les Planes d'Hòstoles, on hi trobem l'Assumpta i la Laura que se'ns hi afegirà un bon tram. Entrepà, cervesetes i un carajillu sorpresa ens deixa com a nous.

Ara en som quatre, amb una Laura amb ganes de batalla i nosaltres que ja en portem una trentena, esbufegant per a poder-la seguir. És un tram curtet i prou conegut de l'any passat que ens portarà fins a S.Aniol. Hi torna a haver-hi l'Assumpta, infatigable seguidora, amb el Marc de penyora. Comença a fer calor i la gent va quedant despullada, jajaja... potser no n'hi ha per tant, però sí que la màniga curta es fa necessària.

Per problemes logístics la Laura s'ha de quedar i nosaltres ens disposem per l'últim tram, ja que hem decidit plegar veles a Sta. Pau, per avui ja n'hi haurà hagut prou. De nou un tram costarut cap a Sta. Maria de Finestres, migdia, calor, em costa agafar el bon ritme que duia i el capi se'ns escapa amb el Ramon i a mi. Després d'un petit reagrupament a mitja pujada, ara agafo jo l'iniciativa amb tantes ganes que en un tres i no res els deixo enrere tot esperant-los a dalt una bona estona.

Una vegada tots dalt i tornar-nos a fer un fart de riure, ja ens queda una última baixada per arribar al nostre destí final. Una baixada espectacular, talment els boscos de la marató de Zegama tot pujant l'Aratz, una llàstima que estigui tot tan sec, però la vista gaudeix del fantàstic indret. Recordo l'any passat fer el tram acompanyat de l'Esteban, mític Bulderban, tot un crack de cap a peus, m'alegro de que encara em vagi recordant de les coses, jajaja...

Sta. Pau, vila turística on les hi hagi, coneguda entre d'altres per les mongetes del ganxet i per la seva proximitat als coneguts volcans de Sta. Margarita i el Cruscat així com de la fageda d'en Jordà. Encara hi trobem lloc a la plaça major per a fer-hi un bon vermut ja amb els acompanyants i corredors agrupats. Donem per tancada la sessió de running i enfilem cap al lloc de sortida per a polir-nos una mica i anar a dinar.

De fet serà un dinar-berenar-sopar, ja que el torn del migdia ja s'acabat i a les cinc de la tarda en comença un de nou. Com que el cava no hi falta, vingut exprés de la Vila, doncs remullem l'espera entre xerrameques i a veure qui la diu més grossa. Per fi podem seure al menjador i gaudir d'unes bones menges continuant essent remullades amb bon cava i començant a confeccionar el calendari del proper any. De curses i ganes d'anar a tot arreu no n'hi manquen, però s'haurà de triar les més adients ja que l'economia apreta. A part de "les de sempre", els plats forts seran Tramuntana i Andorra, al Tor, procurem conjurar-nos pel 2014, aquesta vegada a veure si hi podem coincidir tots tres, una mica més grans però amb més ganes que mai, brindem perquè així sigui.

Ja gairebé fosc, decidim cloure la vetllada en un altre cap de setmana ple de energia i bones vibracions amb el típic tòpic, que no menys cert, d'està envoltat per una magnífica companyia. El córrer ha estat el de menys, encara que m'ha servit per poder comprobar que després del Tor encara m'aguanto els pets, si més no, a ritme d'entrenament, a les curses ja patiré d'allò més, ja que la gent va a tope, però ja tornaré ha agafar el "trankillu". Torno a estar al Km0 d'una nova temporada.

Salut.

Quan el córrer ... és el de menys.

2011-10-17T12:44:00.007+02:00

Dissabte, 8 d'octubre 2011
Aiguafreda (Vallès or.)
26kms. - 5h.

Novament l'Abuelo ens preparava un entrenament per a tots els nivells i tastar per enèssima vegada, alguns trams d'aquesta magnífica cursa de la Vall del Congost. Hi ha horaris per a tots els nivells amb l'objectiu d'arribar en una hora conjunta per a esmorzar en el magnífic i emblemàtic Can Bellver.

No puc desaprofitar l'oportunitat per arribar-m'hi i poder saludar a gran part de la "parròquia correcatera", que tant de suport ens van donar mentre erem al Tor. D'altra banda, oportunitat única per a tornar-me a calçar les bambes després del Tor i tres setmanes de descans total. Hi havia un grupet amb l'Abuelo, en Massa, l'Angela, la Carme ... que podia ser bastant assequible per mi. Però aquest grup no s'arriba ni a fer, ja que per diferents motius, només quedem l'Abuelo i jo. L'Abuelo encara recuperant-se d'un virus que li està fent la punyeta més del compte, em serà el meu guia particular, tot un luxe, i deixarem als makinorris fer la seva.

Ell i jo anem fent, xerrant d'això i d'allò altre, fent travesses d'on tornarem a coincidir amb el grupet que comanda el Guido, en un estat de forma immillorable. És en el Pla de la Calma, magnífic mirador, ja de dia, on ens retrobem tots plegats i on aprofitant un bon tram de baixada ens hi afegim. En les baixades encara m'hi puc defensar, però a la que el terreny torna a pujar, torno a quedar enrera gens acostumat al ritme endiablat que porten els que van més ràpid.

L'Abuelo em va esperant i pugem el Paraiso tots dos junts, jo el més ràpid que puc, actualment un ritmet molt assequible per a qualsevol, donant-me compte, com ja sabia, de la duresa d'aquesta marató. A dalt ens hi espera el grupet del Guido i junts tornem a fer camí per arribar a l'hora convinguda a Can Bellver. Hi ha gana i no es tracta de fer esperar massa al grup d'afamats que han sortit després d'haver sopat a Aiguafreda.

Són gairebé les 11 del matí i ens retrobem tots davant l'esplanada del restaurant. Abraçades, petons, felicitacions .. molt bon ambient com no podia ser d'una altra manera on, amb el Sergi, els dos Geants, ens fan sentir els autèntics protagonistes de la vetllada. Som tanta gent que malauradament ens hem de partir en dos menjadors, un Geant a cada un, reclama la gent, jajaja... tots volen sentir les peripècies, en primera persona, del Tor.

Com sempre les volls no falten a Can Vollber i a més ... hi ha barra lliure!!!! Mil anècdotes que escolten amb atenció, mil preguntes sobre la cursa, es pot dir que no em dona temps a menjar, jajaja... però que molt satisfet intento atendre a tothom. Surto amb el convenciment de que hi ha molt "home Tor", a part dels ja suposadament capacitats, en Pausident hi rep l'aprobació de tots els presents.Els cafès i el patxaran de rigor, conclouen un àpat on el menjar era el de menys, el fet d'estar envoltat en una taula per gent que sabies que havia estat pendent de tú durant una setmana, m'omplia de satisfacció. Gràcies de nou a tothom.

És l'hora dels adéus, n'hi ha que ténen més pressa que d'altres, alguns que preténen fer-hi un tros més de recorregut i d'altres, com jo, que tot agafant el GR, tornarem a fer cap a Aiguafreda. Últimes fotos de rigor i tot xino-xano, amb l'avi Mena, en Pau, en Xeix, la Mireia, l'Enricb ... enfilem el camí de tornada, caminant i xerrant tranquilament fins fer cap al Racó on unes cerveses posàven punt i final a la jornada.

Sortides d'aquelles que de tant en tant es necessiten, sense rellotges, sense dorsals, "només" envoltat de gent on l'apreci és mutuu, que t'entenen, que estimen igual que tú l'entorn que ens envolta i que potser són els únics que entenen de les nostres bogeries. Sortides on el córrer ... és el de menys.

Salut.

TOR DES GEANTS

2011-09-24T17:50:00.096+02:00

Diumenge, 11 de setembre 2011
332 kms. - 128h. 01' 06
posició 113 general, 50 de categoria
Courmayeur (Vall d'Aosta) Itàlia

Arriba l'hora de la veritat, l'hora de graduar-se en això de l'ultratrail, en el que diuen, l'ultra més bèstia dels que es fan i es desfan. 330kms. i 48.000m. de desnivell en 150 hores, acolloneixen a qualsevol, però de cop i volta ja ens trobem a l'aeroport esperant l'hora de sortida que ens portarà de forma irrevocable a la línea de sortida d'aquest gran repte.

Talment quan era un estudiant del "montón", a l'hora d'afrontar un exàmen, no sabies mai si havies estudiat el suficient, si et preguntarien el que havies estudiat o si per contra, les preguntes es centrarien en la part que havies deixat de banda. No sabies si estaves preparat tot i semblar haver-t'hi esforçat i al final t'encomenaves a qui sap qui, perquè tot sortís bé. Aquests pessigolleigs sempre solien acabar bé i el teu esforç acabava tenint recompensa.

Aquesta prova tenia moltes coses a preparar i degut a la bestialitat de tot plegat era inasumible preparar-la com Déu mana. És una prova que no es pot entrenar, perquè senzillament no l'has feta mai. No assajarem un tres de deu fent un tres de deu, montarem la pinya, folre i manilles, posarem quarts, quints i si estem de sort sisens, però a partir d'aquí, la resta del castell és una incògnita i només se sabrà el resultat quan el tiris a plaça el dia que pertoqui.

Aquest era el meu tres de deu particular i el volia descarregar. A la meva manera havia muntat la pinya, a base d'un principi d'acumulació de kms., el folre, prou compacte i experimentat en forma de petites curses que anaven agafant forma de competició. Les manilles, part complicada i dificil de lligar jo ho havia aconseguit amb les maratons de muntanya de Vall del Congost, Zegama, Berga ... els quarts pintaven bé amb les marxes de 7cims, l'Utag. Quints en forma de les ultres de l'Ehunmilak i Emmona consecutives i fins i tot havia posat sisens amb l'stage a Corral Blanc per SJoan a més de posar-hi més gent a la pinya en forma d'escapades vàries cap al Ripollès on hi passava algun dia gairebé sencer, de dia o de nit, pel dret o pel revés, qüestió de passar hores a la muntanya, fent fred i agafant unes calorades de por. Quan no tenia massa temps, l'escapada a Montserrat estava assegurada, més desnivell, més muntanya. A nivell teòric m'havia empapat de les vivències i els números que els hi sortiren als germans Terés, Fali i Atalanta, però em semblava que a l'hora de la veritat, amb un tres i no res tots els números dels altres s'en podien anar a norris. Per tant tot i gaudir amb les seves experiències, agraint-los els seus consells, a l'hora de la veritat em tocaria trescar al so que la carrera manés.

El TOR eren paraules majors, era la carrera de les carreres i d'aquí unes hores ja estaria a la línea de sortida, amb moltes preguntes per respondre que només la pròpia carrera ens aniria responent, sabriem si haviem estudiat prou, però no ho sabriem fins haver acabat l'examen. No ho sabriem fins que les gralles comencessin a tocar.

Som els set magnífics, la majoria cracks contrastats i amb un historial per caure de cul, com és el cas d'en JM.Cabanes o de la màkina de l'Eugeni, l'autèntic animador del grup. El Clave i el Sergi, forts com sempre, feien una por que espantava. L'experiència de l'Enric i el Manel quedava prou contrastada i tothom sabia del paper que hi podien fer, i per últim, un servidor que tot i no patir massa dels nervis, confiat en les seves forces i il.lusionat com mai davant la prova, no deixava de fer-li el màxim respecte al grandiós repte que estava a punt de començar. A l'hotel se'ns hi afegeix en Salvador Vilalta, una altra màkina amb el que hem compartit força kms. durant l'estiu.

Arribem a l'hotel el divendres a la nit amb poc temps per a fer-hi res si no és repartir les habitacions i anar cap a dormir. Al matí, a l'esmorzar, ja es noten les hores prèvies i tot fa preveure que costarà de passar el dissabte, però al final entre alguna que altra passejada, dinar, un puntet de migdiada, la Real-Barça i anar cap a la fira del corredor per recollir els dorsals i omplir la bossa groga que ens portaran a cada base de vida, ens adonem que ja estem entaulats i atenent a les indicacions del briefing.

Alhora coneixem als de Tortosa, saludem n'Enric Terricabres i la Montse que en farà el seguiment, el grup de bascos i de valencians, d'andalusos i de Madrid, l'inefable corredor del gos que està present a gairebé totes les curses de casa nostra, Congost, SLlorenç ... i tanmateix ens adonem de la internacionalitat de la prova compartint amb japonesos, mexicans, austríacs, polonesos, canadencs, americans ... i és clar, els majoritaris francesos i italians.

Podem menjar minimament després de fer una bona cua i l'speaker encara anar explicant quelcom de la cursa, però la gent ja vol anar per feina i anar a dormir. La tertúlia després de sopar és prou minsa i la gent es va desperdigonant cap als hotels o autocaravanes per a reposar el màxim de temps possible. Es podria ben dir que "la suerte está echada".

Al matí la gent va espitosa i arrasa el buffet de l'esmorzar talment estiguéssim una setmana a tornar-hi. Jo em sento anormalment tranquil davant de la que em vé a sobre, però de moment intento gaudir dels moments previs, esmorzant com Déu mana, entre els riures que provoca l'Eugeni explicant les seves batalletes. A l'esmorzar ja ens ajuntem un bon grapat de corredors que estem al mateix hotel i que encara no ens haviem vist, impressions, estratègies, previsió del temps, etcetcetc... ens retrobarem a la tornada una hora o una altra, un dia més amunt o un dia més avall.

Ja no hi ha temps per més, últimes escapades al lavabo i cap a la sortida. Ara ja no se sent tanta xerrameca i es nota que s'acosta el moment culminant tot i que encara falta mitja hora llarga, no volem anar estressats. Entrem al calaix. L'speaker no para de xerrar, però tot i l'esforç que hi posem, poca cosa entenem. Fotos a tort i a dret, ara amb l'un, ara amb l'altre, ara me la tires a mi, ara te la tiro jo. Gent de tot tipus, mal forjada, arreplegada vers els "guaperes" pulcres i amb el mínim detall controlat. Música d'ambient, cridòria, balls tradicionals, compte enrera, la plaça brogeix, tret de sortida ... la pinya es tanca pel tres de deu.

Els primers metres són per dins el poble, amb lleugera baixada i per carrers plens de públic cridant embogit. El meu plantejament, si és que s'en pot fer cap, és el què el cos em demani, córrer còmode, no anar collat en cap moment i anar pas a pas, coll a coll, poble a poble, de base de vida a base de vida. El que sí tenia clar era una cosa, procurar no dormir la 1a. nit i acumular hores al meu favor per quan pintéssin bastos o hagués de fer una bona parada per a recuperar forçes. Sé que puc estar dues nits sense dormir (Ehunmilak), no caldrà apurar tant, però ja tinc un punt de partida.

De seguida m'atrapen en Clave i en Sergi i farem camí junts, això si, sempre i quan no m'hagin d'estirar i jo pugui anar còmode, del contrari, cadascú farà el seu camí, però he dir que començar amb ells dos em reconforta i entre xerrameca i batalletes ajuden a passar els primers kms. A les primeres de canvi ja adelantem al del gos i comentem la jugada en l'aspecte de que cap dels tres li acaba de veure el què, es pot interpretar que el gos li pot ser una ajuda, que tanmateix el gos amb la kilometrada que li espera, ho passi molt malament, etcetcetc... en definitiva, tot i desconeixent el que diu el reglament, ho trobem prou fora de lloc, no cal dir que ja hi ha curses específiques per aquests casos.

Deixem ràpidament l'asfalt i ens endinsem per un costarut corriol, en fila índia, a bon pas, sense embuts, aprenent idiomes, agafant el pas. Quan sortim a camp obert ens comencem a adonar de la magnitut del paissatge i de les dimensions de les muntanyes que ens esperen, colls inacabables, baixades devastadores, muntanya en tota la seva essència i és que per alguna cosa estem als Alps. El primer coll, és el col d'Arp, a més de 2.500m. i cremant els primers 8kms. amb facilitat, un coll que puja però com dirien a Castella, sube tendido, amb una filera de corredors espectacular, amb l'helicòpter fent de les seves talment fós una joguina, l'ambient és espectacular, de seguida t'adones de la grandesa de la prova. La baixada, ràpida i no massa tècnica, em trobo bé i fins i tot m'adelanto amb facilitat per tirar quatre fotos, estic disfrutant i això ja és molt bona senyal.

Després d'un petit avituallament al final de la baixada, hi ha un bon tram de pista, mig encimentada, mig de terra, un bon tros per deixar anar la pota i comentar la jugada, que si anem ràpids, que si hem de guardar, moraleja, mentre anem còmodes, cap problema. La manca de dificultat del terreny permet que anem badant amb el paisatge que s'ens presenta i amb les casetes que en llocs privilegiats, guardant les valls. Abans de quarts de dues ja treiem el cap a La Thuile, primer avituallament fort de la cursa després de 17kms. on ens reb la mismíssima organitzadora de l'UTMB.

Hi esmercem prou temps perquè en pocs minuts hi arribin n'Enric, el Manel, l'Enric Terricabras i l'Anna Sebastián. Tots junts iniciarem el següent sector, encara sense presses, gaudint del paissatge i mica en mica involucrant-nos en la cursa. L'aportació de l'Anna i l'Enric Terricabres és molt bona ja que l'any passat hi van participar, però amb la mala fortuna de que tots dos van haver de plegar. L'anem fent petar i observo l'Anna que va prou forta, en Terricabres va fent més la goma però sempre ens té a "tiro", per davant el Sergi i el Clave marcant la marxeta còmode per a tot el grup.

Abans de coronar un altre coll, hi torna ha haver un altre avituallament abans d'afrontar la part final. El dia es va complicant i de ben segur que abans de fer-se de nit ens mullarem, a més d'anar guanyant alçada i la conseqüent baixada de temperatura. Un avituallament prou concorregut al refugi Deffeyes on per sorpresa nostre també coincidim amb en Gigi Riz, el mediàtic últim corredor de l'any passat. O una de dues, aquest any està molt fort, o nosaltres anem de passeig. El rellotge diu que anem molt bé, no ens sentim forçats i pels temps de tall de moment no cal témer. A la 1a. base de vida hi haurà una valoració molt més exacte del temps que portem retallat respecte a l'hora de tancament.

Comencem a veure les primeres glaceres, les primeres muntanyes de veritat, estem a 2.500m. i continuem pujant direcció a Paso Alto, 2.857m. on el tram final és prou costarut, fila índia, amagadet, còmode i guardant pota, ufff, faria falta l'impermeable, però ja som dalt i de seguida baixarem, el vent bufa fort i a més comença a fer fred i per acabar-ho d'adobar, comencen a caure les primeres gotes, ara sí, ara no, però no tardarà massa a venir el festival.

De moment anem salvant la situació, ara toca baixar altre vegada a 2.000m. per tornar a pujar a 2.800m., és un no parar, la cursa no té un metre pla i el puja-baixa és constant. A la baixada coincidim amb els bascos on l'Òscar és el principal "capitano", un element que acaba de venir de l'UTMB i la PTL i ara a pel TOR, senzillament bestial. També repeteix el TOR i els seus comentaris són escoltats amb atenció, ell si que va ser finisher l'any passat i per tant això fa que el nostre "novatillu" grupet, escolti amb les orelles dretes. Encara anem prou reagrupats, algun fa la goma a la pujada per recuperar baixant, però més o menys continuem els cinc magnífics. No cal ni dir que tant el JMa.Cabanes i l'Eugeni, ja han anat per feina des del tret inicial.

Final de la baixada i nou avituallament, Promoud, abans de tornar a pujar cal omplir el dipòsit. Aqui hi ha alguna ratllada i en el grup hi ha discrepàncies a l'hora d'afrontar els següents kms. La intenció era parar el menys possible i poder afrontar al menys un 3.000 de l'etapa següent de nit, n'hi havia dos, el segon, el sostre de la cursa a 3.300m. El Clave alguna cosa li agafa i surt esperitat de l'avituallament, no estic massa a l'aguait del que ha passat, però si no vull perdre roda, m'he d'espavilar. Fins i tot l'Anna Sebastián ha iniciat l'ascensió. Ja estic fotent un "mecagun", no vull anar collat i aquesta colla, un per l'altre, em fan anar per feina.

encara puc seguir sense massa esforç comentant la jugada amb el Sergi i al cap d'uns metres ja veiem el Clave assegut en un pedra esperant-nos, jajaja... quina ratllada!!!! diu que tenim raó que tot just estem al km34 i encara en falten 300!!!! De totes maneres, he de dir, ara que no em sent ningú que des del primer moment veig al Clave molt ficat i en gran forma, més fins i tot que el crack d'en Cots, però tot això pot girar com un mitjó, i més tenint en compte que la cursa durarà 5-6 dies.

Recte final del coll de Crosaties, aquest final és d'aupa, fins i tot amb grimpadeta inclosa, ara sí, impermeable i avall sense encantar-se. Prenc l'iniciativa i baixo encara que amb precaució però prou ràpid per perdre la resta del grup. No hi fa res, quan ells vulguin ja m'atraparan. El cel es va tapant i la nit ens cau a sobre encara que siguin les 8 del vespre tot està prou fosc. Fosc? cau un llampec com no havia vist mai, per sort ja anem de cara avall, a roda de quatre francesos que em porten amb butaca, el llampec els ha deixat sense xerrameca i una mica acollonits pel tro posterior, però ja tirem avall a uns 10kms de la 1a. base de vida.

La gent queda escampada per la muntanya, ara un para a posar-se el frontal, l'impermeable, etcetc... em passen el Clave i el Sergi, però no m'adono i segueixo a la meva. La baixada també és llarga, un anglès em deix passar però he de sortir del corriol i zas!!!!, primera patacada, a la cuixa, contra una pedra prou esmolada, un parell de talls a l'alçada del cuadriceps, però sembla que res greu, el fred i la pluja esmorteixen el dolor, de fet no m'adono de la sang fins arribar a l'avituallament de Planaval.

