dilluns, 27 de juny del 2011

Núria XXL

Divendres, 24 de juny 2011
1er. dia, 56 kms. - 13h.
2on. dia, 50 kms. - 10. 45'
Refugi Corral Blanc – Collet de les Barraques (Planoles - Ripollès)



L'any passat ens vam treure de la màniga l'Encantada, sortir del Coll de Bracons per arribar al ref. de Coma de Vaca i l'endemà desfer camí fins a Olot. Enguany, hem canviat una mica el format i aprofitant el pont de SJoan, hem fet del ref. de Corral Blanc, a Planoles, el nostre centre d'operacions. Núria XXL, tot amb l'intenció de fer dos bons entrenaments de qüantitat i de qüalitat, kms., alçada, desnivells ... cadascú dels components per afrontar els seus reptes, els meus en particular, l'Ehunmilak i l'Emmona del mes de juliol i sobretot pel setembre el TOR DES GEANTS, tot i que per l'agost encara haurem de fer un parell més d'entrenaments "super-potents".

El grup el formem cinc membres, capitanejats per en JArtigas, hi ha el Salvador Vilalta, el Massa, el JBallesta i jo mateix. Per la revetlla ja ens trobem al refugi per sopar i dormir on, tot i està ple, la revetlla brilla per la seva absència respectant amb una mica de màniga ampla els horaris que marca l'establiment. Tanmateix, el suposat silenci es veu trencat per la roncamenta generalitzada i el constant anar i venir de la gent al lavabo. En definitiva, poc descans i 0 dormir, esperant minut a minut, l'hora d'aixecar-se per començar el dia. Hora marcada a les 5 per començar a trescar a les 6 del matí, després de l'esmorzar de rigor.


El dia és magnífic, clar, fresquet, ja s'hi veu força i no fa falta el frontal, les muntanyes totes ben retallades esperant els primers raigs de sol, l'aire nítid i encoratjador per iniciar el dia i acabar de treure les lleganyes dels ulls.
El refugi de Corral Blanc està a la base del Puigmal, perfecte centre d'operacions, a dues horetes del cim, a dues horetes de Núria, i tot, fòra de la voràgine que caracteritza aquesta vall sobretot en dies de festa. Bones instal.lacions, bon tracte, bona teca i ubicat en un bon entorn de muntanya-muntanya. Totalment recomenable.

De seguida comencem a pujar, deixant enrera un petit tram de bosc que ens porta per uns prats que s'enfilen de valent. Bufa el vent i tot i fer sol, ens hem de tapar. Entre el vent i l'esforç, poca xerrameca, amb un Salvador sempre al davant, és el més fort del grup, i la resta intentant fer-hi un bon paper. Jo hi vaig còmode, pujo bé i la fresqueta em senta de 1a. Algun petit reagrupament abans d'afrontar la part final del cim, potser la més tècnica i més dreta, però em sobta gratament aquesta interessant i nova ruta per a mi, prou atractiva i assequible per qualsevol tipus de nivell.

Fem cim, després de dues hores llargues, el Salvador ja endrapa i la resta l'imitem, cal anar menjant i bevent continuament, mentre observem embadalits, el majestuós paissatge que hi tenim davant els nostres ulls i la vall tota enboirada sota els nostres peus. Un espectacle!!!! El Massa ja va fent la goma i, això ja ho sabem, en les trams més tècnics i perd molta estona, avui tindrà poca pista per a recuperar. Per fi, es fa el reagrupament complert, quatre ganyips per en Massa i ens hi fem la foto de rigor.




Ara, per gran part de la carena de l'olla de Núria, i tot passat el pic del Segre, anem a buscar el coll de Finestrelles, on girarem a l'esquerra per endinsar-nos a França (Llo) i saltar com aquell que no vol la cosa, d'un País a un altre.
Al pic del Segre, hem de tornar a esperar massa temps en Massa, nosaltres, homes de bona fe, ja li busquem un pla alternatiu, el terreny és molt tècnic i ell hi pateix. Quan ens tornem a reagrupar al cim, ell fa el sord i "ni corto ni perezoso", ens deixa estorats amb un ... CAP A FRANÇA !!!!, jajaja... Tot just inicià la baixada el tornem a deixar enrera, l'intenció és reagrupar-nos de nou al coll de Finestrelles, abans de girar a mà esquerra i oferint-li novament un plà alternatiu.

Fa estona que esperem al coll, deu minuts, un quart d'hora, vint minuts ... la tropa ja comença a bufar, ens espera una kilometrada i les hores ja s'ens tiren a sobre. Jo reculo uns metres per si el veig arribar, però del Massa, ni rastre. Crido a la resta i iniciem la recerca dividint-nos i fent que el Salvador tornés a l'últim punt de partida, al pic del Segre, una putada, però volem assegurar el "tiro", no fos cas que hagués caigut i vés a saber. Mirem a banda i banda de la carena i el cridem, no fos cas que s'hagués emprenyat i hagués tirat avall sense dir res, però ni el veiem ni obtenim resposta. També el truquem al mòbil amb la poca cobertura que hi ha dalt la carena, però la resposta del seu mòbil és 0. Gairebé no podem fer res més, potser a tornat enrera, cap al Puigmal, amb la qual cosa, amb el trànsit que hi comença a haver-hi i en el cas de que necessités un cop de mà, ja hi tindria ajut. Hi perdem més d'una hora, i tornats al coll de Finestrelles, decidim continuar ruta, amb la pregunta i el punt de neguit, d'on s'haurà fotut el cony de Massa?


El descens és dret, tècnic i llarg. Ja comença a fer caloreta, el sol comença a apretar, el desgast es va notant i la parada tècnica es fa necessaria. Tothom té al cap una bona parada a la població francesa de Llo. Arribats a una cabana de pastor i tenint la pista que ens portaria directament al poble, s'opte per un corriol, juguisser al principi però que es va complicant a mida que passen els minuts, allunyant-nos de la pista i amb la sensació que ens desviem massa del nostre objectiu. El camí es va embrutant fins fer-se fonedís. Una bona marrada que ens durà a perdre una horeta ben bona novament fins assegurar el "tanto" i anar a buscar la pista no sense esgarrinxades i més d'una patinada que afortunadament queden en una anècdota.

La pista és ben concorreguda per gent de totes les edats i que amb el seu afany excursionista ens saluden amb un característic "Bonjour", senyal inequívoca que estem a l'altra costat de la frontera. La pista es fa pesada, és llarga i córrer tanta estona, doncs ... ja sabeu que no és lo meu. Per fi arribem al poble, quatre cases. Pensem quatre cases i un bar i amb la manera que demanarem qui sap què. Però el desencís és descomunal quan descobrim que no hi ha un sol punt on podem satisfer les nostres necessitats alimentàries, uff!!! la meva "omelette", s'havia esfumat!!!

Omplim d'aigua, no en va, és el municipi on neix el Segre i d'aigua no en falta i per altra banda tothom porta en un raconet quelcom per a fer-hi una queixalada. Així que ja ens veus sota d'un arbre, en plan picnic, endrepant com afamats. A més, per assegurar el que ens espera, hi cau un ibu, un producte nou de farmacia, no sé que de cinc hores, res, fracàs total. Algun gel, etcetc... aquí qui no corre, vola.



Sortim de Llo sense saber res d'en Massa, ni nosaltres ni l'Assumpta que ja està alertada en el refugi. L'inici torna a ser costarut, però es fa bé després d'haver enganyat l'estomac. Un tramet de carretera i en un moment ja divisem el poble veí d'Eina, en francès Eyne, on tot just abans d'arribar al poble encararem la vall del mateix nom, que ens portarà després de nou soferts kms. novament a la carena de l'olla de Núria, concretament al coll d'Eina i d'aquí ja en un descens de 4kms. farem cap al Santuari de Núria, on allà, segur que hi podrem fer la pau.

Aquest tram s'inicia des d'un espai protegit natural on hi ha una munió d'estudiants prenent notes de fauna i flora de l'entorn. Aviat els dixem enrera per endinsar-nos per un senderol concorregut, primer amb ombra, després la vall es va obrint i costa més aixoplugar-se del sol, per sort el riu no ens deix en tota l'ascensió i de tant en tant i parem a capbussar-nos i mullar la gorra per a mantenir la frescor durant uns minuts. En Salvador ha anat marxant i jo tanco el grup a poca distància del Jordi i del Pep.



Hi tinc un punt de defalliment, les dues referències de davant es van allunyant. Sense parar, però amb un pas d'excursionista total, esgarrapo el poc que em queda a la motxilla per endur-me a l'estomac. Ara és qüestió de paciència i encara que sigui molt a poc a poc, anar avançant. Aquests nou kms. de vall donen per a molt, el creuament amb la gent és sovint i distrec la ment fent-la anar cap aquí i cap allà. Que si el Massa, que si l'Ehunmilak, que si el Tor, que qui ens ha manat està aquí, que si hi ha gana ... però superar els mals moments també entra dins del joc i mica en mica sembla que el cos va recuperant, si més no, els dos puntets que s'havien allunyat, ara, els veig més a prop.
Queda l'últim tram de pujada, el més costarut, el més pelat, el més feréstec. Unes cabres salvatges em donen el tret de sortida cap a dalt el coll. No és llarg, però el desnivell és important. El Jordi, ha deixat al JArtigas i jo, que gairebé ja els tenia abans d'aquest últim tram, hi torno a perdre distància. Un peu davant de l'altre, cansat, talment estigués a 8.000m. d'alçada i costés Déu i ajuda avançar un metre. Penso que serà una assignatura pendent saber el que se sent a aquestes alçades. Inmers en els pensaments i aixecant la vista de tant en tant, vaig arribant al final del coll, on sembla que a l'altra banda, el temps vulgui canviar, aixecant-se alguna boirota que ens pot fer la guitza.



A dalt el coll ens hi reagrupem, el Salvador tampoc fa tant que espera, potser uns 10' i el Pep i el Jordi acaben d'arribar. Ens tornem a tapar una mica, es torna a girar aire i la boira s'encapritxa en acompanyar-nos no deixant veure'ns el Santuari que deu està a sota els nostres peus i que fa tanta estona que l'anhelem. Uns 4kms. ens separen del nostre proper objectiu. Hem recuperat una mica i trotem "ligerus" avall. Tornem a estar a la Catalonia, però per aquesta vessant, els excursionistes també si deixen veure. Una baixada fàcil i ràpida, també inèdita per a mi, i que farà gruix en les diferents alternatives que ens ofereix aquesta vall, res a envejar a qualsevol altre punt ... d'Europa?


Ja som baix i pels turístes no els hi fa masa bo. Anem de pet a la cafeteria on hi cau una merescuda coca-cola i una rajola de xocolata amb llet i avellanes. Uff!!!, un petit respir per a reestructurar la situació. Són quarts de cinc i encara tenim estona per acabar l'etapa, de nou al refugi. Del Massa continuem sense saber res, però potser està al refugi, ben escarxofat amb una cervesa a la mà. El Salvador decideix tirar cap al Puigmal, per la ruta normal des de Núria, la coma de l'embut, i baixar cap el refugi pel camí que hem pujat a primera hora del matí. És el més fort, el més jove, el que al Tor no només va a acabar com nosaltres, ell buscarà fer-hi bon paper, el seu cos li demana més marxa.

Nosaltres decidim tornar per Fontalba i la font de l'Home mort, és a dir, talment iniciessim la marxa de la Núria-Queralt. Tot just arrencar de nou la marxa, sona el tel. d'en JArtigas, notificant-nos de que del Massa no s'en sap res, ep!!!, ara la cosa ja s'embolica, ja fa moltes hores des de que l'hem deixat i hores d'ara, si tot hagués anat bé, ja hauria d'està de tornada. Els caps i comentaris no paren de maquinà durant les dues hores que encara ens separen del refugi, que si haurà passat això, allò altra, el que haurem de fer ... buff!!! quin marrón!!!

M'he recuperat, i en aquest tram, estic més fi, en canvi, ara li toca al JArtigas patir una mica, en Jordi sempre ha estat més regular i anem fent-la petar sobre la nostra propera participació a l'Emmona, una altra bestiesa en forma d'ultra que es correrà la setmana següent de tornà de Eukal Herria i que coincidirà en alguns punts que hem trepitjat en el dia d'avui.

Ens apropem al punt i final del recorregut i després de deixar la font de l'Home mort i un tramet de lleugera pujada, ja enfilem el tram final. Torna a sonar el mòbil a pocs minuts de la nostra arribada ... el cony de Massa, ja és arribat!!!! Ja ens deixem anar fins al refugi, esvaïnt-se els mals pensament que ens han acompanyat les últimes dues hores.

A l'arribada hi trobem un Massa ja net i polit, però esgarrinxat per tot arreu, ja que la seva marrada ha estat espectacular, només ha baixat per un lloc que no hi havia camí ... és què!!!! En uns instant també arriba en Salvador que pràcticament ha emprat el mateix temps per arribar que nosaltres, però ell, s'ha tornat a cruspir el Puigmal, vaia màkinorru!!!!




Unes cervesetes i un "tente en pie", són el pròleg del sopar on el tema de conversa només en pot ser un, afortunadament amb final feliç. L'endemà, ha decidit quedar-se al refugi i fer una excursioneta amb les dones, això sí, abans d'anar a dormir dopat amb ibus, valerianes, etcetcetc. Ell dorm com una marmota, però alhora, no permet dormir a la resta pels sorollosos esbufecs que ens delecta durant tota la nit. La mare que el va p ... , jajaja!!!

Segona nit sense dormir, però pràcticament, sense fer falta el despertador, a les cinc tocades ja tornem a ser a baix per a esmorzar. Sorprenentment, tot i està equipat de nou per l'ocasió, en Jordi decideix no sortir, agobiat, no ha dormit en tota la nit i opta per a quedar-se al refugi i fer cap a Planoles on ha d'agafar el tren cap a l'Hospitalet. Aquesta baixa no l'esperàvem i dels cinc que iniciàrem l'aventura, ara de cop i volta en quedem tres!!!

Després d'omplir bidons i no deixar res a l'atzar, iniciem per segon dia la trescada. Avui farem cap a Núria, on enfilarem el coll de Noucreus i ens tornarem a endinsar a França pels llacs de Carançà. Una vegada arribats al refugi del mateix nom, tornarem per la vall de Noufonts per tornar a fer cap a Núria i avui si, concloure la jornada amb el Puigmal.


Avui no començo massa bé, no acabo d'agafar un ritmet tot i que el terreny és força conegut i no presenta dificultats, de fet desfem el camí que vam fer ahir des de Núria al refugi, per la font de l'home mort i Fontalba, ara en direcció contraria. A l'arribar a Núria, no estic per massa òrgues i els dic als meus companys que facin la seva, jo em quedaré per allà, a la meva i ja aniré fent un "entrenillu" a la carta. Avui no hi ha un núvol i pinta que farà una calorada de por. Ells es neguen a deixar-me i esperen pacientment a que m'acabi un mini entrepà i em pugui refer una mica. Ho probaré, i si continuo amb males sensacions tornaré a tirar avall. És l'avantage d'aquesta vall, que en qualsevol moment, des de la carena pots tornar al Santuari.

Reemprenem camí buscant l'inici de la pujada al coll de Noucreus que ens portarà al cim del mateix nom. Trajecte prou transitat, la gent matina i encara que ja siguin quarts de nou, la gent que va a la muntanya ja està trescant, a part d'alguns "utucars d'alemanes" que invaeixen alguns punts en concret de la Vall.

Després d'un inici suau, el terreny es va tornant costarut, similar al tram d'ahir al coll d'Eina, igualment amb un final prou pelat, amb un sender fresat i zigzagajant fins al cim. Tornem a fregar els 3.000m., concretament 2.800m., un cim amb prou animació i concurrència i que ens delecte amb unes vistes de 1a., senzillament espectacular. Hi fem una petita aturada per picar quatre coses, per la meva part sembla que la crisi a passat i mica en mica torno a disfrutar del dia, de fet ara, o em quedo allà i faig alguna alternativa o tiro endavant i que sigui el que Déu vulgui, ja que tornem al País veí i una possible "evacuació" ja no seria possible.



Tornem doncs a canviar de País, també per una tècnica baixada que ja ens deix entreveure a les primeres de canvi, el reguitzell de llacs que hi ha aquesta banda de la muntanya. Són els llacs de Carançà que seguint tota la seva vall ens portarà al petit refugi que hi porta el mateix nom. Un tram de gran bellesa, amb molta aigua que apofitem, novament, per a refrescar-nos tot sovint. Molt concorregut per excursionistes alguns portant-hi tota la familia buscant el lloc adient per a fer-hi una parada o per a muntar-hi un picnic envejós.