No hi reconec a ningú, però estic a 6kms. de la base de vida i no vull encantar-m'hi, allà ja ens reagruparem. Demano una mica de paper per aixugar les ferides i quan marxo apareix l'Enric, el de la nostra colla, amb el qual compartiria pràcticament la totalitat de la cursa. L'espero i arrenquem junts, enmig del plovisqueig per un tram molt més còmode, a vegades fins i tot corrible, pràcticament mano-mano, tret d'un japonès que ha fet la fi del cagaelàstic, jajaja... mira que n'hi ha cada un.
Ja veiem les llums de Valgrisenche, 1a. base de vida, anem prou bé de temps, fitxo a les 21h.54', hem estat gairebé 12h., per 48kms. i tenim 9 hores de marge, no es pot demanar més. La Montse, la dona de l'Enric Terricabras ens rep tota contenta, l'energia que desprèn aquesta noia, aixeca la moral d'un mort.

De seguida vé un voluntari a atendrem, que si vull menjar, que si vull dutxar-me, que si vull dormir, ostres ... deixeu-me respirar, punyeta!!!! Pujo cap dalt on hi ha uns llits, jo no hi dormiré, però tinc prou espai per desfer la super bossa groga, fer-me una dutxa i canviar-me. Coincideixo amb el Sergi i el Clave enmig del despelote multiracial, el Clave, puta ell, m'indica un reservat vip que em podré dutxar sense ser molestat, gràcies Carles, no hi ha com arribar primer als llocs, jajaja...

Net i polit, havent trucat a l'Assumpta per primera vegada dient-li que tot anava ok i poca cosa més, que de seguida em sortia l'emoció de "l'eventu". Deixant a gent dormint amb el soroll que hi havia, l'entrar i sortir de gent continuo, etcetcetc... el voluntari em torna acompanyar al lloc per a menjar on ens retrobem els cinc mosqueters per omplir el dipòsit i canviar impressions. Van arribant més catalans i coneguts, però per la nostre part sembla que tots cinc reemprenem camí iniciant la segona etapa i procurar salvar almenys un dels 3.000 abans de que es fes de dia.

En la posició 196 sortim a les 23h.25', per tant hem emprat 1h. i mitja i sortim de la base de vida amb 7 hores i mitja de coixí, em penso que si no hi ha un daltabaix, que hi pot ser, ja no caldrà anar mirant el rellotge, tot i que aquesta segona etapa ens posarà més a lloc i tindrem més dades per saber per on ens movem. Sortim juntets, amb el Clave lleugerament distanciat, el continuo veient molt fort, el Sergi per contra, o va més conservador o no va tan fi com li agradaria. L'Enric i jo fem bona dupla i el Manel va una mica a la seva, de vegades tira com si res i d'altres es va quedant enrera.

El temps continua insegur, encara que ara no plou, llampega tot el voltant i de ben segur que aviat tornarà a ploure. El terreny va pujant sense parar de moment de bon fer, anar trobant gent pel camí i veient per primera vegada el perfecte marcatge per part de l'organització amb unes cintes reflectants que de vegades confons amb els frontals, que a l'allunyania i davant nostre, tot aixecant el cap, ens van indicant per on haurem de passar.

700m. per sobre Valgrisenche arribem al refugi de Chalet Epee, es preveu tormenta i comença a ploure fort. Entrem dins, hem estat de sort i ens hem mullat poc. Seiem i menjem i tornem a deliberar el que fem després de consultar amb els guardes que diuen que això no durarà massa, però a Valgrisenche, on ens hi esperava el Maurizio de l'hotel, també havia dit que no plouria més. Hi ha gent que opta per aprofitar el temps i descansar a les lliteres que hi ha dins, l'Anna Sebastián i l'Oscar, el basc en són uns, però aleshores es trenquen els plans d'assolir el 3.000 abans de fer-se de dia. Decidit, estem a la muntanya, si plou, doncs ens mullarem i si para, doncs ... bote!!!!

De fet estem a 500m. del coll, ni massa ni massa poc, el terreny va pujant paulatinament, sense cap pujada sobtada, això si, fosc i negre i anant plovent, tot i això hi ha una corredora, dorsal 133, la Giancarla Agostini, que tan li fot si plou com si no, i quan li vé la son, no dubte a jeure's al camí i posar el cap sobre una pedra, ufff, plovent i tot, no crec que estigui més de cinc minuts, però pel que es veu ja li valia.

Fem cim, en aquests cas, coll de Fenêtre, 2.854m. que no conviden a estar-hi massa tot i que inmortalitzem el moment i tirem avall ràpidament, encara plou i anem amb cura a la baixada, no vull tornar a "llepar".

Són 1.000m. inacabables de baixada, continua plovent encara que ha afluixat molt, però el terra està perillós. El grupet més o menys es va mantenint i acabem arribant a un nou punt d'avituallament on haurà finalitzat la baixada i començarà el primer 3.000 de la jornada. Estem a Rhêmes-Notre-Dame, on hi trobem a la nostra amiga Giancarla, asseguda a terra i amb el cap en un banc amb els seus cinc minuts, mira que ho fa difícil, jajaja...

Aprofitem per assecar-nos una mica i menjar una sopeta calentona, cafè, etc., la son encara no ha fet acte de presència, però per si de cas, la cafeïna que no falti. Cal sortir carregats, doncs estarem 15kms. llargs sense avituallament a més de pujar 1.200m. i baixar-ne 1.400. Al final estariem cinc hores, però a 1a. hora del matí ja ens haurem tret un 3.000 de sobre. Ara, però, són les 4 de la matinada.

Iniciem novament la marxa amb més d'una seixantena de kms. a les cames i més de 18h. de marxa. Continua plovisquejant i encara hem de superar els dos 3.000 abans d'arribar a la segona base de vida, és l'etapa més llarga, però en cap moment dubtem de la nostra estratègia i de moment tot i que és molt aviat per a fer valoracions, personalment estic content de com van les coses.

El que si serà més complicat a partir d'ara serà mantenir l'unitat del grupet, però no sé si només sóc jo sol, però tinc molt clar que tard o d'hora cadascú haurà d'anar a la seva, que podem mantenir-nos agrupats? perfecte, sinó cada component haurà de buscar el ritme que l'hi vagi més còmode.

En 6kms. hem de superar 1.300m. de desnivell possitiu per coronar el coll d' Entrelor, el primer 3.000, per tant un bon pepino perquè el grup es vagi disgregant sense haver-hi unes distàncies insalvables. Com era de preveure el Clave, el continuo veient cientoxciento, i el Sergi van al davant. Seguim l'Enric i jo amb un ritmet còmode però constant i penso que molt regular. I queda el Manel que de mica en mica ja va fent la goma. Gairebé ja comença un nou dia quan arribem a dalt, el primer dia que veiem néixer a plena muntanya i a dalt del coll. No cal dir que l'espectacle és més que gratificant, però la rasca que hi fa, no ens permet estar-hi massa temps. Aprofitem un trio de francesos que ens ve per darrera per fer els 9kms. de descens tots plegats.

Ràpidament perdem alçada, el temps sembla que es comportarà i en principi ja no plourà més. Han estat pràcticament dotze hores d'aigua, de vuit del vespre, a vuit del matí i per mi, ja hem complert el cupo. El trio de francesos continuen a bon ritme amb alguna aturada tècnica i d'altre per començar a treure'ns roba d'abrig així que surt el Sol.

El terreny és molt corrible, entre senderols, prats plens de bestiar i boscos que, a mida que vas perdent alçada, són inacabables. Sentim novament l'helicòpter a la llunyania. La pel.lícula no costa gaire de fer, de ben segur que està amb els primers a l'altra banda de la muntanya i evidentment, "el pelotón" va perdent protagonisme.

Ja som baix, a Eaux Rousse, fitxem tot i no ser una base de vida, de tant en tant també et fan fitxar en algun punt estratègic, tanmateix aquestes dues bases de vida estaven prou allunyades com per a fer-hi un control intermig. Són les 9 menys cinc del matí de diluns, el tancament de cursa està programat a les 19'30, hem guanyat una bona picossada, gairebé 24h. de carrera, posició 160, ostres, d'una tacada he guanyat una vintena de posicions, jajaja... m'agrada, ep! com anecdotari, no com a competició, però sempre m'agrada saber aquests detalls.

Ja fa estona que hi ha el Clave i el Sergi i jo els dic que tirin, el segon 3.000 ens espera, ja de dia i pinta que a ple Sol. El Manel arriba al cap d'uns minuts darrera nostre i per uns moments tornem a estar el quintet agrupat. Parlo amb el Clave, ell ho té clar, però es veu que el Sergi no tan. Parlo amb el Sergi i el convenço de que ells dos tirin amunt, es fa el ronsa, però al final accepta l'evidència i reemprenem camí. Sé que segurament no els veurem més i això m'entristeix una mica alhora que també m'alleugera i satisfà el fet de deixar-los anar. La carrera comença a posar cadascú al seu lloc.

L'avituallament no és per tirar coets, ja començo a estar carregat de trobar sempre el mateix, ufff!!! i acabem de començar, jajaja... les cames ja van notant l'esforç i necessito reposar una mica. Cau el primer ibu i encara que una mica a malgana intento mig alimentar-me. Al costat hi ha un restaurant-hotel i aprofito per anar al lavabo. Un paio catxondo em rep a l'entrada, en fa deu com jo i amb una patxorra destacada em pregunta d'on sóc, espanyol?, no Català, em diu que endavant, catalans i bascos si, però espanyols, no, jajaja... qui el va parir, en aquest cul de món i mira com van. Em penso que serà l'únic dia que necessito asseure'm en una tassa de lavabo.

Ara el grupet s'ha reduït a tres i el Manel és el que mana en l'aspecte de què ja comença a grinyolar. També remuga quan li diem de que l'Enric i jo l'esperem per tirar tots tres amunt. No va massa bé d'estomac i s'ho vol pendre amb calma. Al final el convencem d'anar fent tots tres xino-xano, ja que ara de córrer, ben poc correrem. Així doncs, enfilem el que serà el sostre de la cursa, el coll Loson a 3.300m. d'altitud.

En un xalet que hi ha a mitja pujada després d'haver deixat el bosc inicial i sortir al descobert, a 2.300m., per tant encara a 1.000 del coll, en Manel diu que s'estira a l'herba, que ha trobat el racó idíl.lic per a fer-hi una bona dormida, a ple Sol!!!!. L'Enric i jo continuem la marxa, no ens volem aturar i volem portar un ritmet constant, potser més endavant, ja recuperat en Manel ens torni a atrapar, per si de cas quedem al refugi que hi ha després de fer el coll.

En aquest tram se'ns afageix un canari, que no calla ni sota l'aigua i que aniriem coincidint més endavant, diu que va tou, però aquí no para ni Cristo, jajaja... l'escenari és impressionant, com una Coma de Vaca però per quatre, aigua per tot arreu, una vall ben oberta, el riu que et va seguint, amb una pujada prou estesa per a no patir. L'Enric també troba el seu raconet per fer unes cures als peus i refrescar-los convenientment. Jo no paro, vaig fent al tran-tran i ja m'atrapara, aquest si que ja m'atraparà.

Durant la pujada, molt més empinada en el tram final, un tram molt més feréstec, sense apenes vegetació encara hi trobo uns quants llangardaixos tots estesos a la poca herba que encara hi ha abans d'encarar l'últim tram. Seran guiris, però segurament ens hi podriem considerar tots de guiris en aquesta cursa. No obstant a plena soleia, estesos espatarradament a "pecho descubierto", que vols que et digui.

Últims metres, els més feixucs, potser es nota l'alçada, potser les hores de pujada, però en definitiva ja som dalt, amb l'Enric a pocs metres al darrera i sembla que una taqueta tronja està bastant més avall, potser a una mitja hora, potser és el Manel.

M'hi estic una estona tot esperant l'Enric, foto de record i faig petar la xerrada amb un xicot, l'Augusto, que és a dalt controlant el pati, membre del grup d'alpinisme d'Itàlia. Al veurem amb la samarreta de Fondistes Penedès, em pregunta d'on sóc i al saber-ho em diu si conec al Pep Ollé, il.lustre vilafranquí i inventor de la Marató de l'Aneto, ja fa uns anys. Home hi tant!!!! si pràcticament hi vinc recomenat, jajaja... parlem del recorregut, ens indica que estem a pocs minuts del refugi i a unes dues hores de Cogne, dels trams que queden, del terreny que ens espera, de les previsions meteorològiques, etcetcetc ... el tio es tirarà dies aquí dalt aixoplugat en una garita com de vidre plastificat, no sé si ho devia passar massa bé l'anterior nit amb la tormenta.

Amb l'Enric ja a dalt decidim tirar avall i esperar al Manel abaix al refugi, on en principi havíem quedat amb el duet davanter de fer-hi un dinaret, encara que dubto que els trobem, a no ser que s'ho hagin pres amb molta calma o no els vingui d'un quart a l'hora de reposar. La baixada és molt tècnica, molt pelada al principi amb algun tram de cordes per a no tenir-hi problemes. Jo em deixo anar, la parada i la xerrada a dalt del coll, m'ha fet revifar i em llenço cara avall.

Arribar al refugi costa més de l'esperat i des de dalt semblava allà mateix. Ara planeja, ara torna a baixar, quan planeja deixo l'iniciativa a un parell d'italians que em portin en butaca, així reposo una mica mentalment i no he d'anar tan concentrat. Ara sí, ara no, un altre tram, ara potser sí, tot intuint les teulades del refugi. Per fi, refugi Vittorio Sella, a 2.500m., encara en queden 1.000 per Cogne, però la segona etapa ja està pràcticament al sac.

Mentre espero l'Enric ja em bellugo perquè ens puguin atendre dins del refugi, serà el primer caprici que ens donarem, tot trencant la monotonia dels avituallaments convencionals. Evidentment del Clave i el Sergi, ni rastre, i tot estant pendents del Manel, ja ens trobem entaulats, amb un bon plat de carn amb suc i una cervesa ben fresca tipus Xibeca. Coberts i plats com Déu mana i un cafetonet selecte.

En Manel passa del banquet, diu que va tocat, que prefereix fer via i arribar el més aviat possible a Cogne. Nosaltres, en mitja hora, enllestim el dinar-berenar i tornem a tirar avall. Ara el terreny ja no és tan tècnic a mida que vas perdent alçada, però encara pots guanyar molt de temps si baixes bé.

Si he de ser sincer, ens haguérem pogut estalviar aquest extra, ho proposo, però a l'Enric li sembla bé trencar la rutina i celebrar per dir-ho d'una manera, el bon comportament que estem tenint a cursa. Doncs dit i fet. No s'en parla més. Continuem baixant i continuo guanyant distància, tan fa, la base de vida és aprop i el reagrupament està assegurat.

Creuem el petit poble de Valnontey i agafem una pista que ens durà a Cogne, 3kms. enllà. Aprofito per deixar de córrer i deixar-me anar caminant per a trucar l'Assumpta i així a Cogne, anar una mica més per feina. Em torna a costar lligar dues paraules seguides i l'emoció em torna a brollar. Em diu que el facebook, els correcats i Fondistes Pdès., treuen fum i que tothom està al.lucinat de com ho portem. Records d'aquí i d'allà, de fulanito i del sutanito. Alhora ja veig que tinc un grapat de sms que deixaré per més endavant tot i que no em puc estar de llegir-ne algun.

Ja hi som, últims metres i Cogne, mentre estava amb el mòbil, el Manel m'ha fotut un atxassu i jo he atrapat al personatge del gos que uns metres més avall l'espera la dona i un grup de bascos que fan de suporters. Es veu que l'organització li ha fet deixar el gos i a ell li han permès continuar en cursa, bé, deixem-ho així ... continuarà.

Cogne, segona base de vida al km.102, fitxo a les17h.11 del dilluns, en la posició 173, unes 18h. per complimentar aquest tram des de Valgrisenche. Aquí pinta que estarem estona, tot i haver menjat moderadament bé abans, farà que aquest tema el passem més de resquitllada. El Manel ja va a la seva i de seguida ja el veig estirat en una gandula. Jo aprofito per tornar-me a dutxar, quan en aquestes viem el Clave i el Sergi que també estan ajeguts procurant dormir una estona. No és un lloc ideal per a dormir, el soroll és infernal i en el mateix lloc la gent es canvia, es vesteix, es fan massatges, etc.

Una vegada dutxat analitzo la situació breument. No és un lloc per estar-s'hi massa, sobretot si vols dormir, per tant sense pressa, però quan hagi enllestit torno a arrencar i al refugi de Sogno tornaré a estudiar la situació i veuré si és factible dormir-hi una estona, bé, 2h., el màxim permès als refugis. Aprofito que als massatges no hi ha ningú, bé, sí, una "bella señorita" que ens demostrarà les seves dots com a massatjista, jajaja... Li deu faltar algun curs, però només el fet de que et toquin suaument les cuixes ja paga la pena. Aprofito per tancar els ulls tot controlant que no faci cap desgavell.

Em queda anar als serveis mèdics perquè em controlin els peus doncs a les plantes ja tinc algun indici d'encetamenta. Ho solventen posant-me un tros de tensoplast a les dues plantes, miren que quedi ben ficsat i palante. Bona feina, no m'hauré de preocupar més. Ara la fem petar a la taula, mentre piquem alguna cosa, amb el Clave i el Sergi, comentant que el dinar al refugi havia estat un malentès, doncs, cap problema. Ens expliquem els plans que són més o menys els mateixos i em conviden a sortir amb ells, oferta que declino, jajaja... De moment ho portem molt bé i en cap moment m'he sentit anar un puntet per sobre, cosa que fàcilment podria passar en cas de què volgués sortir amb ells. L'Enric s'afageix a la conversa i em diu que si espero una estoneta ell fa via amb mi, doncs endavant, el Manel opta per quedar-se a dormir un bon grapat d'hores, diu que vol aixecar-se a les 11 de la nit!!!! home, ara té molt de marge, però ...

La Montse Terricabras, va una mica estressada doncs el seu Enric ja hauria d'haver arribat i ningú sap d'ell, ha fitxat a tot arreu, però encara no ha entrat a Cogne, l'organització s'en fa càrrec d'averiguar-ho, juntament amb la parella del gos, on amb la dona fan el seguiments juntes fins que la cursa ho permeti. Al final el molt "bandidu", s'haurà quedat a dormir, després d'haver fitxat a aquell hotel-restaurant d'Eaux Rousse, on només s'hi deixava entrar als catalans i als bascos. I ella patint, jajaja...

Així doncs, el Clave i el Sergi fan camí, i uns minuts després, a les 19h.12' l'Enric i jo fem el mateix, hem estat parats dues hores, encara es pot dir sense dormir. La tarda vespre comença a caure al damunt i el fred comença a fer-se viu a l'estar el cel ben net i clar avui farà més rasca. Hem de pujar mil metres fins al refugi de Sogno i veurem si podrem fer-hi una parada i estarem a 300m. del coll i a 30kms. de Donnas, següent base de vida, pràcticament planers i en baixada, bé, haurem de desfer 2500m. per acabar a 330m. punt més baix de la cursa, o sigui, que de baixar, baixarem.

Ens apropem al refugi, al davant el reflex de les banderoles reflectants i de frontals que ja estan a punt de coronar, per darrera més del mateix, més banderoles, més files de frontals que van fent camí. Per un moment es fa fonedís, però de sobte davant nostre el refugi de Sogno. A l'entrar l'escalforeta és acollidora, hi ha unes menges excepcionals fetes i cuinades pel mateix refugi, però si hi ha lloc preferim primer dormir les corresponents dues hores. Estem de sort i lluny del bullici de Cogne, sinó dormir, es descansa força bé i amb prou silenci com per a fer-hi una capcinada. Són les 11 de la nit i aprofito, estirat a la llitera, amb els peus lleugerament alçats per a dues mantes, llegir els sms que m'han enviat. Això carrega les piles que dóna gust, gràcies, fins i tot penso que m'en vaig uns minuts, talment al sofà de casa veient una infumable pel.lícula de Tele5.

Dues hores, no més, però han anat molt bé. Ara cap baix per tastar les bones menges que no decepcionen en absolut. Em poso les botes amb una espècie de vedella amb suc, boníssima, repeteixo dues o tres vegades. El iougurt de rigor per conservar l'estómac i fins i tot un xupitet d'una mena de licor de la terra, boníssim. No hi ha temps per més i encara que ens sap greu, hem de continuar el camí. Setens, col.locats.

En un tres i no res, ens plantem a dalt del coll de Fênetre, ja és el segon que fem amb aquest nom i de moment ha estat el més senzill, amb una pujada constant i fàcil de fer.

Ens ajuntem un grupet que els deixem que tirin en els primers trams, després el corriol s'obre, hi ha un bon tram de pista abans d'endinsar-nos novament entre corriols i boscos prou espessos, aleshores agafem l'iniciativa i deixem enrera la companyia. Estarem tota la nit pràcticament tots dos sols, només veient trencada la nostra sol.litud a l'arribada a algún control i petit avituallament. Primer, tot arribant al refugi Dondena, amb la seva bandera italiana onejant al pal, ens atén un paio que té una pinta de carabinieri que Déu ni dó, de l'Inter i de què l'Eto'o és un "peseteru", jajaja.... admira al Barça i al Guardiola. Ja anem bé, als catalans, la veritat és que ens tracten molt bé.

Només hi parem per refer-nos una mica, un cafetonet i seguim camí, per endinsar-nos ara sí, per un bosc prou espès, amb soroll d'aigua arreu i amb una baixada, primer per un corriol joguisser i després ja més pedregós. Sempre de cara avall i amb l'Enric obrint traça, és més espavilat a l'hora de veure per on hem de passar, jo dec estar amb la tonteria, jajaja...

Control de Chardonney, les 5 de la matinada i 130kms. a les cames que ja començen a pesar. La posició fa molta estona que belluga al voltant de la 150ena. El cansament comença a fer acte de presència. Tanmateix un noi, que hem anat coincidint, continua amb la seva cura de peus particular i en cada control i/o avituallament ja l'espera la seva xicota amb una palangana per procedir a fer-li les cures corresponents, així a cada pas. Ostres, prou que es mereix un monument aquesta noia!, eps! com l'Assumpta que des de casa està patint d'allò més.

A 20kms. de Donnas, aviat es farà de dia, però encara ens queda un tram prou enganxós, un puja-baixa constant per dins del bosc que n'acabes tip. Sembla que vagis carenajant per sobre un poble, com si te'l vulguéssin ensenyar, es veu que és un camí sovintejat i que les vistes deuen ser prou espectaculars, però ara de nit no hi té massa sentit. Sentim el campanar, però curiosament només toca un quart quan són dos i tres quarts de sis, més endavant en algun que altre poble també ens adonem d'aquesta curiositat.

S'acaba el bosc i anem per un tros d'asfalt. Jo vaig una mica ratllat, ara per dins un poble, tot pensant-me que era el de l'avituallament, res. Ara en creuem un altre, res, quatre cases, en sortim, un altre, quatre cases més, serà aquest, res ... a la mierda!!!!, ja em deixo a la meva sort i ja arribarà el ditxós poble. L'Enric, potser ensumant la meva ratllada, ha fet via i el trobo ben assegut quan per fi arribem al nostre microdestí abans de la base de vida. Està xerrant amb el del gos que diu que espera la dona amb el cotxe per a dormir-hi quatre horetes.

A mí la son també fa estona que m'ha agafat, però no hi vull perdre massa temps. Parlo amb l'Enric i li dic que tiri, que ja ens veurem a Donnas, estem a 10kms. i jo necessito 10' per tancar els ulls, encara que sigui estirat en un banc de l'avituallament. Dit i fet, cadascú fa la seva i jo després de 10' torno a la marxa deixant al del gos encara mig endormiscat en un altre banc. Són les vuit tocades del matí de dimarts.

Tinc la sort de poder fer aquest tram fins a Donnas amb una parella de veterans, no sense haver d'apretar les dents, ella sembla un homenot i ell la segueix com pot, francesos que s'ho monten la mar de bé ja que em comenten que res de bases de vida, de restaurant i a dormir a l'hotel la dona i ell al cotxe, jajaja... jo no és que estigui massa d'acord amb aquesta filosofia ja que per mi és desvirtuar la carrera, com el que fa servir les autocaravanes tot esperant-los un bon àpat o uns llençols nets, etcetcetc, ja sé que molta gent hi està a favor, però em perdonereu si jo no ho acabo de veure clar, podríem estar hores parlant-ne i segurament no ens posariem d'acord.

Ja sembla que siguem a Donnas, però no, ruta turística pel poble que hi ha abans, el creuem de "cabo a rabo", és molt bonic, al menys el carrer principal que creuem, ja ho fan això d'ensenyar-te els pobles, sempre et fan una ruta turística gratis, però no deixa de ser una tocada de c....ns. Tornem a sortir a la carretera amb prou trànsit per ser embestits per a qualsevol beneit, però em sobta el fet de que, després de dos dies, torni a veure cotxes, jajaja...

Donnas, km.148, fitxo a les 9h.26' del dimarts, unes 14h. per cobrir aquest tram de 46kms. i el més important, unes 14h. de marge. Continuem rondant la 150a. posició. Entren dosos i el castell està prou sòlid.

Aquí es preveu parada i fonda, reposar, menjar, una bona dutxa, carregar el mòbil i la càmera de fotos, a ser possible estirar-nos una estona encara que no poguem dormir, en definitiva, pendre'ns el temps que pertoqui. Així que arribo torno a trobar al Clave i al Sergi a les escales, estan últimant detalls per la seva marxa. La fem petar una mica ja que tothom va per feina. El Sergi comença a tenir problemes als peus, però encara va fent. El Clave sembla que també, però em diu que ja hi està acostumat. Ens tornem a trobar tot fent cua per la cura als peus i podem continuar la xerrada tranquilament, una vegada jo ja estic dutxat i amb roba neta. Comentem el "carrerón" que estan fent l'Eugeni i el Cabanes, tots dos junts són el 15è. i el 16è. i de menys a més, el Salvador que ja està entre els 50 primers. Estem al dia de com va la carrera, de com van els coneguts, de qui continua, de qui plega, quan truco a casa em passen el parte, jajaja...

També hi faig cua perquè em tornin a posar la protecció del tensoplast a la planta del peu, m'ha anat molt bé, però amb la dutxa ha quedat malmès. Em sembla que a partir d'ara l'aigua ... Ara si que penso que ja no els tornaré a veure més, ells ja marxen i nosaltres acabem d'arribar, paulatinament les distàncies van aumentant.

Menjo una mica i deixo els carregadors en marxa mentre procuro descansar uns minuts. La Montse que torna a estar al peu del canó ens informe de les últimes peripècies de l'Enric i sense adonar-me'n, veig que el del gos ja fa estona estava espaxurrat en una cadira. A mi no m'ha adelantat, quatre hores dormint al cotxe de la dona va a ser que no, perdoneu, però això fa pudor, algú ho havia de dir, però... a no ser que estigui desqüalificat i vagi a la seva, però aleshores no portaria dorsal. És igual. Em pregunta com va i jo li contesto "per on passat que ja ets aquí?", no contesta i jo segueixo camí.

Amb l'Enric estudiem el pla d'atac, estem d'acord en reposar una estona tot i que ja veiem que de dormir res de res, fa molta calor i el de sempre, quan un no ronca, l'altre fot un cop de porta. Ens marquem com a proper objectiu el refugi Coda, aquesta etapa es preveu dura i en aquest refugi ja haurem fet un bon avançament de ruta. Encara ens quedarà una bona picossada, però també haurem fet bona feina. Dit i fet, quan ho tenim tot enllestit, sant tornem-hi, mitjanament descansats, menjats i nets, tornem a la ruta. Són les 12 del migdia i comença a caure una calda que ... hem estat parats dues hores i mitja.

Costa arrencar, costa molt, el cansament?, la calor? el "pepino" que tenim davant?, la qüestió és que em costa molt i tot sortint del poble ja ens hem mullat la gorra un parell de vegades. Pujem a poc a poc, fins i tot fent alguna parada per a recuperar l'alè i això que estem en el punt més baix de la cursa, potser en definitiva aquest és el motiu de la calorada, enclotats en la vall sense córrer ni un bri d'aire. Procurem no parar i apretar les dents per agafar ràpidament alçada i almenys que corri una mica d'aire.

El calvari sembla durar poc i de seguida trobem un avituallament prou folklòric i amb una sorollosa rebuda. Perloz, un poble on es fa veure la bandera de la Vall d'Aosta pels seus carrers. No ens hi estem massa i de seguida enfilem avall en un respir que ens dóna el terreny abans de creuar una carretera i iniciar, ara sí, la pujada definitiva cap al refugi Code, el nostre oasi en el dia d'avui.

Tot just iniciar de nou la pujada per entre unes cases disperses hi trobem asseguts al terra una parella que minuts abans ens havien adelantat com a dos coets. Estan al costat d'un safareig d'aigua fresca que nosaltres no perdonem, dient-nos que abandona, ell està ko tècnic, ella se la veu més bé. Que si els peus, que si les cames ... jo penso, si tots estem igual!!!!, li dic que abans d'abandonar, que sempre hi serà a temps, es posi, en comptes d'estar a terra a dins el safareig, que li pot anar bé i que després ho torni a probar. Es fa l'òrni i estic apunt d'engegar-lo, i burro de mi, anar-hi insistint. A la fi, els deixem i seguim camí tot comentant la jugada, sense saber si ho farà o no.

El terreny torna a empinar-se de valent per un corriol que puja tiesso sense veure-hi el final, sense fer zigazagues, el fa més costarut, també per entre unes cases algunes d'abandonades, d'altres amb prou cèntims per arreglar-les. Deuen ser com a barriades, o simplement algunes "masies" disperses. Ara sembla que vulgui planejar i fins i tot que entri dins un bosquet, amb l'estrella de trobar-hi una bona font, ufff!!! amb la que està caient hi vaig de cap. Aprofito també per a prendre'm un gel, doncs no acabo de petar fi des de que hem sortit de Donnas. L'Enric arranca primer i de seguida el perdo de vista. Serà per poca estona ja que al cap d'uns minuts hi trobem un magnífic avituallament, més que res pel lloc idíl.lic en que està ubicat, una mena de fonda-restaurant on hi trobem el nostre amic dels peus i la seva xicota amb la palangana. A més, ha tret de la fonda uns raviolis que són l'enveja del personal.

Ja estem a 1.300m. i la tarda va avançant, això ja és una altra cosa, l'airet es comença a notar. Reemprenem camí encara amb els raviolis a les nostres retines, però sabem que d'aquí un parell d'hores, serem nosaltres els que estarem entaulats. Comento el fet de que si tingués molts, però que moooolts, mooooooolts calés, aquest indret, amb aquesta fonda aquí dalt ... la compraria, jajaja...

De tant en tant ens girem per contemplar el paisatge, espectacular tot ell amb els cims nevats al fons, amb la vall que anem deixant sota els nostres peus, tot i que aquest tram moderadament pelat, és semblant al passar entre un bosc cremat ja fa anys on al capdamunt hi ha una creu de no em feu dir qui, però que potser té a veure, segur, amb el lloc que estem trepitjant. Les vistes des d'aquí són novament espectaculars i l'indret no podia ser més ben escollit.

Ara creuem per un aparcament tot ple de cotxes, tipus Fontalba, ostres, a veure si encara la cagarem i no hi haurà lloc al refugi. La nostra intenció és fer-hi un bon soparet, de forquilla i ganivet a dins el refugi i poder-hi descansar les dues horetes de rigor per a fer bon tros del que resta fins a Gressoney, de nit, bé, un trosset, no, serà gairebé tota la nit sencera per arribar a mig matí a la ja quarta base de vida, ostres, quarta, km.200, a veure si li comencem a veure les orelles al Luppo!!!!

El terreny és va fent més tècnic, però efectivament, hi trobem molt de trànsit, des del torrepebrots amb calés del Mercedes ajegut sobre una pedra amb la dona amb sabates de taló, a una iaia de més de setanta anys que ja va de cara avall. Quins memoles la dona, jajaja... ep!, que el terreny "se las trae" per aquesta edat. Anem pujant, ara semblo més recuperat i tiro del carro tot alternant amb altres corredors quan de sobte em passen la parella italiana que estava tirada davant del safareig. Semblen totalment recuperats, no sé si haurà posat les potes en remull, però ara van com un "tiro", antipàtics a més no poder no diuen ni hola. Arribem dalt del coll i l'espectacle novament és sublim amb tota la regió del Piamonte als nostres peus a l'altra banda del coll. Semblava que ja hi érem però hem de girar a mà esquerra per encarar definitivament el refugi on ens reben amb una cridòria prou evident i amb els esquellots a tot drap.

Com sempre a l'arribar als llocs, anem per feina, demanem si podem sopar i dormir, cap problema, i tot i que encara sembli prou aviat, de seguida es fa fosc i per veure la posta de sol des d'aquí dalt, ja paga la pena haver-hi arribat. La sensació de Pau i de la feina ben feta m'envaeix. M'atreveixo a dir, que estem dominant la carrera, no ella a nosaltres.

Aprofito els últims raigs de Sol per assecar la roba de la suor, només faig que entrar i sortir, semblo el cul del Jaumet, jajaja... entra la posta que no me la vull perdre, la roba que tinc a fora, ara que porten el sopar, ara que arriba un helicòpter que sembla que haguem de sortir volant, tot per deixar-hi al fotògraf oficial de cursa!!!! ... al final, tot controlat i puc seure a taula novament amb un tipus de vedella amb suc amb un puré de patata, evidentment tot boníssim regat amb la cervesa de rigor. Aprofito per obrir el mòbil i dónar "el parte" del dia, alhora que novament hi tinc la bústia plena de sms de suport. Gràcies novament, això val més que qualsevol vitamina, gel o vedella amb suc. Enfilem cap una habitacioneta, amb dues lliteres per a nosaltres dos, és com una suite, només nosaltres dos, tot un luxe i per la finestra les primeres estrelles de la nit, com diria el Punset ... FANTAAAAASTICO!!!! em penso que fins i tot hi faig una petita dormida. Aixecadora posada i sembla que el castell tingui corda.

S'acaba el temps permès i ja hem de fer camí, sortim a fora i comprovem la magnífica nit que fa, deu ser mitjanit i tenim tot el Piamonte, novament als nostres peus tot il.luminat i a més, presidit per una lluna gairebé plena. Un espectacle del qual ens n'hem d'acomiadar tan bon punt veiem arribar a l'Enric Terricabras. Ell està d'acord en sortir amb nosaltres ja que té previst fer la parada a Lago Vagno, sembla que ho tingui tot controlat, fa bona cara i sap el terreny que trepitja.

Iniciem la baixada tot fent petar la xerrada, ambient distès, passa còmode tot i que ell va fent la goma així que apretem un xic, és normal representa que nosaltres estem més frescos i ell va collat esperant l'hora de descansar. En un tres i no res ja hem desfet els 600m. que ens porten a Lago Vagno, petit ristoro i l'Enric Terricabras que es queda a dormir. Nosaltres seguim camí per tornar a remuntar els 600m. que abans havíem fet de baixada. Toca tornar a pujar, de fet ens mourem fins a Niel per sobre els 2.300m. amb un puja i baixa als colls de la Marmontana i della Vecchia. Tram prou tècnic, hi ha algun voluntari que ens adverteix del perill, i prou trencacames que va minant la moral. Frontals al coll de davant i frontals al darrera on ja fa alguna hora que hi hem passat, són els nostres únics acompanyants.

Per fí, i després de preguntar-ho una i altra vegada, al coll della Vechia, m'assabento del resultat del Barça-Milán, due-due, ostres, una altra patinada, definitivament la muntanya i el futbol no deuen ser massa compatibles. Llarga baixada fins a Niel quan ja es comença a fer de dia, de nou entre boscos immensos, de nou tot un món per arribar al poble. Això d'arribar als pobles no ho porto massa bé, els veus massa aviat, allà sota i encara estàs més d'una hora a arribar-hi. Em torno a ratllar, torno a necessitar tancar els ulls i no sé com vaig seguint l'estela de l'Enric sense fotrem de cap.

Niel, són les 7 del matí del dimecres i estem al "borde del ko", la son novament, ens juga una mala passada. Ens atenen els voluntaris i diem que necessitem dormir una estona. Les carpes habilitades estan plenes i a més diuen que fa molt de fred. Deliberem. Potser amb deu minuts, un quart, ens servirà per a refer-nos. Entrem dins del bar que també fan servir com a suport logístic i on la gent s'hi escalfa. Seiem en una taula i deixem caura el cap, clock. Un quart d'hora després l'Enric ja m'està sacsejant, ostres, em sembla molt poc però ja em posa un capuccino davant meu que no m'hi puc negar i em diu que endavant, que aquí estem perdent el temps. Jo encara estic zombi, però li segueixo la beta i en un tres i no res ja em trobo a fora tornant a caminar intentant entrar en calor.

Em noto una càrrega per a ell, comença el coll i hem de pujar 900m., jo vull anar al meu ritmet i li dic que tiri, ell va un puntet per sobre, que ja ens trobarem a Gressoney, 4a. base de vida, una hora o una altra. Paro per a treure'm l'impermeable i el vaig perdent davant meu. Moment complicat, potser el que més fins a aquestes alçades de cursa, però tard o d'hora hauria de venir. No és una pàjara, ni un tocar fons, però sí que estic en una petita crisi. És l'hora d'aplicar la segona C, control.

Em passa un altre corredor, no va massa més bé que jo i intento seguir-li el ritme, necessito tenir una referència, poc a poc, però sempre endavant anem fent camí. Els metres, els minuts, els kms. van passant encara que sigui molt a poc a poc. Alço el cap i veig a l'Enric. Em sorprèn ja que això o vol dir que m'espera o que tampoc peta fi. Això m'esperona, ja estic més despert i potser el capuccino i l'ibu ja van fent la feina. En definitiva, que pràcticament arribem junts a dalt del coll.

Iniciem el descens més animats, hem de desfer 1.000m. i tenim la quarta base de vida, els 200kms. a tocar. Definitivament he superat la crisi i a les primeres de canvi, a la mínima que el terreny pica avall m'hi abraono. Una vall prou ample on el camí no hi és massa defínit i tothom pot campar-la per on vulgui. Torno a estar en cursa. Ara el que es va quedant és l'Enric, però amb "el rabillo del ojo" com diria l'ínclit Andújar Oliver, el vaig controlant i quan convé afluixo una mica la marxa.

Encara ens espera una agradable sorpresa abans d'arribar al nostre petit destí. Al control d'Ober Loo, en una cabana de pastor ens ofereixen un plat de raviolis acabats de fer, uff!, qualsevol diu que no, a més estàn boníssims, avituallament sorpresa, no crec que sigui de l'organització, si més no aquests extres, i em sembla totalment voluntari com a mostra de suport als corredors i pel qui vulgui una amplia gamma de formatges per a tots els gustos, que tot i que el formatge no el puc ni veure, reconec, que la taula fa patxoca. I per últim també ens hi trobem amb una sorpresa, el nostre amic del gos, jajaja...

L'Enric ja hi faria parada i fonda tot el dia, però ara sóc jo el que vull anar per feina i arribar a baix la base. Dit i fet, el deixo escurant el plat i continuo camí, novament de cara avall, ensumant aquesta petita arribada, disfrutant novament de la cursa, encara llepant-me els dits dels raviolis que m'acabo de menjar. Tram corredor i tècnic primer, després el camí s'aixample per acabar a la carretera que ens portarà al Palazzetto de Gressoney, un poble eminentment turístic, turisme d'hivern, amb pistes d'esquí i de fons a tocar de la carretera, pràcticament desert i amb treballadors arrenjant els establiments per deixar-los apunt per la nova temporada que s'apropa.

Gressoney, fitxo a les 11h.27', dimecres matí, km.200, aquí se'ns ha anat una mica el rellotge, 23h.30' per fer aquests 52kms. encara que hem guanyat alguna posició. De seguida i com sempre "manos a la obra", em netejo una mica i els peus ja no els toco, menjo una mica i em vaig a estirar una estona. S'hi està prou bé i em sembla que quedo una mica "roque". Tornem a coincidir amb el canari del coll Loson i ell i l'Enric la fan petar. Aprofito per tornar a carregar el mòbil i la càmera de fotos tot i que cap de les dues coses els hi fa falta, però mentre volto per allà, asseguro "el tanto".

Truco a l'Assumpta que automàticament ja sap que he arribat a Gressoney, ostres això és massa! Li explico la crisi que he passat i ella em torna a posar al dia de com va la cursa, de que el facebook, corredors i Fondistes continuen col.lapsats, etcetcetc, tampoc puc parlar massa perquè tinc l'emoció a flor de pell i això no sé si la tranquil.litza massa o per contra la farà estar més nerviosa del compte. De totes maneres li dic que tot va bé, que reemprenem camí i que procurarem arribar a la propera base de vida de Valtournenche d'una tirada i procurar dormir-hi aquesta mateixa nit encara que sigui una mica tard, l'etapa més curta, però que de ben segur no estarà exempta de "trampes".

Mentre estic trucant i ja tot preparant la marxa, arriba l'altre Enric, en Terricabras que ja ha superat el kilometratge que l'any passat el portà a abandonar a Niel. Ens saludem, quan nosaltres marxem ell arriba, gairebé és així a tot arreu. Últims retocs i tornem-hi. Són les dues i deu del migdia, posició 138 i tenim 11 hores de marge.

Sortim del pavelló per fer de nou una ruta turística pel poble. Un poble preciós però sense ni una ànima, un poble fantasma esperant els primers turístes a la mínima que caiguin quatre volves de neu. A l'únic lloc que hi veiem algú, és com no, en un cafè a dins del poble, això veig que no canvia a cap País, jajaja...

S'acaba aviat el tram més relaxat de l'itinerari i després d'uns metres d'una espècie de via verda ja enfilem de nou una nova pujada. Primer per un camí ben fresat que ens portarà, després de superar 500m. de desnivell positiu, a quatre cases en la que en una d'elles hem de fitxar. Al roadbook hi figura com a refugi, però a mi no m'ho sembla pas, encara que a dins motius de muntanya no n'hi falten. No seré jo qui els contradigui i deixem-ho com ho diu al full de ruta, refugi Alpenzu. Demanem temps de pas fins a dalt del coll i fins a Valtournenche, però no hi ha manera de treure'n aigua clara.

Després de picar quatre coses, ja enfilem la segona part de la pujada, acompanyats per una japonesa, la Chigaya Mase, i un senyor d'avançada edat. El coll Pinter em recorda molt al Puigmal per la coma de l'embut i així el dibuixo al meu cap. Això em dóna força i tiro del quartet, però de seguida l'home gran queda molt endarrerit i la Chigaya també es despenja. L'Enric em segueix com pot i ara sóc jo el que el veig més justet. Tram final, com sempre i com a gairebé tots els colls, el més empinat, tornem a està per sobre dels 2.500m, però els núvols que es preveien amenaçadors els anem esquivant.