Una d'aquestes families és de Vilafranca, l'Anna Mongay team, amb el seu germà, el Pere, top100 a Sables, i el Joan Troyano que ara ha canviat la seva residència vilafranquina a la bonica població de Puigcerdà. Sempre es troba algú de Vilafranca, en qualsevol cul de món, allà, sempre hi ha algú de Vilafranca. Uns petits minuts per a compartir quatre paraules i seguir camí.

Fa estona que baixem, terreny rocós, molt tècnic que a mida que anem perdent alçada, es va transformant en menys pedregós, més boscós, més planer ... afortunadament l'aigua no ens deix en cap moment i prou que l'aprofitem. Abans d'arribar al refugi, hi fem l'última remullada i càrrega de bidons. Al refugi hi cau una merescuda coca-cola francesa compartida amb uns vells coneguts banyolins que compartírem l'UTAG, ja es veu que no entrena ningú, jajaja!!!




Amb les piles carregades continuem la marxa amb un inici demolidor, pràcticament un km. vertical que et treu l'alè a les primeres de canvi. El coll Mitjà és un tram duríssim que va tallant pel mig d'una pista transitada per 4x4, un corriol brut i fastigós, es nota poc transitat i que fa que a les 12 del migdia, a l'hora de més calor, la pujada es faci insoportable, sense una ombra on guarir-se. Un pas davant de l'altra, procurant no parar, amb un Salvador que ja s'escapat i un JArtigas que compartim l'estona inmersos novament en els nostres pensaments, mentalitzant-me per afrontar el Puigmal com a cirereta del dia d'avui.

Després de gairebé una hora per oblidar, de nou toca baixada, continuem a França i el GR que seguim està prou ben indicat. Una improvitsada font al mig del corriol, és rebuda com un bé de Déu. Tot tres ens hi abonem i costa tornà arrencar, però ens esperona que el camí és fàcil fins les canes d'Orri, unes cabanes de pastor on hi fem una breu aturada.

Jo inicio la marxa mentre els altres encara no estan per la labor, no vull que em passi com el dia anterior i al meu pas començo a fer camí. Tot això que tindré. Però en un tres i no res, en Salvador ja passa fletxat i per altra banda, al cap d'uns moments ja noto l'alè del JArtigas al clatell. Tots dos fem camí per un terreny similar al del dia anterior, potser aquesta vegada per una vall un xic més tancada.

Continuem trobant gent per la muntanya, continuem tenint el riu al nostre costat amb alguns salts d'aigua espectaculars, jo sense sobrar-me massa cosa, sembla que vagi millor que ahir i xino-xano anem fent via, amb paciència sabent que bordejarem les dues hores per arribar a dalt el coll Bernat. És un terreny que enganya perquè no et pots posar cap referència, quan sembla que ets al coll, resulta que és més enllà, si això passa al Tor, serà terrible, jajaja...

Continua una calor insuportable, les barretes desfetes, l'aigua del camel, bullint, afortunadament la fresca aigua del riu ens treu del mal pas. Ja estem davant l'últim tram d'ascens després de deixar enrera un estany o bassa bastant bruta. Torna el terreny feréstec, amb les zigazagues que et fan avançar, unes zigazagues que et duran a dalt el coll. Fet, des d'aquí, ja es veu el nostre destí inmediat, el coll de Noufonts que ara si, ja ens portarà de pet novament a Núria. En vint minuts ja divisem el Santuari i això vol dir un altre merescut recés.


He vist al JArtigas un punt fatigat i no tan fresc com ahir, jo he anat regulant i he anat fent, però ell a més es queixa dels peus. El Salvador ja no ens ha esperat dalt el coll i cames ajudeu-me a tirat avall en busca del Santuari i novament en busca del Puigmal, va contra-rellotge, doncs a les 10 ha de ser a casa.

El Pep em proposa de baixar a Núria i agafar el cremallera, ostres, jo que m'anava mentalitzant per fer el Puigmal!!!, això no es fa!!!, jajaja... la veritat és que ens tocarien les tantes i arribariem al refugi passades les nou del vespre, amb el conseqüent mal humor femení i tampoc es tractava d'això, a més de que els peus d'en Pep no estaven per a massa òrgues i jo sol, doncs que tampoc. La feina ja estava feta i tampoc venia d'aquí, tot i que acabar la jornada al Puigmal haguera estat molt bé. Li compro la idea.

Dit i fet, treiem bitllets per a Ribes on ens vindran a buscar i on clourà un cap de setmana de bons entrenaments, de bona companyia i de ganes de passar-ho bé. Una bona aportació a aquesta saca imaginaria que intentem anar omplint de bons propòsits, de molts kms., de metres de desnivell, de glòbuls vermells que ens aportin l'energia necessària per a tirar endavant en els moments difícils, així com una bona preparació mental on els baixons estaran a l'ordre del dia i que amb l'experiència acumulada haurem d'anar superant dia a dia, amb la fita clavada entre cella i cella de creuar la línea d'arribada i d'experimentar el reguitzell d'emocions que ennuegaran el moment.



Salut.

dimecres, 22 de juny del 2011

Cap de Rec

Dissabte, 18 de juny 2011
52 kms. -
Refugi Cap de Rec (Cerdanya)


Cap de Rec en ... un moment.

Sempre m'havien parlat bé d'aquesta marxa, i aquest any a correcuita, a l'últim moment, tenia l'oportunitat per anar-hi, encara que fos en plan "piratilla", sense inscripció, en autosuficiència, procurant no ser un estorb perls participants "legals". Hi havia una munió de coneguts, molts feia temps que no els veia i de ben segur que, amb alguns, podriem compartir molts kms. També improvitzo l'hora de marxa cap a la Cerdanya, al final i quan ho tinc tot apunt, ja són més de les onze de la nit, sé que no dormiré, per tant, cotxe, carretera i manta, amb temps, ja que no hi he estat mai i de nit "todos los gatos son pardos". En poc més de 2h. ja sóc a lloc amb un aparcament prou farcit d'autocaravanes, furgonetes i cotxes que també serveixen per aclucar els ulls encara que sigui a betzegades. És l'opció que triu després d'aparcar curosament el cotxe al marge del camí.

Mica en mica, hi ha més moviment i casualment, en JArtigas que aparca davant meu. Li reconec la matrícula, una curiositat que mantinc des de l'infància, i em preparo per anar-lo a saludar, tot i que encara falta més d'una hora i mitja per les 6, hora de sortida. Jo des de dins el cotxe, ja em preparava per esmorzar-hi una mica, amb els panys tancats per si, endormiscat ... ves a saber. M'obro de dins i surto per a fer-la petar, deixo les claus dins, a fòra, degut a la petita pendent, la porta es tanca. Als 25 segons, es tanca el pany centralitzat, UN MOMENT. Merda. L'hem parida. Com a mesura de seguretat el comandament, tanca automàticament en cas d'haver obert i si fos el cas no pensessis en tornar a tancar. 25 segons que no han donat temps a reaccionar a temps. A partir d'aquí, a la caça i captura en busca d'un objecte que ens permetés poder obrir el cotxe. En JArtigas, en Pau, casteller i vilafranquí de pro, i jo mateix, resseguim en busca d'encara que fos un simple tornavís. Doncs quedem esturats de l'equipament de la majoria de cotxes allà presents ... ningú té caixa d'eines!!!!
Primer un cotxe que hi havia a la vora i després uns tornavisos de la cafeteria, fan que durant molts minuts furguem els tres panys del cotxe. Suposo que un "kinki", n'haguerà tingut prou amb uns segons, però serà que la gent de muntanya són molt bona gent i el "kinki" brilla per la seva absència.

Agraïr l'interès i predisposició del Massa, l'Angela, el Guido i la Mireia, el XColl, l'Yves, al Tronja, al Jaume Soler, al Pau, al Xeix, als dos xicots de la cafeteria ... a més dels meus escuders inseperables durant tota la trifulca, el JArtigas i el Pau. Ara, tots ells, compreu eines!!!!, jajaja... encara que els demés no les sabem fer servir.