Una vegada tots dos dalt, iniciem un descens molt tècnic en el seu primer tram, fins i tot una corda fixa dóna confiança al menys traçut. Jo encara em sento fort i tiro avall amb ganes, en tinc un parell en el punt de mira i vaig a per ells tot i que he de deixar pas a un home que vé amb una mula en direcció contrària i només i passem un dels dos. Ell guanya i després d'apartar-me atrapo a un polonès, ostres, un polonès i un "polaco", jajaja... aquesta si que és bona. El tio va a bon ritme i la fem petar amb el meu rovellat anglès. Fem via de manera distreta fins arribar a un avituallament sorpresa on ens ofereixen un plat de pasta i una bona gerra de cervesa fresca, davant de casa seva en una mena de taules i bancs sota un tendal de plàstic.

Hi ha el canari que hem anat coincidint, el polonès, nosaltres dos, un italià i la japonesa que acaba d'arribar. Una taula ben multicultural. La pasta, rollets d'aquells en espiral, està boníssima i la cervesa també. Aprofito per enviar un sms, és un bon moment i de passada llegim els que ens han enviat, una nova carregada de piles. Podriem escollir aquest lloc, aquesta gent que desinteressadament ens ha acollit i que tan bé ens fa sentir, rodejat de ciutadants del món, per dir ... que estic en un petit tros de Paradís i m'envaeig novament un sentiment de Pau, el mateix sentiment que em va envair al refugi Coda.

La Chigaya va una mica perduda, no té ni idea de si ara es trobarà amb una pujada o amb una baixada. Em treu de la motxilla el roadbook full per full i m'ensenya un full que ni per casualitat és el que ha d'utilitzar ara. Intentem posar-hi ordre, no parla ni anglès, a l'altra part del món, tota sola en aquesta prova extrema, és per tenir-los ben posats!!!! De seguida treu el cap l'italià i el Bodi toca retirada aprofitant que es fa tard i que toca arrencar. L'enxaneta està a punt de coronar el castell, de carregar un mite, el Tres de Deu!!!! ... estem "en ello" ;-))

Continuem camí tot el grupet en un tram de tobogans, però per bon camí, ample i corrible, fins i tot algun tram de pista en lleugera baixada, on sembla que sigui l'únic que tingui ganes de córrer. Desisteixo i em reincorporo al grupet tot escoltant les explicacions de l'italià sobre les muntanyes de l'entorn. Fitxem tot pujant a una mena de restaurant, tot i que penso que està marcat com a refugi, entrem per una porta, pugem unes escales, fitxem i sortim per una altra porta. Ara ens han ensenyat la casa, jajaja...

100m. més de pujada per afrontar la baixada fins a Saint-Jacques, deu minuts ens diuen, quan en realitat crec que bordegem la mitja hora, res, deu minuts de pagès, com a tot arreu. Saint-Jacques, ja s'ha fet fosc, falten cinc minuts per les nou del vespre tot i que sembla negra nit, i la tropa està castigada, la Chigaya s'en va de pet a dormir a dalt i els demés ens mirem i decidim sortir novament en grup, l'italià, el polac, el canari i nosaltres dos. Més de 800m. de cara amunt en 5kms. que ja es comencen a enganxar. Jo ja he perdut el bon fer que durava des de la sortida de Gressoney i opto per amagar-me dins el grup i deixar-me portar.

Ritme cansí, amb el canari que no calla, home, una mica de ràdio sempre va bé, però quan sempre sents la mateixa cançó ... , desitjant veure les llums del refugi que hi ha abans d'arribar al coll. El grup es va estirant i quan divisem el refugi jo em deixo anar. A dins hi ha força gent, algú també opta per quedar-se a dormir, l'oferta és temptadora, però la nostra intenció es fer nit a la base de vida. Mengem una macedònia que han fet els guardes, senzillament sublim, en cauen dos vasos. Tornem a deliberar, el canari marxa, ja que a les baixades va mig coix i perd molt de temps. Nosaltres remuguem i decidim deixar caure el cap sobre la taula un quart d'hora tipus Niel.

Arrencar costa un món i deixar l'acollidor refugi, encara més, però hem de continuar. No tardem massa ha arribar al primer dels dos colls pràcticament seguits. La nit és excel.lent i el reguitzell d'estrelles que hi ha sobre els nostres caps, és espectacular i més, a aquestes alçades, tornant a fregar els 3.000m.

Coll di Nana i coll de Fontaines, a la saca, dos més al sarró, ara una llarguíssima baixada ens portarà al nostre destí, no sense abans passar les nostres crisis novament de son. La primera part del descens més tècnica com sempre per, a mida que vas perdent alçada, fer-se més planera i corrible, si hi ha forces, es clar! Quan entrem al bosc i després de fer mooolta estona que veiem les llums del poble, no hi ha manera d'arreglar aquest punt feble de la meva ment, a l'Enric li entra fortament el son, de fet, ja fa estona que jo vaig al davant prou a poc a poc perquè ell em pugui seguir encara que sigui per inèrcia fins que arriba un punt en que no pot més i em diu de tancar els ulls 10' al costat del camí. A mi també m'ha entrat el iuiu, però potser no tan fort, però fem el que diu i després de 10', potser menys, perquè parat fa fresca, procurem arribar al poble, a la 5a. base de vida, a Valtournenche, km.236, fitxo a les 2h.28' de la matinada de dijous en la posició 123, després d'estar unes dotze hores i quart des de la sortida de Gressoney.

Així que entrem, en una espècie d'auditori, hi trobem en Clave, ostres, aquesta sí que no me l'esperava, ens diu que des de les 7 de la tarda està allà i ara espera al Sergi que necessitava dormir una mica més. Ens donem una forta abraçada i em penso que no em poden sortir massa paraules, amb la cara, amb els ulls, suposo que ja ens entenem. Nosaltres estem reventats i en un tres i no res ja estem estirats en una sala , al costat de l'auditori, on hi ha una estesa de corredors de por. Acabem de carregar el tres de deu!!!!

En principi ens marquem 4 horetes de descans, després ja veurem, però a aquestes alçades ens convé reposar una bona estona. Doncs no, en dues hores mal comptades ja tornem a estar en dansa, sembla que el cos ja en tingui prou, no he dormit, però si que he descansat amb la precaució de tenir les cames una mica alçades sobre unes mantes. He tornat a revisar el mòbil, més sms, gràcies de nou, sembla que el cos ja estigui agraït tan sols estan estirat una bona estona. Tornem amb la rutina d'abans de marxar, tornar a endreçar la bossa groga, passada pels lavabos, aquesta vegada em salto la visita mèdica, mengem una mica a la carpa habilitada a l'altre costat de l'auditori, etcetcetc...

Ara arriba la Chigaya, no fa massa bona cara, però sempre té aquell somriure tímid per a tothom, s'asseu a terra i desfà la bossa groga, com si no hi haguéssin bancs per seure i taules per posar els trastos, qui la va p...r!!!!, ens saludem i desitjem sort. També hi volta la de l'hotel, una noia que també està al Walser i que no havíem coincidit massa, només esporàdicament a Saint-Jacques, la Valerie, no ho sembla, però és més gran, té pinta de metge o mestre, alta, amb ulleres, cama llarga i amb prou motor per tirar endavant. Tornaríem a coincidir, tot i que ara es fa fonedissa en un tres i no res.

Ja som fora, encara fosc, són quarts de set del matí, posició 125, estic content, l'airet fresquet del matí em revifa i penso que aquesta posició ja és prou bona. El ritme de la pujada és molt lent, ara tú, ara jo, no li acabem d'agafar el "trankillu" fins que definitivament prenc el comandament i pujo un pelet el ritme. Primer per dins el bosc, després ja es va obrint el terreny fins arribar a dalt d'una presa mastodòntica. Ja s'ha fet de dia i al costat d'aquesta obra d'enginyeria hi rau el refugi de Barmasse, escalfat pels primers raigs de sol. Em prenc un cafetonet i és dels més bons que he pres aquests dies. Arriba l'Enric i em diu que necessita dormir uns minuts, ostres, no fotem, si com aquell qui diu ens acabem de llevar!!!!

Aquesta vegada no li compro la idea i jo li dic que tiro i que ja m'agafarà, encara queden un centenar de kms. i poden passar moltes coses, jo ara que em sento bé, vull aprofitar-ho. Dit i fet, ell seu a la taula i torna a deixar-hi el cap. Jo segueixo camí acompanyat per un italià, un finisher que va acabar l'any passat en la posició 87. Li pregunto si anem bé d'hores i em diu que sí, que ell està portant vuit hores menys que l'any passat, cordons, o sia, diguem-ho al revés, amb vuit hores més, l'any passat va quedar el 87 i enguany, hem sortit de Valtournenche el 125. El nivell ha aumentat, amb el temps d'ara, l'any passat, voltem la seixantena posició.

El meu cap encara està amb els números quan m'apareix de nou l'Enric. Em diu que no hi estava bé i que ha fet camí darrera nostre. El paisatge trenca les meves cabòries, davant nostre s'aixeca majestuosament el Cerví. Parem a immortalitzar el moment mentre l'italià continua el camí.

Després d'aixugar-nos la baba, procurem no perdre l'italià experimentat, però entre les fotos al Cerví i la confiança d'anar seguint a l'Ivano, ens fan perdre el traçat, confiats de seguir la pista ampla, però amb la certesa de que feia estona no veiem cap banderola. Jo li pregunto a un camió que casualment trobem i em diu que el camí és correcte. L'Ivano s'avança, però no ho veu clar i s'atura en un pal indicador. Per darrera l'Enric ja fa servir el seu gps que diu que no anem bé. Em trec el díptic-planell de la motxilla i no anem massa errats, ja que el nom d'Ersa el tenim davant nostre, falta trobar el camí correcte.

Ens encomanem al gps i l'italià va a la seva, no acabem de desfer el camí del tot però anem a parar a un punt on hi ha el camió d'abans. Ara sí, aquí ja hi ha banderoles. Hem perdut 35'-45' , casunseuna!!!! Encara maleïnt els ossos, arribem al control intermig de Vareton, on ens diuen que el primer ha estat desqüalificat per saltar-se l'últim control a Bertone, l'últim control!!!! el tio sense cap mena de dubte deuria anar flipat, perquè amb l'avantatge que duia, podia tornar enrera, fitxar i tornar a meta. Aprofito per mirar a la llista el dorsal de l'italià, res, encara no ha passat. L'ha cagat!!!!

És una etapa prou dura, avui durant moltes hores estarem a més de 2.500m., un puja i baixa constant, però em trobo bé, amb forces, sens dubte, serà el meu millor dia. Pugem direcció a un nou coll, el de Tzan, prou empinat en la seva part final i encara més empinada serà la seva baixada en el tram inicial, realment quan veus per on has baixat sembla que no pugui ser. Tornem a veure l'helicòpter després de dies sense veure'l, fa de les seves entre els colls i se'ns apropa a nosaltres, tot venint de Reboulaz. Hi volta una estona, fins que esperitat, el perdem de vista, tornant el silenci, mentre iniciem la baixada amb molta precaució.

Hem d'anar agafant direcció a la dreta deixant de salvar el brutal desnivell que hi ha sota els nostres peus. Cap a la dreta direcció al bivacco Reboulaz, un nou punt d'avituallament en un mini-refugi, prou concorregut, on ens fan una sopeta que entra d'allò més bé. Apareix la Valerie, també prou animada, però deixem al seu grupet encara al bivacco quan reemprenem camí, l'Enric té al cap el refugi Cuney per a veure que hi fem, voldria fer-hi una parada de 2 hores perquè no ens passés com ahir a la nit que ens adormiem, però no ho veig clar, hi arribarem molt aviat i ... ja en parlarem.

Abans de tornar a pujar es planeja una mica entre alguns llacs que ja demanen a crits que siguin omplerts per les pluges que no arriben. Pugem per un coll on les vaques han tret algunes marques, veure-ho per creure-ho!!!!, ja n'havia vist fotos però pensava que era una excepció, però ara no, ho veiem amb els nostres ulls. Hi ha més vaques que senyals, fins i tot, alguna amb una cornamenta que no invita ni a mirar-la.

Coll Terray, un més a la col.lecció, 2.775m., ara l'Enric es queixa dels peus i necessita un reset al costat d'un rierol, però jo penso que esperarà arribar al ref. Cuney per a fer-ho tot plegat. Després d'un suau descens ens endinsem per una vall espectacular, on hi ha una parella de guiris, prenent el sol com a llangardaixos, els hi demano crema pels llavis, evidentment ella en porta, tot i que no sé com fer-ho per a no deixar-li massa brut. Un repetxó i ja sóc dalt el refugi, són les tres de la tarda i la calor es torna a fer sentir, no hi ha ni una ombra. Està a punt d'enlairar-se un helicòpter amb un corredor que ha abandonat. Les vistes tornen a ser espectaculars i aprofito que l'Enric encara no ha arribat per fer fotos. Hi trec el cap per on hem vingut i el veig remullant-se els peus, ostres, jo ja estic neguitós per tirar avall, porto un quart d'hora voltant per allà i he descartat la idea de quedar-nos a dormir, a les tres de la tarda poc dormirem i jo encara em sento prou fort i sense son. Ja surten l'enxaneta i l'aixecadora, el castell té gas.

Al cap d'una estona arriba amb el grupet de la Valerie, quan encara estic en plena sessió fotogràfica, i em diu que entra al refugi a dormir. Cordons!!!! Hi vaig a donar una ullada i li dic que jo no m'hi quedo, que són les tres, que tothom tira avall, que avui, si no passa res, arribarem més d'hora a la base de vida, etcetcetc ... però no el convenç i jo tiro avall. Penso que sense ser culpa de ningú, s'acaba de trencar el feeling, potser tard o d'hora havia de passar, jo ho tinc assumit, més aviat o més tard, em podia quedar sol, no vull ser cap càrrega per a ningú, per això vaig fer marxar al Clave i al Sergi, els hi érem una petit "estorb". Per contra si em sento bé, amb ganes i força per tirar, ho he d'aprofitar, el que passarà al cap d'unes hores, ningú ho sap. Potser és que sóc una bèstia de difícil convivència.

El fet és que tiro avall per veure si atrapo algun grupet i m'hi puc afegir. El tram és prou corredor amb uns corriols que et permeten avançar ràpidament, un puja-baixa força suau, on avanço a algun corredor que havia sortit pocs minuts davant meu de Cuney. Em sento bé, podríem dir que fins i tot pletòric i tinc ganes de gaaaaaaassssss ... uuufffff!!!!, mitja hora seguida corrents, potser feia segles que no la corria. Adelanto una altra parella que dies enrera anava molt forta i ell està absolutament petat, mig despullat al mig del corriol encara no sé que pretén fer, bene? bene, jajaja... italià-italià, doncs que us pensaveu!!!!

Atrapo un altre italià, aquest més jove que l'espera la xicota dalt del coll per tirar-li quatre fotos, ja es veu que són del País i coneixen el territori. En un moment, tots tres, ella encara que va de paisà, també gamba, arribem al bivacco Clairmont. Un moment per beure una mica i preguntar el terreny i el temps que falta per tot plegat. Tots tres tornem a fer camí, ella va retallant i va tirant fotos, 100m. de desnivell possitiu que ens portaran al coll de Vessona, 2.788m. Ara sí, un ràpid, tècnic i llarg descens ens portarà a perdre alçada ràpidament per poder-nos plantar a Closé, 1.463m., tot i això encara quedarà un últim coll abans de la base de vida, ens hem de tornar a enfilar a 2.508m.

A l'inici del descens ja perdo als meus acompanyants, ell més pendent d'ella, va perdent terreny, ella, la perdo de vista al passar per una altra banda, com deia, gent que es coneixia per on trepitjàven. Acabada la part tècnica, creuem un bon ramat de vaques, pel mig, un dia s'emprenyaran, jajaja... tot arribant a una creu des d'on ja s'intueix el camí a seguir cap al fons de la vall, però no veig cap senyal i espero a la parella que no poden tardà gaire. Les vaques han tornat a fer de les seves hi han afegit les banderoles a la seva dieta.

Recuperat el traç del camí, deixo a la parella que festegi mentre jo ja m'endinso al bosc. Un bosc prou curull de bolets, bolets de tota mena, de fet durant tots aquests dies, a la que entraves dins dels boscos, els micòlegs haguéssin tret el ventre de pena. Les meves nocions es limiten a conèixer el rovelló (lactarius sanguifluus) i si m'apures alguna llanega (hygrophorus latitabundus), i em temo que d'aquestos no n'hi ha cap, a part de que baixo massa ràpid per encantar-me amb els bolets. Però de sobte, zas!!!!, un rovelló!!!!, paro, el recullo i l'ensumo, i tant que ho és, m'encanta la seva olor. De sobte s'em gira una neurona i li foto queixalada, jajaja... m'estic menjant un rovelló cru!!!!, bé la veritat és que faig un parell de mossegades, la resta el llenço, ara entenc la frase estar tocat del bolet. Continuo el camí tot donant-li tombs al que havia passat i el perquè. No hi trobo resposta tan sols els sorolls, a vegades veus que sorgeixen del riu que a la meva dreta m'acompanya. Ep!!! que les veus inexistents ja les sentia abans de les mossegades a tant apreciat bolet.

Ja dec estar arribant a Closé, però encara ens fan pujar un repetxonet, aquí no et regalen res i a vegades penses que et fan passar pel camí més difícil. Però ara sí, algun excursionista t'alerta de que l'arribada al poble estar a tocar i efectivament en pocs minuts faig l'entrada a Closé, són dos quarts i mig de set de la tarda i només quedarà un coll per arribar a l'última base de vida, ostres que bé que sona això, hi tinc gravat el nom al disc dur, Ollomont, l'últim dia que hauré de deixar la bossa groga.

Closé no és un lloc per tirar coets, però hi ha una carpa de la Creu Roja al costat de l'avituallament. He tingut un petit problema en un dit del peu que amb un compeed segurament ho haguera arreglat, però farem treballar al personal i mentre, aprofitaré estirat per tancar els ulls el temps que duri la cura. Ja veig que la liarem, però deixo fer, al temps que em diuen que estigui un quart d'hora dormint, que reposi una mica. Ostres si que em veuen fotut!!!! potser faig mala cara, considero que he baixat prou ràpid des de Cuney i potser faig cara d'amarat. S'apropa la Montse Terricabras tota esverada pensant que m'ha passat quelcom, però li dic que res, que només volen que reposi una mica, tot ok.

M'aixeco després del reglamentari quart d'hora per anar a avituallar-me una mica, quant m'hi trobo l'Enric amb el canari, ostres!!!! ara ja no sé on sóc. Em diu que s'ha despertat de seguida i no ha pogut tornar a dormir i per tant ha tirat avall, massa no s'hi ha pogut estar, ja que jo no fa ni vint minuts que sóc a lloc. Menjo una mica i ja veig que la cura no pita, encara em fa més mal que abans!!!!, hi torno i em vé "la jefa" i em pregunta qui m'ha fet aquell nyap ... deixam-ho per mi diu, i de tenir una cura matussera, ara en tinc dues, he de dir però, que ara no em fa mal, però de barrueres una estona, a Ollomont tornaré a probar sort.

Surt un grupet enfilant camí i m'afanyo per seguir-los. Dos austríacs, la Valerie i un francès que va amb ella, l'Enric, el canari i jo. D'un principi, l'Enric em diu que vol anar moooolt a poc a poc, que es queda amb el canari. Jo encara tinc gas i tiro endavant abans no perdi les referències dels austríacs que pugen a molt bon ritme. Els enganxo, fem un bon trenet amb la Valerie i companyia. A l'allunyania es veu el nostre objectiu, coll Bruson, novament per sobre dels 2.500m. es comença a fer fosc i l'il.luminària del nostre objectiu es pot veure arreu de la vall. Fem el primer tram, els primers 500m., a molt bon ritme, el segon tram, els austríacs baixen el ritme i agafa el relleu la Valerie perquè no decaigui, ufff!!!! com tira ara aquesta dona, jo opto per quedar-me amb la parella d'austríacs, tenint a una distància prudencial a l'homònima de l'hotel.

Ja som dalt i ens reagrupem tots cinc, encara que la Valerie, a l'haver-se avituallat més aviat, és la primera que tira avall, els austríacs es fan els ronsos i jo tiro avall amb els francesos abans no els perdi. De fet se m'han escapat una mica, però de nou una baixada molt dreta, terrosa i molt perillosa (no sé que passaria s'hi hagués fang), fa que els enxampi. Ell li marca la traça i em diuen si vull passar, declino la invitació, ja he pencat prou per pillar-los, ara em toca reposar.

Mica en mica es va suavitzant el desnivell, a mida que anem perdent alçada, sempre veient Ollomont als nostres peus una vegada més, però no m'angoixo, es pot dir que serà l'últim poble al que hauré de baixar, el proper i últim serà ... COURMAYEUR!!!!

Abans d'arribar a la base de vida, encara hi ha un altre avituallament, Berio Damon, encara en ple descens. Ara la Valerie team s'atura prou estona perquè a mi em sembli massa, jo ja oloro la mini-meta i la meva parada és vista i no vista. El camí s'eixample i es pot córrer. Així ho faig, corro amb ganes, com havia dit, avui ha estat el meu millor dia. Abans d'arribar a Ollomont i aprofitant que no he de fixar-me massa en el terreny, truco a l'Assumpta. És la primera vegada que podem mantenir una conversa com Déu mana, fins avui, fins el dijous. Suposo que la dec tranquil.litzar i em deu notar eufòric, no n'hi ha per menys, ja em començo a veure les orelles, veig l'objectiu d'acabar pràcticament fet, el repte de poder acabar el divendres al vespre, molt a prop, i posats a fer, si la cursa es posa de cara lluitarem pel top100, com demanen els correcats, jajaja... Surten dosos, vaaaaaaaa ...

Ollomont, sisena i última base de vida, km.283, una bogeria, fitxo a les 23h.40' de la nit de dijous, he estat una mica més de 17h. per completar aquesta etapa i encara mantenc unes 14h. de coixí. L'Assumpta també m'ha informat de la carrera i em diu que el Sergi encara no ha sortit d'Ollomont, que l'Eugeni (10) quina màkina, el Cabanes (21) i el Salvador (25) ja han arribat, chapeau, nois, que el Clave arribarà a primera hora del matí, carrerón, i que malauradament el Manel ha hagut de plegar.

De seguida em porten la bossa groga i el voluntari em pregunta que vull fer. Dormir. Puc triar en una carpa per estirar-me una estona, separada per uns canyissos de la zona de cures, o a dalt en unes habitacions amb lliteres. Habitacions. Em trec els trastos i m'estiro feixugament, amb les mantes als peus per mantenir les cames alçades, fent-me fregues als peus, consultant els sms del mòbil, novament moltes gràcies, tancant els ulls i intentant dormir una estoneta. Estic tranquil, noto com el meu cos descansa i es relaxa, estic content de la feina ben feta, recordo a molta gent, moltíssima ... sóc feliç.

La quietud no dura gaire, un que ronca, l'altre que entra, ara en surt un, un que encén el frontal, que fa la bossa, uffff!!!!, el que es diu dormir ... impossible. Per altra banda me n'adono que dues lliteres enllà hi ha una noia fent massatges a la seva parella, o no, ostres!!!! com s'ho monta la gent, massatgista particular, per alleugerir les cames. Pinta que ho fa bé, amb delicadesa, ell inmòbil estirat panxa enlaire, ella recolzada al peu de la llitera, de sobte em fixo amb el moviment del cap de la noia, per mi que no té relació amb el moviment de les mans, o sí ... em penso que hi ha marro i tenint en compte que les dones són les úniques persones que poden fer dues coses alhora, doncs, vosaltres mateixos.

Torno a intentar dormir, ara que sembla que hi hagi una mica més de silenci, tú diràs, jajaja... no sé si ho aconsegueixo, però m'imposo el fet d'estar-me estirat per almenys descansar. Al cap d'una estona torno a obrir els ulls i veig que a la llitera del costat hi tinc l'Enric!!!! cordons, com m'ha trobat, jajaja... el fet és que jo ja no aguanto més a la llitera i baixo per donar una ullada per veure com està el pati, per després poder-me organitzar. Aprofito per anar a la zona de cures i els hi explico el que m'ha passat. Un bon xicot, m'ho treu tot i comença de nou. Em fa bona feina i resolt el problema. La Valerie també volta per allà i em diu que tira amunt per a dormir al refugi Letey, no és mala opció, però jo si arrenco ja és per arribar a Courmayeur. Ostres, estirada en una altra llitera, amb els genolls embolicats i segurament feta una merda hi veig la Chigaya atesa per dos metges, res greu, però suposo que els genolls li grinyolen i porta tot un reguitzell de pedassos. Ens saludem amb un somriure i amb el polze enlaire, tots dos sabem que acabarem tard o d'hora. Contino pensant que els té molt ben posats.

Torno a la llitera per a recollir els trastos i dur-los a l'espai de cures, un espai prou ampli com per poder reorganitzar per última vegada la bossa groga, triar una bona vestimenta per l'arribada i quan ho tingui tot organitzat, menjar una mica i tirar amunt fins al destí final. Li explico els meus plans a l'Enric que tampoc pot dormir i em compra la idea. La dieta té els dies comptats, però ara torna a caure la sopeta amb fideus, unes llesques amb nutella i un iogurt de fressa. Ja s'em fa pesat, però encara que no hi hagi massa gana, alguna cosa hem de menjar. Sobre la taula fullejem el diari del dilluns i per casualitat hi sortim els set magnífics, doncs res, pregunto si me'l puc endur i cap a la bossa groga.

Ens posem en marxa, falten cinc minuts per les cinc de la matinada de divendres, posició 129, se m'en va el top100, és la base amb diferència, que hi he estat més estona, cinc hores llargues, però és igual, digue'm que era el que em demanava el cos encara que segurament, amb tres haguera passat, de fet en les bases de vida es perd molt de temps i per altra banda et passa ràpid.

Ens queden dos colls, Champillon i Malatra i ja ho tindrem. Pugem molt a poc a poc, costa agafar el ritme, però mica en mica retrobo les sensacions del dia anterior, collonut, si em trobo com ahir, de ben segur que tornaré a fer un etapón. Vaig entrant en calor, el corriol perfectament marcat, a la nostra esquena frontals encara baixant coll Bruson en busca d'Ollomont, em torno a sentir fort i torno a pujar un puntet. Es comença a fer de dia a pocs metres del refugi Letey, on en principi hi deu dormir la Valerie, hem de fitxar, el lloc és molt acollidor i ens fan un cafè de veritat, ummm, a aquelles hores del matí, aquella oloreta d'un bon cafè, a més, la mestressa vol fer-me un foto tan si com no, doncs res a fer-me la foto, jajaja...

Ens despedim del refugi tot i que a fora encara fa fresca, però en breu, a mida que continuem guanyant alçada, ens tocarà el solet amb el què es preveu tornarà a ser un dia fantàstic, clar i net. L'Enric va fent darrera meu, les vistes a primera hora del dia darrera nostre tornen a ser espectaculars, tapat, no es treu el fred de sobre, jo més valent o amb menys seny, calça curta i una samarreta tèrmica. Arribem a l'alçada del sol i això ja és una altre cosa. Pocs metres per arribar a dalt del coll Champillon, 2.707m. i primeres vistes del Mont Blanc a l'altra banda del coll, davant nostre, a la llunyania, mostrant-se ben plantat. Espero a l'Enric, ara tenim 1.700m. de baixada i els vull aprofitar, sobretot les primeres parts de les baixades que són sempre més tècniques i es pot guanyar molt de temps si encara queda pota. Després quan planeja ja més o menys tothom va al mateix ritme. Em diu que tiri, que ell vol anar més a poc a poc, que aquesta zona és la més maca i que s'encantarà fent fotos. No m'ho penso dues vegades i tot veient el puntet d'un corredor metres més avall, em llenço a per ell.

No hi trobo explicació al fet de que després de 290kms. encara tinguem esma per córrer, i un córrer fàcil, com si comencéssim un entrenament per la Vall del Congost amb tota la tropa. Ja he avançat al "puntet", un puntet derrotat, fet pols i evidentment caminant. Un altre corredor en el punt de mira ... zas!!!! em trobo com ahir, sinó pletòric, encara en bona forma, estic content, sé que acabaré i que acabaré avui tal com m'havia imaginat, no queden massa kms., més o menys una marató de muntanya, i només queda per superar un coll, més bé impossible!!!!

Supero a un altre corredor que va trotant al ralentí, amb una mica de coixera, ostres, com està el pati!!!! jo encara puc donar gràcies que em trobo prou sencer, es pot dir que cap problema als peus, tret de l'odissea de Closé un problema que van fer més gros del que era, zero rampes, zero cruiximenta, els genolls es porten bé ... Arribem a un control mig camuflat al final de la baixada, Ponteille Desat, ja hem baixat 900m., un avituallament atípic amb fruits secs, patates xips, olives, talment féssim el vermout, jajaja... també hi ha un platet amb rodanxes de taronja amb sucre, no tinc vergonya, no en deixo ni una, ho sento però penso que en faran més per la resta.

No m'hi encanto massa, però veig, donant una ullada a la llista per veure el temps que em duia el següent corredor i m'adono de que és en Sergi Cots. Ostres, vaig de sorpresa en sorpresa. M'emociona al pensar-hi, el Sergi i el Bodi lluitant pel top100, ep!, però penso que si el Sergi el tinc a davant meu és que no va massa bé. Ja tinc ganes d'atrapar-lo i retrobar-nos de nou, després de tant de temps. Sé que va sol, el Clave a la llista no hi era i l'Assumpta m'havia dit que tenia prevista l'arribada aquest matí, quina bèstia, algun dia ja ens explicarà el secret, jajaja... Correcats flipa amb la seva carrera, una carrera perfecta.

Continuo tenint al Sergi al cap, fins i tot se m'acut cridar-lo, però ho faré més endavant, ara encara el tinc una mica lluny, crec que eren uns 25'. Comença el tram de pista, 10kms. per desfer els 300m. que queden, "un tostón", ara sí, terreny ideal pels diesels i horrorós pels meus interessos, sort que he tret suficient avantatge als meus perseguidors i l'entorn encara em permet gaudir del tram, però mica en mica comença a fer caloreta i paro per treure'm la tèrmica i posar-me fresc. Ja no vaig tan fàcil com abans, al pla camino ràpid, a la mínima que hi ha baixada m'obligo, com a mínim, a trotar.

A mida que passen els minuts i la monotonia del tram, em torna a venir la son, cada vegada més, ara, amb això, no hi comptava. El camí permet caminar ràpid i recte, i aprofito per anar tancant els ulls, suposo que dec fer algunes esses, però em permet alleugerir el pes dels ulls. No anem bé, a més començo a tenir calor i en aquest tram no hi ha massa aigua, però aviat ja veig el poble i aquesta vegada, potser la primera de totes, s'hi arriba planejant.

Arribo al poble tot creuant una carretera prou transitada, quan una senyal, tot just faig la intenció d'entrar-hi, em desvia cap a l'esquerra. Merda, una altra trampa!!!! quan et penses que hi arribes, que hi ha l'avituallament, que el necessito com l'aire que respiro ... doncs no, ens en fan sortir camí avall tot jugant a saber on punyeta estarà aquest control-avituallament. Trobo una parella que m'indiquen que tinc l'avituallament a tocar, ufff!!!!, menys mal, em començo a ratllar entre la son i aquesta mala jugada. Després d'un tros d'asfalt, tornem a entrar a un poblet, preciós, això sí, però tan se val, el que vull és l'avituallameeeeeent i poder seure una estona.

Per fi, Saint-Rhémy, són quarts d'onze del matí i no sé perquè, m'espero un avituallament diferent, penso, ara esmorzarem bé, un bon esmorzar. Just abans de començar Malatra, a aquesta hora del matí, ens hauran preparat un bon esmorzar. Bodiiiiii, desperta, l'avituallament és el de sempre, aquesta vegada la sorpresa s'ha esvaït. M'enfonso, m'assec en un banc, hi ha força gent, corredors i voluntaris, però ja no sé que menjar ni que fer. Penso en trobar un bon restaurant abans de deixar el poble, si el trobo, m'hi aturo i tan em fa el temps i les possicions que hi pugui perdre, ho necessito. L'Enric no tarda ha arribar, ja no sé ni com el veig, si bé o malament, però va per feina i ell si que s'aboca al menú de sempre. M'obligo a menjar alguna cosa, pràcticament no entra res i opto pel líquid, sobretot unes bones dosis de cafè.

Amb mala gana reemprenem camí, després de remullar-nos en una font i deixar la gorra ben empapada, per una carretereta local tot comentant la jugada. La son, sembla que mica en mica, va desapareixent, però ara la calor ja es fa més evident, aquest castell costarà de descarregar, es clar, encara no l'hem descarregat mai, pallús!!!! Jo li dic a l'Enric que tiri, adivino que em veu ratllat i no sóc bona companyia, no peto fi i si ell va més bé, ho ha d'aprofitar. Com gira la truita!!!! Vaig mirant si trobo l'anhelat restaurant que no apareixerà mai, ni tan sols una ànima caritativa per donar-me quelcom, tan sols un pagès amb un cabàs de patates, cony, si que van tard aquí, que fan prou goig. Pel cap em passa per un moment que m'en doni una i menjar-me-la crua com quan ho havia fet de petit mirant com la mare les anava pelant, però ja he cobert la quota amb el rovelló.

Amb ressignació continuo el camí, l'Enric ja ha marxat uns metres tot escoltant música, quan es posa la música va com un coet, ho sé i penso que si no el puc seguir ja no el veuré més. Deixem l'asfalt i comencem a pujar per un corriol prou sinuós i costarut, ara qualsevol cosa ja costa "un huevo" i part de l'altre, però agafant un miniritmet, procuro anar avançant i no parar fins el següent objectiu, el refugi du Lac, allà si que em posaré les botes, pararé el temps que faci falta, estaré a pocs metres del coll i baixaré més content que un gínjol. Aquest pensament em fa tirar endavant. Ara hi ha un tram que planeja fins creuar un rierol on es torna a empinar el terreny talment volgués tocar el cel. Vaig veient el puntet de l'Enric a la llunyania, va amb un altre corredor, però per mi és una distància que ja no recuperaré.

Continuo pujant, sol, miro enrera i tampoc vé ningú, bé, si, però encara són prou lluny per agafar-me i per contra al meu davant, encara petit, ja veig el meu oasi particular, el refugi que m'ha de salvar de la meva crisi. Tanmateix ha de ser prou gran, perquè a la distància que encara estic, em sembla veure'l força bé, fins i tot i veig els cotxes aparcats que amb el reflex del sol, de tant en tant brillen, quina festassa!!!!

Vaig pujant i pujant, penso que potser l'Enric estarà en el refugi i podrem tornar a fer camí. Segueixo pujant, ara ja més aprop del refugi, tot seguint la traça d'un corredor que va uns metres per davant. M'he recuperat de la son, però la calor es fa notar i de valent i per acabar-ho d'adobar, no hi ha ni una ombra en tot aquest recorregut, m'urgeix arribar al refugi. Perdo al corredor de vista ja que et fan donar una petita volta cap a l'esquerra, però ja hi ha alguna cosa que no m'agrada, els cotxes ja no els veig i el que em semblava tan gran, ja no ho és tant.

Arribo a dalt del refugi, hi ha alguns corredors que ja s'en van, però no reconec l'Enric encara que em sembla veure al Sergi, el crido, però res, potser no ho és. Em cauen els c...llns a terra. El que veia a la llunyania, com un gran refugi, és una granja de vaques i al costat, pujant, a l'esquerra d'aquesta granja, una barraca on a dins hi ha un quartet, on sabria més tard, que en Clave hi va caure rodó. És un autèntic gerro d'aigua freda, el meu banquet s'en va a norris. Per postres, davant la caseta hi ha els granjers fent el dinar, unes "salsitxinas", una espècie de xistorra, ufff!!!!, això acaba amb mi, això no es fa. No cal dir que a dins la caseta hi ha el de sempre i jo ja passo. Li demano al més enrollat si em pot donar una "salsitxina", em diu que no, però li dic que la porto somiant des de baix el coll, n'hi ha moltes i són petites i per una ... li porto un tros de pà de dins com fent de plat, com fent-me un entrepà, no s'hi pot negar ... no s'hi nega i em posa la "salsitxina" més bona que he menjat a la vida, me'l vull menjar a petons, jajaja...

Estic dins la caseta, menjant com un posseït la "salsitxina", li torno a donar les gràcies a l'individu, ara em sap greu no haver-nos fet una foto, un paio gros, amb un bon mustatxo i ben trempat, que he de dir. Ell diu que no té importància, que era molt petita i no entén com puc estar tan content, jo li explico que potser era molt petita com a menjar, però molt gran com a detall, penso que m'ha entès. Abans de marxar necessito quelcom més, he de refrescar-me els peus i posar-me un compeed ja que he notat una petita llaga darrera el taló. Amb una mica de cura de que no salti el pedaç de tensoplast que encara porto, poso els peus dins un safareig que hi ha, els peus i les cames, tot dins, necessito canviar el xip, passar la mala ratxa que ja fa prou hores que dura, primer de 10 a 12 la son i de 12 a 3 la calor, potser les pitjors cinc hores de cursa, i jo que a primera hora del matí estava tirant coets!!!!

Al final em despedeixo, he perdut molta estona però confio en que canviï la meva sort, encara que el terreny continua pujant i pujant, ara ja porto algun corredor a davant i al menys tinc alguna referència, em serveix per veure que els altres van igual que jo, les distàncies per darrera i per davant es van mantenint. És l'hora de fer servir la tercera C, control, calma i collons. Continuo pujant i miro d'esbrinar per on punyeta devem creuar el coll, perquè a simple vista no ho sé veure, i menys després d'haver-me traït massa vegades. Sembla que el desnivell minvi i de sobte em trobo enmig d'una espècie de cràter, també em penso que estic a la lluna, l'espai és inmens. Segueixo amb la mirada dos puntets davant meu, gairebé no es veuen, però gràcies a ells començo a esbrinar per on creuerem Malatra.

Començo la part final de l'ascens, la més tècnica, la més espectacular, la més alpina. Ens creuem amb una parella de frikis que baixen en direcció oposada, hem d'anar amb compte, tot i no ser un tram aeri, el terreny es prou pelat com per relliscar tots plegats i anar a petar a Can Pistraus. M'acosto al final, m'acosto a la paret, el desnivell encara és més fort, hi hauria d'haver alguna corda o cadena clavada a la roca, doncs aquí la tinc. Últims metres per un ferros que fan de graó, ja sóc dalt, el pas és molt estret, només hi passa una persona, dues, no més i quan treus el cap a l'altra banda s'et presenta el Mont Blanc, tal com l'havíem vist a primera hora del matí, però ara com si estiguéssim a la primera fila d'un cinema. Espectacular.

Sempre he dit que ni la millor càmera ni el millor fotògraf, és capaç de copsar tot el que veu l'ull humà, la dimensió de l'entorn, els espais brutals que hi ha a l'alta muntanya no es poden reflectir en una fotografia encara que seguim i seguim intentant-ho. Em noto revifat, llegeixo el cartell que hi ha dalt el coll, Courmayeur, 5h., ostres, són les tres, més cinc ... a les vuit a Courmayeur!!!! Surten setens i la canalla ja és fora, aquest ha d'anar de debò, la remor va creixent, la plaça i el tronc se'l comencen a creure, vaaaaaaa ...

Em fa mandra marxar, simplement perquè aquí dalt hi estic la mar de bé, contemplant el magnífic paisatge que ens regala la mare natura. Veig quatre turístes que vénen cap al coll, no són lluny i m'espero perquè em tirin quatre fotos. Encara hi penso, l'últim coll i el que més m'ha costat, qui el va p...r!!!! ahir va ser el millor dia i avui el que he tingut més dificultats, però no dic el pitjor, ja que considero que no he tingut cap "pajarón" monumental que m'hagi fet perillar la cursa, però sí, algun baixon, tampoc massa, però avui sí que ha estat el que ha durat més estona.

Després d'haver deixat constància del meu pas pel ja mític coll de Malatra, fregant els 3.000m., 2.936m., inicio el descens, aquesta vegada prou suau per no castigà massa tot plegat, ja té pebrots, potser el coll amb la baixada més fàcil, no té cap complicació i si queda pota, fins i tot es pot córrer molt, a veure qui és el valent, jajaja... A mida que vas baixant, la vall es va obrint i les vistes es van magnificant, talment el teló d'un teatre que mica en mica es va obrint mostrant-te tot el seu escenari. A cada metre tens la impressió de ser-hi més aprop de poder tocar fins i tot les muntanyes que tens al front, unes muntanyes impressionants, farcides de glaceres arreu ... no havia vist res igual, no vull ni pensar com deu ésser l'Himalaia. Em trobo davant la cara nord de les Grans Jurases, on el mític alpinista pioner de la història de la muntanya, l'italià Walter Bonati, dóna nom al refugi que ara em dirigeixo, tot recreant-me amb l'espectacle que m'ofereix un dia clar, soleïat i nítid. Un dia perfecte.

Compagino el córrer amb l'embadaliment que suposa tot el que tinc al meu davant, tiro fotos i fins i tot, faig parar un corredor perquè m'en faci una, ja ho veieu, això de posar-se bé per la càmera, no és lo meu, molt millor les fotografies tirades de manera espontània. Li dic que em disculpi, home, massa ràpid no anava, però l'emprenyo una mica. Ell em diu que res, que em tira les que vulgui i que ves si ara parlarem de dos minuts més o menys, jajaja... ja veieu que res a veure amb la filosofia asfaltera, aquí, a la muntanya, tot és diferent, tot agafa una altra dimensió, el companyerisme és absolut i la gent sempre està disposada al que faci falta.

Ell continua camí mentre recullo els trastos, va el suficientment encarcarat perquè d'aquí uns minuts el torni a avançar, encara que el meu cos ja es comença a queixar de tant festival, un genoll que grinyola lleugerament, les plantes dels peus que ja treuen fum en una jornada molt calorosa, el cansament s'acumula i s'acumula. Efectivament, al cap d'uns metres, li torno a donar les gràcies i tan amics en el moment que torno a tenir un altre objectiu a la vista, una altra víctima. M'hi vaig apropant, serà una víctima fàcil. Camina, capbaix, lentament, ausent, m'adono d'un tatuatge a la cama dreta, ostres, "El dolor és temporal, la glòria ... eterna". És el Sergi, m'havia marxat del cap, el crido, però no es gira, va escoltant música dins el seu món mentre camina, com diu el tatuatge, cap a la glòria.

Es gira quan arribo a la seva alçada, suposo que tots dos fem cara de sorpresos. No sé si dóna temps a dir-nos quelcom quan ja estem fosos en una abraçada plorant tots dos, plors de sofriment, de ràbia, d'alegria, d'unes emocions que durant tota la cursa han estat a flor de pell, plors de moments viscuts, bons i dolents, que hem sabut superar i que ara sabem de cert que no hi haurà cap obstacle que no ens faci conquerir el nostre objectiu. Estem a punt de vèncer a una cursa inigualable, senzillament bèstial que et posa a uns límits impensables, duríssima, segurament el més dur que hem fet fins ara, hi estem a punt d'aconseguir-ho, potser no és ni tans sols una cursa, és tota una experiència. Estem a punt de vèncer al TOR. Ja surten sisens, la plaça comença a embogir, a un pas del Tres de Deu!!!!