S'apropa l'hora de la sortida i no els vull torbar més. Ells van a "sus puestos" i jo a "lo Viki el vikingo", a veure si opto per a la millor opció: que em pugin a buscar, esbotzar una porta, o trencar un vidre. Veig la sortida amb nostalgia, el dia pinta molt bé per a córrer i l'escenari sembla de 1a., però avui tampoc hi haurà Cap de Rec, per uns MOMENTS. Encara he pogut cridar al Pau en la seva endarrerida sortida coincidint amb l'arribada del Xeix, ostres la gent com apura, n'hi ha que ja deuen dur un parell de kms. i d'altres encara han de sortir. Ha estat un MOMENT, suficient per a saludar-nos i maleïr la trestada. Només un MOMENT de xerrameca amb tota la gent abans citada. També coincideixo amb dos corredors del club que no corren i que m'ofereixen els estris per a fer-ho, en Leo i l'Antonio Garcia que també s'interesen per la situació. Torno cap al cotxe, rascant-me el nas, com el "Viki el vikingo", hi haurà sort? com si esperés, com si per art de màgia, el cotxe s'obris sol. Encara hi trobo en JTerés i la Lisa que fan mitja hora tard tot creient que la sortida era a dos quarts. Un MOMENT, vistos i no vistos. L'hora de la veritat, alguna cosa he de fer, i després de tornar a la cafeteria tot cercant quelcom de possitiu, algun mosso d'esquadra que pogués pujar-hi en motiu de la marxa, p.ex., prenc la decisió de trencar un vidre. Tampoc puc està tot el matí pensant el que faré, començo a tenir fresca i el temps s'ennuvola.

L'assegurança m'els cubreix, per tant pot ser la solució més barata, tot i que trencar vidres no s'em farà pas fàcil. No n'hi ha prou ni amb un, ni dos, ni tres ni quatre cops. És el vidre de l'acompanyant, potser era millor opció un de darrera, però a mi em sembla que no. Al final es trenca amb el merder que això comporta. No tinc pressa, m'ho prenc més bé del que em pensava i a poc a poc, vaig "netejant" el vidre que ha quedat en mil miques.
Per l'hora que és, minuts abans de les 7 del matí, opto per a tornar cap a casa, després de descartar parar a La Seu, p.ex. buscant un taller on arreglar-ho. Però per l'hora i tot plegat, opto per anar cap a casa, moderadanent abrigadet, per esquivar la fresca que m'entra per la finestra. A un quart de nou ja sóc a Vila, de pet a un lloc que es dediquen a canviar vidres. No hi ha preguntes. Ho cobreix l'assegurança. El vidre en qüestió no està en existència, ja era demanar massa avui, però dilluns estarà tot ok. Afortunadament no m'he carregat el dispositiu d'alumini que fa pujar i baixar el vidre, el "lladre", ha treballat fi, jajaja...

Em sap molt de greu no haver pogut comprobar les excel.lències d'aquesta marxa, està pendent. Em sap molt de greu no poder haver vist ni saludat a molta gent que tenia ganes de veure, Pedro, Malfieten, 3a., FerRun, Luigi, Txuss, Manolito, Orzo, Natatxa, l'Avi Mena, XaviMiquel, Papiol, l'abuelo ... Em sap greu només haver compartit uns MOMENTS amb tots vosaltres, no hem tingut temps de res, però sense saber quina serà la propera de ben segur que tornaran els bons MOMENTS, per riure, trescar junts i gaudir de la vostra companyia i amistat.

Salut.

dilluns, 6 de juny del 2011

Marató de muntanya de Berga

Diumenge, 5 de juny 2011 - 6h.51' 59
Berga (Berguedà)


Ha estat una de les notícies de l'any, la recuperació d'aquesta emblemàtica marató, la de Berga, la de casa nostra, que juntament amb la de l'Abuelo, són de les millors maratons de muntanya del nostre País. Per això no vaig dubtar ni un moment en apuntar-m'hi, així tan pronta, obríren les inscripcions. A Berga s'hi havien vist als millors corredors, havent estat campionat del món, amb grans cracks, sobretot en categoria femenina. La cursa es va perdre i enguany s'ha recuperat, suposo que fent mans i mànigues, suposo que no ha estat un camí fàcil tornà a engegar una cosa d'aquestes, després d'haver-la perdut, ha de costar molt, però la fe i l'entusiasme de la gent del berguedà, ho ha tornat a fer possible, i si, potser el nombre de corredors no éra l'esperat, però els que hi vam ser-hi, en vam sortir, novament, molt satisfets i la meteorologia, que va fer tremolar als organitzadors per uns moments, va proporcionar una treva perquè la cursa fos de nou un ÈXIT ... en majúscules.

La matinada és important, a les quatre ja sòna el despertador i es fa feixuc aixecar-se, amb el que m'agrada a mi dormir!!! El dissabte ha estat plujós, però ara, a l'hora d'aixecar-se, els carrers són secs. L'alegria dura poc a casa del pobre i a partir de Martorell, aigua fins a Berga.

A l'arribada ja hi trobem l'organització dirimint la situació, que si sortim més tard, que si es retalla la Gallina ... ja no m'agrada haver de córrer una marató escapçada, però sembla que la pluja pari i l'organització, al cap d'uns minuts i faltant una mitja horeta per la sortida, decideix tirar endavant la cursa amb tota la seva integritat, en tot cas, depenén de com es desenvolupin les primeres hores de cursa i l'estat en que es trobi la Gallina Pelada, s'acabarà de fer el que convingui.

Jo ja no hi penso, el més important és que hi ha marató, iujuuuu !!!! L'alegria torna al rostre dels corredors després d'haver perillat la prova durant uns minuts, la gent ja té ganes de començar. Abans, les fotos de rigor, les bromes i batalletes de la penya i com no, uns pa-i-ais que queden esvaïts quan sòna el tret de sortida.




Recordo els primers trams com si fos ahir, carrers empinats on posen a tota la tropa a esbufegar de valent, l'orgull de molts no els permet caminar, fet que farien sense cap mena de dubte, si ningú els veiés, jajaja... Creuem la carretera i aviat entrem ja al corriol, primer a cel obert, després amb dura pujada entre un bosquet prou espés per tornar a acabar a cel obert per un terreny que no deixa d'empinar-se. Estem pujant la Figuerassa, primera dificultat del dia. Comparteixo cursa amb el JArtigas, no estava previst, però ens ha dut a trobar-nos i de moment sembla que portem un ritmet similar. La carrera decidirà. També hi ha la Marta Prat, tota una campiona, amb qui també la fem petar tot i que sembla que ella està més per la feina. En Pep i jo em sembla que no callem, jajaja... d'altres coneguts, que n'hi ha força, de moment ni rastre.

La temperatura és boníssima per córrer, ostres quina calorada la setmana passada a Zegama, sembla que s'hagin canviat els papers Berga i Zegama, a part no plou, tot i la humitat que hi ha, dona gust córrer. Jo em sento molt bé, física i anímicament, en definitiva, m'ho estic passant bomba. Després de la Figuerassa, 57', hi ha un bon troç per a córrer, jo em penso que perderé la companyia, de fet la Marta, aprofita l'avinentesa per estirar una mica més fins a perdre-la de vista. Però quan la pujada es transforma en corriol, novament contacto amb el Pep que tota l'estona l'he seguit amb la vista. En Luigi, venint de darrera ens passa com un coet, després de fer-la petar breument, ens deixa tirats com una cigarreta tot i el seu (això diu ell, jajaja...) minso entrenament.

Hi ha alguns trams nous, i ara n'estem amb un d'ells, una vegada passada la font de Tagast, es puja per una forta canal després d'haver disfrutat, en un puja i baixa, per uns corriols sensacionals, una mica relliscosos, amb arrels traïdores però prou atraïents per a passar-hi una bona estona i tornar a gaudir de la muntanya-muntanya. Pels Rasos del Mig fem cap a Rasos de Peguera, km.12'6 i 28'9 quan hi tornem a passar. Molt d'ambient, bon avituallament, com tots els que ens trobarem durant la cursa, ben col.locats i ben assortits, així com una perfecta senyalització durant tota la prova.





Jo continuo pletòric, tot i que encara falta molt i suposo que la Gallina ben aviat em posarà al seu lloc, però de moment ... el JArtigas fa més via a l'avituallament i jo hi esmerço més temps tot saludant al pare del Marc Solé, que em confirma que la cursa es farà en la seva totalitat, l'Assumpta, l'Isabel ... ostres, conec a tothom, jajaja... Sembla que cauen quatre gotes, per quatre paraigües que veig al voltant, però jo no noto pas res. Recordo també amb claretat aquest tram de prat, això si, un prat "trampa", on degut a la seva irregularitat, posen en perill els turmells i a més està relliscós a causa de la pluja caiguda. Aviat els deixarem per endinsar-nos durant una bona estona per una pista corredora que pica de cara avall. Abans, he saludat l'amic Lluís Planagumà i la Beth que avui estan de suporters seguint la carrera en aquest indret, se les coneixen totes, jajaja... i un amb la màquina de fotos i l'altra amb el paper amb el nom dels corredors per animar-los, formen una bonica estampa en mig de tot plegat.


L'hora de la veritat s'acosta i després de deixar enrera un dur coll de Salamó, on he passat a un tocat Adrià Cabezas, vilafranquí de pro, i abans d'iniciar la propiament dita ascensió, no hi podia falta el super-mega avituallament abans de la paret d'en Ferrús. Una sorollosa claca del "copón" que entra d'allò més bé, potser més, que els quatre ganyips que agafo abans de començar la pujada.

Tinc al "capitán" a tiro, bona roda, penso, encara em trobo amb forces i sense dificultat, arribo a la seva alçada. Ell marca el pas i jo enganxat al darrera. Pujem a "piñón", un ritmet "matxacón", guapu que diria l'Eduardu, deixem alguna unitat al darrera i per contra a les nostres esquenes no hi ha senyals de que cap corredor ens pugui atrapar. Un altre vilafranquí cau a la saca, en Gerard Martí i company de l'Adrià que poc abans d'arribar a les Roques Blanques, també el deixem enrera. Abans de la carena també hi trobem en JLlopart, talment reposant un xic de l'esforç de la pujada. Pràcticament som dalt i s'hi ens hi afegeix.

El meu cap només pensa a arribar al refugi d'Ensija per avituallar-me bé i pendre algun gel ja que penso que més d'hora que tard faré un bon pet després de la pallissa de la setmana passada a Zegama. Però de moment continuo content, he aguantat força bé a pujada, ara sé que vé un bon troç per a recuperar i mentalment ja estem a mitja cursa, tot i que encara hi queda la temuda Oubaga de Peguera que tants maldecaps m'ha produït cada vegada que n'he fet front.

A dalt la Gallina Pelada hi trobem l'inefable parella del Marc i la Silvia que com a part implicada en la cursa, en fan un seguiment prou acurat, vigilant que tot estigui en ordre i no hi hagi cap contratemps. El temps els ha respectat, com no podia ser d'una altra manera i fins i tot ha acompanyat en una jornada de muntanya-muntanya. Al cim hi fa una mica de boira i un aire fresquet que no convida a estar-hi massa estona, no en và, passem amb escreix els 2.000m.



Al refugi menjo i bec, però no hi procuro està massa, penso que amb un caminar lleuger, per un terreny fàcil que ho permet, podré acabar-me tranquilament quatre coses que he pres per enganyar l'estomac. És un fals pla i gairebé ningú córrer, tothom ho aprofita pel mateix i quan tot plegat la gent està prou proveïda es torna a posar a córrer.

Deixem al JLlopart al darrera, amb l'esperança de que més enllà ens pugui atrapar. Una dreta, llarga i empinada canal del caçador, ens tornarà a posar en alerta. El seu grau de dificultat va minvant a mesura que vas baixant convertint-se al final en una juganer corriol on s'hi pot fer força via.

Tornem a coincidir amb el Lluís i la Beth que encara aguanten estoïcament la situació que tot i que pels corredors la temperatura és òptima, pels palplantats hi deu fer força fresca. Encara pensant amb la situació, fem cap a la font de Cal Coix, un altre punt emblemàtic de la cursa i porta de la temuda Oubaga de Peguera. Torno a menjar i beure quan coincidim amb el Farreti, koalí de pro que apadrina un altre koalet "de cuyo nombre ..."

Nosaltres en sortim primers de l'avituallament, però al poc de començar les primeres rampes, ens passen a bon ritme. Talment a la Gallina, en JArtigas, marca el traç i jo continuo enganxat, soldat, sense deixar-lo un metre, si nó ... sóc mort. Tot i això em permeto temptar la sort i he de fer un minuscul reset tot remullant-me la gola en algun tram on les pulsacions van en aument. Ara ja girem a la dreta, la pendent anirà disminuint i li començarem a veure les orelles en l'última dificultat sèria del dia.

Moralment encara estic bé, encara estic disfrutant i no he patit cap crisi, després de més de 4h. i acostant-nos a la trentena de kms. em permeto de tirar a la pista que hi ha una vegada acaba la pujada i que pica cara avall, permetent "estirar" les cames, tornar ha agafar velocitat i enfilar de nou el control-avituallament de Rasos de Peguera. Això ja ho tenim !!!





5h. de cursa, km.29, podem fer un bon temps, potser baixar fins i tot de les 7h., em veig amb cor per intentar-ho, encara hi ha gas i encara que pot aparèixer l'home del mall, ja estaré a prop de l'arribada. Uff!!! hem d'enfilar la pista de les Soques, després d'haver passat ràpidament per l'avituallament de Rasos. Anem per feina. La pujada no s'em fa feixuga i veig al Pep amb més dificultats, ara l'he pres el relleu i fins i tot l'he deixat uns metres endarrera. A dalt l'espero tot bevent una mica i admirant la panoràmica que hi ha al nostres peus.

Ara alternarem pista i corriol, ja sempre picant avall, en Pep em diu que no pot tirar massa a les baixades però procurem mantenir el grupet al qual s'hi afegit un corredor, un en especial, un que durant la primera part de cursa s'ha obert el cap i porta un espectacular embenatge. Em continuo trobant fort, i fins i tot quan toca "ritmo bisonte", em sento valent.

El camí es torna a estrènyer amb forta pendent avall, fangós, mooooolt fangós, tot el fang que no hem trobat en tota la cursa, el trobem ara de cop, regalimant aigua arreu, més fang, fang zegameru, com si hagués pujat un camió hi hagués abocat una camionada de fang. Estem baixant el coll d'Estela on en l'avituallament, m'espera l'amic Pemi, també alma mater de la cursa, berguedà de pro i que m'està esperant amb la seva màquina de fotos per inmortalitzar l'imatge. Feia molt de temps que no ens veiem i estem contents de retrobar-nos, encara que sigui enmig d'un bon fanguisser. Em diu que la setmana que vé hi anem els castells i que ell hi serà, jo li dic que no el defraudarem, com aixi serà i on gaudirem d'una altra jornada memorable, aquesta vegada, castellerament parlant.



Ara els avituallaments són més a tocar i amb els koalitas anem coincidint, anem fent la goma. Em continuo sentint fort, unes sensacions que la setmana passada no les vaig trobar per enlloc, ni en cap moment de la cursa, en canvi, avui estic xalant d'allò més, suposo que el temps hi té a veure, hi estar clar, que a mi, la calor, no em va gens bé.

Porto l'iniciativa, amb l'Artigas a reraguarda a qui de tan en tan li dono una ullada per a no perdre'l, jajaja... tots dos fem camí, ara per un camí emblemàtic, el Camí dels Bons Homes, en la seva part inicial des del Santuari de Queralt, encara que en el nostre cas, representa que el fem al revés. També hi representa un dels canvis vers anys anteriors, que després de passar el camping es feia tot el camí de les aigües. Ara ja no es passa pel càmping i s'arriva A Queralt per l'esmentat Camí dels Bons Homes.




Estem als últims avituallaments, que serveixen més que res per reagupar-nos, estant clar que el primer que hi arriba té un temps preciós per netejar la gola i emportar-se quelcom més a l'estòmac. L'aproximació al Santuari, una mica trencakames abans d'arribar a les escales que hi ha a la part final prou empinades per maleïr-nos tots plegats, afortunadament curtes, però dretes d'allò més.

Per fi arribem al Santuari on ens hi deix unes vistes espectaculars. Però no hi ha temps per a perdre-hi i anem escales avall abans de l'últim control, on tornem a coincidir amb els koala's. 6h.32' a Queralt, uff, sub7h.?, pensem que si, i ara l'Artigas torna ha agafar "el mandu" i fa una baixada per les escales estratosfèrica, una baixada tècnica, dreta, amb molta pedra, en la que ningú és capaç de seguir-nos i que encara arrepleguem algun corredor. A mí em costa seguir-lo, però m'hi vull esforçar per què no em deixi al darrera. Arribem baix, creuem la carretera i passem de l'avituallament. Un troç d'asfalt per una urbanització que és d'agraïr després de tant de pedregam.