Ja més calmats, comentem la jugada i em diu que tiri. Ell va absolutament mort, porta els peus destrossats, cada passa és un sofriment, córrer és impossible encara que durant uns minuts ho intenta al meu darrera, molt lentament. L'acompanyaré fins al refugi Bonatti, fitxarem, farem una cervesa per a celebrar-ho i jo tiraré avall, ja que grinyolo més caminant que corrents. Mentre, la fem petar, anècdotes, la cursa, els paisatges, els companys, el mòbil, el porta engegat i no li paren d'arribar sms d'ànim, la gent, encara que sigui a tanta distància viu la cursa absolutament al minut i a Catalunya, hom ja sap del nostre retrobament ... increible.

Refugi Bonatti, tres quarts de quatre de la tarda de divendres, al final arribaré més aviat del que em pensava. Entrem i fem una cerveseta tal com havíem quedat. A dins sembla més un bon restaurant que un refugi, un restaurant amb unes vistes de pitet. Jo li dic que es torni a fer una altra cura, però ell només vol arribar i acabar amb aquest calvari. Ens despedim, després d'immortalitzar el moment com Deu mana, no serà per massa estona, estem a 12kms. de l'arribada, vuit fins a Bertone i quatre fins a Courmayer. Arribarem el divendres i a mitja tarda, tal com havia desitjat.

Fins a Bertone és força planer però amb algunes ondulacions que ja castiguen les cames, continuo corrent després de més de 320kms.!!!! senzillament no m'ho puc creure, però al mateix temps aquest fet m'esperona de seguir corrent, amb ganes, amb força, avançant algun que altre corredor, em sento pletòric, si podem utilitzar aquesta paraula a aquestes alçades de carrera on el cos ja no està per tirar coets. Mitja horeta i vaig acabant el gas, feia segles que no corria tanta estona seguida, coincidint en un tram més ondulat, torna al caminar ràpid.

Aprofito per trucar l'Assumpta, quan arribi a meta potser no estaré per massa òrgues i no sé com anirà tot allò, sempre necessito uns quants minuts per parlar. Li notifico la meva posició, em falta molt poc, no em falta res, entre llàgimes li dic que acabo de descarregar el meu Tres de Deu, que he complert, que he pencat de valent, que ha costat, és clar, però que l'he vençut. Vaig directe a la glòria. Tres de Deu descarregat!!!!

Ja més tranquil, em retrobo novament amb el "ritmo bisonte", no pot faltar massa per Bertone, el refugi i punt de control que es va saltar el primer corredor. Mica en mica hem anat girant cap a l'esquerra tot buscant la vall, enrera ja hem deixat els colls, ja no en queden més per pujar i ara, encara que estem a 2.000m., els boscos tornen a predominar al nostre voltant. Ja hi sóc, i el lloc no em sembla pas massa acollidor, quatre gallines per aquí, un gos per allà i dos o tres corredors més que amb la mirada busquen qui està pitjor. Un altre punt de motivació, guanyar alguna posició fins a l'arribada, però m'ho jugaré amb aquests, els de davant els tinc a més de 10 minuts.

Baixar 700m. en 4kms. El corriol és dret, com no pot ser d'una altra manera, amb pedra i força tècnic. Deixo els de l'avituallament al darrera i tinc una parella que no sé d'on han sortit, no els tenia controlats, jajaja... Gairebé ja els tinc i em trobo de cara amb el Manel que puja d'excursió al refugi. Ostres, una altra sorpresa. Ens abracem i em felicita, em vitoreja, ell i els que l'acompanyen. Ja sabia de la seva retirada, és una llàstima, si una persona pot fer el Tor, aquest és el Manel, un gran tipus i un bon trescador. Hi tornarà, ho tornarà a intentar ... ho aconseguirà.

En un tres i no res torno a caçar la parella, zas! dos llocs més d'una tacada, ja he vist el poble, el tinc a tocar, anem perdent alçada, ens hi anem acostant. Hauré estat 3h. des de dalt del coll de Malatra on el rètol n'hi posava cinc, estic content a l'adonar-me'n, no em puc queixar. Em concentro en la baixada, a veure si ara la liarem, les cames s'han portat bé, 0 rampes, 0 cruiximents, genolls ok, peus, una repassada al taller ... tot ha sortit rodó, d'una altra manera haguera patit moltíssim, potser el Tor m'hagués destrossat, segur.

Ja deixo el corriol per baixar per una mena de carrer, asfalt que s'agraeix, ja no tornaria a tocar més terra, més pedres, ja no tornaria a pujar més colls, ja no tindria més son ... estava a punt d'acabar. Controlo que no vingui ningú per darrera, no m'imagino entrant esprintant, jajaja..., els meus perseguidors van prou endarrerits i aprofito per treure l'estalada que tan cuidadosament havia agafat a l'última base de vida, a Ollomont, aquest matí, a les cinc de la matinada. Més cases, alguns vilatans pel carrer aplaudint.

No sé per on entrarem al poble, estic una mica desubicat, encara estic a les afores i no m'ubico. Una rotonda i a la dreta, més cases, sembla que ja sigui poble poble, una pronunciada baixada per entrar a la plaça d'on el diumenge a les deu del matí hi sortíem uns 500 corredors, n'acabariem uns 300. Ara ja sé on sóc, a un centenar de metres de l'arribada. La petita estàtua del LUPPO, l'he vençut. L'illa de vianants, gent que t'aplaudeix, gent a les terrasses, pel carrer ... bravi, bravi. De sobte i de cara, en Clave, en Salvador, l'Eugeni, i en Cabanes aixecant-se d'una petita terrasseta on podien veure com arribaven els corredors.

Crido com un boig IN BOCCA AL LUPPOOOOO, una manera de dir ja ho he aconseguit, els saludo, em pregunten per en Sergi i els dic que estarà 20-30', ells estan tots ok, dutxats, nets i polits. Em resten 50m., diguem que ja he tret tot l'spit que diua dins quan he vist als meus companys, ara l'arribada ja serà amb molta més calma. Últims metres, alfombra vermella, aplaudiments, desplego l'estalada davant de la meva anunciada arribada per part de l'speaker de torn. He acabat, el folre va baixant, les manilles ja s'abracen a l'entorn de la pinya que es va obrint mica en mica, exhausta però exhultant d'alegria, la plaça és una bogeria, el Tres de Deu és una realitat ... el TOR, també.

Fitxo a les 6 de la tarda i un minut de divendres, he estat 13h. per fer l'última etapa de 48kms., el resultant és que entro a meta en 128h. 01' 06, en la posició 113 i 50 de categoria, per un minut no sóc sub128, jajaja... la veritat és que era un resultat que haguera firmat amb els ulls tancats abans de començar la cursa, el que passa és que a mida que van passant els dies sempre creus que ho hagueres pogut fer millor.

L'speaker em pregunta com ha anat, en fi, unes paraules, jo li contesto que molt dura, però alhora una cursa "bellísima" acabant així la meva breu intervenció, ara, però falta el ritual d'anar a firmar el cartell de la cursa per part de tots els finishers. Ja fa dies que tinc pensat el que posaré, breu, ... Esboddir, que sóc un gegant !!!!

Volto uns minuts per allà tot esperant que em portin amb un minibus al pavelló on hi ha un centre d'aigues, amb jacuzzis, saunes, sales de relax, massatge, servei de podologia, etcetcetc, tot un luxe quan acabes la cursa. Jo em decanto per un jacuzzi després de passar per la dutxa, això sí, amb l'obligatorietat de portar un tanga cutrecutre. Dins al jacuzzi és on passo les primeres imatges de tot plegat, ha sigut una cursa bestial, però vet ací, que em sap greu ja haver acabat, haguera pogut estar-hi un dia més i aprofitar-ho!!!! pensaments inexplicables que tot i la duresa que has patit encara tens ganes d'haver continuat. Enllesteixo amb un massatge patximpatxam, jo crec que em va bé. Els podòlegs no els trobo i em començo a agobiar, ja vull anar a l'hotel i fer la meva, ja em faré les cures jo mateix.

Per sort em trobo en Clave i l'Eugeni que es van a fer una altre sessió. L'Eugeni m'indica quatre instruccions de com va el cotxe i m'en vaig a l'hotel on hi demano una habitació individual, no hi ha problema, hi ha lloc. Ufff!!!!, per fi una mica de quietud i tranquil.litat. Ara ja truco a l'Assumpta, passada l'excitamenta del moment, ja podem tenir una conversa prou llarga. Em faig les cures dels peus al bidet, amb aigua calenta i unes pastilles efervescents que m'he dut. Estic prou bé, trec el tensoplast protector que m'ha anat de conya i m'arreglo d'una vegada el nyap que hi portava al peu. Deixo els peus nets i polits i sense cap rastre d'haver fet 332kms., tan sols una ungla una mica malmesa. He estat de sort.

Ja hem d'anar a sopar, amb un tiquet a càrrec de l'organització, en una espècie de cafè-bar situat a sobre del centre d'aigues i al costat d'on es va fer la pasta-party el primer dia. Ens retrobem els set magnífics, hem complert l'objectiu d'està el divendres al vespre tots set sopant. S'hi afegeix el Marc Balaña, una altra màquina de fer por i comencem a explicar mil batalles fins que, no sent massa tard, toquem retirada. Jo poso el cap al coixí i quedo clavat.

El dissabte el tenim lliure i després d'esmorzar anem de botigues tot passejant pel carrer principal on encara van arribant corredors, de fet el degoteig serà constant fins a l'arribada de l'ultim a les quatre de la tarda. A l'arribada i passem força estona abans d'anar a dinar, hi ha molt d'ambient encara que el dia s'està ennuvolant i en breu hi caurien quatre gotes. De 10 a 12 del matí és quan hi ha més ambient, hi ha barra lliure de cervesa i això fa que d'allà no ens mogui "ni Cristo", jajaja..., eps! servida per la guanyadora l'Annemarie Gross, 4a. de la general en 91h. i mitja, sense comentaris. També hi volten alguns corredors que, arribats el dissabte, com nosaltres treuen el cap. Em retrobo amb la Chigaya que finalment va entrar a quarts de nou del vespre, de la manera que estava, acollonant, encara m'ensenya les cames totes apedaçades. Ens donem una forta abraçada, encara que no ens entenguem, crec que no feia falta dir pas res.

Els corredors continuen arribant, de vegades en comptagotes, de vegades de dos en dos, però sembla que la majoria que arriben a aquesta hora facin més mala cara que la resta, hauran estat un dia o dos més que els altres i això s'ha de notar, encara que també n'hi ha algun amb bona cara, però per regla general no estan per tirar massa coets, és clar que amb una cervesa a la ma, es veu tot diferent.

És una barreja de sensacions, jo encara que no conec a cap dels corredors que va entrant, també noto un pessigolleig a la panxa, hi ha moments emocionants i en general tota la familia està esperant al fill, a l'home o al pare. D'altres arriben totalment destrossats, amb el cos enrampat i acompanyat per les assistències, n'hi ha que no poden contenir les llàgrimes i plora "asta l'apuntador" ...

Decidim moure'ns una mica i a veure si trobem al Sergi, que novament ha anat a fer-se les cures als peus, em penso que fins i tot una radiografia, doncs podria tenir un os tocat, li fa molt mal i 24h. després encara no està revifat. Comença a ploure, res de l'altre món, però emprenyador pels que estem al carrer i pels corredors que encara han d'arribar. El temps ha canviat com un mitjó.

Una vegada retrobats veiem l'arribada de l'Ana Sebastian, amb qui vam compartir bona part del primer dia, contenta i feliç d'haver acabat, acompanyada de l'Òscar, el basc que també havíem coincidit el primer dia i que tothom estava amb les orelles dretes escoltant les seves experiències de l'any anterior, aquest, en un mes, porta una quilometrada de por, potser uns 800, l'esforç extrem queda refectit en el seu rostre. Els anem a veure a l'arc d'arribada per a felicitar-los, nosaltres ja volem tocar el dos, doncs el Clave ja s'informat d'on podem anar a fer un bon entrecot ;-)

El dinar està a l'alçada de les espectatives i l'entrecot és prou acceptable, el que passa és que jo hagués dinat dues vegades, doble ració de tot, postres inclòses, unes postres de 1a. Continuen les batalletes a sobretaula, amb un Eugeni pletòric en els seus comentaris, és el que ens fa riure a tots i de riure, riem des de Bcn. Un crack. Les batalletes ténen el seu interès perquè és una cursa que en un lloc que jo he passat de dia, i un altre haurà passat de nit i a l'inrevés, el que fa que cadascú tingui una visió molt personalitzada de la carrera.

Donem la sessió per acabada per tornar a l'hotel i a les quatre per tornar a l'arribada per veure qui té l'honor de ser l'últim a creuar la línea de meta, tornarà ser en Gigi, el de l'any passat, que vam veure sorprenentment al refugi Deffeyes? Ens hi acostem i sembla que l'ambient ha minvat una mica, jo diria que n'hi havia més al matí. En Gigi ja ha arribat, 149h.17' i sembla que s'ho faran entre tres, entre ells un espanyol.

La diferència és mínima i acaba "guanyador" Gianni Savoia en 149h.54' seguit del Victor Gonzalez en 149h.53', mira que és filar prim, un minut!!!! En Gianni rep els honors i entre a espatlles dels dos guanyadors de l'any passat, com mana la tradició. Jo ja en tinc prou, ja començo a estar saturat i m'en vaig a descansar i preparar la bossa a l'hotel. Tarda lliure, hem quedat a les vuit al bar de sempre per veure el Barça-Osasuna.

El descans em senta bé, realment he descansat, ara toca Barça encara que al bar de sempre hi ha anunciat un Inter-Roma. El poder de negociació del Clave i l'Eugeni obté els seus resultats, i amb un "siete catalanes, molta birra" donant a entendre que consumirem molt, el propietari accepta el canvi, nosaltres, al final seríem cinc, en una sala amb dues teles i els italians en una tele petita, com la sala, apretades una trentena de persones, jajaja... Val la pena, una nova exhibició i vuit golets, l'Inter-Roma? ho endevineu? 0-0. S'acaba el partit i anem cap a l'hotel, ja no hi ha ganes de massa cosa i demà toca matinar per anar a l'aeroport, rumb a casa. Encara no sabem si demà es fa l'entrega del tant preciat obsequi pels finishers, la ja clàsssica armilla finisher, haguera estat bé lluir-la tots a l'arribada a Bcn. Després amb els dies, i repassant videos d'aquí i d'allà veig com el diumenge a mig matí, en la festa preparada pels corredors, els van cridant un per un i els hi donen tant preuat obsequi. Aquí, hem fallat, hi haguérem pogut marxar el diumenge a la tarda, o moure quatre fils perquè ens les podessin donar així com els trofeus que va guanyar l'Eugeni, ara fins el novembre, per correu, no reberem l'obsequi.

M'adormo, m'han de trucar, no sé si no he posat bé el despertador o no l'he sentit. Afortunadament no els faig anar malament i encara que em perdo l'esmorzar, sortím a l'hora prevista. Plou, fa fred, ha plogut tota la nit i al passar pel túnel del Montblanc, veiem l'entorn ben enfarinat. Hem tornat a estar de sort, això ens agafa durant la cursa i ja podem resar. Arribem a l'aeroport, no sense donar una volta considerable tenint en compte que Ginebra fa frontera amb Itàlia i França i és una mica embolicat.

Descarreguem les maletes i veiem que les d'en Sergi no hi són!!!! al terra no hi havien quedat, jo encara no sé on punyeta van quedar entaforades. Ara sí, després de facturar, puc esmorzar una mica, ja tinc ganes d'arribar, com tothom. L'avió surt puntual i en un tres i no res ens passa el viatge, penso que tots set fem una bona capcinada. En Clave, s'ensuma quelcom, entre el facebook i els correcats, es pensa que n'hi ha alguna de preparada. Ostres, a mi no em va massa, total hem fet una cursa més, sí, molt llarga, molt dura, etcetcetc, però jo no veig més enllà.

Per si un cas, ens despedim una vegada tothom ja té les maletes, encara abans de sortir a fora. Hem fet bon equip, encara que a la cursa cadascú ha hagut de fer la seva, però en conjunt ens ho hem passat de conya, hem rigut el que no hi ha als escrits i hem passat una setmana inoblidable. No crec que oblidi mai el nom d'en JMCabanes, l'Eugeni, el Sergi, el Clave, el Manel i l'Enric, no trobarieu millor companyia per una aventura com aquesta.

Doncs sí, hi ha força claca, moltes cares conegudes, moltes no sé qui són, però tan se val, l'alegria invaeix la sala quan s'obren les portes. M'abraço primer a l'Assumpta com no podia ser d'una altra manera, encara em controlo, ser que ha patit molt encara que jo li digués que tot anava bé, crec que ha patit més que jo. La propera vegada, hi anirem tots dos.

Moments emotius , medalles conmemoratives, felicitacions fins i tot de gent que no havia vist mai, gairebé reverències, deien que som molt grans, que hem fet una bestiesa, però per mi tot això se m'escapa i ho dic convençut, una cursa bèstial, sí, però ... potser a la llarga, m'adonaré del que he fet.

Foto conjunta sense un JMCabanes que s'ha fet fonedís així que s'han obert les portes, amb cava, fresquet que algú s'encarregat de portar, mare de Déu, quina moguda. El Massa, el capi Artigas i la Laura, el Guido, l'Ardillita i la Maitechu, el Jardinero, d'altre gent segurament familiars, que com deia no havia vist mai, etcetcetc bona claca la de l'Enric amb samarretes incloses, fetes per l'ocasió i moguda massiva per part dels amics de l'Eugeni, no és per menys, un top10 del Tor, prou que s'ho mereix, jo crec que va baixar mitja Pobla de Segur i el Puyol, perquè tenia partit, sinó ... eps! que són molt amics, que us pensàveu, jajaja...

Els peus del Sergi són l'atracció del hall, la gent s'esgarrifa veient la clara mostra de la duresa de la prova, sens dubte, ell , va aportar la part èpica que sempre hi ha a les curses. Va saber sofrir, va saber lluitar i va saber vènçer.

Mica en mica la gent ja va desfilant, ens tornem a acomiadar fins a la propera, qui sap on tornarem a coincidir. Això ja s'acaba, en quedem quatre que encara la fem petar, hi estaríem hores explicant l'experiència, responent a totes les preguntes que es pot fer la gent, la més freqüent, quantes hores havia dormit, la resposta, dormit, dormit ... 0, suposo que alguna capcinada, però dormir, fins que vaig tornar a l'hotel, ah, i durant tota la setmana següent, jajaja...

Ara sí que ja toca retirada, són les tres i la gana ja apreta, a més un fort xàfec cau sobre Bcn. Marxem a dinar i s'hi afegeixen n'Artigas i la Laura, un dinar sensacional, a Cal Xim, on començo a treure el ventre de pena veient aquelles brases i degustant un bon entrecot, ben regat amb vi del Penedès, una manera brillant de cloura una setmana intensa ... molt intensa.

No voldria acomiadar-me, ni vull, ni puc fer-ho sense dónar-vos les gràcies per tot el suport rebut durant aquesta aventura, impossible nomenar tota la gent, la gent que via sms, via facebook, via Fotoscurses, on l'Assumpta exercia de centre de dades, via web del Tor, seguint l'aventura minut a minut, via correcats, fondistes, castellers ... TOTS em donaveu l'empenta necessaria per assolir l'objectiu, el meu particular Tres de Deu. Moltes gràcies. Gràcies a tots els "fotògrafs" que amb les seves fotografies m'han ajudat a complimentar la crònica fent-la més amena, gràcies per ser-hi.

I per finalitzar, agrair a l'Assumpta la seva paciència, des dels dies que necessitava marxar per entrenar, de dia o de nit, un dissabte, o el cap de setmana, més lluny o més aprop. Fins a la setmana de la cursa, que se li ha fet llarguíssima i acabant fins el dia d'avui que no acabo aquest "missal". La propera vegada, el setembre de 2014 hi anirem tots dos i en gaudirem i patirem conjuntament.

Salut.

P.D.: Quatre dades per si poden servir per algú, a part de tenir-me a la vostra disposició per a resoldre qualsevol dubte.

- Courmayeur – Valgrisenche: 49 km 3996 D+ , 12h. parada 1h.30'
- Valgrisenche – Cogne: 56 km 4141 D+ , 18h. parada 2h.
- Cogne – Donnas: 44 km 3348 D+ , 14h.15' parada 2h.30'
- Donnas – Gressoney: 53 km 4107 D+ , 23h.15' parada 2h.30'
- Gressoney – Valtournenche: 39 km 2601 D+ , 12h.15' parada 4h.
- Valtournenche – Ollomont: 44 km 2702 D+ , 17h.15' parada 5h.15'
- Ollomont – Courmayeur: 48 km 2880 D+ , 13h.

Hores dormides considero que cap, hores de descans en lliteres, matalàs, etc, en les bases de vida i en els refugis de Sogno i Coda, unes 9h. Temps a les bases de vida 17h.45', segurament una mica excessiu.

Que ho disfruteu!!!!

Salut.

P.DD.: Puntuals com un clau, aquest 3 de novembre he rebut la mítica i esperada armilla de finisher, una mostra més de la increible organització, ja que van dir que ens l'enviarien el novembre. Ara ja es pot tancar el cercle fins a una propera edició. Procurarem que sigui el 2014 on durant tot l'any un servidor tindrà l'estratosfèrica xifra de 50 anys, jajaja... Seria una bona ocasió per a tornar-hi. El temps ho dirà.

Salut.

del Puigmal ... a l'Infern!!!!

2011-08-26T18:51:00.013+02:00

Dilluns, 22 d'agost 2011
Queralbs (Ripollès)
45 kms.? - 11h.