Últim tram, últim corriol, més senzill, no tan dret, curt, que ens porta, ara sí, a les portes del poble. Encara hi trobem algun corredor més, que passem sense pietat, jajaja... no ens para ningú, amb un recuperat JArtigas i jo que encara estic esperant l'home del mall, avui em sembla que hi té el dia lliure, jajaja... al menys per a mi.

Tres carrerets per acostar-nos novament al Passeig de la Indústria, on unes hores abans hi haviem pres la sortida. Fins i tot el solet es vol afegir a la festa, després de tenir-nos amb el neguit a l'inici de la prova. Xiulet del municipal, el soroll de l'arribada, creuem una altra carretera, l'última, baixem quatre escales mal comptades, les últimes. Creuem la línea d'arribada per sota de les 7h. amb suficiència, la baixada de Queralt ha estat fonamental, en menys de 20'!!!! , jo segurament, si hagués anat sol, m'haguera deixat anar una mica, com dient ... feina feta. Però he de reconèixer que l'últim esforç ha valgut la pena. No hi ha dubte, que amb en JArtigas hi formem un bon tàndem, jajaja...





Avui no hi ha massa temps per a res més, doncs tenim força pressa per tornar cap a casa. Això no treu que voltem una mica per allà, que acabem de veure l'arribada d'alguns coneguts i que després de menjar alguna cosa i fer la cerveseta de rigor, tot i perdre'ns el dinar pels corredors, ens despedim de "la tropa", organitzadors, corredors i coneguts.

Felicitar de nou a l'organització que ha estat impecable en tots els sentits i donar-nos tots l'enhorabona per a poder gaudir de nou, d'una de les maratons més emblemàtiques de casa nostra. PER MOLTS ANYS !!!!

Salut.

dissabte, 4 de juny del 2011

Marató Zegama - Aizkorri

Diumenge, 29 de maig 2011 - 7h.26' 33
Zegama (Goierri), Gipuzkoa
EUSKAL HERRIA


De nou esperant amb neguit un divendres tot plegant a la 1 del migdia per enfilar carretera cap al nord, cap a Zegama, per cinquè any consecutiu, sia per a córrer-hi sia per a disfrutar de la cursa des de l'altra banda de la barrera. Enguany no hi va haver sort en el sorteig i tots els meus moviments encarats a fer possible la meva participació, eren infructuosos. Un, que és tossut, m'en porto tota la indumentària per si acaba sonant la flauta, pitjor seria que sonés i m'agafés "en bragas".

És un cap de setmana especial, entre d'altres coses perquè és la final de la Champions i això de no està massa ubicat em té una mica neguitós, a part de que el ventall de possibilitats sigui ampli i amb diferents opcions, a mi no m'agrada massa el sarau durant el partit i prefereixo gaudir-lo-patir-lo, en petit comité. De ben segur, però, que quan sigui l'hora procurarem triar l'opció més adecuada.

Compartirem la casa del nostre amic JMiguel, amb la Paula i el Salvador, a més del Xavi i la Núria, amics nostres de SSadurní amb els quals em compartit vetllades inoblidables, sobretot i per antiguitat, amb la Paula i el Salvador. L'estància és completada per altra gent, alguns corredors com el JGarcia, també de SSadurní i debutant en aquesta prova. La casa en aquest cap de setmana està a reventar, tot i que a molts no se'ls i veu el pèl en tot el dia.

El divendres després de desfer maletes, els nostres amics insisteixen en baixar al poble per a saludar a la gent i fer una copeta. Ells, molt coneguts al poble, no paren de trobar-se gent, però no podem turbar-nos massa ja que el JMiguel ens té preparat a les 9 en punt, el promès i habitual txuleton de 800grs. de cada any. Uns talls de 1a. després d'una truita de bolets espectacular. Som nosaltres sis i comença a córrer el cava a tot drap. Som divendres i demà ja hi haurà temps per a recuperar-se, jajaja... Se'ns fa prou tard i no costa massa quedar-se clavat al llit.



Dissabte al matí i després d'un bon esmorzar, muntem l'agenda del dia. Anirem de visita a l'Antigua, ermita preciosa situada sobre Zumarraga i que l'Assumpta i jo coneixem prou bé. Com no, ens reb l'ínclit mossèn de la parròquia, tot un personatge per els que hi hagueu anat, si més no, diguem-n'he que curiós. Després de riure una estona amb els seus suculents comentaris, enfilem Zegama per a fer-hi el "vermutillu" a veure si matem l'anaconda que es comença a moure pel vespre, amb l'agreujant de que no podem estar al dia, com haguerem estat a casa, de tot el desenvolupament avantmatch.

Per dinar optem per la venta a Otzaurte, km7 de cursa per l'endemà que de ben segur estarà atestat de gent. Dinem bé, però car, i fem el cafès a fòra en un dia d'estiu que sembla, l'endemà no canviarà. Allí hi trobo n'Esteban (Bulderban) i família, un bon conegut de trescades vàries que tampoc córrer però que ha volgut està al peu del canó, donant recolzament a un company seu.
D'Otzaurte ja tirem avall pel briefing de cursa, gairebé les cinc i el pavelló està ple de gent. Com a casa, amb en Massa, Yves, n'Orzo, Natatxa, Pedro, FerRun, Tensi, Ppong ... els clàssics d'allà, com el Ramon i la Maite, el Jesús, el Mikel, l'Alberto ... i un llarg etc de gent enamorada d'aquesta cursa i treballant per a ella.


Els meus amics s'en tossudeixen en que l'endemà pugui córrer, jo ja no hi compto i inmers ja en el partit que es va acostant, diguem-ne que ja no estic massa per la feina per a córrer l'endemà. La seva tossuderia dóna resultat i després d'uns minuts ja tenia el meu preuat i valuós dorsal 525. Ufff!!! la meva previsió d'haver-me dut els estris havia tingut premi. Demà corro. D'aki més d'una hora final de Champions ... "más madera, es la guerraaaa!!!!"

Ho anem a remullar com no podia ser d'una altra manera al bar de sempre ja ple de culers i de corredors que apuren els últims minuts de disbauxa abans de recloures per l'endemà. L'Assumpta i jo tirarem cap a Tellerine, veurem el partit i després soparem amb el JMiguel. La Paula i el Salvador i la Núria i el Xavi, són convidats per a sopar i veure el partit a l'Ostatu. Bé, ja ho tinc, poc soroll, primera fila, bon sopar i preparar la batalla de l'endemà.

Del partit ja s'ha dit tot i més i vam disfrutar com ens té acostumats aquest equip, celebrant els gols com Déu mana i arrodonin-t'ho amb un sopar de bandera. Un lluç excel.lent regat amb una ampolla de cava com marquen els cànons, jajaja... No calia allargar la festa i després de càurem la baba per enèssima vegada tot sentint el Pep, decidim tocar retirada. Bona jornada, dia rodó, no es podia demanar més. Demà tocarà patir, però alhora disfrutar per quarta vegada de la cursa núm.1 de muntanya. El dia acompanyarà, pels aficionats, pels corredors, potser no tant.



El dia neix clar, com l'anterior. La vista des de la casa espectacular al sortir el sol. Txindoki i Gambo per una banda i els raigos de sol que comencen a espetegar sobre l'Aizkorri per l'altra. Postals que ens regala la mare natura i que fan que comencis el dia amb les piles carregades, amb la fresqueta de les 7 del matí, si a més t'aixeques amb una altra copa d'Europa, doncs ...
Després d'esmorzar jo ja tiro avall, tot acomiadant-me del nostre excel.lent amfitrió i desitjant retrobar-nos per l'EHUNMILAK, d'aquí mes i i mig. L'Assumpta baixarà amb el quartet del País del cava. Jo més tranquil, sense patir per l'horari, per les primeres cues a l'entrada del poble, etcetcetc ...

Arribo una hora abans a destí, temps per acabar-me d'arreglar, fer el cafetó de rigor, fer-la petar amb la resta de companys i enfilar el calaix de sortida. El temps passa volant, estic amb el FerRun, el Pedro, el Forrest06 i en Jòke, tots quatre debutants i amb els ulls il.luminats per la màgia del moment. Tot el protocol de la sortida, està ben mesurat, no hi falta l'aurresku que cada any va dedicat a algú o algún fet. La música de fons que et fa posar el pèls de punta. Ja hi som, un altre any, l'any passat amb mig metre de neu a dalt, enguany ens hi trobarem a 30º i una calor de por. Però torno a estar a Zegama. Sóc un privilegiat.




Les 9 en punt, sòna el campanar i tret de sortida. La cridoria impressionat, moment màgic al tornar a passar per la sortida després d'una ràpida volta per el poble per estirar el grup. Hi tant que s'estira, sobretot al començar la primera rampa, primer encimentada, després amb pedra suelta, però sempre amb una verticalitat prou important per què et passi el fred de cop.

És difícil fer un grupet, una mica cadascú va a la seva i la carrera marcarà el tarannà de tothom. Jo li dic al Jòke que podriem compartir, però a les primeres de canvi ja no el veig. FerRun i companyia van més per feina, el Pedro capficat amb els temps de tall, en els ssadurninencs hi ha de tot, els que ténen més pota i els que van a acabar-la dintre del temps, cadascú al seu ritme, cadascú amb els seus objectius. El meu? no ho sé perquè tot m'agafat una mica d'imprevist, però porto bons caps de setmana de kilòmetres, el dilluns havia estat a Núria, i éra optimista. Em conformava baixar de les 7h. i salvar els turmells que tan la guitza m'estan fent aquesta temporada. A més la calor que es preveia, no éra precisament un bon aliat per a mí.



Corro fins que s'acaba el ciment i després camino, a dalt ja fa xafogor i començo a suar de valent, sort que he pres el bidó ben carregat de líquid quan he pensat que seria un dia calorós. Els primers kms. cauen fàcil, ritmet suau i còmode, entre camins i corriols. Controlo en Ppong que va davant meu amb un grupet i a l'arribar a la seva alçada em diu que no va fi de la panxa, penso anem bé, si això acaba de començar!!!!, però precisament per aquest fet penso que té temps per recuperar i deixar les molèsties de banda.

A dalt a Bidarte, ja s'intueix la cridòria de baix Otzaurte, un km. de baixada i creuem la carretera entre una multitud d'aficionats. Hi ha més gent que altres anys, pràcticament la carretera ni es veu i passem per entre un estret passadís humà. L'alegria dura poc i en uns metres comença una duríssima pujada, l'any passat enfangada, una pista de patinatge, enguany ... un corriolet "estupendu". De temps vaig bé, sense preocupar-me pel temps de tall tot i controlant la situació per a no tenir una sorpresa, encara que si no hi ha un defalliment, no caldrà està tan pendent.

La forta pujada inicial, dona pas a uns espectaculars prats, un corriol de baixada i després de tornar-nos a refrescar a Ultzama, un fort i tècnic descens, on l'any passat en JBallesta va tenir problemes amb el rellotge després de relliscar diverses vegades. Enguany, i em faré pesat, tot sec.

Un parell de kms. de pista i comença propiament la pujada a l'Aratz, tot i ser la part previa fins l'avituallament i control d'Atabarreta, on les darreres unitats ja comencen a tenir problemes per arribar dins de l'hora. Coincideixo breument amb el JGarcia, que em vé pel darrera, ben camuflat, ens desitjem sort i el perdo a la llunyania. Estem sobre el km14 i unes dues hores de cursa. Mitja hora més i Aratz i en una hora a Sto. Spiritu.

Després d'Atabarreta fem grupet tot endinsar-nos dins l'inmens bosc que ens aixapluga de la calorada que comença a fer estralls abans de sortir a cel obert per a coronar el cim. Un puja i baixa per dins el bosc fins arribar a l'avituallament líquid de Allarte, ara sí, a punt de coronar Aratz, deixant l'ombra al darrera i sortint a cel obert per un terreny pedregós, però que indica inexorablement de que tenim la fita a tocar. A 16 i a 11 al km. abans d'encarar la baixada. Pujo un puntet abans d'arribar a dalt i deixo el grup darrera. Sé que ara la baixada és molt tècnica i ràpida i la vull fer al meu aire, sempre vigilant no tenir cap ensurt amb el turmell, fet que em fa anar amb més precaució de la necessaria, agrrhh!!!!

Sé que en un moment seré a Sto. Spiritu, veig a la llunyania el cim d'Aizkorri ple de gent, però abans hauré de baixar per tornar a pujar al cim propiament dit. La meva baixada no és per tirar coets. Començo a tenir avisos de rampa a la part del darrera de la cuixa dreta, com als 7cims, per tant he d'afluixar una mica i a més el turmell em fa ser extremadament prudent. Tot i això encara arreplego algun corredor i per darrera ningú no dona senyals de vida.

Aprofito els últims metres planers, després d'haver passat la cova de SAdrián, abans no arribar a l'avituallament per prendre un gel i un ibu, menjar i beure ja ho faré al mític "descansillu" que hi ha després de tot "el jaleu". Aprofito també per a buidar el bidó tot refrescant-me abans de tornar-lo a omplir i tirar amunt ben proveït. Ja se sent la cridòria, ja es divisa la gent al llarg de tota la rampa que vista de perfil, fa por. M'omplen d'aigua, pillu alguna cosa i amuuuuuunnttt.

La gent comença a cridar, gairebé no conec a ningú d'entre altres coses perquè procuro no aixecar el cap de terra i intentar anar a la meva. Però és impossible. Intento lluïr-m'hi una mica i faig una pujada prou decorosa dins les meves possibilitats, un "alarde", com dirien a Castella. Avanço dos corredors en plena pujada sense adonar-me'n que són dos coneguts ssadurninencs. Hi ha molta gent, molts que ja comencen a tirar avall, però que alhora no deixen d'animar-te.





A la part final ja em deixo anar i arribant al "descansillu" aprofito per menjar una barreta absolutament desfeta per la calor. Torno a remullar-me i em pregunto si no pagaré l'excés. Ràpidament ens tornem a enfilar sota una calor infernal. Ens barrejem amb la gent que baixa del cim, ens anima, ens ofereix beguda, gels ... el meu pas és cansi, els de SSadurní ja els he perdut mentre menjava. Comença a ser un rosari de corredors castigats per la calor. Gent parada sobre una pedra enrampada, grogui fent ésses, agafats a un arbre aixoplugats del sol, parats en mig del camí.

Jo estic grogui, a mitja pujada ja he acabat l'aigua, em costa posar un pas davant de l'altre i els minuts costen de passar. Sóc incapaç de poder seguir el pas d'una feixuga excursionista i em sento fent el pena. Només m'encoratge i em rebel.la el fet de que els del meu entorn estan igual o pitjor que jo. De tan en tan també paro sota algun arbre que m'ajuda a recuperar-me sota una ombra celestial. L'any que vé no cal que m'hi apunti, em dic una i altra vegada, així segur que no em tocarà. Sortosament, al cap d'unes hores ja pensava en la de l'any que vé, d'entrenar-la a consciència, sabedor de que aquí no es pot venir amb una sabata i una espardenya, d'un jo vull córrer i ja està. Hi ha lo millor del món!!!!




Els minuts continuen sense passar, de fet, des de baix Sto.Spiritu n'estic sobre els 40', avui els superaré amb escreig. I pensar que l'any passat hi vam pujar amb mig metre de neu banda i banda!!!! Recordo amb nostàlgia la barqueta que vam formar amb el JBallesta, el Sergi de SSadurní i alguna unitat més. Vam pujar força bé, compactes i per tal com estava el terreny, prou ràpid. Aquest pensaments, no logren refrescar l'ambient, ni el grupet d'amics que de tan en tan ens anem creuant. De vegades estiro alguna botella que m'ofereixen, no sé que hi ha, però tot val per sortir de la crisi.

"10 minutos", és la paraula més repetida durant molts trams de la cursa i no és precissament l'infausta revista de "cotilleo". El que si puc apreciar és que els 10' són els mateixos que els d'aquí a pagès. Ja m'enteneu, els deu minuts d'allà dalt són com els d'aquí a pagès. Però tinc l'avantatge de conèixer la zona i quan comencem a deixar el bosc i tornem a sortir "a l'exterior", sembla que em refagi una mica, l'airet comença a notar-se, el cim ja es veu, el poble el tenim a sota i en aquest moment se sent un coet ... en Kilian acaba d'arribar a la meta.



Uns metres abans de coronar, m'agafa el Pedro, el veig prou bé, però ja estem a dalt i procuraré agafar-li la roda. Ufff!!!! una hora de pujada, mitja hora per a fer un km.!!!! No havia vist mai tanta gent allà dalt, això que els primers ja fa dues hores que han passat per allà i tot i la gent que ja ha desfilat, el cim és prou concorregut. Estic destrossat, però ja sóc dalt, ara toca menjar i beure per enèssima vegada, compartim amb el Ramon Aldapa i em pregunta pel Ppong. Es veu que això del mal de panxa és habitual en ell, i efectivament, una estona més tard, abandonaria al mateix cim de l'Aizkorri.