Esboddir que aquest any hauré pujat al Puigmal en horaris ben diferents, des de primera hora del matí, passant per un dia a la tarda i avui ha tocat pujar-hi de nit. Una idea que feia temps que em rondava pel cap i que aquest dia es va poder dur a terme. Sortida ideal de qüalitat per acumular desnivell, kms., hores ... i tot això per sobre dels 2.000m., amb la qual cosa, l'entrenament és magnífic, segurament l'últim d'aquesta envergadura abans del TOR.

No tinc ni un horari ni un trajecte definits, però al no dependre de ningú, puc fer la meva i anar variant si cal sobre la marxa, però l'idea inicial és la d'estar-hi forces hores i veure sortir el Sol a dalt del Puigmal, sempre a ritme còmode i tirar alguna foto si cal, a partir d'aquí ...

Inicio la marxa les dues tocades de la matinada de la plaça de Queralbs, pel camí del cremallera, camí segur, que conec, fet important ja que a la nit "todos los gatos son pardos". La temperatura és bona i ben d'hora ja he de baixar-me els "manguitus", una lluna pletòrica, fa una bona llum, tot hi haver perdut la meitat del seu diàmetre, un xic d'aire ens va refrescant continuament i va esvaïnt la sensació de xafogor a mida, que de mica en mica, es va guanyant alçada.

Durant la pujada vaig sent observat per a diferentes cabres que volten per allà, els dos puntets brillants delaten els seus ulls i suposo que el respecte és mutu, sobretot per part meva, afegint-hi els sorolls diversos que vas copçant en unes condicions en les que no hi estàs massa acostumat, sort que l'escalfor del frontal, al màxim de lluminositat, em dona certa tranquilitat, a més de conèixer el camí sobradament.

Abans de les 4 de la matinada ja sóc al Santuari, no massa il.luminat per la nit, amb la qual cosa respecten la contaminació lumínica, evidentment ni una ànima, un indret fantasmagòric. Com a anècdota, descobreixo el perquè de la sempiterna verdor de l'entorn, doncs si, resulta per per la nit ... reguen!!!! veure per creure, jajaja... i jo pensant que sempre estava impecable per ésser a l'alta muntanya!!!! Una petita aturada i alhora fer una mica de temps per a coincidir amb l'inici del dia a dalt del cim, més o menys vaig controlant el temps i penso que a les 4 tocades, vol dir uns minuts abans de les 6 a dalt, hora que ja comença a clarejar.

Ritme molt tranquil tot pujant cap el cim, que tot i la foscor, treta de la llum del frontal, permet reconèixer el recorregut i no tenir cap marrada en tot el trajecte, acompanyat en alguns moments pel descans nocturn de vaques i cavalls, i algun xisclet d'alguna altra bestiola que de tan en tan em provoca algun ensurt. Em vénen imatges de l'ascensió d'ara fa un mes en motiu de l'Emmona, reconec cada passa i recordo imatges pel record, va ser una pujada molt bona amb el JBallesta i ens vam presentar de Núria a Corral Blanc, en tres hores.

No acabo de calcular bé, i a dos quarts i mig de 6, ja sóc al cim, fosc i negre, amb un vent força emprenyador i alhora amb un fred de nassos. No hi ha trinxera que pugui estar al recer de la ventolera que s'ha girat, i encara queda una bona estona per començar a clarejar. Impermeable, gorro, guants, però per les cames ... :-( . Passo l'estona com puc, no hi ha una ànima, encara que pensava que algun que altre "sonat", haguera tingut la mateixa idea que jo. Ostres vinc de 30º a les 12 de la nit de Vilafranca, i ara necessito tapar-me amb tot el que puc. Per fi comença a clarejar i començo a tirar quatre fotos amb la dificultat del vent i del fred que fa.

S'ha acabat, el Sol ja el veuré sortir més endavant, si no em quedaré glaçat!!!! Ja sense la necessitat del frontal, tiro avall direcció al pic del Segre, tot emulant l'itinerari de l'Olla de Núria. Mica en mica la claror es va fent més notòria, fins que per l'horitzó comença a sortir el Sol que ja a la meva esquena i a dalt del cim que hem deixat, ja impacten els primers ratjos.

Fa de mal fer aturar-se, el vent continua bufant amb força i, a més a més, és força fred. Sembla que de mica en mica la gent ja es va despertant i començo a veure els primers excursionistes al coll de Finestrelles. M'hi aturo un moment , però a la meva arribada, ells ja han reiniciat la marxa. Recordo els moments de SJoan, amb el JBallesta, Salvador i capi Artigas, on en aquest punt hi vam perdre en Massa, fent-nos recular de nou fins al Segre. Per un moment dubto si repetir el camí d'aleshores, però finalment em decanto per a seguir ollejant.

Baixant Finestrelles, al coll d'Eina de nou revisc moments d'aquell pont de juny, ara i per aquí ja hi ha més trànsit i és habitual creuar-me amb gent. Faig la vista a l'esquerra tot resseguint la vall d'Eina i enxampo a dos corredors, un de cara avall i l'altra de cara amunt, per què diguin que després ningú entrena, jajaja... El temps continua sense acompanyar, sort del Sol que reconforta l'ambient, però el vent continua fent-me companyia des de primera hora del dia i els guants, impermeable i gorra d'hivern no em sobren pas. Per trencar la rutina, em poso els auriculars i a ritme de LadyGaga, Coldplay ... pujo com un llampec el Noufonts, a la caça d'uns excursionistes que estan a punt de fer cim. No crec que sigui massa políticament correcte, i tampoc en sóc massa partidari, encara que sembli que dia a dia siguin més els adeptes, però si que ajuden a desconectar durant una estona, i en el meu cas fart ja del vent fred i empipador.

Després de fer-la petar amb un excursionista que inmortalitza la meva trescada a dalt del Noufonts, continuo camí per un fort pendent, ara proper destí Noucreus. Fins al coll de Noufonts, és un terreny prou conegut, però arribats a aquest punt, sempre ja he tirat avall cap al Santuari, per tant avui descobriré un nou tram el que porta de Noufonts a Noucreus, no sense abans tornar a reviure tornant a girar el cap a l'esquerra la dura i exigent pujada per la banda francesa que ens va conduïr fins a dalt el coll de Noufonts.

Un petit tram empinat per després, durant una bona estona, suavitzar-se molt el terreny i amb la possibilitat d'anar trotant per dalt la carena. Tram prou concorregut, fins i tot un croata amb "la casa a cuestas" que em va fer tirar una foto. Un grup d'escoltes on els últims del grup crec que avorriran la muntanya per sempre més. No cal entrar en aquest tema doncs crec que m'emprenyaria molt, però ja us dic jo que aquell parell no hi tornen. Molts excursionistes francesos que aniriem coincidint en algun tram de la ruta. Eps!, d'espanyolitus, també, i de catalans no cal dir-ho, encara que com tothom hi ha de tot ... i força.

Després de Noucreus i situar-me mínimament, decideixo encarar el pic de l'Infern i rememorar una mica un dels trams de l'Emmona. Abans faig un mos, doncs no he menjat res des d'ahir al sopar, això si, he de buscar recer, el vent no ens vol deixar. A la banda francesa, sembla que no hi bufi tant i amb la vista posada als llacs de Carançà, hi considero que és un bon lloc per a recuperar forces.

De nou un tram prou desconegut, però el corriol ben fresat, no hi permet cap dubte, sabent la direcció que he de prendre. Més excursionistes que vénen de la vall de Coma de Vaca i en comptes de girar a mà dreta cap el coll de la Marrana, ho han fet a l'esquerra tot buscant aquest altre coll que els portarà a Noucreus o al pic de l'Infern. La faig petar amb alguns d'ells, uns que porten la carmanyola de macarrons, em pregunten si no sóc un imprudent trescant des de les 2 de la matinada, quan saben la ruta que porto. Home, imprudent? ... no ho crec, no se sap mai, però ja portem alguns tiros, jajaja... i amb seny no ha de passar res. Imprudent penso que són alguns que no saben on van, no van equipats degudament i desconeixen la muntanya, i d'aquests tothom n'ha vist a tot arreu.

En una espècie de cabana on en cas d'emergència es pot trucar als bombers, comença la pujada al pic de l'Infern, camí tècnic, bastant malmès, una mica aeri que s'agreuja amb el vent i que no recordo massa, tot i fer boira aquell dia de l'Emmona, encara que ara vagi en sentit contrari. Davant meu hi van dos excursionistes, aparentment "echaos palante", però al veure que el camí es complica fins i tot em fan tenir dubtes. Extremo les precaucions i en un moment els deixo dubtant. En pocs minuts faig cim, i si, al no ser massa ampli, amb el vent, espedat a banda i banda etcetc... no hi convida a estar-hi massa. Prou per a deixar-hi constància, amb un bon escrit a la creu i unes vistes excel.lents, veient a la llunyania, el Puigmal. Ja porto un bon troç. Veig Bastiments, però no tinc clar el camí, haguera fet aquest tram de l'Emmona al revés, però al no veure-ho clar, giro cua i torno per on he vingut, fins una altra vegada a la barraca dels "bombers".

Aquí al recer, i abans de començar la baixada per la vall, em veig capaç de treure'm l'impermeable i d'altre indumentària d'abric. És gairebé el migdia i ara que perderé alçada definitivament, la calor començarà a fer de les seves. Doncs si, trotant de cara avall ja començo a notar el Sol al clatell i la calor comença a fer acte de presència, ostres quins canvis de temperatura en unes hores ... al primer rierol que puc i havent deixat d'una vegada el fred al darrera, m'hi aboco de cap i em refresco de cap a peus.

Ara ja encaro, tot girant a mà dreta la vall de Coma de Vaca, on en el seu final m'espera el refugi on hi faré un recés. M'ho prenc amb calma, gaudint de l'estona, obsevant gent que vaig trobant pel camí que es remullen en el riu talment fossin a la piscina, barcelonautes, penso, jajaja... el grup és molt numerós, potser una vintena de grans i petits amb prou xerinola. Molt abans tres noies que busquen el recer d'una roca per fugir de la mirada dels curiosos, uiuiui... torró?, jajaja... en fi, que a la casa del Senyor hi ha de tot.

Una vall esplèndida, grandiosa que cap càmera ni cap fotògraf és capaç de plasmar en tota la seva dimensió. Verda, abrupta, amb el riu Freser per a sentir-s'hi acompanyada, així com tot el bestiar que hi volta, vaques, cavalls ... Mica en mica arribo al meu objectiu, tot i que les distàncies enganyen, a la fi aconsegueixo el meu petit trofeu. Una cerveseta i unes patatilles en un refugi absolutament buït on solament les tres persones que hi treballen trencaven la sol.litud de l'establiment. Lluny de la bogeria de l'any passat durant l'Encantada que en arribar-hi el dissabte a mitja tarda, ens va ser del tot impossible seure a dins del refugi fins l'hora de sopar.

M'informo del camí que he de prendre per fer cap a Daió, tampoc el conec i avui tindré l'ocasió de descobrir-lo. L'altre dia amb el Ramon, ja en vaig fer un troç, però encara que és un camí força concorregut no l'he fet mai. El primer tram, abans de girar a mà dreta, és el que vam prendre per pujar al Balandrau fa uns dies, però en comptes de tirar amunt, al corriol, a la dreta per una corriol ben fresat i impossible de perdres. Tot de cara avall, ja sense treva fins a Daió. La calor comença a apretar, estem al migdia i el vent s'ha anat convertint en un airet reescalfat.

Arribo al trencall que et porta directe al Balandrau i que l'altra dia el vam fer de baixada, una canal de primera categoria que suposo que algun dia haurem de fer de pujada, un dia amb temps, ja que t'hi poden caure tres horetes si t'encantes una mica. Ara ja reconec aquest troç de camí de tornada, sé que arribo a lloc encara que ja s'em fa bastant pesat, només vull arribar a Daió per a remullar-me de dalt a baix dins el riu. Després ja faré xino-xano cap a Queralbs, on tinc el cotxe, net i polit.

El trajecte no s'acaba mai i torno a contemplar a la vora del riu alguns "banyistes", prenén el Sol i refrescant-s'hi, talment estiguessin a la platja. Banyadors, bikinis, jajaja... pares, fillls, néts i nétes. Ja vaig arribant a lloc, ho noto, ja que la remor de la gent es va fent més evident en els últims trams abans de la presa. Per fi, de nou un petit premi en forma de banyet gairebé a sota del pontet per creuar el riu cap al camí principal on els més matiners hi han pogut deixar el cotxe. M'imagino que és la platja de Queralbs, doncs l'indret és prou concorregut pels estiuejants i més d'un/a està tret d'una platja californiana qualsevol.

En definitiva, bona cloenda en una jornada que començava molt aviat i que després d'11 hores i posava punt i final. Últim entrenament de qüalitat de cara al TOR, més ja no si pot fer i serà el que Déu vulgui, però ganes i entusiasme no n'hi faltaran i si els entrenaments hi poden ajudar-hi una mica, doncs millor.

Fins la tornada, salut.

Torreneules - Balandrau

2011-08-17T20:22:00.006+02:00

Diumenge, 14 d'agost 2011
Queralbs (Ripollès)
21 kms. - 6h.40'

Esboddir i explicar per a deixar-hi constància de la sortida, força informal que també convé, que vàrem realitzar "mano-mano", el bo d'en Ramontxu i un servidor.

Després de desestimà la sortida a la Pica amb el JArtigas, que tingué l'honor de visitar i viure un assaig de bandera per la millor colla del món, el divendres. Desestimada sobretot per la distància, ja que en Ramontxu i jo a mitja tarda haviem de ser a casa i una escapadeta a Núria, sempre presta i és benvinguda a part de ser relativament a prop.

A les 6 del matí, amb una puntualitat esgarrifosa, ens endinsem cap a la central de Daió, a Queralbs que, encara que sembli mentida, un inici de ruta totalment desconegut per a mi, ja que sempre obto per deixar el cotxe a la plaça de dalt a Queralbs i sortir des d'allà pel camí del cremallera. Em sembla bé anar variant i conèixer nous indrets on una vegada posats al disc dur, podrem anar alternant els nostres inicis de sortida, i enguany, ja n'hem conegut uns quants.

Iniciem la marxa amb la necessitat, per uns minuts del frontal, bé només el porto jo, el Pitt ja obre el pas. Aviat deixem el corriol que ens portaria al ref. de Coma de Vaca, un corriol que hauré de tastar en una altra ocasió. Girem a mà esquerra i ens comencem a enfilar muntanya amunt. Senderol poc transitat i brutot però que fem sense problema per arribar al cap d'una bona estona a dalt del coll. Entre xerrameca i xerrameca l'estona va passant i es pot semblar a qualsevol cosa menys a un entrenament, jajaja... que si aki, que si allà ... que si aquest, que si aquest altre, a més d'intentar arreglar el món, fet que no crec arribem a aconseguir, jajaja...

Després de crestejar breument arribem al coll de Torreneules, on en un costat hi ha el Torreneules gran i a l'altre el petit. Avui el dia és inmillorable, cel blau, horitzó clar i nítid, una calor moderada ... dia ideal. No pot ser d'una altra manera i ens enfilem al cim del Torreneules (2.711m.), itinerari fàcil i sense cap dificultat, senderisme pur, en alçada, una alçada que al Setembre s'ha de convertir en el meu hàbitat habitual.

Aprofito per a posar-me un compeed, estreno bambes, les North Face, i fan de les seves a la part del darrera, allà on les iaies totes hi porten una tirita, jajaja... Soluciono el tema i aprofitem per a picar quatre ganyips. Tot i ser diumenge no es veu ni una ànima i això ens sorprèn una mica tot i intuïr que al Puigmal hi deu haver-hi prou gent.

No hi ha pressa, el rellotge i timming de la sortida el porta el Ramontxu i tot i no esforçar-nos gaire, anem bé de temps. Tornats al coll, enfilem la baixada que ens portarà al ref. de Coma de Vaca, no sense abans haver de renyar al Pitt per les seves fugides en busca d'alguna cabra, marmota, cavall, vaca ... bé, qualsevol animal que es movia, hi sortia disparat, ah!, i que córre que se les pela!!!!

A l'alçada del refugi, a 2.000m., que hi passem de llarg, i direcció al coll de Tres Pics, anem a buscar un corriol que a la llarga esdevé imaginari i la meva impressió és "hem d'anar allà dalt ... doncs ... amunt" L'objectiu és el Balandrau, però diguem-ne per darrera, des del refugi que hem deixat als nostres peus, doncs això s'enfila que dóna gust, encara que el trajecte oficial no l'he vist per enlloc.

Després d'uns esbufecs, d'unes mini parades per a recuperar l'alè i fer el traguet, després de creure'ns que ja érem dalt i que éra el de darrera, això sí, gaudint d'unes vistes inmillorables i comentant la jugada d'això és aquí, això és allà ... Cim!!! Balandrau (2.579m.)

Aquí ja hi ha un grup de gent, aquest cim ja hi és més transitat, a més d'una parelleta, que aparcant un moment el seu romanticisme, es disposen a inmortalitzar el nostre moment, tots tres posem el millor que sabem, jajaja... Quatre ganyips més i avall que fa baixada davant d'un Puigmal ennuvolat i amenaçador i unes boirotes que sembla vulguin treure el cap per la banda de França. Nosaltres de moment continuem amb el temps excel.lent.

Ara ja desfem camí de nou cap a la central de Daió però per un itinerari nou i desconegut per a tots dos, baixarem per una canal molt tècnica, molt dreta on es fa impossible poder-hi córrer, doncs al contrari, en algun tram s'hi ha d'anar prou en compte. És per la ruta dels Bastions, perfectament senyalitzada i impossible perdre's. La fem de baixada, però pujar aquest tram ha de ser dur, dur.

Al cap d'una hora llarga, sortim al corriol principal, el que haviem deixat al principi, el que va de la central al refugi i que ens portarà en poc menys de mitja hora, de nou als cotxes, no sense haver trobat ja un camí més transitat, amb una fauna variada que no té res a envejar al camí del cremallera a Núria o al grapat de gent que tresca per Montserrat, per posar un exemple.

Al Ramontxu li comença a sonar l'alarma i vist i no vist ens despedim. Jo amb més temps i calma, em remullo les cames al riu mentre hi faig la trucada de rigor i on no paren de passar-hi nous excursionistes. Ja en tinc prou, ha estat un bon entrenament que tot i que el ritme no ha estat alt, si que ha servit per a trescar-hi durant gairabé unes 7h., en alçada, en bona companyia i amb unes bones menges que m'esperaven al Bar Gusi de Ribes, on el nostre amic David tan està per a nosaltres.

Davant de l'Espai Kilian, em cruspeixo l'entrecot de rigor, mentre el David i jo anem explicant les batalletes de rigor i compartim uns bons moments, de fet em reclama una foto meva per penjar-la!!!!, jajaja... li agafo la paraula, però esperarem al 16 de setembre, a veure si li puc dur una de les fotos més preuades, en la que diuen, és la prova més dura de l'ultratrail, TOR...nàrem!!!!

Torreneules-Balandrau de bodissesclub en Garmin Connect: Detalles

Salut.

l'Emmona

2011-07-29T19:24:00.031+02:00

Dissabte, 23 de juliol 2011
107 kms. - 26h.10' 12
SJoan de les Abadesses (Ripollès)

No han passat ni set dies de l'Ehunmilak i ja ens tornem a vestir de curt per una altra ultra, aquesta a casa nostra, per les entrenyables terres del Ripollès i fent-hi cims tan emblemàtics com el Taga, Bastiments, Infern o el mateix Puigmal, tot sota el guió previst encara que al País Basc hagués de deixar-ho està al km.115, van ser un bon grapat de kms. aprofitats.

La recuperació durant la setmana ha estat bona i l'estòmac s'ha anat posant a lloc mentre que físicament m'he trobat bé i he deixat les bambes a l'armari fins el dia d'avui, ja hi tornarà a haver-hi temps per cremar sola, "només" 107kms., exigents per l'alçada i pel desnivell i, per què caram, que 107kms., ja són una bestiesa.

Un bon grapat de coneguts a la sortida d'entre els més de 150 participants, cares somrients i amb ganes de gresca quan ben just apunta el dia tot i que sembla no farà falta treure el frontal. La meva intenció és clara, sortir molt tranquil, tornar a trobar bones sensacions i poder acabar amb suficiència, tant, que la meva primera intenció, i la cumpleixo sortint al darrera de tot acompanyat per en XColl, és la de sortir amb el Pau, però l'aventura dura uns centenars de metres, jajaja... no obstant busco un ritmet prou còmode i que em permeti seguir un grupet en el que m'hi trobi bé, sense esbufecs ni excessos.

La gent, com sempre, ja va a tota pastilla i fòra del grupet que tinc al voltant i que anem alternant depenén de l'orografia del terreny, ja no es veu ni rastre de la resta de corredors. Inici per corriols rapidets on em costa un punt agafar el ritme en un grupet de mitja dotzena de corredors, jo prudent, tanco el grup no perdent pistonada dels moviments que es produeixen, que en arribar als trams de camí més ample, la gent es va desperdigant més i alguns ja s'atreveixen a incrementar el ritme. Coincideixo amb en XColl tot aquest tram d'aproximació a la base del Taga, amb l'Enric, un nou company de ponent que també coincidirem al TOR, i amb el Pedro anem fent la goma, per un moment em sembla que té prou ganes de gresca i em costa seguir-lo, al mateix temps que la Marta Prat ens passa tota esperitada aprofitant la cursa per a fer-hi un bon entrenament.