L'Yves que volta per allà ens tira quatre fotos. No sé si ens diu quelcom, perquè estic ben estabornit, tans sols al cap d'uns minutets logro mig recuperar-me per a encarar el "cresterio". Surto amb el Pedro que sembla escapar-se una mica i uns tres o quatre corredors més. Sembla que la parada m'ha sentat bé. Ara hi ha temps per a recuperar-se, ja que no es pot anar massa ràpid per la mà de pedres i trams tècnics que ens esperen, això sí, cara amunt ja no pica tan.

Més o menys, ens anem controlant en l'aspecte de que ningú s'escapa massa lluny. Això m'esperona, em vaig recuperant i els puc seguir relativament bé, a petita distància els deixo fer. Abans de l'Aitxurri, hi trobem la claca d'en Massa, l'Orzo i la Nataxa que ens esperonen i ens posen al dia de com va tot per davant. La gent va molt enrampada, la calor no escampa i els abandonaments són continus. Les perspectives no són de Festa Major, més quan trobem espatarrats el Vikingote i el Forrest06 estirats per terra enrampats de cap a peus i assistits per l'organització.

Sortosament sembla que ha passat el pitjor, però ho hauran de deixar-ho estar. Nosaltres fem via en busca de l'Ostiangorri, l'any passat un autèntic perill, aquest ... una autopista, jajaja... Tot i així baixo amb precaució seguint amb la mirada els de davant que sembla em vulguin deixar enrera. Abans de l'avituallament de l'Arbelar, al final de la baixada, el Pedro ha de parar a estirar ja que algun bessó li ha pujat al clatell. Tothom va més o menys igual i s'ha d'afluixar per evitar les rampes.



A Arbelar el Pedro fot mà del Reflex, es ruixa per tot arreu, i també la cara d'un pobre corredor que estava estirat darrera seu, suposo que el pobre veia les estrelles, però la situació va ser d'allò més còmica. De fet en els avituallament acabarien l'aigua i el Reflex!!!!

En un tres i no res a Oltze, després d'un puja i baixa per entre una zona boscosa, d'agraïr. És un tram de bisonte i li dic que si està bé que tiri, ja que vull prendre -m'ho amb més calma. Arribant al control ens tornem a reunir, de fet i fins ara no m'adono, tampoc ens sobre massa, potser crec recordar que uns vint minuts, menudalla si tornem a agafar un altra "globo". Sembla que em vaig refent, ara Urbia, Andraitz i avall cap a meta.

En dos kilometrets més em planto a Urbia. He deixat el Pedro darrera, he sortit un punt més aviat de l'avituallament, però no el veig. No m'hi capfico, ell ja farà i segurament em tornarà a atrapar. En aquest tram em torno a sentir valent i avanço mitja dotzena de corredors abans de l'avituallament atestat, de gent passant i prenent el sol un diumenge al migdia. Els del control diuen que vaig bé, que ja ho tinc, que no pateixi ... si no pateixo, jajaja.

Enfilo l'última dificultat del dia, són uns vint minuts, però de la manera que vaig potser en caurà algun més. Procuro anar per feina però el desgast em passa factura. La gent que continua baixant m'anima, em continuo mullant per sobreviure a la calor que sembla hagi reculat una mica. Paro un moment. Agafo aire. Hi torno. Girem a la dreta, ja gairebé hi sóc i el pendent disminueix apreciablement. A la llunyania em sembla veure com puja el Pedro, però no ho puc assegurar, jo em perdo direcció al cim.

Andraitz, km30, sobre les 6h. d'aquí un mes i mig i tornaré a passar, potser de nit, o a primera hora del matí, qui sap. Recordaré el moment d'avui, i com ara, ensumaré el l'olor de l'arribada, una mica més enllà, a Beasain.
Comença la baixada i de seguida entrem al bosc, la calor s'acabat, el sol ja no ens matarà més i no deixarem el bosc fins l'arribada. Fins i tot dóna fè de ser la part més ombrívola del recorregut, els bassals de fang que no desapareixen en tot l'any. Una joguina aquest any, fins i tot em vé el cap que de nit algun camió ha pujat a abocar-ne, perquè no sigui dit que aquest any no hi havia fang, jajaja...

Moano, penúltim control, amb el personatge pintoresc de cada any, potser fa dos cents kilos i sempre té unes paraules per la gent que hi arriba, algunes més afortunades que d'altres. Ja no cal patir pel crono, si no hi ha cap entrebanc, arribem segur. Últim gel, es pot dir que ho he gastat tot i més hagués tingut, assegurarem la situació i encara que sigui mentalment farà el seu efecte. El duel particular amb dos corredors més, em distreu i ajuda a passar els últims kms.

Ara és la zona amb més fang del recorregut amb pèlags per tot arreu, però a aquestes alçades ja tan fa esquivar-los o no. Dos avituallaments més, petitets, però força animats són l'aperitiu de l'arribada. Algun repetxo per maleir, però curtet, per fer la guitza, baixada tècnica i fangosa, un troç d'asfalt, on un corredor va pràcticament a braços d'un altre perquè va totalment enrampat.

De cop, la pista encimentada. Xiulet. S'atura tot uns instants, eterns per assaborir el moment. Inmediatament torno a la realitat, soroll, cridòria, aplaudiments, enguanty no hi ha la valla metàl.lica que la gent colpejava a l'entrada dels corredors, però és igual, el suport del públic es nota, se sent, és gratificant.






Criden Bodi, Bodiiii .... gent que m'anima i no sé qui són, d'altres els reconec, alguns ja han acabat la cursa. El Salvador m'espera amb l'estelada en mà abans de girar a la dreta i seguidament a l'esquerra. Hi ha un ambient impressionant encara que hi hagi una petita representació de la gentada que hi deuria haver-hi fa tres quatre hores, però per mi és una multitud. Onejo la bandera, sóc fotografiat des de tots els àngles, jajaja... estic content però no sento res especial tot i el calvari que he passat. Fàcilment s'em posarien els ulls plorosos, com en tantes ocasions, però es veu que avui no toca.



M'anomenen pel nom i entro a meta. Exhaust, sense esma de treure'm el xip que tan amablament em treu una voluntària. Ara no tinc ni gana, ni sed, ni massa ganes de quedar-me a meta. Enllesteixo ràpid, en Sergi de SSadurní ha entrat fa poc, com jo també ha fet pitjor temps que l'any passat amb neu. Coses que costen d'entendre, però que deixen palès les característiques en que cada corredor es desenvolupa millor. I a mi la calor, em mata. He perdut 5kgs. tot i està pendent d'hidratar-me, de beure sovint i procurar tenir el bidó sempre ple.

En aquest vaivén d'ideas i ja fòra de la zona exclusiva pels corredors, arriba en Pedro, somrient, cofoi, feliç. Ho ha aconseguit. La meva enhorabona a ell, hi a tots els que han "disfrutat" de la festa. Abans d'anar de pet a les dutxes, ens hi fem la foto de rigor, foto on queda de manifest fins on la gent pot aconseguir tot el que es proposi. I el Pedro s'ho va proposar. I el Pedro ho va aconseguir.





No hi ha massa temps per més. Mentre jo passo per les dutxes, el meu "séquito", fa una caixalada per tot seguit enfilar carretera i manta. Abans, de manera protocolaria, faig entrega de l'obsequi i la samarreta de la cursa a la Paula i al Salvador, em va donar per aquí, tot baixant cap a meta. L'any que vé, si presta, els hi tocarà a la Núria i al Xavi.
També saludo a l'Orzo, la Natatxa ... un reguitzell de gent per tot arreu. Ara es comença a nuvolar, jajaja... fins i tot se sent algun tro a la llunyania, sense comentaris, jajaja...


Es despedim de "la tropa" que estan abeurant en qualsevol de les tavernes que hi ha. Ens esperen més de quatre hores de camí, una tornada feixuga tot escoltant, quan l'emisora ho permeti, l'arribada de la quarta Copa d'Europa, curiosament en la quarta participació zegamera. En definitiva, un altre cap de setmana genial, rodejat d'amics, corrent, gaudint del Barça, amb bona teca, amb bona companyia i amb la seguretat dels que els hi costarà que no hi tornem.

Hi tornarem.

Salut.