És un lloc nou per a mi, diferent recorregut del que vam fer l'any passat de SJoan al Taga en l'Encantada'10, jo creia que seguiriem el mateix itinerari, però no té res a veure amb el que vam fer. Aquest m'ha semblat menys dret, però potser més llarg, tot i que el desnivell que has de superar, gairebé 1.500m., l'has de fer igualment, però avui, em sembla més suau i no és fins la part final on el terreny es torna costarut de veritat. És aquí on la gent ja fa la goma, en Pedro ja s'endarrereix, al XColl i l'Enric els vaig seguint amb la vista a poca distància i per altra banda ja vaig avançant als primers corredors.

De moment fa bo, tot i haver pronosticat pluja, de moment el temps és excel.lent, potser fins i tot una mica de caloreta però res a veure amb la calorada de la setmana passada, de moment, perquè encara és molt aviat. Tan sols algunes boires matineres comencen a jugar a diferents passos de l'litinerari. Després de 2h.44' primer control a dalt del cim on un esperitat i encara eufòric ehunmilakeru Tronja ens rep amb els braços oberts.

La fem petar un moment el temps suficient perquè en XColl s'escapi muntanya avall, però no hi fa res, sempre val la pena compartir amb aquest "troç" d'home ;-)) , eps!!!! i crec veure que hi va bastant ben acompanyat tot i que és dels cims que hi vagis quan i vagis, al dia i a l'hora que hi vulguis, sempre hi trobaràs algú.

S'ha acabat la xerrameca i tiro en busca de Pardines, ara si que reconec el tram de l'Encantada, una mica de camp a través per dins un matollam i baixada prou empinada. La coincidència de recorregut dura poc, perquè novament canviem l'itinerari, estalviant-nos molt tram de pista asfaltada i potser buscant corriols on no n'hi havien. Poc abans de l'arribada al nou control, enllaço novament amb en XColl i un grupeto que baixa amb precaució després d'un parell de tarascades. En una hora em desfet mil metres de desnivell per entrar joiosos a Pardines, 3h.43' de cursa.

Bon avituallament que cal aprofitar ja que d'entrada, hi tenim una pujada prou dura en direcció al Cerverís i per l'altra, que es pot fer llarg aquest tram fins arribar al proper punt de control-avituallament situat al coll dels Tres Pics. A Pardines ens hi espera en JBallesta que es pensava que anavem per davant i ha decidit esperar-nos per a compartir cursa i per altra banda apareix del no res i tot esperitat, en Rul després d'una marrada de 50' que l'ha deixat ko i enterrat totes les opcions de vés a saber que.

Hi esmercem el temps suficient per a fer-la petar i omplir els dipòsits fins que inconscientment hi ha movilització per l'arrencada en el moment que arriba entre esbufecs en Pedro. Nosaltres iniciem camí, un grupet de set unitats on s'hi ha afegit en Mr.Juanlu i Titandesert de corredors.cat. Compartirem força kms., si més no, en aquest nou tram fins al coll de Tres Pics on de vegades anant fent la goma, de vegades anant més compactes, anirem fent camí. Mr.Juanlu em pregunta si sóc el dels vidres de Cap de Rec, jajaja... presente!!!! veig que a la gent no se li escapa una. Entre comentaris ja ens passa en Rul que està disposat a anar per feina, mentre nosaltres, paulatinament ens endinsem per dins un empinat bosc que em retorna novament a l'Encantada de l'any passat.

Ara fa calor, ara fa fresca ... la boira ens comença a empaitar a mida que anem guanyant alçada, aviat tornem a està per sobre dels 2.000m. i a més de la boira ja es comencen a entreveure les primeres nuvolades. En JBalllesta va al capdavant amb el seu ritme matxacon que ja fa despenjar-se en XColl. Jo amb un ritme regular i constant procuro no perdre pistonada tot i que en algun moment sembla que li hagi de dir adeu, però alguna parada tècnica, d'altre per treure i posar els "manguitus" etcetcetc, fa que encara anem fent camí tots junts, amb un Titandesert més preocupat de fer un bon reportatge de video, un Enric que va seguint sense problema i un Mr.Juanlu que va demostrant la seva veterania i experiència.

Coll de Tres Pics, 6h.20' i trenta kms. al sac. Un altre bon avituallament, amb un voluntariat abocat als corredors i procurant en tot moment que no falti de res. Bona i profitosa parada, mengem pasta, fruita, fruits secs, hi ha beguda a "tutti plen", no es pot demanar més, i tot i que s'hi pot arribar relativament a prop en cotxe, una bona patejada, al voluntariat, no els hi treu ningú. Gràcies. Em situo i reconec el lloc, mentre, assegut a terra, continuo endrepant, a baix de tot, a mà esquerra i trobem el refugi de Coma de Vaca, nosaltres, sense arribar-hi girarem a la dreta en busca del coll de la Marrana, nou punt de control.

Iniciem la baixada en el moment que arriba en XColl, al qui saludem, però que ja no veuriem més :-(( Baixada corredora, tècnica i que en un moment ens planta a baix per iniciar pel costat del riu Freser, novament la pujada que ens portarà al nostre pròxim destí. La pujada del Tor que ens va agafar l'any passat i que encara recordem amb en JBallesta entre somriures i batalletes passades. El Grup s'ha trencat, l'Enric s'ha endarrerit tot tirant quatre fotos i al Titandesert, l'hem perdut de vista. En quedem tres i com va quedant palés en aquestes curses, sempre es diu que són curses d'eliminació. El "tercetu", fem via i després d'una hora i mitja d'haver deixat el coll de Tres Pics, arribem al de la Marrana.

Toca girar a l'esquerra i afrontar el Bastiments. Ens esperen més de dues hores bordejant els 3.000m., per la cresta enllaçarem els pics de Bastiments, Freser i l'Infern per a perdre alçada a partir del coll de Noucreus. Fa aire, boira i fred, el temps comença a canviar i la gent aprofita una mica de recer per parar i abrigar-se. Jo amb els "manguitus" ja faig, mentre en JBallesta i Mr.Juanlu queden endarrerits per tal d'escapolir-se del fred.

Abans de fer cim, em torno a trobar al Rul, que finalment ho deix està i retornarà a Vallter, de totes maneres, un bon entrenament. Arribo a dalt entre la boira i algun excursionista extremant les precaucions en la baixada, de fet són indrets prou concurreguts i sempre s'hi troba algú. Sé que tinc aquell parell per darrera i que no tardarant en agafar-me, aquest fet fa que em deixi anar per la carena sense pressa i intentant gaudint al màxim de la situació. El reagrupament és qüestió de minuts.

Mentre, vaig disfrutant per la carena en un puja-baixa constant on m'hi trobo al JXaus en plena progressió juntament amb un altre company, jo em faig el ronso, però em diu que passi ja que ell porta un ritme inferior tot i que el convido a seguir-me. Així ho faig, tot sentint ja l'alè de la dupla que va a la meva caça. Mitja horeta de Bastiments al Freser i un quart d'hora d'aquest, fins al pic de l'Infern on ja fem cim de nou tots tres junts. Ara si ja toca baixada i anar en busca del punt més preciat del recorregut, Núria, on hi podrem tornar a fer una parada com les que Déu mana.

Abans, però, trobem a la Montse Torné en plena crisi tot enfilant el coll de Noucreus que ens portarà a l'oasi esperat. Jo aprofito per fer una trucada, una trucada de novato, ja que a l'està enmig de la frontera franco-catalana, gairebé no tinc bateria al mòbil i es comença a tornar boig tot cercant cobertura, que si francesa que si espanyola ... una cosa a apuntar pel TOR. Baixem en tres quarts d'hora, jo bastant feixuc ja que els genolls comencen a grinyolar, encara que tinc en JBallesta prou aprop i Mr.Juanlu un xic més endavant. Fet i fet arribem tots tres a Núria on ens esperen les nostres fans, la Carme, la dona d'en XColl i la incombustible Assumpta.

Una arribada entre turistes que ens miren encuriosits per l'esdeveniment i pel muntage que hi ha a la carpa muntada per l'atenció als corredors. Molt bon avituallament on hi torna a caure un plat de pasta, amb postre inclòs en forma de coca i xocolata, gentilesa de les nostres suporters. Fem amics, un nano jove que diu que ho deix allà, ben plantat i amb cara de fotre canya per un tubo, tot menjant un cubell de pasta que li havia pujat la mama, l'ibu de torn i coca-cola, per tan no feia pinta de novato, jajaja...

La Montse Torné, en JXaus i l'Enric també arriben a l'avituallament, mentre nosaltres ens marquem les cinc com a hora límit per continuar camí, en JBallesta en això és un cul inquiet. Omplim bidons, jo també em prenc l'ibu de rigor, més que res per esmorteir el mal dels genolls que entre l'ibu i l'estona de pujada estiguin a punt per la següent baixada cap a Corral Blanc. Piquem els últims ganyips i ens abriguem ja que a dalt al Puigmal hi ha una temperatura estimada de -5º de sensació tèrmica. Estrenarem la samarreta tèrmica que m'en duré al TOR i veuré que tal va, així com les "pantorrilleras" que a més de protegir-me els bessons, també actuaran contra el fred. Mantinc els pantalons curts i de moment amb els "manguitus" i uns guant prims, passarem.

La intenció és arribar a Planoles de dia i de moment l'objectiu és més que factible. Sortim amb el JBallesta marcant bon ritme de pujada, Mr.Juanlu, va uns metres darrera, no lograria enllaçar i ja no el veuriem més, i jo al mig procurant no perdre l'estela d'en Ballestita. Fem una pujada molt bona, adelantant a més d'un corredor amb un pas més feixuc. El temps va aguantant, la pluja sembla descartada i la temperatura és prou bona, encara que a mida que guanyem alçada les boires es tornen a fer juganeres i provoquen petits canvis en la sensació de fred i calor.

Només una aturada momentànea per a fer-hi un traguet, en mig de l'últim tram, el més dur, i en poc més d'una hora i mitja sortits des de Núria, fem cim, per tant encara no tres quarts de set de la tarda i l'objectiu de fer tota la baixada de dia, pràcticament complert. A dalt el Puigmal hi ha una "juerga" de por, encapçalada per la Fada Cargolina Dolors i secundada pels seus companys. La rebuda és extraordinaria i el que hi arriba baix de piles els hi pugen a l'instant, sobretot amb la vareta màgica que hi fa miracles.

Sap greu no passar-hi més estona, però el cel s'ha tapat i com sempre córrer l'aire, un aire que és fredot si ets quedes parat. Un mèrit molt gran està allà dalt gairebé tot el dia, suportant temperatures molt fredes sobretot quan es fa fosc i aguantant fins a mitjanit el pas dels últims corredors, grans fans i amics de tota aquesta "tropa", n'Alpenser, la Mireia (enhorabona per sortir de tan mal tràngol) i el sempitern Pausident, que encara que fos a 3.000m. no va perdonar la ja clàssica voll. Gràcies.

Per tant, el JBallesta, no gaire amant de les parades, comença a fer via tot desfent el camí que vam fer de pujada per SJoan, cap al refugi de Corral Blanc. Som gairebé els únics que trotem al pla, després de superar la baixada més tècnica, i arribats a la pista ens deixem anar de cara avall. Agafat el corriol, que ja ens el passavem, sempre de baixada, el Jordi se m'escapa un xic, a mi ja em costa aquest ritme tan de corcó i per darrera vaig fent el ronso.

Arribats al collet de les Barraques ja m'espera, i farem plegats els pocs metres d'asfalt que ens separan del refugi, on hi té previst fer-hi una bona parada per carregar forces, ja que aquí hi ha avituallament sòlid i una mica més avall, a Planòles, només líquid. La sorpresa, és que hi trobem els nostres suporters amb un Xcoll que ha abandonat a Núria al no petar fi i al veure que l'horari se li disparava. Corral Blanc, 60kms., 14h., potser el millor tram que hem fet ja que des de Núria hem tardat tres hores. Ara són les 8 del vespre.

Novament càrrega d'energia i de forces, aquesta vegada els sandwitchs no em venen de cara i la coca i xocolata de baix a Núria em salven. El beure és abundant i pots triar i remenar. El que és delicte, és l'olor que fa una barbacoa encesa a punt de posar-hi unes bones viandes, això no es fa, jajaja...

La fem petar durant una estona asseguts a l'herba, el que ha estat i el que pot ser entrant ja en el joc de en quin temps ho podem fer, el que passa és que queda tota una nit per davant i encara que el "pitjor" ja hagi passat i la sensació és una mica de que la carrera ja s'acabat, encara falta més d'una marató de muntanya. En aquest moments no ho sabem, però encara ens quedaran dotze hores de cursa. A mi em fa falta una mica de vaselina però increiblement, la Creu Roja, no en té. No hi perdem més temps, ens despedim ja fins a l'arribada i continuem camí.

De nou un corriol entremeliat ens porta a Planoles tot creuant en algun punt la carretera que porta al refugi que hem deixat. Tot baixant comentem la jugada, jugant, encara, a endevinar el que ens pot quedar per davant, horaris, dificultats ... de posar-hi un control sorpresa en aquest petit tram perquè ningú se'l salti agafant un cotxe a Corral Blanc i deixar-lo a Planoles, etcetcetc ... el cap no para de barrinar. Un tram relaxat on el Jordi rep la trucada de l'Elena, sense parar, però un ritme molt distès ens porta en menys d'una hora a Planoles, on hi torna ha haver-hi un nou punt de control i un nou punt d'avituallament líquid i amb un caldet que m'entra d'allò més bé. Cal tornar ha agafar forces ja que ara ens esperen 800m. de desnivell possitiu en 2kms!!!! Coma Ermada, un autèntic pepino del qual ja estem avisats i que tothom ha advertit que farà molt de mal. Qüestió d'agafar-ho amb calma.

Encara comencem la pujada amb claror de dia i juntament amb un grupet que porten la 4a. dona, per cert, bastant petada, fem camí. Sí, és dur, sense cap descans al principi i aplanant-se més cap al final, però amb el kiometratge a les cames, començant la nit ... fa mal. Frontal. A mida que guanyem alçada anem entrant en la boira. La 4a. dona i un acompanyant es van quedant i la resta intentem reagrupar-nos tot cercant el camí quan pràcticament ja som dalt. La boira s'espesseix i les dificultats són important tot i portà bons frontals. Ens n'ensortim sense masses marrades, però el control marcat al llibre de ruta de Coma Ermada no arriba i, o no som dalt, per tant de 2kms. res de res, amén de que ja fa estona que estem baixant i la boira ja ha desaparegut, o ens hem perdut, cosa difícil perquè anem seguint les cintes.

La meva ratllada comença a ser important i amb dificultat vaig tancant el grup al mateix temps que els símptomes de cansament comencen a ser importants. M'arriba la crisi, encara que no vull desenganxar-me del grupet i estic apunt de tirar la tovallola i deixar-los marxar. Els comentaris d'algun "coneixedor" del terreny tampoc ajuden dient que encara no som a Coma Ermada, ufffff!!!!, això si que no pot ser. Afortunadament aquell dia a classe deuria fer campana i erra de totes totes. Montgrony, 74kms., gairebé 18h. des de la sortida i tres maleïdes hores des de Planoles. Coma Ermada fa estona que ha quedat enrera i el suposat control ... doncs el deurien anul.lar.

Avituallament prou generós tot i que per ser a la nit hi trobo a faltà el caldet de Planoles i sobretot cafè. El cuscús no m'entra i menjo quelcom que porto a la motxilla, poca cosa ja que de sòlid ja no entra res, per això un caldet cobreix perfectament aquesta missió. Començo ha estar baldat, cau un ibu i algun gel. Ara començara una hora crítica i un terreny poc engrescador convertit en un trencacames constant. Costa arrencar, però no hi ha més remei, ara dues unitats, en Jordi i jo.

El proper destí és Campdevànol on ja hi somio unes bones menges, penso que el que faltava aquí ho trobaré en grans qüantitats allà. La nit ja ens cau a sobre de ple, la 1, les 2 de la matinada i em comença a entrar la son. Hi ha un moment que m'adono de que vaig caminant amb els ulls tancats, seguint amb l'inconscient el ritme del JBallesta, ostres, això no m'havia passat mai!!!! Cau un Durbitan que reservaba per si arribavem aviat a meta i podia anar a dormir unes horetes a la fonda, però sembla que no serà així i cau la pastilla. Al cap d'un quart-vint minuts ja torno a estar per la feina i ara sóc jo el que marco el ritme i el Jordi que no les passa massa bé. També li vé la son i a més ha de fer més d'una escapada darrera unes mates per a deixar-hi el corresponent present.

Campdevànol, 88kms., 21h.26', ha costat Déu i ajuda arribar-hi. No s'hi arriba mai, tot i veient el poble "allà mateix", s'ha de passar dos turonets més per arribar-hi ... una agonia. De bacanal res de res, ni caldo, ni cafè ... em penso que no menjo res perquè gairebé tot és líquid, amb lo bé que haguera entrat el platet de pasta del coll de Tres Pics, p.ex. o un caldet calentó. Molta Creu Roja, però continuem sense vaselina!!!! Em torno a ratllar per no dir que la mala llet va in crescendo. No m'hi vull està més, vull acabar quan més aviat millor, ens queda una mitja marató, que mirat així no és massa cosa, tot i que el terreny, ara es tornarà a empinar. Li dic al Jordi que començo a tirar ja que ell encara està al lavabo, el seu ritme sempre és més ràpid i penso que m'agafarà de seguida.

No acabo de creuar el poble quan ja m'adelanta en companyia d'un altra corredor. Ara si, els vaig perdent i m'abandono a la meva sort, xino-xano ja faré cap. Inicio la pujada amb ressignació i al meu ritmet més de caminaire de diumenge que de corredor de muntanya. Les marques són bones i puc seguir el camí sense dificultat, tot consultant un planell informatiu del tram que ens espera. Efectivament, uns 5-6 kms. de pujada on un km. és força exigent. Veig llums darrera meu, penso que m'avançaran aviat i continuaré perdent possicions i això m'emprenya perquè ja fa molta estona que estem voltant la 50ena. posició. Oh, sorpresa!!!! són ells dos que havien marrat el camí, jajaja... aquesta no me l'esperava. Ja continuarem tots tres fins a l'arribada. La meva aventura en solitari, ha durat ben poc.

Saltor, 94kms. 23h.27', negre nit, quarts de 6 de la matinada tot i que ben aviat ja es farà de dia. Una noia que aguanta estoïcament sentada en una cadira la nostra arribada mig glaçada però amb un somriure i una amabilitat envejables. Ja li comencem a veure les orelles al llop i les travesses que podem fer ja són més aproximades sobre la nostra possible hora d'arribada, tan dolces que ens les prometiem a Corral Blanc i de quina manera s'ens ha disparat el temps en aquesta última part. Ara resten uns 12kms. Truco a l'Assumpta i li dic que entre les 7 i les 8, més les 8, ja serem a l'arribada.

No perdem més temps, una mica de líquid i amb ganes d'arribar, continuem per un terreny que no té un pam pla. Novament un puja i baixa constant que fa alentir molt el nostre pas amb un parell de "tachuelas" que ens fan bufar de valent, combinades amb un corriol de baixada, costarut dels de veritat que ens fa recordar a l'autor d'aquesta feta. Els minuts van caient i en aquesta ocasió el poble on ens dirigim no es vol deixar veure, per contra Campdevànol tot i fer estona que el veiem va costar d'allò més arribar-hi. No sé que és pitjor. Vaig fent la goma, jo i la tercera unitat, en JBallesta sempre dona la sensació de que va un puntet més, però ara ja més animat, encara que em noto buit per dins, fa molta estona que no menjo res, ensumant l'arribada, procuro no perdre'l.

Les meves cabòries em porten a imaginar-me l'arribada i tinc la sensació de que arribarem per una via verda o una via del ferro que hi ha per aquella zona. No vaig desencaminat i després de creuar rierols, prats i corriols fem cap a la via del ferro que jo havia imaginat. Ara si, el poble de SJoan de les Abadesses ja es deix veure i el tenim a tocar tot i no tenir esma per trotar els últims metres absolutament plans ni amb l'objectiu de poder baixar de les 26h. Tan fa, ja hem arribat després d'un munt d'hores, de passar un grapat de muntanyes fregant els 3.000m., de passar-hi una nit sencera després d'haver començat a les sis del matí del dissabte, d'haver superat moments de crisi i defalliment, però alhora ens ho hem treballat i hem pencat de valent per a creuar la linea d'arribada.

Objectiu assolit, 107kms., 26h.10' 12, mig quart de nou del matí, calla, que encara podré anar a fer una capcinada a la fonda, jajaja... 60ena. posició, encara que tot això sigui el de menys, els últims kms. s'han fet moooolt llargs, però alhora estic content per haver assolit en dos caps de setmana 222kms. d'una qüalitat súblim que m'aniran molt bé de cara el setembre.

L'olor de botifarra a la brasa em revifa i l'avituallament de l'arribada està molt bé, com l'anyorava!!!! Ens hi espera en Guido, que com sempre ha donat "el callo" tot i haver fet tercer a Andorra la setmana passada, tot explicant-nos les peripècies de la Mireia a dalt del Puigmal, que també treu el cap per allà. La conversa es va fent amena i després de saludar i canviar impressions amb l'organitzador, Jordi, Chomolungma, vaig a buscar la botifarra que em pertoca i una bona cervessa que tot plegat es posa d'allò més bé.

Consulto el rellotge i encara ens podem arribar a la fonda, podré estirar-me un parell d'horetes i fer-m'hi una bona dutxa. No en parlem més, ens despedim de la "tropa" i enfilem cap a Ripoll. Bon cap de setmana, bona cursa, imatges que et van voltant pels cap i és que 26h. donen per molt, molts moments, de bons i de dolents, uns per ajudar a tirar endavant d'altres per intentar superar-los. A més, una bona collita per la saca del TOR que es va omplint de bons propòsits, encara que ara tocarà descansar una setmaneta després d'aquestes dues matxacades. Us ho tornaré ha explicar.

Salut.